Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.

S'ha escolat una fada dins del congrés...

Tot era ple de fredor asèptica. Les titelles dels banquers discutien la perpetuació dels seus privilegis. Hi havia cagarrines a les panxes d'alguns que tenien por de ser portada properament als grans diaris, quan es descobrís que tenien comptes allà on no els havien de tenir. Els lleons, petrificats, restaven immòbils, mirant la vorera de l'altra banda d'Alcalà. Un li deia a l'altre: “¿te'n recordes dels busos del Tejero?” L'altre li responia: “Sí noi sí, qui ens havia de dir com aniria la història!”

I la fada es va escolar.

I enmig d'aquella apologia grotesca de les lleis que justifiquen que els més pobres siguin espremuts com llimones àcides, una fada, valenta, decidida... va dir que aquelles lleis eren criminals, i que aquelles veus eren criminals. Enmig d'aquelles parrafades que venien a dir que, en el joc que juguen els qui juguen amb el pa de la gent, la llei hipotecària era sagrada, perquè protegia el dret a pagar com bens al 96% de la població unes quotes considerables, amb el “petit” inconvenient d'haver d'esclafar i d'espoliar el 4% que tinguessin la mala sort de no poder pagar les quotes... enmig d'aquell discurs diabòlic, la fada va plantar cara a l'esperit del diner i li va dir el que creia que era, i dessota la disfressa d'honorabilitat i semblança amb l'Europa més moderna de la titella... que anava dient que si patatim i que si patatam... la fada va dir el que pensava. I quan la titella dels bancs li va exigir que es retractés, la fada va dir que no... i que no, i que no... La fada va dir que no...

I per què no dir que no? Per què dir sempre que sí? Potser si comencem a dir que no quan cal dir que no, les titelles es quedaran sense fils, i cauran com adormides damunt del miserable sòl dels que fan carrera amb les desigualtats. Potser si diem que no, els poderosos deixaran de tenir poder. Potser si diem que no, serem lliures. Potser si diem que no, mai més ningú no gosarà dir que no s'han de canviar les lleis per afavorir el 3% de la població per un tema que potser es mereixen els qui s'endeuten massa. Potser a aquest algú li farà vergonya semblar un criminal, i callarà. Potser podrem enderrocar la dictadura dels diners.

Però per aconseguir-ho hem de deixar d'estimar els diners, hem d'entronitzar el temps viscut amb els nostres, i la llibertat de no posseir tant, i la natura amb la seva imatge original, i la vida amb tota la seva intensitat, que no té a veure amb tenir, i l'art que no ha de tenir propietaris ni representants ni compradors ni estrelles mediàtiques ni especuladors ni paràsits que visquin de la inspiració d'un dia... Potser hem de canviar la mentalitat... Perquè si no, de res no serviran els cants de les fades que diuen el que veuen, com aquell nen que un dia va dir, mirant al rei del conte, que el rei en realitat anava nu; i tothom va perdre la por de dir-ho, i el rei va acabar anant nu... I tant de bo el problema d'aquell rei fos només anar nu... Anar nu potser va ser per a ell la llibertat... El problema de debò d'aquell rei és que ell podia ser rei, i els altres no...

Digueu que no, feu com la fada; digueu que no renuncieu a canviar qualsevol llei que esclafi les persones. A la merda els diners i el capital i la mare que va parir els diners i el capital. sigueu valents, digueu que no! No ens retractem de considerar criminal una afirmació que pretén eternitzar les lleis que fan que les persones se suïcidin, que fan que pugui tocar-li a un 4%, per atzar, convertir-se en esclaus per afavorir que les condicions hipotecàries siguin benignes en un tema, el de l'habitatge, que és una necessitat bàsica. Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.

Alguns comentaris sobre allò en què crec des d'un punt de vista religiós.

Quan algú invoca el nom de Jesús, o de Crist, jo no sé qui ve, però ve algú; i aquest algú que ve és superior a la imatge de Jesús, o de Crist, que ens puguem construir a la imaginació. Personalment, no crec que sigui Jesús qui ve, però crec que ve algú, i aquest algú que ve és bo. I per tant, crec que invocar Jesús és bo.

Crec que qui ve quan algú invoca Jesús amb el millor del seu cor, és el mateix ésser que ve quan algú invoca Alà, Mahoma, Atubey, Guabanex... amb el millor del seu cor. I qui ve és millor que l'ésser que imagina aquell que invoca.

Crec que allò que els humans han escrit a qualsevol llibre sagrat és inexacte, incorrecte i probablement fals des d'un punt de vista literal o científic... però crec que rere els mots incorrectes sorgits de les ments humanes, tan cegues i tan amarades de pulsions ancestrals, s'hi amaga un rerefons misteriós de veritat que fa que de qualsevol cultura puguem aprendre un bri d'essència divina.

Crec que les religions són intents plens de malaptesa que fan els humans per a comunicar-se amb allò que ells anomenen Déu, però que per damunt de les religions hi ha la realitat, que és millor que la doctrina de qualsevol religió. I crec també que allò que els humans anomenen déu pot fer servir maons de qualsevol religió en qualsevol moment i sense que calgui cap motiu.

Crec que Déu no és un ésser més, la seva natura no és explicable ni classificable. Estem acostumats al principi de Shakespeare que diu que els éssers són o no són, i que no hi ha més opció. Si parlem de Déu, penso que aquesta màxima no serviria: déu és d'una categoria superior a l'ésser. Si el considerem un ser més, el convertim en un demiürg, en una mena de monstre poderós que es quedarà a una distància infinita de la realitat.

No crec, tampoc en el cel de les religions, ni òbviament en l'infern.

El cel catòlic o cristià és pintat sovint com una mena de repòs eteri inexplicable i alienador. Crec que el millor del que tenim és la humanitat, el fet de ser humans, d'estimar el mar, la Terra, les persones, amb la seva carn i la seva matèria. Com a humans no estem fets pels infinits; no suportem ni ens atrauen els amors infinits, les felicitats infinites, el repòs infinit... Encara que la majoria no se n'adona, ens fa feliç la finitud, la petitesa, la senzillesa... Ens dóna pau la Terra i la natura, tal com és; ens omple la feina, les relacions, l'activitat i la creació, no pas el repòs ni l'èxtasi de contemplar un déu incomprensible cara a cara.

Crec que hi ha una altra vida, i que si se li vol dir cel, se li pot dir cel; però íntimament crec que és només una altra vida, i que la felicitat absoluta ja s'assoleix aquí, en vida, abans de morir-nos. I aquesta felicitat la trobem no pas en l'absolut i en l'infinit, sinó en allò que és finit i que s'acaba; quan s'acaba una cosa, en comença una altra de diferent. La felicitat absoluta la trobem dins l'instant, i és molt senzilla; si no ho fos, no ens ompliria. Intueixo que la felicitat de més enllà de la mort no pot ser superior. El que anomenem cel pot començar aquí; i sovint comença aquí.

De l'absurd de l'infern n'he parlat ja moltes vegades, i m'esgota repetir-me; però com a resum diria que el mal és absència de bé, i que igual com l'ombra, en ser absència de llum, deixar de ser quan ens apropem al sol, el mal, mostra el seu no res i deixa de ser quan ens apropem a l'amor. El mal té els anys comptats, i si ara és, és perquè nosaltres encara no som del tot. El mal, en un sentit abstracte, ve a ser el període intermedi entre el no res i l'ésser. Nosaltres vivim en aquest punt intermedi, i per això experimentem el mal; però caminem cap a l'ésser. El mal, en un sentit científic, seria la convivència, en un mateix individu, d'una consciència que posseeix empatia i alhora d'unes pulsions heretades per selecció natural, que mouen a la competició, a la violència, a la possessió, a la devastació de l'entorn, a la destrucció del competidor...

Al capdavall, si el desig d'amor incondicional predicat per Jesús no fos un missatge diví, sinó la materialització, feta per una ment excepcional, d'allò que els éssers humans ja tenien a dins i necessitaven que algú els digués... això voldria dir, no pas que déu no existeix, sinó tot el contrari. Voldria dir que déu respira a cada porus de la pell de les persones, a cada fimbrament de les cadenes helicoïdals de l'ADN, a cada somriure. Si Crist fos conseqüència de l'ésser humà, Déu es faria més evident, i la seva vinculació amb l'espècie humana seria difícil de negar. Si Crist és déu, déu és a l'ésser humà. Si Crist no és déu, déu és a l'ésser humà.

Arrela amb força a la humanitat allò que ens reconcilia com a individus amb el més genuí de quan érem infants. Si el cristianisme ha arrelat, ha estat perquè la seva essència ens explica. Si en algun moment el cristianisme ens ha seduït, és perquè la seva síntesi ens converteix en amics del primer que vam ser a l'existència; i el primer que vam ser a l'existència, abans que l'exterior ens canviés, vam ser “nosaltres”.

La fascinant i tràgica història del mestre innovador de la república, Antoni Benaiges, a la revista SAPIENS; afusellat i torturat per les tropes franquistes.

Llegeixo a la revista Sapiens d'aquest mes, la història d'Antoni Benaiges, un mestre de la República que fou destinat a un poblet de Burgos, a on ensenyava els nens que ells també podien ser creadors i creatius. 
En una época i una geografia de pedagogies arcaiques, es va avançar al seu temps i va esperonar els nens i les nenes a opinar, a escriure, a somniar... Publicava els contes que els infants escrivien, imprimint-los amb una màquina que ell mateix va comprar amb els seus diners.

El 25 de juliol de 1936 va ser afusellat després de patir tortures de tota mena, entre les quals hi havia la d'arrencar-li les dents; curioses aficions d'uns militars que presumien de defensar la causa del catolicisme.

L'article explica moltes coses més d'Antoni Benaiges, de la seva tasca, del seu temps i del seu assassinat. Us el recomano amb anhel.

El cos d'Antoni Benaiges fou enterrat en una fosa comuna, a La Pedraja.

Els familiars dels assassinats acostumen a assistir emocionats a l'exhumació dels cossos dels seus éssers estimats que reposen a les foses; exhumacions que van en contra de la voluntat dels dretans actuals, que neguen el dret a investigar els crims i a recuperar els cadàvers.

L'únic jutge que, sense ser un sant, ha tingut el coratge d'enfrontar-se a la injustícia per a intentar treure a la llum les terribles salvatjades dels salvapàtries del trenta-sis, ha estat destituït per raons poc clares. El poder judicial espanyol sembla encara ancorat en l'esperit de l'antic règim, que, aparentment, blinda la reparació de tant de dolor.

En la meva opinió, a alguns “neocons” dretans hispànics d'avui, se'ls en refoten els morts, els afusellats, els torturats, els infants que van quedar sense pares, els que van viure amb l'estigma de ser vençuts i humiliats... Molts s'omplen la boca amb la hipòcrita proclama d'evitar enfrontaments, però em fa l'efecte que el que en realitat pretenen es tapar les vergonyes dels pares de la seva ideologia. Al meu parer, a alguns personatges els importa una merda el sofriment que van patir els torturats i afusellats i les seves famílies; intueixo que senten repugnància pel desig dels descendents de les víctimes de recuperar els cossos dels executats, perquè deuen saber que ells, malgrat la pudor de perfum pujat que fan, són hereus ideològics dels executors; si no ho fossin, no posarien les traves que posen per a fer ni que sigui un bri de justícia, o per a permetre una condemna simbòlica, o per a retornar els cadàvers als familiars. Sembla que no tinguin cor, ni entranyes, ni sentit de la caritat; militants fanàtics del pensament únic: la España Nacional Católica, que malden per disfressar de modernitat, però que fa pudor de sang i d'excrements.

Ara per ara, un bon feix d'imputats estan presumptament començant a caure, perquè sembla que hi ha indicis que apunten que (per a massa gent de la seva corda) la seva religió real ha estat presumptament durant molts anys els diners i l'amor als diners. I els diners, d'una manera o d'una altra, i per diferents raons i a diferents velocitats, els estan presumptament enfonsant en un pantà de llims.

Els diners són detestables (II)

Llàgrimes egoistes.

A l'àmbit educatiu, de vegades, cal anar amb compte amb aquells que ploren quan els han enganxat en una malifeta; i cal, també, no afeblir els principis a causa de les seves llàgrimes. 

De vegades, els que ploren ploren per ells, pel que els pot passar, i no pas pel mal que han causat, ni pels damnificats de la seva acció, que els importen ben poc comparat al molt que els importa el que els pugui passar a ells. 

Si els volem bé, cal estimar-los molt, però sense sentimentalismes, i sense estalviar-los les conseqüències raonables dels seus actes; necessiten assumir-les; ni que per assumir-les, plorin més.

Hem de tenir en compte que és freqüent el fenomen que consisteix en aprendre des de petits que plorant es pot entendrir el jutge, que plorant es pot evitar haver d'assumir els errors. La llàgrima fàcil (sincera, però fàcil) s'ha convertit per molts en un mecanisme automàtic, i sovint inconscient, que acostuma a anar acompanyat de l'habilitat imaginativa de mostrar-se com a víctimes, i de cercar, sempre, amb mentides o mitges veritats, excuses convincents.

Insisteixo, en aquests casos, si els volem bé, els hem de fer plorar, si escau, encara més; i obligar-los a assumir la reparació dels errors i l'acompliment de les normes sancionadores que la comunitat educativa disposi. Cal que aprenguin com funciona el món. 

Després, quan hagi passat prou temps, en fred, cal estimular l'empatia i l'amor a les persones, que és l'únic que educa de debò, l'únic que canvia de debò els actes de les persones, perquè canvia els pensaments previs apel·lant a la llibertat i no a la por. 

Però malgrat tot, el vici d'estalviar-los, per llàstima, el pes d'assumir el sofriment provocat pels actes inadequats juga en la seva contra encara que no ho sembli.

Les sancions no eduquen, ensinistren; però estalviar les sancions per “pena” deseduca profundament.

Taigüey Caribe !

Vam perdre, potser, massa,

quan van arribar amb les espases

d'empunyadura de creu,

les caravel·les amb polls, el vi ranci,

la rància mentalitat

de la Isabel i el Papa.

Taigüey, Caribe,

posta Carabassa;

espills de verd gemat; lluor de brases,

sota les ones calmes que agito amb el peu;

llàgrimes d'un temps de llum,

quan la meva llengua morta

era una cançó amb ritme de pinya

i melodia de sorra blanca.

Taigüey, Guaitiao,

amics que sempre fóreu

reflex del sol al bell ventall

de colors bigarrats,

on l'aram de la pell era l'esperit

d'un somriure estès per la verdura

de la selva estimada; a on Atabey

protegia els seus fills, dels ulls de cendra.

I la cendra va arribar del fred del nord,

amb cors balmats, assedegats de vida,

egos malalts de cops i de mentides,

de déus torturadors i torturats,

penjats en creus,

esclaus cuiners d'olles bullint,

cremant els qui pensaven sense jous

i somniaven illes mar enllà,

amb glaucs i nus i postes sense por.

La cendra afaiçonada amb el terror

del monstre dibuixat per la maldat

disfressada d'encens i eternitat;

aquell dia vam perdre de debò

el rostre més preciós de la bondat.

Taigüei! i amunt, que un dia tornarà

aquell aroma salabrós de l'oceà,

ben lluny dels búnquers dels diners, i el dur

càlcul de valors i vanitats.

Torneu-me el meu país, la meva gent,

la meva llengua, la meva cançó,

el nu reflex dels meus petits al mar,

la maragda de la riba i el somrís,

la pau, i el silenci del matí,

el cuyo del bacaju,

i el repic

del timbal a l'hora del dinar,

la xardor del sol,

i el crit enterc

del poble que reclama identitat.

Taigüey Caribe! Guaitiao!

Som oques que estirem el coll per menjar.

Els éssers humans i els temps conserven, ni que sigui amb verdet i rovell, les estructures escantellades d'antigues tiranies o esclavatges. Sempre surt algú que diu que, quan aquests esclavatges foren, la mentalitat de l'ésser humà els feia harmònics amb l'època. I aquest algú, amb la boca plena d'academicisme, sembla justificar contra corrent els dictadors ancestrals, les brutalitats, les injustícies, la crueltat... Però el cert és que fins i tot a l'època romana hi havia qui cridava en contra de l'esclavitud, qui protestava quan els pares venien els fills com a esclaus o quan els mataven (era legal); en aquesta època de mentalitat animal, hi havia també qui protestava contra les lluites de gladiadors, i fins i tot, estranys personatges que parlaven de l'amor entre els éssers humans, i que gosaven creure que els déus romans eren només pedres. Els historiadors que assuaugen els crims de la història pequen de servilisme a teories que, per interessos que ara no venen al cas, necessiten disculpar Roma, els imperis, les monarquies, les tradicions, les religions... les columnes heretades on se suporta bona part de la civilitat actual i que en realitat és, en un 90%,  fum i vanitat; i en un altre 10%, cadenes invisibles.

Explicava un gran sacerdot, un xic heterodox no fa pas gaires dècades, que una vegada hi havia una oca que va passar la vida lligada a una cadena. L'oca havia d'estirar el coll fins a més no poder dia rere dia per arribar al menjar que li posaven en un plat. La cadena no li permetia acostar-se a l'aliment, i per això havia d'estirar el coll. Un dia la van deslligar. Però quan va arribar l'hora de menjar, l'oca, tot i que ja no estava lligada, continuava estirant el coll per acostar-se al plat de pinso; després de tants anys, no ho sabia fer d'una altra manera.

Nosaltres, malgrat que no tenim unes cadenes excessivament materials, estirem sovint el coll a causa de l'educació, de les tradicions, dels tabús, de les pors, de l'educació transversal de tota la societat sencera al llarg de la nostra vida des que vam néixer. Estirem el coll perquè hem vist els nostres avantpassats estirar-lo, i vivim, sovint, i sense saber-ho, com si estiguéssim lligats a una cadena. Quan ens adonem d'això, comencem a corregir postures i a obrir mentalitats. Descobrir cadenes invisibles i tics d'esclau esdevé la primera etapa del camí vers la llibertat i la creativitat.

M. J. Larra acostumava a dir que el poble no serà veritablement lliure fins que la llibertat no estigui arrelada als seus costums, i fins que no s'identifiqui amb aquests costums. Els monos sapiens som animals de costums; tendim a ser esclaus dels costums, als quals obeïm sense pensar gaire per què. Existeix una certa reticència (barreja de mandra i por) a canviar de cop allò que sempre hem fet, i continuem estirant el cap per a menjar o beure, igual com fèiem quan estàvem lligats; o encara pitjor, igual com feien els nostres avantpassats llunyans, els pares dels costums, quan estaven lligats.