De vegades he pensat que l'amor d'un pare o d'una mare és l'únic amor lúcid. Aquesta cita del llibre de Maria dels Àngels Alsina i Ribé "Estima i deixa't estimar" m'ho fa veure clar:
A la mitologia, hi ha un relat corprenedor: Un fill enamorat de l'estimada no sap com demostrar-li el seu amor. Ella, com a prova que l'estima, li demana el cor de la seva mare. Ell també estima la seva mare; però, encegat per la passió, li arrenca el cor; i, portant-lo dins un cofret, va corrent vers l'estimada. Pel camí, cau; i de dins del cofret se sent una veu que diu: "Fill meu, t'has fet mal?"
.
4 comments:
Quina preciositat de conte... I quina duresa...
He recordat ara, un dia, passejant amb una amiga embarassada, en passar per sota d'un edifici en rehabilitació, amb aquells ferros, em va dir, "no em fa gràcia passar per aquí sota" i tocant-se la panxa em va dir, "pel nen"...
M’ha deixat glaçada, aquest conte. El missatge és d’una lucidesa enlluernadora. Ningú no et pot demanar res, cap prova, sobre l’amor que sents, i tampoc no hem de fer res que ens faci mal per demostrar aquest amor. L’amor no demana, només dóna.
Està molt bé anar-ho recordant de tant en tant, és fàcil deixar-se portar per les emocions.
Jo penso que això també és un mite, l'amor maternal. En el fons tenim fills perquè ens provoquen molta satisfacció personal, potser no en tindríem si pensessin generosament on els portem i la incertesa que plana sempre damunt el futur.
Hi ha un ampli ventall d'amor matern que va des de l'egoisme i la indiferència a l'excessiva protecció i al xantatge emocional, també. Hi ha mares -i pares- de moltes menes, la veritat.
Post a Comment