"Hèlix" o "Ull de Déu"

.

Les estrelles que tenen una massa entre 0,8 i 8 vegades la massa del nostre Sol (el nostre Sol és una estrella, per si algú no se'n recordava), en el seu últim estadi, abans del moment de la seva mort, es converteixen en nanes blanques. En el procés de convertir-se en nanes blanques, desprenen un munt de gasos de colors espectaculars que s'anomenen “nebuloses planetàries”.

Al llarg de la seva existència ordinària, les estrelles estan enceses perquè al seu interior hi ha una reacció nuclear de fusió: dos àtoms es fusionen per a formar-ne un de més gros.

A les primeres etapes de la vida de l'estrella, els dos àtoms que es fusionen són d'hidrògen: dos àtoms d'hidrògen s'ajunten i es converteixen en un àtom d'heli. Aquesta fusió allibera una gran quantitat d'energia que és la que fa que l'estrella estigui encesa.
Més endavant, quan gairebé tot l'hidrògen s'ha convertit en heli, i hi ha per tant la suficient pressió, es produeix la fusió de l'heli: cada dos àtoms d'heli, en formaran un de carboni. I així successivament, fins que un dia arriba l'última fase de l'estrella, que és l'estadi de nana blanca.

En formar-se la “nana blanca”, com he dit, es desprenen els gasos de la nebulosa planetària. Després arriba la mort de l'estrella.
Si l'estrella té una massa d'entre 0,8 i 8 vegades la del Sol, es descomposarà de manera asserenada, formant una nebulosa de gran bellesa.
Si, per contra, l'estrella és d'una massa superior a unes deu vegades el nostre Sol, en el moment de la seva mort, explosionarà, i les restes tornaran a caure damunt d'elles mateixes pels efectes de la gravetat. I es comprimiran tant, que formaran un forat negre: una massa compacte tan gran, en un espai tan petit, que la gravetat creixerà fins a no deixar ni escapar els fotons (la llum). Qualsevol element que sigui absorbit pel forat negre no en podrà sortir mai més (pel que sabem fins ara).
Fixeu-vos que fins i tot la vida de les estrelles pot ser una metàfora de la vida de les persones. Convé ser senzills, poc màssics, per tal que al final dels nostres dies es deslliguin nebuloses de colors meravellosos. Hem d'evitar les grans masses d'orgull que amenacen fer-nos caure sobre nosaltres mateixos i tornar-nos negres, incapaços de reflectir la llum de la natura.

Les nebuloses també són l'origen de noves estrelles. Grans masses de gas de baixa densitat en una zona de l'espai poden esdevenir el niu de futures estrelles, que mercès a la gravetat naixeran a partir de l'hidrògen, el qual s'agombolarà sobre ell mateix.

A la fotografia de dalt, hi teniu la nebulosa planetària de “l'ull de Déu” o “Hèlix”.

La llum que emet es produeix a causa del següent: l'estrella del mig de la nebulosa (una nana blanca) emet radiació ultraviolada; aquesta radiació ionitza els àtoms d'hidrogen de la nebulosa (expulsa els electrons dels àtoms d'hidrogen per a immediatament recombinar-los) En aquesta recombinació dels electrons, s'alliberen fotons (partícules elementals de la llum) que són els que veiem. Segons la freqüència d'aquests fotons, la llum que veiem serà d'un color o d'un altre color.

Us poso aquesta imatge perquè aquests dies, en Francesc Arnau ha organitzat el Repte Poètic Visual del web de relatsencatala.cat, proposant-nos, com a inspiració, la imatge d'aquesta nebulosa.

Com podeu comprovar, la ciència, la natura i l'art, són ben a prop; diferents rostres d'una mateixa realitat difícilment descriptible. L'existència mai no ens pot esgotar, perquè té infinits rostres. No us deixeu enganyar mai pels Homo sàpiens que us diguin que a la vida heu de triar entre ciències o lletres, entre racionalitat o art; és mentida. Els Homo sàpiens necessiten definir-se, és una pulsió originada per l'evolució, que els força a cercar una identitat per a sobreviure dins la tribu. No trieu, perquè triar és renunciar algun dels aspectes bellíssims de la realitat. Agafeu la ciència, agafeu l'art, agafeu la poesia, agafeu la prosa, agafeu la física, no renuncieu mai a la racionalitat, no pronuncieu mots balmats només perquè sonen bé, assegureu-vos que rere els mots hi ha una lògica, ni que sigui de significat íntim o misteriós; la racionalitat no va en contra de la poesia, ni de l'art, ni de la creació. No trieu.

Us convido a llegir el poema que m'ha sortit pensant en l'Hèlix o Ull de Déu.

Mort del sol

I a dins
on tot és clar i l'or es fon,
se'n va l'orgull absurd i l'ego bla.
Pom de blaus, encens de llum,
i el gust
de l'origen radiant,
del riure pur.

I arran
del negre fimbrament de fum,
acarbassat amb sang
de déu discret.
Estany
d'aigua d'esclat,
besllum encès;
floreix la rosa dins de l'univers.

Alè
del temps, i un sol que se n'ha anat;
cargolament del buit, i el bosc del fred;
saltiró de l'espín miraculós,
un joc, un cop, un prec, un crit, un vers.

Si fos
la vibració, sols, del no res,
el llibre antic dels astres de la nit,
a l'últim mot hi hauria el traç més dolç,
i el bleix feixuc del Sol que mor al llit.

Si fos
l'entendriment de la gelor,
la resposta a aquells ulls clavats amunt,
l'espai seria mot, i el buit perfum,
i el temps anhel, i el so de l'aire brum. .