L'aprenentatge de les dificultats

Vivim un temps que, per la seva aspror, ens permet adonar-nos que l'autèntic privilegi és "ser", i poca cosa més. 

Ser ja és molt, i no es valora prou. 

Igual com no es valora prou contemplar, escoltar, percebre...

És temps de dedicar una estona cada dia a seure i no fer res; a mirar, al lluny, la calidesa d'una posta, el brogit d'un carrer, el vent que mou les banques d'un arbre.

És temps de recordar com un dia van cremar el cos d'algú que estimaves, d'algú que estimes; i després de recordar-ho, riure o plorar pels estirabots d'un entrenador, d'un professor, d'un cap de personal o d'un primer ministre, que pretenen convertir els seus crits en la raó fonamental de l'existència. Tu saps, en canvi, que els seus crits un dia callaran per sempre; igual com la seva carn serà cendra, i que l'únic que de debò es podrien endur si ho desitgessin seria la tendresa viscuda, consciència de vulnerabilitat i consciència de “ser”. 

A cops no saps si riure o plorar per l'absurd de qui amuntega fum, sense temps per asseure's i mirar la calidesa d'una posta, el brogit d'un carrer o el vent que mou les branques d'un arbre.

Aquest temps dramàtic que ens copeja amb un fuet, que ens embolica el cos amb acarnissament i que se'ns endú bocins de carn sense pena... ens fa entendre que mai no hem de permetre que ningú tingui un fuet a les mans per a ferir ningú, i que el temps que no és amor, no és.

L'aspror del ritme ens permet ser revolucionaris i deixar que els qui corren esperitats per aquesta aspror continuïn corrent, cada vegada més lluny de nosaltres. Llavors, tranquils, podrem asseure'ns sense neguit a la riba lluminosa d'un riu d'aigües transparents i esvalotades, i viure.

La crisi, en prendre'ns-ho gairebé tot, ens pot revelar que no ens cal gairebé res. Aquesta és una lliçó que no hauríem d'oblidar mai.