Vora
el pla dels albats,
s'amunteguen
les fulles;
saur
i roig al tard.
Sobre
el fang, les erugues,
dormen
somnis de mort,
al
tapís de la terra;
mentre
remuga el vent,
arrencant
l'epidermis
de
l'espessor a la serra.
El
jardí de l'adéu
confabula
amb la vida
el
diàleg glaçat
de
la fi que s'estira;
ara
neven plomalls
de
seques branques buides;
ara
fa olor d'humit
el
sotabosc que crida,
i
amb un mot silenciós
s'acomiada
dels dies
desesmats
i pansits
a
la penombra humida;
fugen
cap a l'hivern,
que
delerós se'ls mira.
Vora
el pla dels albats
ens
ajaiem al tou
esgrogueït
que cruix.
Un
dia va ser Sol
en
un estiu encès
que
ara és un far llunyà
a
l'horitzó bromós.
Escoltem
el lament
de
la fredor, i el cos
amara
el pols calent
del
cor, que se'ns esmuny
endins
endins del bosc.
No comments:
Post a Comment