Fa
un
dia
o
dos,
em
preguntava
que
té
aquesta
tardor
de
més
intens,
que
fa
que
se
senti
més
com
a
tardor
que
altres
anys.
M'ho
preguntava
caminant
per
una
vorera
de
Terrassa,
empentant
les
fulles
amb
els
peus,
gaudint
dels
colors
ocres,
ataronjats,
cafè,
bordeus...
atent
a
la
caiguda
d'aquestes
mateixes
fulles
com
flocs
de
neu
seca,
pluja
lenta
d'immensos
flocs
color
castanya,
amb
el
cel
encapotat
i
un
vent
estrany
ni
gelat
ni
càlid.
I
em
vaig
adonar
que
aquest
any
no
hi
havia
escombriaires
que
ens
robin
les
fulles
del
terra.
I
em
vaig
adonar
que,
d'ençà
de
la
meva
infantesa,
m'han
estat
robant
les
fulles
dels
plàtans
a
les
voreres,
el
trepig
flonjo
i
suggeridor
sobre
una
catifa
que
han
sentit tots
els
meus
avantpassats
des
de
fa
segles.
La
crisi
ha
retallat
els
escombriaires
i
m'ha
retornat
un
matís
del
paisatge
que
els
esclaus
de
la
societat
asèptica
havien
esborrat
amb
crueltat
inhumana.
Quanta
estupidesa
sapiens!
Els
dissenyadors
de
la
societat
artificial
i
artificiosa
continuen
fent
de
les
seves
i
inventant-se
unes
formes
allunyades
de
la
natura
i
amarades
d'una
supèrbia
de
classe
feixuga
i
sintètica.
Ves
per
on,
l'eficiència
real
passa
per
deixar
les
fulles
on
són,
on
cauen,
i
per
contemplar
la
nevada
càlida
i
lenta
de
color
de
terra
amb
què
el
vent
de
la
tardor
ens
convida
a
pensar
en
la
Terra
que
es
renova,
i
a
abraçar-nos
a
una
lentitud
que
ens
manlleven,
com
ens
ho
manlleven
tot:
fulles,
nuesa,
camins
de
terra,
canyars,
tarteres,
bassals,
murs
de
pedra
i
palla,
temps,
estones,
foc,
llars,
el
gaudi
de
menjar
pels
carrers,
llibertat,
llibertat,
llibertat...
¿Quanta
merda
ha
enviat
a
l'aire
el
teu
sofà
d'escai,
l'envidrat
sofisticat
del
teu
despatx,
el
panteó
de
la
teva
prepotència...?
¿Quant
de
blau
has
agrisat
amb
el
fum
pudent
dels
motors
que
han
fabricat
l'electricitat
amb
que
engegues
les
làmpades
que
et
fan
creure
més
que
els
altres
i
que
alhora
et
neguen
l'estètica
natural
de
la
llum
de
la
Terra?
¿I
la
bomba
de
calor
que
bufa
i
que
bufa
un
aire
lletós
i
ardent
que
de
seguida
es
refreda
i
que
escup
excrements
de
química
al
paradís
que
t'ha
creat?
Prepotent
poderós
que
odies
la
teva
mare,
deixa,
almenys,
les
fulles
a
la
vorera,
perquè
els
meus
fills
sàpiguen
que
existeix
la
tardor,
la
lentitud,
els
colors
de
la
palla
seca
i
humida.
No
els
facis
corre,
perquè
la
vida
se'n
va
i
ells
valen
més
que
la
vida.
1 comment:
Les fulles de tardor a terra mai no m'han fet cap nosa, sinó ben al contrari.
Crec que és una cosa natural d'alegrar-nos de veure-les.
Ahir mateix, el meu nét de tot just 2 anys, me les ensenyava contentíssim: Mira àvia, quantes fulles de tardor!!!! amb la rialla a la cara.
Que no ens les robin!
Post a Comment