Tarragona em continua esborronant.

.

Qui m'havia de dir que tornaria tan aviat a Tarragona; aquesta vegada com a professor acompanyant en una sortida organitzada pel departament de socials. I haig de dir que igual com va passar a la meva anterior visita a Tarragona, l'experiència ha estat una delícia; amb l'afegit de les explicacions de la nostra guia Marta, que ens ha descrit l'urbs romana gairebé com si ens hi trobéssim.
El dia ha estat asolellat, clar, nítid; un dia tarragoní, d'aquells que l'emperador Adrià anomenaria propis d'una primavera perpètua; primavera perpetua que segons ell domina contínuament Tarragona i els seus voltants.
A l'exterior de la muralla nord, vàrem saludar, de primeres, a l'emperador August, guarnit amb la indumentària de Cesar, en una reproducció d'una antiga estàtua de promoció populista del seu poder. Qui havia de dir que aquest home que va governar mig món era en realitat un “calçasses” que tremolava davant qualsevol mirada sarruda que li dirigís la seva malèfica esposa Lívia.

La mare llopa ens recorda els orígens mítics de Roma, la necessitat dels pobles de convertir en diví allò que ens lliga al misteri de ser. El lligam amb la llet materna, amb la terra, amb la infantesa.

Al capdamunt d'aquesta torre de vigilància, que va aparèixer fa pocs anys gràcies a l'esfondrament de part de la muralla afegida medieval, hi trobem una làpida amb la figura de Minerva esculpida al damunt; i al darrere de la làpida l'escriptura més antiga conservada a la península ibèrica, on l'artista informa que dedica aquesta làpida a la deesa en qüestió.


Aquí, al damunt, hi podeu veure una imatge més grossa de la làpida.

Un tros de l'arc de l'única porta grossa original romana que es conserva a les muralles.

Els anys i la vida fan créixer l'herba damunt d'unes pedres col·locades dos mil anys enrere.

El teatre romà, on varen executar el bisbe Fructuós i tants d'altres ciutadans que per una o altra raó s'apartaven de la normalitat social de l'època. Morien cremats vius o de qualsevol altra de les formes tan "civil·litzades" amb les quals la cultura i la noblesa de Roma ens van beneir. Al teatre també s'hi celebraven lluites de gladiadors (esclaus obligats a matar-se. Visca la "civil·lització" de Roma!), o bé combats entre gladiadors i feres salvatges; el cas és que la sang corregués (visca la festa nacional!). No us perdeu la Tarraco Viva, que, si mal no recordo, se celebra al maig i que reprodueix sense vessament de sang la lluita de gladiadors i demés curiositats romanes.

Heus aquí al damunt, un dels passadissos que travessaven, per sota, el circ romà, i que facilitaven el moviment dels atletes, els quals feien curses de quàdrigues i altres vehicles d'última tecnologia de l'època.

Un tros de muralla, amb els merlets sencers, probablement reconstruits a l'època medieval.

A l'hora de dinar ens vam apropar a l'aqüeducte, que es conserva força bé, i que està envoltat d'un bosc curull de serps (no és broma, un dia d'aquest potser us penjo un vídeo dels immensos "bitxos" que vam veure). Déu ser l'esperit de la Cleopatra que no es vol allunyar de les obres dels seus conqueridors.

Sigui com sigui, el dia d'ahir fou un retorn al passat, a la cultura que uns diuen que va venir i que se'n va anar; però que jo més aviat penso que va venir (que vam venir) i ens vam quedar.

Què som si no nosaltres? Una barreja amb un component genètic romà molt i molt elevat.

Malgrat tot no puc evitar que em surti de dins un crit de revolta que em fa clamar a favor d'Irike: "Romans go home!"

Ai no, que ho hauria de dir en basc; perquè el fet és que encara que molta gent no ho sàpiga, el llenguatge ibèric era si fa no fa l'euskera actual, que dominava tota la franja dels Pirineus, i fins i tot la costa mediterrània. Però això serà el tema d'un altre post, en què explicaré com segons les més antigues llegendes d'Euskal Herria, els primers bascos que varen arribar a la península, van fer fora els "homes peluts" que vivien a les muntanyes.

¿Algú sap qui eren aquests homes peluts?

Jo sí.

P.D. Les fotos són d'ahir, i com sempre que són meves, gent de bona fe, estan a la vostra disposició, sempre que siguin fetes servir a fi de bé i sense interès econòmic.