Trolls

.

Després d'uns quants anys de moure'm per internet als fòrums de diverses associacions relacionades amb la literatura, la natura, la ciència, la religió... no deixo de sentirme impressionat cada vegada que em topo amb allò que els experts anomenen “trolls”.

De trolls n'hi ha de moltes menes, però la característica comú que els agermana és l'intent de molestar, de fer mal (en major o menor grau), de confondre, de crear embolic, polèmica, divisió... Insulten, ridiculitzen, ironitzen, manipulen els mots, tergiversen els missatges, practiquen la suplantació de la personalitat...

El misteri dels trolls és el misteri del mal a petita escala. Són conseqüència de la coincidència de diversos factors en un mateix personatge: enveja, baixa autoestima, manca de motivacions vitals, una certa tendència innata al protagonisme, la frustració de no destacar en allò que hom voldria, el plaer de molestar... Existeix la base genètica que proporciona plaer quan fem mal; gairebé mai es desenvolupa; la epigenètica podria explicar-nos moltes coses sobre perquè alguns gens es manifesten i d'altres queden sense desenvolupar la seva potencialitat, i això no només és útil per a lluitar contra el càncer, com s'ha dit últimament, sinó que serà útil (quan es domini el tema) per a evitar que certes tendències psicològiques destructives arribin a eixir. L'entorn, l'educació, els estímuls, la repressió, entre d'altres factors, influeixen sens dubte en la manifestació de la potencialitat genètica.

Tornant als trolls, l'anonimat d'internet ha creat tot una fauna de personatges miserables, que, amb diversos graus de gravetat, molesten, emboliquen, fereixen... No obstant això, el seu poder és tant més gran com més gran és la susceptibilitat o sensibilitat de la persona atacada. És per això que la millor solució és ignorar-los, amb el límit de la legalitat; és a dir, si ens fan tant mal que el seu perjudici és denunciable, doncs s'ha de denunciar. Normalment, però, es queden dins la categoria de pobres diables, i hem de tenir misericordia amb ells i entendre que tenen problemes psicològics, i que no sabem què faríem nosaltres si estiguéssim tan malalts com ells. És un dels preus que cal pagar (un dels més petits) pel fet de tenir una eina com internet. Què hi farem!

.