Per desgràcia, torna a venir al cas aquest relat amb què vaig guanyar un premi literari a Mataró fa uns quants anys.
Benvingut a Varsòvia
Veu
el seu avi fent que no amb el cap, les mans tremoloses agafades al
bastó, una espurna d'argent a la comissura dels ulls, i al televisor
imatges d'un triomfalisme balmat, disfressat de glòria patriotera.
“No és això” diu el vell, i la Sara se li asseu al costat; al
sofà flonjo de plomes d'oca que van comprar tres mesos enrere al
Dizzingoff, al cor de Tel Aviv. “Però ells ens llancen coets,
avi!” la veu de la nena sona a excusa manyaga i estrafà amb
convicció aquell to didàctic que s'etziba als infants que no s'han
portat prou bé. “Ells? La gent del poble assassinada ens ha tirat
coets? ¿Les famílies a les qui els ha caigut la casa al damunt? No
em diguis això, bocinet de mel, que ja en tinc prou amb el teu pare”
La nena entenebreix la mirada. Sospira. “El pare fa el que creu
millor, avi” diu després de sostenir el silenci uns segons. Al
televisor continuen els retrunys, els himnes, les declaracions.
Apareix el pare de la Sara manifestant el seu orgull per la direcció
que està prenent l'atac, i assegurant que no deixaran ni un sol
terrorista viu. “El teu pare és massa jove; no ha viscut prou”
pronuncia el vell mirant de fit a fit el rostre orgullós del seu
fill a la pantalla. La nena li agafa les mans i les prem amb força.
“Torna'm a parlar del guetto, avi...” I el vell torna a narrar la
seva història com si ho fes per primera vegada; i el cas és que
sempre li sembla que ho fa per primera vegada. La vida és un estrany
camí que marca amb foc la intensitat del dolor i de la felicitat.
“Jo era molt jove, i vivia a Varsòvia...”
*
No
li ha costat arribar a la ciutat de Gaza. Potser el més difícil ha
estat creuar la frontera; però sembla mentida la indiferència que
desperta una noieta de catorze anys guarnida amb la indumentària
d'una Palestina pobra. Gairebé li engeguen un tret al front quan la
descobreixen a la part interior de la xarxa. ¿Què hauria passat si
l'haguessin enxampada abans de creuar? Arreu, plors. Ara i adés,
muntanyes de runa enmig d'edificis rònecs, amb carrers plens de
canalla bruta i cares espantades. Fumaroles negres alçant-se cap al
cel, ocultant els blocs de dotze o tretze pisos d'altura que governen
el sostre de la ciutat. La blancor de les façanes dels habitatges,
sota la claror del sol, esvaïda pel fum, dibuixa un paisatge
apocalíptic. Comencen a sentir-se retrunys i la gent corre a
amagar-se. Xiscles. Brams. Mots indesxifrables pronunciats per veus
enrogallades que maleeixen l'existència i que acaben en una mena de
sanglot, a mig camí entre el plor i el riure embogit. La Sara no sap
on amagar-se; de fet, ningú no té clar on amagar-se. Trenca a
plorar i una dona l'arrossega fins a l'interior d'un portal. L'empeny
cap a l'espai dessota l'escala. S'agombolen, la dona, la Sara, i
quatre criatures d'entre cinc i deu anys. El terra tremola. Els
petits gemeguen amb cada estridor. La llum tènue de la claraboia li
permet a la dona descobrir els cabells rossos de la Sara.
“Estrangera?”, li demana. La Sara dubta, perquè no sap si és
estrangera. Són estrangers, els jueus, a Gaza? Ho són, els
palestins, a Israel? Fa que sí amb el cap perquè no té ganes de
donar explicacions, i perquè li fa una mica de por donar-les. “I
els teus pares, on són? Hauríeu d'haver marxat. Això no és vida
per a ningú, i menys per a una nena”
*
“On
collons és la Sara?” li etziba en Benjamín Goldstein al seu pare,
que l'escolta espaordit a través del mòbil. “I jo què sé, fill
meu? Què pot fer un pobre vell com jo per aturar una adolescent?”
En Benjamín està tan desesperat que gairebé s'ofega. “Just en
aquest moment, amb la guerra, amb la maleïda pressió internacional!
Què va ser l'últim que et va dir? Estava enfadada? Li passava
alguna cosa?” Necessita recuperar la tranquil·litat. Necessita
saber que la seva filla està bé. Però Déu dels cels! Ha estat una
nit fora i ningú no sap on para! “Li vaig parlar de Varsòvia, i
va quedar molt tocada” El vell ha dubtat molt abans de dir-li això
al seu fill. La va veure marxar plorant, sense rebre'n cap
explicació, però els anys ensenyen més que les enciclopèdies, i
el vell Zacaries sospita que la Sara ha entès per primera vegada el
món. “Ostres, papa! No és la primera vegada que li expliques les
teves batalletes! Què nassos tenen a veure amb tot això?” El vell
sent una punxada al cor. “No són batalletes, fill! És la història
de la teva nació. És la història de la humanitat!” A en Benjamín
li sona l'altre mòbil. “Et deixo, papa. És la Sara, m'està
trucant.” “On dimonis t'has ficat, noieta?” la veu li tremola.
Necessita saber que tot va bé. Necessita saber que ella està bé.
“Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.”
*
Per
què collons li ha hagut de dir? “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al
guetto.” I ha penjat. I au! Toca't el nas! Per no dir una cosa
pitjor. Què se suposa? Que ell, Benjamín Goldstein, home d’estat,
hauria de viatjar a Polònia a buscar-la? Que desagraïda que és
l'adolescència! Els ho dónes tot i t'escupen al rostre. Però el
vell Zacaries li ha explicat que el guetto del que parla la nena és
Gaza. Gaza! Com si tingués alguna cosa a veure amb el guetto de
Varsòvia, amb la segona guerra mundial! I ara és aquí; contemplant
les corrues de baiards amb cossos tapats de cap a peus ran les runes
de la guerra; disfressat d'infermer de la Creu Roja; desesperat,
pensant que tal vegada les seves ordres han matat la seva filla;
escrutant els rostres dels vius, dels malalts i dels morts;
descobrint cames esmonyonades, cossos infantils nus i abrasats
xisclant cada vegada que un metge intenta de combatre la infecció
amb productes irritants. “Danys col·laterals” pensa “I no són
tants. A Gaza, hi viuen més d'un milió de persones. ¿Quantes han
patit les conseqüències de la guerra? Mil? Ni que fossin deu mil...
quin percentatge és?” Però torna a mirar els esguerrats i els
morts i pensa que la seva filla és “una”, i que aquesta unicitat
per ell és tan dolorosa com la humanitat sencera. ¿I és que no són
“una” cadascuna de les persones que han mort o que han
sobreviscut desfetes? El parell de mots que formen l'expressió
“danys col·laterals” li fa venir ganes de vomitar; i ja no sap
en què creu. Si la Sara és morta, la seva vida s'haurà esfondrat;
no podrà tirar endavant; la llum del dia li farà mal a l'anima i
preferirà la mort. Però no pot ser que li hagi passat res! La
probabilitat és molt baixa! Les bombes no escullen les seves
víctimes. S'esparvera en adonar-se que està pensant una idea que li
va etzibar un activista pels drets humans abans que tot comencés:
“Les bombes no escullen les seves víctimes” I ell li va
respondre amb ànsia que l'exercit d'Israel atacaria objectius
militars i que si els palestins feien servir escuts humans no era
problema d'ells. Maleïda hipocresia! “Les bombes no escullen les
seves víctimes”; ho està veient prou clar; i sap que no és just
que valori més la seva filla que mil o dos mil palestins anònims.
Torna a marcar el número de la Sara; i s'esparvera quan s'adona que
sona un mòbil sota la flassada mortuòria que tapa un dels cadàvers
de la vorera. Tremolant, pensa que és una casualitat. Penja; torna a
marcar, i torna a sonar el mòbil dessota la flassada. Es posa a
plorar, s'acosta al baiard, i, mirant de trascantó, amb por del que
pot arribar a veure, destapa la flassada. És una nena d'uns deu
anys; amb la pell blanca com el marbre i un fil de sang seca a la
comissura dels llavis. Té un ull mig obert, sec i sense vida. “No
sóc jo, papa; però si hagués estat jo, quina diferència hi hauria
hagut?” sent que li diu la seva filla des del darrere. Ell es gira;
l'abraça; brama amb desconsol. “Benvingut a Varsòvia, papa”,
afegeix la Sara.
.
.
