L'amor no és imbècil.

L'amor de debò no fa un dring de campana de coure, que tothom veu i lloa; passa desapercebut i procura no ser el centre d'atenció de res; i és petit, i petit i petit... humil i modest; no pretén ser la solució a tots els problemes del món.

L'amor de debò no parla mai d'ell, ni de les seves virtuts, ni de la seva sort, ni del seu poder, ni del dring de campana que fa que tothom giri els ulls vers la seva pietat. És un amor petit, petit, petit... humil i modest; que estima qui té al costat primer... i després, i progressivament, els més allunyats.

L'amor de debò no escull les creus més aplaudides, ni les més valorades, ni les més suggestives, ni les més emotives... L'amor de debò escull la seva creu; que normalment ningú no lloa, ningú no aplaudeix, ningú no agraeix, i que sovint ningú no veu... i ho fa sense que ningú se n'adoni. L'amor de debò es conforma amb la creu que li ha tocat, i no va a buscar creus que són d'altres si la seva ja pesa prou; correria el risc de no poder sostenir la seva, la que ningú no veu, ni aplaudeix, ni lloa i que per tant, és menys atraient.

L'amor de debò no defuig el seny, ni la responsabilitat, ni la intel·ligència, perquè sap que són dons que hom té la responsabilitat de fer servir per evitar sofriments. L'amor de debò no cau en la ingenuïtat dels qui es pensen que tot el que passa, passa perquè déu ho vol. Si no hi ha seny, es desbarra. Si no hi ha intel·ligència, sovint la casa s'ensorra. I déu calla, i no sosté la casa. Potser perquè ja ens ha donat el seny i la intel·ligència, i ens toca a nosaltres fer-los servir.

.

.