La veritat ens suplica que l'estimem i que la protegim

L'espècie té la derrota a dins. La derrota no està específicament, ni només, en els que manen o en els qui dirigeixen el món. La derrota, rau en una bonior d'individus de l'espècie, en més o en menys mesura en tots, en tots els nivells, en tots els àmbits, en persones de diferents capacitats econòmiques, intel·lectuals, físiques... La derrota és una feblesa d'espècie, una desharmonia entre la humanitat conscient de cada individu i la pulsió inconscient de cada individu.

El que en llenguatge de Freud s'anomena “pulsió”, Konrad Lorentz ho anomena “coordinació hereditària”. La gent que no entra gaire en matèria, i que parla d'oïda, ho anomenen instints. Les persones de fa dos-cents anys feien servir molt el mot instint, especialment per a diferenciar-ho del mot “pensament” o “raonament”. El que no sabien és que allò que ells anomenaven “pensament” tenia, en molts casos, i molt probablement, el seu origen en els instints. Els instints (coordinacions hereditàries o pulsions) propiciaven, esperonaven, molts dels pensaments, i el seu poder executiu restava (resta) a l'ombra, atorgant a l'individu la sensació que és ell qui sempre decideix què pensa, i en conseqüència, que és ell qui sempre decideix què fa.

No cal anar tampoc dos-cents anys enrere. Els descobriments de la neurologia s'han accelerat tant al llarg dels últims anys, que probablement si parleu amb algú que des dels anys vuitanta o noranta no hagi estat al cas dels avenços que hi ha hagut en aquest camp, probablement tindrà unes conviccions sobre “instints” i “pensaments” força similars a la gent de fa dos-cents anys. Una mica com aquells que encara parlen de la famosa “baula perduda” de l'evolució que els crítics de finals del segle XIX deien que mai seria trobada perquè l'ésser humà, asseguraven, descendeix d'Adam i Eva. Doncs bé, hi ha qui encara retreu als científics parlar d'evolució sense haver trobat la baula perduda, la qual cosa demostra que, d'ençà de 1974, aquests crítics analfabets (des del punt de vista de la recerca de fòssils humans) no han actualitzat els seus coneixements sobre el tema i parlen moguts per creences i no pas per coneixements objectius, perquè d'espècies a mig camí entre l'Homo Habilis i l'Homo Sapiens se n'han trobat unes quantes.

Però bé, el tema de la incomprensió científica dels integristes de qualsevol creença donaria per un altre post; i no és pas incomprensió en el sentit específic de la paraula, sinó purament la malaptesa d'acostar-se a una eina com és la ciència sense conèixer bé el seu funcionament, moguts per una aversió apresa inconscientment dels qui al llarg dels segles han vist com el seu poder anava minvant a mesura que les persones coneixien cada vegada més i més les respostes als misteris que alguns volien reservar a diables i àngels.

La derrota és en algun racó de l'ADN. Ens han posat una metralladora a les mans abans de ser prou madurs per a conèixer el seu poder. Hem arribat tots sols a ser com som; i estem a mig camí entre la bèstia atàvica i la ment capaç de sentir des de l'interior d'una altra. Els continuats assajos de l'evolució, mitjançant el sistema de garbellat èxit/error, ha donat un producte, entre molts d'altres que som nosaltres, i que tenim a dins la capacitat d'estimar de debò. Hi ha qui ho nega. Però els qui tenim fills, i alumnes, i gent... sabem amb seguretat que hi ha éssers humans capaços d'estimar de debò. Només que hi hagués algú, una sola persona, capaç d'estimar de debò, podríem dir que l'Homo Sapiens té a dins la capacitat d'estimar de debò. Per això sé segur que l'Homo Sapiens pot estimar de debò.

També cal dir que la definició del verb estimar ha estat una de les més maltractades de la història; per això hi afegeixo “de debò”. I deixo per a un altre post, o derivo als qui ho desitgin als posts d'aquest blog que duen l'etiqueta “amor”, l'exercici de saber què en pensa un servidor, que per molt segures que afirmi les coses, com tot en aquest blog, no pretén expressar res més que una opinió entre moltes; i que accepta totes les opinions, a excepció, és clar, de les que es limitin a dir que tal o qual persona, que tal o qual idea, són “una merdeta” sense afegir cap raonament, i sense guardar un respecte. Per desgràcia, els trols existeixen, fins i tot els trols que no són del tot anònims, i un servidor ha hagut d'impedir que arribin comentaris d'aquelles IP's que es limiten a enviar a la merda els qui no pensen com ells o els qui no són del seu gust.

Tornant al tema, som la primera trepitjada de la bèstia atàvica al món de les consciències lliures; trepitjada feble, que ensopega, que recula. Curiosament, som la baula perduda que troben a faltar els qui neguen el que no coneixen prou. Els qui senten aversió per l'origen simiesc de la nostra espècie (per estrany que sembli encara n'hi ha) no s'han mirat al mirall; no han observat els seus desitjos; no han analitzat les raons de les seves violències, fredes i calentes; no s'han preguntat perquè senten aversió per determinades actituds, persones, costums... molts dels quals no exhibeixen cap comportament que objectivament justifiqui de manera clara aquesta aversió. Els qui intenten conèixer la realitat a través dels convencionalismes apresos no s'han arribat a preguntar per què defensen amb les urpes el territori ideològic de la seva tribu, contrària a la ideologia de les tribus que posen en dubte tots els convencionalismes i en conseqüència els signes identitaris de la manada.

Som la terra que s'alça i que es mira; la terra que mirà enllà, i que s'adona que és, i que pregunta qui hi ha; una mica com algú que es desperta desorientat sense saber quina hora ni quin dia és, fins i tot sense saber qui és ell. Recordo que, ja fa molts anys, després d'una migdiada involuntària en un lloc gens habitual per a dormir, em vaig despertar sense saber ni on era, ni quin dia era, ni quina hora era, ni per què era allà, i, el més impressionant, ni qui era jo. El desconcert va durar potser un o dos minuts fins que la meva ment devia recuperar els arxius del cervell i es va posar al dia; però la sensació encara la recordo; i la veig anàloga a la situació de l'espècie. Som terra que s'acaba de despertar i que no sap ni qui és, ni per què hi és, ni de què va tot. 

Amb la terra que evoluciona, i que arriba a adonar-se que existeix, l'univers ha deixat de ser negre, malgrat que la bèstia encara continua despertant. No estem fets del tot. No som el final. No som el punt acabat de cap evolució, ni de cap direcció evolutiva. No sabem gairebé res. El més sorprenent del que sabem, i potser l'únic que sabem amb seguretat, és que som. Som terra que ha arribat a adonar-se que és. En un segon estadi, som terra que ha arribat a adonar-se, a sospitar, a intuir, a deduir... que hi altres terres que també han arribat a adonar-se que són, i que estan, ni que no ho sàpiguen, tan desorientades com nosaltres. Ara ens resta mirar, observar, deduir... Hi ha qui ha optat per inventar-se una explicació per allò que no sap i que no entén; i en un estadi més agressiu, propi de la derrota que l'espècie encara du a dins, hi ha qui opta per imposar amb la violència aquesta opció. N'hi ha d'altres que només ens inventem històries quan fem contes, o novel·les, i que, pel que fa a l'observació de la realitat, ens agrada ser molt objectius, i això ens mou a ser o bé científics o bé poetes; perquè només la ciència, i només la poesia, poden arribar a aprendre amb una fiabilitat força considerable (si la comparem amb les invencions) una petita espurna de la realitat de tot el que existeix. És clar que hi ha qui diu, i no li falta raó, que el conte és la distància més curta entre l'ésser humà i la veritat, però això només és cert si qui explica el conte deixa ben clar que és un conte, i que la realitat és allà fora, a les estrelles, al color del mar, a la natura, i sobretot al rostre de les persones; mireu el rostre d'un nen o d'una nena quan tenen por, o quan ploren, o quan fan cara d'espantats perquè no comprenen el significat d'una situació amb la qual pateixen, i entendreu que en el seu rostre hi resideix la veritat, i que la veritat ens suplica que l'estimem i que la protegim.   

.

.

.

Caminant damunt del sostre de la Catedral del Mar.

Mai no hauria dit que algun dia caminaria per damunt dels arcs de Santa Maria del Mar. L'alçada fa una mica de por, però la sensació és molt agradable, i malgrat el fred, ha fet un dia força clar.

Per allà a dalt, hem estat, just damunt de les columnes!

.

.

Mira't mort

Mort, sí; mira't mort i enterrat, sí. Mira el teu cos blanquinós, amb matisos grocs, que transmuten a verdós. I mira el món sense tu, rodant, i girant, i negociant... oblidant-te. I després de visualitzar el teu oblit, el teu temps esgotat; sigues tan ruc, si tens coratge, de perdre un sol instant insultant algú, de dedicar hores, minuts, estones a defensar la teva merda d'ego, que serà un bunyol de proteines en descomposició amarades de cucs. I el món oblidant-te i mentint sobre tu, dient que eres molt bo i que t'estimaven molt. Qui de debó t'estimava, no necessitarà dir res; i si ho necessita, t'ho dirà a tu i prou. Ell, com tu, lamentarà el miserable temps perdut preocupant-se; el miserable temps perdut sense dedicar estones a produir somriures, sensacions de pau, benestar, alleugerament, o somnis. Mira't mort i podrit i no perdràs ni un segon en cap tasca que no sigui ajudar algú a trobar raons per a somniar, per a oblidar els consells dels pràctics, per a desfer les mentides dels escèptics, que estan buits i que per gelosia inconscient no es volen buidar sols.

Imagina la teva làpida, el temps consumit; ja no tens un habitatge fora del teu forat. I tant com has corregut... per arribar fins aquí! I tant com t'has amoïnat... per amagar-te aquí! I tant com has envejat, odiat, trepitjat, vençut... per acabar igual com acaba un gat quan el cor deixa de bategar-li! Si has bescanviat tràfec i angoixa per instants viscuts de debò; si has renunciat al que et feia sentir que estaves fent les coses bé, que estaves construint alegria... i si ho has fet a canvi d'una seguretat que t'enganyava... has fracassat; perquè la seguretat que has comprat t'ha dut al mateix lloc, a aquest forat, i a aquest oblit. No paga la pena comprar cap seguretat si l'hem de pagar amb la renuncia a allò que fa que la vida tingui sentit; i allò que fa que la vida tingui sentit és la suor a la pell quan jugues, la sensació d'estar davant d'un riu il·limitat ple d'illes misterioses a on construiràs cabanes i hi amagaràs ampolles de rom i comics prohibits, el gust de no fer res quan s'amaga el Sol i te'l mires, el plaer de cantar com una granota perquè t'ho passes molt bé fent-ho mentre t'enrius dels que pateixen perquè no són líders en vendes, l'olor dels pins entre les agulles del massís de Sant Llorenç, el guspireig del Sol damunt del mar als migdies d'estiu, arran dels pins, i després l'arròs caldós que has fet al costat d'una tenda, assegut a terra, sense horari ni calendari d'activitats, la companyia d'algú amb qui no t'has creuat ni una paraula, però que t'ha fet sentir serè, perquè t'ha somrigut i perquè has entès que estava bé, i que se sentia tranquil, el poema d'un geni que el va escriure per a guardar-lo a la seva tauleta de nit, i que va morir sense imaginar que un dia seria estudiat a les escoles i que algunes d'aquestes escoles durien el seu nom. Aquella ampolla que has llançat al mar amb un paper rebregat a dins a on hi has escrit un desig d'amor confiant que algú, algun dia, t'escriuria dient que l'ha trobada, aquella persona que plorava i a qui tu vas fer entendre que tot sortiria bé, potser sense creure-t'ho, enganyant-la perquè s'animés, i perquè pogués trobar el camí que no era capaç de descobrir.

Mira't mort, i crida després si tens ovaris contra el primer que et trobis; i els instants que hauràs cridat quedaran de seguida en el teu passat, i no els podràs canviar, i seran instants cridats i perduts i malversats. I et diran que tot el que t'explico són falòrnies, i que la felicitat no existeix, i que no es pot ser bo, perquè no hi res bo ni res dolent, i que tot ens ho fem nosaltres. I et dic, i t'asseguro, i et repeteixo que la felicitat existeix, que es pot intentar ser bo, que existeix la bondat i que ens hi hem d'abocar, i que hi ha qui no fa les coses per interès, i que hi ha qui creu en els miracles, i en les infinites possibilitats de les persones, i en el futur i en la vida. I em fa l'efecte que qui més predica a favor de la lluita i de la competició és qui més por té, qui més feble és, qui més trist se sent i qui més de pressa camina cap al fracàs. I et diran que no pots ser amic dels teus fills, ni dels teus alumnes; perquè si ets amic, deixes de ser pare i de ser mestre. I després de dir-t'ho es quedaran amb la boca oberta, observant els rostres d'admiració dels qui s'impressionen amb els jocs de paraules i d'accepcions del diccionari, dels qui s'emocionen amb retòriques neoconservadores. Però jo estic convençut que tinc l'obligació de ser amic dels meus fills i dels meus alumnes, perquè si no sóc amic d'ells, no els corregiré prou, i no els corregiré bé, i no els consideraré, inconscientment i conscient, persones igual d'importants com jo. Ningú serà més amic d'algú que aquell que li assenyala les seves foscors i que l'esperona a superar-les, bo i corrent el risc de perdre la seva admiració. Tenim l'obligació de ser amics dels fills, i dels alumnes, i de les persones que ens trobem per la vida, perquè només els amics es relacionen amb les amics sense càlcul d'interessos, sense inventaris de deures i drets i sense afalacs hipòcrites i estèrils. I els qui vulguin resoldre els problemes que tenen alhora de guiar els més joves quan ho intenten fer sense recórrer a la disciplina més enterca, que assagin una altra retòrica per a justificar la violència freda de creure's enllà de l'amistat, que busquin altres discursos per a fer apologia de la malaptesa emocional de menysprear la bondat i la tendresa, com si fossin incompatibles amb la correcció i la sinceritat objectives. Que sigui difícil ser pare essent alhora amic dels fills, que exigeixi una actitud superior i un exercici d'empatia especial ser mestre essent alhora amic dels alumnes, no vol dir que no existeixi una pedagogia i una pràctica que aconsegueix aquestes fites amb èxit, i que se'n surt, i que representa l'esperança de la humanitat, perquè treballa a favor de la transformació social, i no només en la direcció d'ensinistrar els individus per a la selva, que és el que la pedagogia antiga i casposa defensa amb paraules altisonants i a cops fatxendes. Considero que totes les persones som iguals en els drets i en els deures fonamentals, i que aquesta veritat és evident per ella mateixa, i que, sense deixar de complir amb el nostre paper d'educadors i de pares, hem de relacionar-nos dins d'uns paràmetres de cordialitat i de bon tracte que siguin capaços de complir amb els requisits d'una autèntica i sincera amistat humana.   

Curiositats de la ment i les creences. I aparegué la consciència i el llumí va il·luminar la negror. Universos negres.

Sé que, com a pensament que sap que pensa, sóc. La resta de realitats, necessito un cert grau de fe per a creure-les. No sé si existeix el meu cos, perquè el percebo pels sentits, però el que percebo no deixa de ser un feix de sensacions generades per la meva ment a partir d'uns estímuls externs ( o no) i interns (o no), per tant, si haig d'acceptar que el meu cos existeix, i que no el crea la meva ment, necessito un cert grau de creença. El mateix puc dir de totes les altres realitats que percebo, l'entorn i els altres éssers; si crec que tenen una existència pròpia externa a mi, necessito una certa fe, perquè el que percebo d'ells, el model que copso, l'elabora, amb tota seguretat, la meva ment, i necessito un bri de fe per a creure que aquest model que elabora, l'elabora en funció d'uns estímuls externs que són captats pels sentits i enviats, com a informació objectiva, a la ment, que en construeix el model sensorial, que és la manera com jo conec aquestes coses.

Amb aquesta explicació, pretenc fer entendre que l'únic que sé segur que existeix és el meu jo que pensa, i que sap que pensa. La resta, no és segur que existeixi; crec que existeix, i crec que existeix sense ser jo, però no en tinc una seguretat absoluta, perquè ho conec a través d'un model sensorial que crea la meva ment. Si no existís res enllà del meu pensament, enllà del meu jo que pensa, això que escric no ho podria llegir ningú més que jo, i en definitiva estaria sol, completament sol, i a més, per a més inri, estaria parlant sol. Potser per això crec que hi ha algú més. Desitjo que hi hagi algú més, és un anhel que tinc, i potser per això crec amb fermesa que la realitat externa a mi existeix. Però tinc més seguretat en l'existència del meu jo que pensa, que en l'existència de res extern a mi, i que en l'existència del meu cos, que un dia sembla que morirà, i que sembla també que és el responsable del que penso i del model que crea la meva ment; però això és fe. 
Si el meu cos existís, es donaria la curiosa paradoxa que només pot ser conegut per un producte d'ell mateix. Aquest producte és el pensament conscient, que paradoxalment només sap amb seguretat que existeix ell mateix com a pensament conscient, i necessita fe per a creure que existeix el cos, que tot sembla indicar que produeix aquest pensament conscient. El pensament com a fill del cos, dubte del seu pare; i el seu pare, el cos, és inconscient, perquè el que és conscient, és el producte del cervell: el pensament conscient. 
En l'activitat del cervell, hi ha un salt important des de la matèria fabricant del pensament (el cervell i el sistema nerviós), fins al producte obtingut rere aquesta activitat mental (la consciència, el pensament conscient). És un salt que va de la matèria, mesurable, observable, formada per àtoms i per relacions energètiques... a una realitat: el pensament, la consciència, que no acabem d'entendre a quin món pertany, de què està feta, ni si és energia, matèria o què... Aquest salt no serà resolt amb facilitat, però la seva resposta amaga el misteri més gran que amara l'ésser humà des de la nit dels temps.

Si realment fos així. Si fos que en un moment donat de l'evolució de les espècies, alguna espècie va arribar a tenir un sistema nerviós, i algun protocervell, va produir l'aparició del producte “pensament conscient”, “consciència de ser, de pensar”... aquest fenomen vindria a ser comparable a com si en un món fosc, silenciós, aparentment buit... s'encengués una llum, i arribés a ser visible, tàctil, audible... De fet, l'existència d'un univers a on no hi hagués cap consciència, cap pensament conscient, seria molt semblant a la no existència, a allò que passa si no hi ha res. Un univers que no és contemplat, ni percebut, ni copsat per ningú... és? Quina diferència hi ha entre que sigui i que no? Si la seva forma només existeix als models creats per les ments que en copsen estímuls aformals i objectius... què seria un univers sense forma? No tindria cap forma, ja que cap ment la crearia. Si no hi hagués cap consciència a l'univers, l'univers seria invisible. Quan va aparèixer la primera consciència, va començar a existir el que és visible, el que es pot tocar, el que es pot escoltar, olorar, assaborir, i qualsevol altre percepció de totes les que qualsevol consciència pot experimentar.

En aquest sentit, anomenaré “univers negre” a un univers a on les consciències encara no han començat a existir. És un univers sense forma, ni color, ni espai formal, ni temps formal... És un univers que sembla que no sigui... ja que la seva descripció... és idèntica a com seria la descripció d'allò que no és. Però en canvi, per a poder generar una evolució biològica que faci aparèixer una protoconsciència, necessita ser, necessitar posseir uns valors i unes relacions entre uns ens aformals que acabarien, amb el temps, donant una consciència o protoconsciència que li permetés deixar de ser un “univers negre”. Aquest “univers negre”, però, com a univers, tindria un espai interior, sense forma.

Fem un exercici especulatiu que va un pèl més enllà. Podria haver-hi dos universos negres? I tres? I quatre? Sembla que si l'espai i el temps (no formals sinó purament objectius, descriptibles matemàticament només) són qüestions internes de cada univers, no hagin de ser un impediment perquè hi hagi diversos universos, cadascun amb les seves lleis internes; no veig que hagin de molestar-se l'un a l'altre si no existeixen dins de cap altre espai, ja que l'espai és un producte intern de cada univers, i fora dels universos no té sentit. Tampoc es pot parlar que els diferents universos siguin simultanis o no simultanis, ja que el temps seria un producte intern de cadascun i no tindria sentit fora de cadascun dels universos. De tots ells, de tots aquests universos múltiples, deixarien de ser “negres” aquells universos en els quals aparegués la consciència. Per tant, no sembla il·lògic que hi hagi molts universos; no sembla contrari a la lògica. N'hi podria haver milions; milions de milions, cadascun amb lleis diferents, i cada paquet de lleis donaria futurs diferents; alguns serien negres (la majoria), i en uns pocs apareixeria la llum de la consciència i començarien a brillar enmig de la nit misteriosa de l'existència.

Avui paro... però aquesta temàtica té a veure amb un altre article d'aquest blog, que vaig escriure fa uns quants anys:

Principi antròpic fort.

.

.

.  

Fregarem el cos contra la roca conglomerada

A l'auditori del Montcau, quan el Sol es pon, tothom pot cantar.

Mentre el cel es tenyeix de roig, i quan la temperatura baixa fins al punt que ve de gust d'abraçar-se i restar juntets aquells que ens estimem, qualsevol pot cridar a cor que vols, sense jutges que confonguin el plaer de cantar amb una competició esportiva, sense perfeccionistes que només reconeguin el dret a ser als que ho fan tot com manen els cànons dels savis de plàstic.

A l'auditori del Montcau, la veu es perd per la molsa dels troncs, per les obagues dels senglars, pels avencs profunds que s'endinsen al cor sagrat del massís que ens ha donat el cos i l'ànima.

A l'auditori del Montcau, s'apaga l'astre rei i s'encenen molt a poc a poc les llumetes llunyanes d'una civilització que té massa pressa per a decidir-se a perdre el temps sense fer res; la vida és allò que poca gent fa perquè no té temps. La gent, massa vegades, ha de complir amb les exigències d'una correcció altament incorrecta, perquè esclafa allò d'humà que té la vida, i que és del color del fang, i que adquireix els tons de l'atmosfera freda i neta d'un capvespre d'hivern. 

La vida escampa flaires de bosc i fa bategar el cor i les hormones més ancestrals als qui caminem per la solitud de la nit estelada per a estar segurs que hem estat vius, que hem trepitjat aquesta terra.

A l'auditori del Montcau, hi ha la vida, per a qui vulgui, quan la vulgui.

No ens importen les botes de marca, ni els coixins de plomes farcits perquè el cul no toqui la pedra de la muntanya. Fregarem el cos contra la roca conglomerada. Absorbirem les gotetes de la humitat enganxades a les fulles de les alzines. Ens embrutarem amb el fang roig del Vallès abans que l'insecte sàpiens no ho converteixi tot en centre comercial. Restarem lluny dels premis megahumanoides, dels afalacs, de l'ego supracultural, multicultural, i pijocultural... lluny de les valoracions egoculturals dels que no hi troben res a la solitud viva de la natura viva, enmig d'una nit d'hivern a la vora del Sol que mor.

Clavarem les nostre arrels a la Terra que ens ha donat el cos i deixarem que l'hivern ens despulli. I estimarem la nit com qui estima un company. I durant uns instants, restarem vius, a la riba de les estrelles, sota l'univers immens, i a frec d'aquells que, milions d'anys llum enllà, mirant vers el nostre estel, senten i pensen exactament el mateix que nosaltres sentim en aquest instant i en aquest costat de l'univers.

Aneu al golf. Aneu al golf? I a l'espà. L'espà?

Sempre amb un somriure malparit als llavis; que no és als ulls.

Els ulls us ploren enfonsats als solcs;

escrutant,

sibil·lins, els gests d'aquells votants

que sospiteu que són qualssevol cors que aneu trobant.

Votants. Futurs votants.

Constructors del vostre petit regne de taifas d'euros i fons d'inversió.

Suissa estimada, que verda que ets!

Sopars de partit, congressos, copets a l'espatlla, lluita de grups de poder.

Els de l'un, els de l'altre; sotsdirector, sotsecretari, delegat del govern, candidat al senat...

"Que listo que es Alberto, y que planta que tiene";

sentor de perfum pujat de Pedralbes amunt;

menyspreu a la mirada que es clava a les sabates de vint euros;

orgull de classe que venç el complex profund de saber-se orfe d'empatia i sensibilitat,

escalant graons a la cursa del poder.

“Que viva el Rey!

Que viva Dios!

y si el obispo rie,

riámonos, riámonos”.

La vida se'ls fon en un món diferent al de tu i jo;

el nostre món és fet d'alzines i massís roig; flaire de farigola i romaní; arrels al cor, i fent camí

lluny d'uniformes i de protocol.

Odiem la gespa empresonada als jardins de Monterols,

arran del golf dels del poder i el banc.

Perquè tu i jo

som del massís i els Òbits,

de la quitxalla bruta arrencant cançons;

somrient des del profund

amb llavis i ulls;

muntanya amunt;

petons a cucs, tresors ocults

de nit al bosc;

un petó escadusser als matolls,

independència i llibertat;

nuesa i igualtat;

parracs al jec;

un tronc de banc;

un bany en boles al barranc obscur.

I com va dir aquell Joan:

“faré una cabana

de pedra i de fang”.

I som aquests

els qui hem de fer marxar

al tuf de golf, al tuf d'espà;

pagat amb la suor del teu germà;

de l'avi que no cobra;

del pare que plorant;

no pot comprar ni els llibres escolars.

I som aquests els qui hem de dir d'un cop

que el capital s'ha mort;

que l'únic capital que val

és cor i és carn.

.

.

.

Regala't ser allò que voldries ser

Regala't ser allò que voldries ser. Tingues el coratge de llençar el podrit vestit de l'aparença i les visions alienes. Deixa els disfressats viure en la misèria si això és el que anhelen. Tothom és ben lliure d'estimar la màscara amb que enganya els altres.

Regala't anar nu, i amb el rostre clar amb el que veus les cares dels qui per l'amor al seu plat de faves, udolen com ases ignorant la llum que la tramuntana ha lliurat a l'aire.

Regala't ser el que et fa ser tu en aquest brevíssim moment que és la vida, en què si no ets tu no veuràs els astres, i et perdràs l'indòmit gust del temps jovial quan s'asseu al teu costat i es pren una copa del vi més garnatxa; acostuma a explicar històries de fogueres màgiques a les nits més dolces d'un estiu d'aquells en què el vent ens duia l'olor de la platja. Asseu-te amb el temps, convida'l després, sense pressa, perquè... l'amo dels instants surt amb tu de festa.

Regala't ser allò que voldries ser, i si en ser-ho enfonses els pilars del món, enfonsa'ls del tot, barrejant les cartes. Reparteix joc nou, construeix camins vers la nova pàtria, sense vestits d'or, ni carotes falses farcides de bèsties lluitant per les faves.

Si el món no et permet ser qui tu has de ser, n'hem de fer algun altre.

.

.

.

Allò que descobrim quan tot se n'ha anat.

Et centres en tu i el teu futur; tu, i després tu, i encara més tu, i allò que tens al cap dels teus i del que és teu. I quan ho tens, i quan arribes a tu, te n'adones que el que necessites és alguna realitat que va més enllà de tu. I tot va venir de la seguretat per la qual et vas vendre l'amor i la candidesa. Vas envestir amb fúria la corra-la de la plaça on et pretenien torejar, però el cop et va fer més desitjable i et va enfurismar més. Et domina la violència, potser sorda, potser freda o inconscient, que t'empeny a córrer més, si cal sense escrúpols, sense contemplar postes ni abraçar cap filosofia contemplativa. Valores les botes, i el parquet, i els mobles de la sala i del despatx, i les llantes del cotxe, i els gadgets del mòbil, i la caçadora de mil quatre-cents euros, i la marca d'automòbil que et genera la precisa i efectiva droga al cervell per a passar la vida... i els diners, i els pisos, i els coneguts poderosos o famosos, i la dita que diu que qui no s'arrisca mai no té res...

Però al capdavall, un cop es perd tot, queda la vida. El privilegi dels qui en algun instant de la seva vida han sentit que ho perdien tot, és haver-se trobat de fit a fit només amb la vida, amb la vida sola, nua, pura. Vida només i només vida. La vida nua és preciosa, i, hom, malgrat la desgràcia de no tenir res més, no pot evitar de pensar que val la pena perdre qualsevol altre filtre només pel goig de veure la vida així, tan real. És impossible veure-la tal qual és quan la vida te afegits. Un cop vista, ni que els afegits tornin, i els extres, i les mandangues, i els coixins de vellut folrats de ploma... el record de la visió de la vida i prou, nua, bella, sadollant, intensa... ajuda molt a no tornar a cometre el mateix error.

Sovint la inseguretat corca la felicitat de molts, però el curiós és que tot és segur. És segur que som i que en algun lloc serem. La inseguretat és impossible. No ens poden expulsar de l'univers. Si ens extirpen els afegits, ens regalen l'experiència de la vida nua, ni que en perdre els afegits ens desesperem, perquè els confonem amb la vida. Si ens prenguessin la vida, ens la podrien prendre? 

Llegeixo sovint afirmacions contundents de gent que assegura que la felicitat no existeix. Parlen per ells? Per tothom? Com podem afirmar, dels altres, asseveracions que només els altres poden respondre? Quan algú afirma que ningú és feliç, sé que s'equivoca; no és que ho cregui, o que ho suposi; ho sé. Però intento no dir res. Potser per mandra. Sovint, si dic res, em demanen que m'expliqui, i la qüestió de la felicitat no es pot explicar; si més no, amb claredat. Vivim, massa vegades, sotmesos al llenguatge; ens arribem a pensar que el llenguatge ho pot abastar tot, que ho pot definir tot, fins al punt que hi ha qui arriba a creure que el llenguatge pot crear la mateixa realitat; però la realitat és superior al llenguatge, que fa esforços per a descriure-la. El llenguatge és un instrument que fa el que pot per a descriure una realitat immensa, canviant, profunda, plena de matisos, d'excepcions, de detalls... Quants dilemes neixen només de les limitacions del llenguatge, de les seves múltiples accepcions, de les interpretacions que permet. 

Jo he vist gent feliç plorant de dolor, i he vist gent profundament amargada estrafent riallades de satisfacció. He sentit una pau inefable en instants en què ho havia perdut tot, en què tot semblava acabar-se; potser perquè estava veient la vida nua i prou, i em semblava adorable. I també m'he sentit, alguna vegada, ja fa molts anys, perdut, confós o enverinat, amb una mena de letargia que m'impedia veure la vida, tot i que aparentment ho tenia tot, i que podia tenir encara més.

Veig la felicitat al castany profund de la fusta noble del bar a on estic assegut, sol i tranquil. La veig a la llum ataronjada dels envans il·luminats amb làmpades medievals. Veig la felicitat quan imagino un armari rústic de roure que emplena una paret de dalt a baix, i que és ple de llibres antics que fan olor de paper vell i que parlen d'èpoques i espais oblidats, però que en endinsar-me en les seves històries, em dibuixen a la ment els colors vius de les aventures de la meva infantesa. Veig la felicitat en el silenci matisat pels sons serens de la vida, en la lentitud dels instants viscuts sense pressa, en el rostre de la noia xinesa que m'ha servit el te, en les ampolles de licor de rere la barra, en la consciència absoluta del moment present. Hi ha moments en què m'adono que estic a l'instant present i em sorprenc; tot em sembla irreal, com en un somni; no puc explicar més. Però si a algú li ha passat, si a algú se li ha posat la pell de gallina i s'ha marejat una mica per la sorpresa d'adonar-se del seu present, sabrà de què li estic parlant. Només he conegut una persona que una vegada em va dir que li havia passat el mateix; i no m'ho sabia explicar. Però la vaig entendre perfectament, perquè a mi em passava i em passa. Una estranya sensació d'irrealitat en adonar-me de l'instant present amb tots els seus detalls increïbles. Aquesta sensació no és susceptible de ser descrita. (...) Penso una mica en aquell filòsof grec que maldava per a demostrar el moviment; sense pensar que s'estava movent. Demostrar la felicitat és impossible quan en realitat no és res. Sospito que la felicitat és l'estat natural de l'individu conscient, i que si hom vol apropar-si, no ha de fer res especial, més aviat ha de deixar de fer, deixar d'acceptar certes idees sense fonament que provoquen rosec, renunciar al caràcter absolut o obligatori dels afegits de la vida. Una mica com les extensions que se'ns enganxen al Google Chrome quan ens descarreguem algun programa i que fan que cada vegada que tornem a engegar el navegador ens apareguin les maleïdes pàgines d'inici plenes de spam, anomenades extensions, i ens veiem obligats a anar a la configuració del Chrome i a desinstal·lar-les, si podem. Quantes refotudes extensions se'ns enganxen a la vida sense que ni ens n'adonem! Afegits perjudicials quan els atorguem el caràcter de necessaris o d'obligatoris. Detalls que convertim en dogmes i que no ho són ni de bon tros, i sense els quals tindríem més temps, potser per a no fer res, per a seure i contemplar els detalls de l'instant present i morir-nos de felicitat. Quants dogmes, quantes necessitats que no ho són, han estat imposades per un software inadequat a la nostra educació, sense cap mala intenció, només pel caràcter d'imitadors que tenim els primats, i que tenen fins i tot els primats que no saben que ho són.

Hi ha alguna realitat més enllà del jo, que també som nosaltres. Jo sóc aquella persona asseguda en una cadira, o en un tamboret, a qui no he sabut transmetre prou confiança com per a parlar-me d'un problema i demanar-me ajuda. Jo sóc aquell detingut innocent de qui es van inventar un informe policial fals, amb connivència d'algun jutge, per a facilitar la seva detenció i tenir un culpable a qui esclafar. Jo sóc aquell que somriu i aquell que plora. Allò que hi ha enllà de mi, sóc jo; o almenys, té alguna cosa de mi, fins i tot quan amb allò que fa o allò que diu em fa mal. Jo sóc la bonior de persones a qui no em surt de dir res perquè no trobo punts de coincidència, o perquè parlen un llenguatge que no entenc, o perquè parlen de valors que no sóc capaç de seguir. Jo sóc aquell que plora i a qui em trobo assegut en un banc del Passeig de Gràcia; aquell a qui no li puc dir res perquè no em coneix i s'espantaria, o perquè no vol que ningú li digui res. Hi ha molt de mi fora de mi, i em cal mirar-ho per a estimar-ho i per a ser-hi, potser sense dir res si no cal dir res; potser de manera invisible, per a poder fer-me visible quan si que calgui fer-me'n. La rauxa amb què avanço per la vida rere objectius de tota mena no pot fer que m'oblidi que la vida de debò, la bellesa de debò, és allò que descobrim quan tot se n'ha anat, quan desapareixen els afegits, les complexitats, els falsos dogmes, les necessitats que no ho són, el mal software, l'obligació de definir-ho tot, d'explicar-ho tot, de justificar-ho tot; l'error d'investigar la realitat a través de les etiquetes inventades pel llenguatge, tan limitat... 

Els imants que guien la meva vida mai no m'han de fer oblidar que el primer imant és la vida mateixa i allò que hi ha enllà del jo, que també és meu, que també sóc jo, els sentiments dels quals formen part del tresor de la meva vida, i pels quals em surt, espontàniament, sense mèrit, ni esforç, ni virtut de cap mena, una profunda valoració i estimació.   

.

.

.