El segle
XX està ple de personatges fascinants. Les noves tecnologies ens
permeten, ni que hagin passat dècades i ja siguin morts, escoltar una altra vegada la seva veu,
estudiar els seus gests, fins i tot endevinar els seus pensaments.
I és un tic de
l'època que vivim, el fet de criticar sense gaire matisos l'eina
d'internet. Tothom, o gairebé tothom, en un moment o altre, diu, o ha dit, pestes de la força d'atracció de la xarxa, de la seva virulència,
de l'abundor d'informació no contrastada, no meditada, no madurada.
La ràbia d'alguns, en realitat, es fonamenta sovint en l'abundor
d'informació no controlada, no censurada, no amagada. I per això, i
a poc a poc, s'inventen normes que van posant traves,
dissimuladament, a la llibertat d'expressió i d'informació. La
mercantilització de les idees i del coneixement es disfressa
d'honorabilitat. El capitalisme pren possessió del procés creatiu, i
qui no accepta aquest destí es veu abocat a la clandestinitat i al calaix de
casa. Que bonics que són, però, els espais íntims de llibertat
creativa, lluny de l'obsessió pels diners o la fama! El meu calaix
és on reposa el meu cor, i només hi entrarà qui jo senti
que ho pot fer. Al meu calaix no hi ha diners, ni signatures, ni
fotografies, ni gestualitats teatrals i interessades, ni egos malalts
d'ells mateixos i inconscients de la seva malaltia.
I ara torno als
personatges fascinants dels quals parlava al principi. Navegant per YouTube sense una direcció clara, cercant entrevistes i conferències en
anglès per a millorar el meu nivell, he trobat una filmació de les
peripècies del rodatge de la que podria haver estat l'última
pel·lícula de la Marilyn Monroe, i que no va poder ser perquè la
pobra xicota estava ja destruïda, o quasi destruïda. Les seves
desaparicions misterioses dels platós, les hores de tardança, les
jornades en què no apareixia perquè no es trobava bé, i,
finalment, la seva estranya i trista mort, van impedir que "Something's
Got to Give" s'arribés a realitzar. Però els talls que he
trobat a YouTube gràcies a la màgia de la xarxa, m'han permès
descobrir les expressions de la Marilyn quan l'escena s'espifiava i
quan una veu irada ordenava de tornar-la a repetir. I l'escena es
podia espifiar perquè el gos que hi sortia no feia cas del director,
i la Norma Jean se sorprenia i es moria de riure amb expressions de
nena consentida i trapella. A mi, personalment, mai no m'ha acabat
d'agradar Marilyn com a dona; no és el meu tipus. De fet, davant
d'una càmera, ja fos en una entrevista o en un sopar, la seva veu i els seus gests eren pura interpretació
de l'ideal femení de l'època. Si alguna vegada us mireu alguna entrevista a la Jaqueline Kennedy, veureu que la Marilyn i ella semblen, davant de les
càmeres, si fa no fa la mateixa persona; exhibien la feminitat forçada i
artificial d'una època en què les dones importants havien de
satisfer les expectatives pel que feia a la imatge i a les formes. Però
tot i que la Marilyn, des d'un punt de vista eròtic o sentimental,
no m'acaba de fer el pes, el cert és que com a persona, com a ésser humà, em resulta fascinant.
YouTube m'ha permès descobrir-li el gest quan se suposava que cap
càmera no l'enregistrava, ja fos perquè l'escena s'havia acabat o
potser perquè s'havia espifiat. He assaborit les rialles espontànies
del Dean Martin quan la Marilyn s'entrebancava amb el guió i havien
de tornar a començar, els crits del George Cukor a una nena que
sortia a la pel·lícula i que no hi havia manera que digués el que
el paper deia que havia de dir perquè no se'n recordava. La xarxa
m'ha permès viatjar al 1962, passejar per la piscina a on la Marilyn
es va deixar filmar nadant nua i rient com una boja en un temps
i en una societat a on aquest gest senzill i natural era considerat una
autèntica provocació. Puc dir que he estat allà, en aquella casa
escenari, al costat d'uns éssers humans que la gran massa
considerava estrelles, però que en realitat eren homes i dones de
carn i d'ossos com qualssevol altres, vulnerables, mortals, malalts,
febles, molt febles...
Un dia la Marilyn va demanar als de la
productora si podia agafar-se un dia lliure, perquè havia d'anar a la celebració
de l'aniversari del President Kennedy. La companyia cinematogràfica,
que estava fins als "dallonses" dels capricis i tardances de l'actriu, li va denegar el
permís. I ella, en la seva línia, els va plantar i se'n va anar a cantar-li al JFK allò de “Happy
Birthday Mr President...”; ho podeu trobar també a YouTube, és
història, us ho recomano.
Explico aquest detall de la festa d'aniversari del Kennedy perquè us fixeu en un detall esfereïdor. D'una banda, una actriu idolatrada, de la qual el món desconeixia en
aquell moment tota la seva profunda feblesa, els abusos sexuals que
va patir de nena i que la van destrossar, la mare internada en un hospital
psiquiàtric, el pare que mai no la va voler reconèixer com a filla,
els anys d'adolescència en internats sòrdids, mancada d'afecte. Per un altre cantó, un president idolatrat, que
el món considerava el personatge més poderós del planeta, defensor
de la igualtat racial i dels drets dels oprimits; algú, però, de
qui el món desconeixia les seves inquietants amistats amb mafiosos, que l'havien ajudat a pujar, i moltes altres
misèries pròpies d'un Homo Sapiens poderós. Doncs bé, tots dos personatges,
John F Kennedy i Marilyn Monroe, molt poc temps després d'aquesta
festa d'aniversari de l'any 1962, serien morts; i tots dos de forma violenta, o,
com a mínim, agressiva. Allò que el món considerava de formigó
armat, i recobert d'or i diamants, era en realitat de carn malalta, i
bategava amb un cor que en silenci i d'amagat plorava d'impotència.
Potser en
aquests detalls rau la intensa força del moment i dels personatges.
Els déus són de fang, i ploren, i tenen por, i un dia van ser nens,
i al final es moren i desapareixen.
En una de les filmacions que he
trobat, el fotògraf de la
Marilyn tenia a casa seva treballant una senyora de fer feines que
somniava amb conèixer un dia a l'estrella. El fotògraf li va demanar a la
Marilyn si podia concedir aquest caprici a la bona dona, i l'artista, encantada, va dir que sí. La senyora, plena d'emoció, va dir a la Marilyn amb
llàgrimes als ulls: “No puc creure que tu siguis la Marilyn
Monroe!” i l'actriu, somrient com una nena petita, li va respondre espontàniament: “A mi, em passa el mateix moltes
vegades... no em puc creure que sigui la Marilyn Monroe”.
.
.
.