"Hèlix" o "Ull de Déu"

.

Les estrelles que tenen una massa entre 0,8 i 8 vegades la massa del nostre Sol (el nostre Sol és una estrella, per si algú no se'n recordava), en el seu últim estadi, abans del moment de la seva mort, es converteixen en nanes blanques. En el procés de convertir-se en nanes blanques, desprenen un munt de gasos de colors espectaculars que s'anomenen “nebuloses planetàries”.

Al llarg de la seva existència ordinària, les estrelles estan enceses perquè al seu interior hi ha una reacció nuclear de fusió: dos àtoms es fusionen per a formar-ne un de més gros.

A les primeres etapes de la vida de l'estrella, els dos àtoms que es fusionen són d'hidrògen: dos àtoms d'hidrògen s'ajunten i es converteixen en un àtom d'heli. Aquesta fusió allibera una gran quantitat d'energia que és la que fa que l'estrella estigui encesa.
Més endavant, quan gairebé tot l'hidrògen s'ha convertit en heli, i hi ha per tant la suficient pressió, es produeix la fusió de l'heli: cada dos àtoms d'heli, en formaran un de carboni. I així successivament, fins que un dia arriba l'última fase de l'estrella, que és l'estadi de nana blanca.

En formar-se la “nana blanca”, com he dit, es desprenen els gasos de la nebulosa planetària. Després arriba la mort de l'estrella.
Si l'estrella té una massa d'entre 0,8 i 8 vegades la del Sol, es descomposarà de manera asserenada, formant una nebulosa de gran bellesa.
Si, per contra, l'estrella és d'una massa superior a unes deu vegades el nostre Sol, en el moment de la seva mort, explosionarà, i les restes tornaran a caure damunt d'elles mateixes pels efectes de la gravetat. I es comprimiran tant, que formaran un forat negre: una massa compacte tan gran, en un espai tan petit, que la gravetat creixerà fins a no deixar ni escapar els fotons (la llum). Qualsevol element que sigui absorbit pel forat negre no en podrà sortir mai més (pel que sabem fins ara).
Fixeu-vos que fins i tot la vida de les estrelles pot ser una metàfora de la vida de les persones. Convé ser senzills, poc màssics, per tal que al final dels nostres dies es deslliguin nebuloses de colors meravellosos. Hem d'evitar les grans masses d'orgull que amenacen fer-nos caure sobre nosaltres mateixos i tornar-nos negres, incapaços de reflectir la llum de la natura.

Les nebuloses també són l'origen de noves estrelles. Grans masses de gas de baixa densitat en una zona de l'espai poden esdevenir el niu de futures estrelles, que mercès a la gravetat naixeran a partir de l'hidrògen, el qual s'agombolarà sobre ell mateix.

A la fotografia de dalt, hi teniu la nebulosa planetària de “l'ull de Déu” o “Hèlix”.

La llum que emet es produeix a causa del següent: l'estrella del mig de la nebulosa (una nana blanca) emet radiació ultraviolada; aquesta radiació ionitza els àtoms d'hidrogen de la nebulosa (expulsa els electrons dels àtoms d'hidrogen per a immediatament recombinar-los) En aquesta recombinació dels electrons, s'alliberen fotons (partícules elementals de la llum) que són els que veiem. Segons la freqüència d'aquests fotons, la llum que veiem serà d'un color o d'un altre color.

Us poso aquesta imatge perquè aquests dies, en Francesc Arnau ha organitzat el Repte Poètic Visual del web de relatsencatala.cat, proposant-nos, com a inspiració, la imatge d'aquesta nebulosa.

Com podeu comprovar, la ciència, la natura i l'art, són ben a prop; diferents rostres d'una mateixa realitat difícilment descriptible. L'existència mai no ens pot esgotar, perquè té infinits rostres. No us deixeu enganyar mai pels Homo sàpiens que us diguin que a la vida heu de triar entre ciències o lletres, entre racionalitat o art; és mentida. Els Homo sàpiens necessiten definir-se, és una pulsió originada per l'evolució, que els força a cercar una identitat per a sobreviure dins la tribu. No trieu, perquè triar és renunciar algun dels aspectes bellíssims de la realitat. Agafeu la ciència, agafeu l'art, agafeu la poesia, agafeu la prosa, agafeu la física, no renuncieu mai a la racionalitat, no pronuncieu mots balmats només perquè sonen bé, assegureu-vos que rere els mots hi ha una lògica, ni que sigui de significat íntim o misteriós; la racionalitat no va en contra de la poesia, ni de l'art, ni de la creació. No trieu.

Us convido a llegir el poema que m'ha sortit pensant en l'Hèlix o Ull de Déu.

Mort del sol

I a dins
on tot és clar i l'or es fon,
se'n va l'orgull absurd i l'ego bla.
Pom de blaus, encens de llum,
i el gust
de l'origen radiant,
del riure pur.

I arran
del negre fimbrament de fum,
acarbassat amb sang
de déu discret.
Estany
d'aigua d'esclat,
besllum encès;
floreix la rosa dins de l'univers.

Alè
del temps, i un sol que se n'ha anat;
cargolament del buit, i el bosc del fred;
saltiró de l'espín miraculós,
un joc, un cop, un prec, un crit, un vers.

Si fos
la vibració, sols, del no res,
el llibre antic dels astres de la nit,
a l'últim mot hi hauria el traç més dolç,
i el bleix feixuc del Sol que mor al llit.

Si fos
l'entendriment de la gelor,
la resposta a aquells ulls clavats amunt,
l'espai seria mot, i el buit perfum,
i el temps anhel, i el so de l'aire brum. .

Mor Vicenç Ferrer.

.

O com deia ell: "Ningú no mor, no hi ha morts; hi ha els vius d'aquí i els vius d'allà. I quan siguem allà; farem allà una altra fundació."
Que no descansi en pau, que continui treballant en pau.

Per apadrinar un infant a la Fundació Vicenç Ferrer:

"Aquí"
.

Esperem (Pregària IV). Hoffnung. Esperamos. أمل. 希望. Håbe. Hope. Espérer. Ελπίδα. आशा. Speranza. 希望. Esperança. Spera

.

A la riba de la bellesa, esperem. A la riba del plor, la por i el dolor.

Esperem, mirant un univers fosc i buit, immens i il·limitat, amb espurnes de llum que ho són tot i que alhora i a cops semblen una excepció. Hi ha tant de buit!

Ran del mar del misteri, ben a prop els uns dels altres, esperem.

Hem esdevingut pensament sense adonar-nos-en, i esperem la resposta de qui sigui que ens ha posat aquí.

Esperem, refent el camí quan el perdem, recuperant el somriure quan se'ns esborra o quan l'esborrem del rostre dels altres.

A la riba de la bellesa, esperem. A la riba del plor, la por i el dolor.

Esperem.

.

Trolls

.

Després d'uns quants anys de moure'm per internet als fòrums de diverses associacions relacionades amb la literatura, la natura, la ciència, la religió... no deixo de sentirme impressionat cada vegada que em topo amb allò que els experts anomenen “trolls”.

De trolls n'hi ha de moltes menes, però la característica comú que els agermana és l'intent de molestar, de fer mal (en major o menor grau), de confondre, de crear embolic, polèmica, divisió... Insulten, ridiculitzen, ironitzen, manipulen els mots, tergiversen els missatges, practiquen la suplantació de la personalitat...

El misteri dels trolls és el misteri del mal a petita escala. Són conseqüència de la coincidència de diversos factors en un mateix personatge: enveja, baixa autoestima, manca de motivacions vitals, una certa tendència innata al protagonisme, la frustració de no destacar en allò que hom voldria, el plaer de molestar... Existeix la base genètica que proporciona plaer quan fem mal; gairebé mai es desenvolupa; la epigenètica podria explicar-nos moltes coses sobre perquè alguns gens es manifesten i d'altres queden sense desenvolupar la seva potencialitat, i això no només és útil per a lluitar contra el càncer, com s'ha dit últimament, sinó que serà útil (quan es domini el tema) per a evitar que certes tendències psicològiques destructives arribin a eixir. L'entorn, l'educació, els estímuls, la repressió, entre d'altres factors, influeixen sens dubte en la manifestació de la potencialitat genètica.

Tornant als trolls, l'anonimat d'internet ha creat tot una fauna de personatges miserables, que, amb diversos graus de gravetat, molesten, emboliquen, fereixen... No obstant això, el seu poder és tant més gran com més gran és la susceptibilitat o sensibilitat de la persona atacada. És per això que la millor solució és ignorar-los, amb el límit de la legalitat; és a dir, si ens fan tant mal que el seu perjudici és denunciable, doncs s'ha de denunciar. Normalment, però, es queden dins la categoria de pobres diables, i hem de tenir misericordia amb ells i entendre que tenen problemes psicològics, i que no sabem què faríem nosaltres si estiguéssim tan malalts com ells. És un dels preus que cal pagar (un dels més petits) pel fet de tenir una eina com internet. Què hi farem!

.

Iniesta

.

Recaragola el traç al verd gemat,
i un toc, i un truc, i el tast del vol d'un déu.
Suau allau, la neu és d'or, i el crit
d'adoració d'un poble enfervorit.
Repic de cors al bombo de la nit;
el dau cabriola, el peu destria el fat;
s'escola i bull el gol, el ball és seu;
i el clam, i el bes, i el goig, i el bat del pit.

Publicat a "La Vanguardia" el 29 de maig de 2009

Imatge: "Església de Fuentealbilla" Si algú sent que pel fet de publicar la imatge

els seus drets són trepitjats, que m'ho comuniqui i la retiro d'immediat.

Visiteu Fuentealbilla! Val la pena!

.

La felicitat ja hi és.

.

No hi han triomfs. No hi ha glòria. No hi ha fama. No hi ha riquesa. No hi ha poder. Totes aquestes asseveracions que acabo d'escriure volen dir que la vida no és res d'això.
La vida és el sol de cada matí, el cop del vent, el silenci del bosc, la flaire dels pins i de la sal, la solitud a estones, la bona companyia en altres moments, la llibertat de l'anonimat, la confiança d'aquella persona amb qui pots parlar sense protocols ni perills de males interpretacions, un bon plat a taula, allò que tenim ara i aquí i no pas el que ens agradaria assolir, una muntanya coberta de neu a l'hivern.

La vida són les persones que estimem i les persones que ens estimen.

No hi ha diners. No hi ha publicacions. No hi ha medalles. No hi ha “Champions”. No hi ha copets a l'espatlla. No hi ha galons. No hi ha càrrecs. No hi ha possessions. Els que envegen tot això, envegen “no res”, fum il·luminat de llums artificioses.

Allò que val de la vida és a l'abast de tothom, és gratuït, i és ben poc, però alhora ho és tot.

Allibereu-vos de tot; no trobareu felicitat més gran que aquesta.

.

.

Queda't amb mi (Pregària III)

.

Me n'aniré moltes vegades. No ho vull, però ho voldré, ho sé.
Tu no. Tu, estigues amb mi.
Fugiré quan no tindré motius per fer-ho; sóc així. Ara no vull pas fugir, però sé que d'aquí a poc, ho voldré fer, i ho faré.
Tu no. Tu roman al meu costat.
Rere les fulles. Rere la bòveda de l'atmosfera. Enllà dels espais infinits i inabastables de l'univers; o aquí mateix, a les escletxes dels quarks, als quarks dels quarks. Tu t'hi amagues. Sé que hi ets, perquè quan era petit i jugava a fet i amagar, sabia molt bé quan algú em mirava. Jo, divertit, tombava el cap per enxampar-lo, i aquest algú es tornava a amagar, però jo sabia que hi era i que em mirava. No deu ser gaire important que t'enxampi; sí que deu ser interessant que sàpiga que em mires i t'amagues.
Sigui com sigui, d'aquí a poc, quan me'n vagi, no ho facis tu. Roman amb mi, i fes-me notar que em mires, com quan era petit; així jo, a poc a poc, aniré tornant i et buscaré.
Em dirigeixo a tu que no sé qui ets, que no sé com ets, però que sé que ets tu. Si tu no m'has dit com ets, deu ser que no és essencial saber-ho. Però vés per on, sí que m'has dit com no ets i què no ets.

.