Hi
ha un secret que quan el saps tot canvia; un secret que l'has de
descobrir. Quan te'l diuen, si només te'l diuen, se t'escapa sempre.
El
secret al qual em refereixo s'ha de trobar.
Igual
com es troba un dia una llum diferent, un color especial del jorn que
neix al mar o als Pirineus o en un carrer ple de llambordes de
qualsevol ciutat.
Allò
que embolica el teu cor amb filats rovellats d'espines d'acer un dia
s'esvairà; i el teu cor bategarà sense dolor.
El
mal, tot mal, és una ombra que, en arribar la llum, mostra el seu no
res i desapareix.
Al
final de tot, veuràs que no hi ha final de tot; i que ara, bo i que
som vius, no som del tot.
Res
no passa de cop des del “no res” fins a “ser”; per això
caminem al costat de l'ombra del mal.
Si
plores, riuràs. Si tens por adquiriràs valentia i
confiança. Si estàs sol, trobaràs amor i amics i germans i amants
i una societat que et valorarà com allò infinit que ets; de valor
il·limitat.
Si
et saps dolent, i no vols ser-ho, et faran bo.
Si
et saps dolent, i vols ser-ho, et faran no voler ser-ho.
Si
t'has mort, viuràs.
Si
t'han torturat rebràs un tresor que no es pot explicar.
Si
has torturat et deslliuraran de la monstruositat que has trenat en tu, que és pitjor fins i tot que el mal que has fet.
Al
final de tot, et deslliuraran de l'ombra que has estat; i, de tu,
sols quedaràs tu; com quan tot va començar. Tu i els records; tu i
la identitat; tu i aquest somriure que no mor, perquè és la vida.
No
et confonguis, no estàs llegint un discurs moral. No tindràs pas
tot això si ets bo. Tindràs tot això, i prou. I potser el fet de
saber-ho, quan trobis el secret que no et sé dir, et farà cada dia
més bo.
No
li pregunten al Sol si vol sortir. No li demanen a la nit que se'n
vagi. Ningú no escull néixer. Ningú no pot fer que l'univers
s'expandeixi. Res del que fem canvia el destí final. Perquè el
destí final, que no és el final, l'ha triat alguna realitat que és
més que personal, i que exerceix vers nosaltres un verb superior a
“estimar”. L'amor és només una lluor lleu del que ens fa.
No
pot entendre, la medusa, el nostre món, ni el nostre pensament ni la nostra
vida; ningú no li pot explicar el que som a una medusa; mai no podrà entendre la manera com percebem i comprenem la vida i el món. De la
mateixa manera, no podem comprendre nosaltres el món, el pensament i
la vida d'aquest que és més que persona i que fa alguna cosa més
que “ser” i que “estimar”.
La
resta del que intento dir, amb tanta malaptesa, rau a les
benaurances.
No comments:
Post a Comment