L'amor no és imbècil.

L'amor de debò no fa un dring de campana de coure, que tothom veu i lloa; passa desapercebut i procura no ser el centre d'atenció de res; i és petit, i petit i petit... humil i modest; no pretén ser la solució a tots els problemes del món.

L'amor de debò no parla mai d'ell, ni de les seves virtuts, ni de la seva sort, ni del seu poder, ni del dring de campana que fa que tothom giri els ulls vers la seva pietat. És un amor petit, petit, petit... humil i modest; que estima qui té al costat primer... i després, i progressivament, els més allunyats.

L'amor de debò no escull les creus més aplaudides, ni les més valorades, ni les més suggestives, ni les més emotives... L'amor de debò escull la seva creu; que normalment ningú no lloa, ningú no aplaudeix, ningú no agraeix, i que sovint ningú no veu... i ho fa sense que ningú se n'adoni. L'amor de debò es conforma amb la creu que li ha tocat, i no va a buscar creus que són d'altres si la seva ja pesa prou; correria el risc de no poder sostenir la seva, la que ningú no veu, ni aplaudeix, ni lloa i que per tant, és menys atraient.

L'amor de debò no defuig el seny, ni la responsabilitat, ni la intel·ligència, perquè sap que són dons que hom té la responsabilitat de fer servir per evitar sofriments. L'amor de debò no cau en la ingenuïtat dels qui es pensen que tot el que passa, passa perquè déu ho vol. Si no hi ha seny, es desbarra. Si no hi ha intel·ligència, sovint la casa s'ensorra. I déu calla, i no sosté la casa. Potser perquè ja ens ha donat el seny i la intel·ligència, i ens toca a nosaltres fer-los servir.

.

.

Catifa de peixos al fons de l'Atlàntic.

Érem a Punta Paloma, un dia de juliol; sols, com habitualment.

Pertot, una bonior de dunes, esculleres, roques antropomòrfiques aixecant-se damunt d'una aigua blavissa i cristallina sota d'un sol esclatant. Feia hores que el ponent havia amainat, i s'esperava un llevant que, de sort, encara no arribava. Estranyament, el paisatge se sostenia immòbil, i les onades eren minses.

Com que el meu fill pescava, i no tenia gaire sort; se'm va acudir de submergir-me amb les ulleres i una càmera submergible a veure què em trobava. El fons sorrenc (a uns dos metres de profunditat) que envoltava les roques des d'on la canya actuava, estava cobert, com si d'una catifa es tractés, de centenars de peixos estàtics, aturats, que s'agitaven al pas de l'Atlàntic. 

Vaig fer més d'una fotografia, i haig de dir que cap d'elles no va ser fidel a l'espectacle real; la tècnica és la que és.

De totes les imatges, he escollit la que més s'apropa a la visió natural (us recomano que clickeu la fotografia per fer-la més grossa i que l'amplieu al màxim). Allò que a la imatge sembla la foscor tenebrosa de l'oceà, a la realitat era lluminós, i continuava oferint la visió de més peixos, que com ovelles aturades cobrien, elegants, el fons del mar.

.

.

Nueses, borratxeres i pistoles...

Us passo un escrit del meu amic Robert Conway, que com que no té blog m'ha demanat si el puc posar aquí, i que trobo força interessant:

Alguna vegada passa que et trobes en una festa social d'aquelles en què t'asseuen al costat de gent a qui no coneixes gaire, a qui veus de pasqües a rams. I veus que, com tu, van posats i mudats, tal com toca per l'ocasió, amb la ratlla ben marcada i un somriure perfecte (somriure de façana harmònica amb el protocol i els convencionalismes). Els escoltes parlar de les vacances i et quedes amb cara de pòquer quan pronuncien despectivament:

-¿Y las playas donde la gente se quita el bañador? ¿Os habéis encontrado con esto? Es que son la leche! -ho expliquen als de la seva esquerra, i tu vas preparant la resposta (cas que se'ls acudeixi preguntar-te el mateix, a tu, que estàs davant seu).

-Nosotros en Punta Umbría vimos algunas -responen els de l'esquerra, mentre continues rumiant com fer-los veure que també “ets la leche” però que no téns banyes, ni cua, ni fas pudor de sofre, ni et fiques al llit amb tres o quatre alhora -. pero la gente està muy espaciada y no pasa nada -afegeixen assuaujant la tensió. I a tu, a l'últim, no et pregunten res, amb la qual cosa, la resposta multicultural i alliberadora que tenies en ment resta al calaix de les possibilitats que mai no van ser.

Minuts després, et quedes de pasta de moniato quan els escoltes explicar, a uns i altres, l'última borratxera que van experimentar, i en la qual van agafar un pet tan gran que els van haver d'acompanyar a casa. I penses... ¿banyar-se nu en una platja envoltada de natura es la “leche” (en sentit pejoratiu) i emborratxar-se fins a perdre els sentits és una gesta digna de ser explicada amb satisfacció?

Instants més tard, algú parla dels Estats Units, i diu que allà sí que ho fan bé; perquè et pots comprar una pistola al supermercat i la gent viu més segura. I algú altre, en veure la meva cara de sorpresa, afegeix:

-¡Forma parte de su cultura! Desde el siglo pasado que defienden su país así... Ya sabes, el Far West y tal...

Xarrupo el cava, agafo un musclo amb una patata, em poso bé la corbata, i compto les hores que manquen per acabar la festa. Es veu que la moral no és relativa!

Torno a la feina; però la posta tenyirà Bolònia encara que no ho pugui veure.

Torno a la feina; no pas a la rutina, perquè la meva feina no en té res, de rutinària. Però malgrat que hi torni, cada dia, a cada posta, el sol tenyira Bolònia de color de carabassa, els cavalls recorreran la riba a frec de les onades, i el silenci dels turons, ran de l'Atlàntic, omplirà els immensos espais de l'estret.

Torno al dia a dia, a la lluita contra les espines relatives i contra les espines absolutes d'una existència que alguna estranya llei universal ens fa complicada i alhora bella; però, malgrat tot, en algun racó de costa, ran de les esculleres que alenteixen les onades del llevant, en direcció a Punta Paloma, cada dia, el sol jugarà a fer pampallugues amb la superfície transparent de les aigües. 

Aquest indret és, ara per ara, un espai lliure, a on els codis de la civilització amb els seus corsés prepotents i balmats encara no han arribat; tenim sempre l'oportunitat de tornar a començar, de refer el camí i fer-lo millor. 
El problema d'aquesta pobra humanitat són els prepotents, els acomodats, els qui necessiten de tot, i encara més, i més encara... i si no ho tenen, la vida, per ells, és una agonia, el trist exercici d'arrossegar-se com pòtols. Els esclaus de les coses, de comprar-les, de tenir-les; i ben netes, i ordenades, i polides, i sobretot... sobretot... etiquetades... són els culpables que la seva obsessió sigui imposada a tothom, perquè els prepotents són molts, i es pensen que tenen raó, que representen la normalitat front l'anormalitat dels que no pensen com ells; són el poder, que arracona els indis a les reserves, que enrajola camins de terra noble i oculta amb sostres de guix asèptic els cels estrellats de les nits més belles. 

Malgrat aquests prepotents, ignorants del seu defecte, cada dia, a cada posta, el sol tenyirà Bolònia de color de carabassa, i milers de persones, milers de milers al llarg de la història, i milers de milers que habitaran el futur que arribarà, continuarem treballant fins a l'últim alè per la llibertat i per la natura salvatge.

Quaranta-tres i pujant.

Un any més. I quaranta-tres. Ja sóc més vell que l'Elvis.

Quan era petit, em semblava que la gent de quaranta-tres eren persones serioses i molt assenyades, que mai no s'equivocaven, que tenien el do de la responsabilitat amarat a cada porus de la seva pell, que tant els feia morir-se perquè eren molt grans, que, de fet, tant els feien moltes coses perquè ja eren molt grans i molt avorrits.

Ara m'adono que de seriós només en tinc l'aspecte (diuen que tinc aquest aspecte, no ho sé...), interiorment de seriós no en tinc ni un borrall. D'assenyat... ai si ho sabéssiu tot... D'equivocar-me, un munt de vegades, i amb repetició... Sobre el do de la responsabilitat... bé... en certs àmbits de la meva vida: feina i família, sí; aquí no hi ha matisos; però a banda d'aquests dos aspectes concrets, sóc altament irresponsable.

I no em vull morir, no tinc cap pressa, em faria molta ràbia morir-me ara; no pas per por, sinó pel fet d'haver d'allunyar-me d'algunes persones, principalment dels meus fills, que crec que em necessiten; hi ha tants educadors errats a tants racons de l'existència, començant per la televisió i acabant en qualsevol personatge anomenat cívic... Em faria ràbia morir-me ara, perquè la natura és molt bella i no me'n vull allunyar; i com que no sé si enllà de la vida hi ha arbres, muntanyes, mar i platges.... doncs per si de cas, m'arrapo a la vida i tot això que tinc de segur...

I hi ha molts aspectes de l'existència que no em deixen indiferent, des dels relativament importants, com la necessitat que a la ciutat hi hagi arbres i que les façanes estiguin netes i que cada vegada hi hagi menys cotxes... fins a les més importants,:que tothom sigui lliure, que hi hagi tolerància mútua entre les identitats i les estètiques, que la natura estigui per damunt de la civilització... i fins arribar a les fonamentals: que les persones, per damunt de tot, ens estimem. Res no em deixa indiferent.

Doncs això, que en avui faig quaranta-tres. 

.

.

Antichrista (Amelie Nothomb)

La prosa afuada d'Amelie Nothomb és capaç de narrar l'horror del poder i del mal amb una elegància i una austeritat que eviten l'embafament. El mèrit de Nothomb, com el dels grans, és la capacitat d'explicar el màxim amb el mínim: els mots mínims, les explicacions mínimes, la força dels silencis, la potència dels adjectius ben escollits i escadussers.

Cal que la ment del lector ho dedueixi tot, que ho acabi de dibuixar tot, que ho construeixi tot. No hi ha llard, ni sucre, ni excessiva farina. És així com s'aconsegueix que qualsevol història entri amb fluïdesa i crei sed de lectura; fins i tot quan allò que s'explica és una història de poder i de maldat.

.

.

E7F686HJK4CE

No tingueu pressa a venir...

Jo voldria, en aquests moments

que he deixat aquesta terra,

que tots els que m'heu estimat

no hi penséssiu amb tristesa.

Crec que he trobat el camí,

que sempre tant desitjava;

i que aquí us esperaré

fins a la vostra arribada.

No tingueu pressa en venir,

per tothom arriba el dia,

i si el sabeu esperar,

sentireu goig i alegria.

Jo.

Irene Jofresa (4 de març de 1917 - 26 d'agost de 2011)

(Escrit per la Irene amb la idea que fos llegit el dia de la seva mort)

.

.