No venceran l'amor

Menjar, dormir, caminar, trepitjar els bassals sense por a embrutar-nos, sentir el sol o la pluja damunt del rostre, no tenir pressa, cap pressa, aixecar-nos a cap hora concreta, tenir temps per a mirar el moviment de les fulles, olorar l'aroma del plat que algú cuina amb tant d'amor, llegir, pensar sense necessitat de pensar, descobrir qui som i adonar-nos d'allò en què ens han volgut convertir, acomiadar els pensaments tòxics que durant anys han gravat a la nostra ment, tornar amor a tot l'odi que ens han dedicat, proclamar-nos fidels creients en la llibertat i viure segons aquest credo, anar endavant quan volen espantar-nos per tal que tornem enrere, dir adéu a aquells amics que no ho són perquè no s'alegren amb les nostres alegries, allunyar-nos sense rancúnia de qui no ens vol al costat i descobrir persones noves i nous destins a mons propers o llunyans, amb cels clapats d'estrelles i boscos il·limitats, o a carrers estrets d'aquells que fan olor d'espècies i resclosit. Veure la humanitat que s'amaga a les escletxes del present i estimar-la com qui no estima els diners sinó les mirades, i llançar-nos al riu desconegut d'aigües cristallines que mena a un mar encara més bell.

No tenir por, no permetre-li a la por l'entrada al país del nostre cor, confiar en la vida, que ha de ser bona per nassos, perquè ens hi han posat i ens han fet estimar tant i tant tot allò que és bell. Creure en la vida, que es crea, que es transmet, que viatja imparable vers un futur ple d'esperança.

Contemplar aquella lluor tan bella que hi ha al reflex de la llum damunt el desgavell que ens vol ensorrar, i veure que aquesta llum que ho mostra tot tan sublim ens diu que no passa res, perquè tot passa menys l'amor que ens entra i que germina; l'amor que ve d'aquesta harmonia de les estrelles, de les onades, dels raigs de Sol al mar que esclata a la pell dels qui estimem, a la vida que ens regala tant. Ahir no érem, no teníem res, per poc que ara tinguem, el balanç sempre és positiu, però tenim tant... tant... i tot allò que tenim és gratuït... el que val diners mai no ho tenim... el que tenim, si ho tenim, no val diners... L'adoració dels diners és la malaltia més mortal que existeix perquè no tan sols s'endú els morts sinó que també s'endú els vius i els ensorra.

Gràcies a la vida, que és tan bella. No venceran l'amor, els diables del diner i de la violència. L'amor els vencerà a ells, perquè l'amor és la vida.

U. E. ? Segur?

• 

  Sembla que la política que Alemanya imposa a Europa ens du vers una fallida absoluta de l'economia (ens la imposa perquè vol que se li paguin els interessos del deute, prioritzant aquests interessos per damunt de la sanitat o de l'educació). 

  Aleshores si la política de la UE ens du vers la fallida... Com és que tenim tantes ganes de ser-hi ?

Una medusa mai no entendrà la manera com percebem i entenem la vida i el món.

Hi ha un secret que quan el saps tot canvia; un secret que l'has de descobrir. Quan te'l diuen, si només te'l diuen, se t'escapa sempre.

El secret al qual em refereixo s'ha de trobar.

Igual com es troba un dia una llum diferent, un color especial del jorn que neix al mar o als Pirineus o en un carrer ple de llambordes de qualsevol ciutat.

Allò que embolica el teu cor amb filats rovellats d'espines d'acer un dia s'esvairà; i el teu cor bategarà sense dolor.

El mal, tot mal, és una ombra que, en arribar la llum, mostra el seu no res i desapareix.

Al final de tot, veuràs que no hi ha final de tot; i que ara, bo i que som vius, no som del tot.

Res no passa de cop des del “no res” fins a “ser”; per això caminem al costat de l'ombra del mal.

Si plores, riuràs. Si tens por adquiriràs valentia i confiança. Si estàs sol, trobaràs amor i amics i germans i amants i una societat que et valorarà com allò infinit que ets; de valor il·limitat.

Si et saps dolent, i no vols ser-ho, et faran bo.

Si et saps dolent, i vols ser-ho, et faran no voler ser-ho.

Si t'has mort, viuràs.

Si t'han torturat rebràs un tresor que no es pot explicar.

Si has torturat et deslliuraran de la monstruositat que has trenat en tu, que és pitjor fins i tot que el mal que has fet.

Al final de tot, et deslliuraran de l'ombra que has estat; i, de tu, sols quedaràs tu; com quan tot va començar. Tu i els records; tu i la identitat; tu i aquest somriure que no mor, perquè és la vida.

No et confonguis, no estàs llegint un discurs moral. No tindràs pas tot això si ets bo. Tindràs tot això, i prou. I potser el fet de saber-ho, quan trobis el secret que no et sé dir, et farà cada dia més bo.

No li pregunten al Sol si vol sortir. No li demanen a la nit que se'n vagi. Ningú no escull néixer. Ningú no pot fer que l'univers s'expandeixi. Res del que fem canvia el destí final. Perquè el destí final, que no és el final, l'ha triat alguna realitat que és més que personal, i que exerceix vers nosaltres un verb superior a “estimar”. L'amor és només una lluor lleu del que ens fa.

No pot entendre, la medusa, el nostre món, ni el nostre pensament ni la nostra vida; ningú no li pot explicar el que som a una medusa; mai no podrà entendre la manera com percebem i comprenem la vida i el món. De la mateixa manera, no podem comprendre nosaltres el món, el pensament i la vida d'aquest que és més que persona i que fa alguna cosa més que “ser” i que “estimar”.

La resta del que intento dir, amb tanta malaptesa, rau a les benaurances.

La línia i la llum a la Barcelona lliure

Amagades als grans espais de la ciutat, hi ha imatges màgiques que podem jugar a trobar, que hem d'aprendre a mirar; llums de colors indomables que seguint les lleis de la natura dibuixen un passat gloriós de cuplets, caramelles, jardins i palmes, i un present de poder i vidre que només és si reflecteix tota aquesta llum; les arrels d'una manera específica d'entendre la vida, feta de bigues de llibertat. 

Llibertat. Assaborim aquest mot i ensenyem-lo als infants en tots els àmbits; des de l'art fins a la tecnologia, des de l'esperit fins a l'economia. Llibertat. La línia i la llum a les escletxes de la Barcelona de sempre que s'arrela a un present viu i indestructible.

Els micos sàpiens som genocides potencials. No hem de minimitzar el risc d'arribar a un genocidi.

Al fons, un antic bunker decorat amb graffitis; un d'ells, que no s'aprecia, de Bob Marley. Al davant i a sota, la calidesa de la sorra de la platja i la humanitat.

*

*

“Així, l'Espardenya va saber tot el que succeí la primavera de 1915, quan els Joves Turcs deportaren milers i milers d'armenis de la part occidental cap als camps de la mort del desert de Ter-zor, a Mesopotàmia. Els turcs, li va explicar l'astrònom, deportaren i exterminaren gairebé dos milions d'armenis i, els que van sobreviure, s'hagueren d'exiliar. Els turcs estaven convençuts que tot allò que es fa desaparèixer per la força, la gent ho oblida aviat. També li digué com els armenis en salvaren la cultura, els manuscrits que es conserven de traduccions de grans textos grecs i àrabs, copiats per monjos amb unes plomes especials, carregades de tinta que durava el que duren mil paraules (...)”

“La veu melodiosa”

MONTSERRAT ROIG

Al text superior, Montserrat Roig ens explica, en veu del narrador de la seva novel·la “La veu melodiosa”, un dels genocidis més ignorats de la història de la humanitat. Un genocidi, la invisibilitat del qual, va fer pensar a Hitler que les grans matances s'oblidaven, perquè els que moren desapareixen, i no podien exclamar-se. 

És una obvietat dir que l'armeni no ha estat l'únic genocidi; tenim en ment l'holocaust de la segona guerra mundial, en el qual oficials de cabells color de palla i ulls blaus, que escoltaven Wagner i que estudiaven protocol i bones maneres, van convertir en cendra prop de sis milions de persones. Recordem també el genocidi de la guerra de Bòsnia, el genocidi dels Hutus i els Tutsis a Ruanda, Les execucions massives de l'exèrcit espanyol acabada la guerra als afores dels pobles, a les cunetes de les carreteres, als fossars dels castells, o a les places. Els linxaments dels milicians durant la guerra civil. I tants genocidis desconeguts que tingueren lloc abans de la història, quan els Homo sapiens, aquesta espècie de monos sense pèl, tan violenta, vàrem exterminar les altres espècies humanes.

No és difícil trobar monos de l'espècie Homo sapiens que a nivell individual arriben a entendre la importància de l'amor, del perdó, de la reconciliació... la importància de l'empatia, la col·laboració, l'ajuda mútua... el valor infinit de cada persona, que val per ella mateixa i no pas per la seva utilitat; no és difícil... Però sembla que el conjunt d'aquests monos, la massa, la societat, l'estructura col·lectiva... no deixa mai de comportar-se com un animal desbocat i monstruós que de tant en tant, i sense que ningú ho vegi venir, engega l'horror d'una matança, el fibló de la tortura, la fredor de l'odi i de la despersonalització.

És per això que no em refio d'aquest mico. La seva animalitat irracional existeix a tots els corrents del pensament. Els conflictes polítics, si no s'arrapen ben fort a les idees de la no violència, poden sense gaire dificultat acabar en guerres, en genocidis, en holocausts. No podem de cap manera minimitzar els estirabots dels militars espanyols que insinuen o afirmen intervencions armades, cops de timó, imposicions violentes... És mentida que el fet de pertànyer a Europa ens en salvi. És mentida que al segle XXI hàgim deixat de ser genocides. Som genocides potencials; i fixeu-vos que dic “som”, no dic “són”. Cal dedicar cada dia una bona estona a reflexionar sobre la no violència, la força de les paraules, la contundència de l'estratègia de no retornar mal al mal que rebem, la resistència passiva, l'amor als enemics sense que això vulgui dir recular ni un mil·límetre de les nostres aspiracions legítimes. No minimitzem el risc d'arribar a un genocidi. 

Hem de repetir, a poc a poc i convençuts, els mots de saint Exupery a "Carta a un hostatge": Respecte per l'ésser humà!

"És aquesta qualitat de l'alegria el fruit més preciós d'aquesta civilització que és la nostra? Una tirania totalitària podria satisfer, és veritat, les nostres necessitats materials. Però no som bestiar per engreixar. La prosperitat i el confort no són suficients per a satisfer-nos. Per a nosaltres, que ens hem educat en el culte del respecte per l'ésser humà, pesen greument les trobades senzilles que tenen lloc a vegades a festes meravelloses.

Respecte per l'ésser humà! Respecte per l'ésser humà! Heus aquí la pedra de toc! Quan el nazi respecta exclusivament a qui se li assembla, només es respecta a si mateix. Rebutja les contradiccions creadores, arruïna tota esperança d'ascens, i funda per mil anys, en el lloc de l'ésser humà, el robot d'un termiter. L'ordre per l'ordre castra l'home del seu poder essencial, el de transformar tant al món com a si mateix. La vida crea l'ordre, però l'ordre no crea a la vida."

"Carta a un hostatge"

ANTOINE DE SAINT EXUPERY

L'aprenentatge de les dificultats

Vivim un temps que, per la seva aspror, ens permet adonar-nos que l'autèntic privilegi és "ser", i poca cosa més. 

Ser ja és molt, i no es valora prou. 

Igual com no es valora prou contemplar, escoltar, percebre...

És temps de dedicar una estona cada dia a seure i no fer res; a mirar, al lluny, la calidesa d'una posta, el brogit d'un carrer, el vent que mou les banques d'un arbre.

És temps de recordar com un dia van cremar el cos d'algú que estimaves, d'algú que estimes; i després de recordar-ho, riure o plorar pels estirabots d'un entrenador, d'un professor, d'un cap de personal o d'un primer ministre, que pretenen convertir els seus crits en la raó fonamental de l'existència. Tu saps, en canvi, que els seus crits un dia callaran per sempre; igual com la seva carn serà cendra, i que l'únic que de debò es podrien endur si ho desitgessin seria la tendresa viscuda, consciència de vulnerabilitat i consciència de “ser”. 

A cops no saps si riure o plorar per l'absurd de qui amuntega fum, sense temps per asseure's i mirar la calidesa d'una posta, el brogit d'un carrer o el vent que mou les branques d'un arbre.

Aquest temps dramàtic que ens copeja amb un fuet, que ens embolica el cos amb acarnissament i que se'ns endú bocins de carn sense pena... ens fa entendre que mai no hem de permetre que ningú tingui un fuet a les mans per a ferir ningú, i que el temps que no és amor, no és.

L'aspror del ritme ens permet ser revolucionaris i deixar que els qui corren esperitats per aquesta aspror continuïn corrent, cada vegada més lluny de nosaltres. Llavors, tranquils, podrem asseure'ns sense neguit a la riba lluminosa d'un riu d'aigües transparents i esvalotades, i viure.

La crisi, en prendre'ns-ho gairebé tot, ens pot revelar que no ens cal gairebé res. Aquesta és una lliçó que no hauríem d'oblidar mai. 

Oriol Junqueras a Terrassa i la importància de la llengua .

Forma part de la plàcida vida ciutadana dels caps de setmana, apropar-se al centre de Terrassa i escoltar les paraules d'un dels candidats a president de la Generalitat a les properes eleccions del 25 de novembre. I més quan estem davant d'unes eleccions que haurien de ser diferents; unes eleccions on les diferències entre els partit polítics es minimitzessin davant la necessitat de tot un poble a poder decidir, que ve a ser el mateix que la necessitat que té tot un poble de ser reconegut com a poble. 

Canviant de tema, hi ha hagut algú que aquesta setmana ha pronunciat l'asèptica i buida frase “De la lengua no se come”, com volent dir que en comptes de defensar la llengua catalana hauríem de preocupar-nos de la feina i de l'economia. L'estupidesa d'aquests mots llueix per tots cantons; sobretot tenint en compte que la independència és important no només per la llengua, sinó per la feina i per l'economia, i tenint en compta, també, que potser “de la lengua no se come” però que és ben cert que “sin la lengua no se vive”, sense la llengua no es viu, sense el dret a conservar i a tenir cura de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra espiritualitat... les altres realitats materials de la vida perden pes. No vivim només per menjar, defecar i dormir; vivim per a crear, per a estimar, per a enriquir la identitat individual de cada persona i la identitat dels pobles com a creadors de cultura. La cultura i la ciència formen part dels tresors essencials de la humanitat, i si no són, no val la pena ni menjar.

.