La "massa"

Fa temps que tenia pensat escriure sobre la “massa”; sobre la massa no com a magnitud física, ni com la substància a partir de la qual configurarem el pa, ni com a expressió de l'excessiva abundància d'alguna realitat; sinó de la massa com l'efecte de l'amuntegament de moltes persones en un espai limitat o concret. Aquest amuntegament fa que les persones desenvolupin un comportament diferent a l'individual, i sovint més semblant a la resta d'animals que de normal.
Un filòsof grec va arribar dir que la “massa” era un animal salvatge, i no li faltava raó. Els Homo sàpiens, quan actuem en grup i sense planificació, som susceptibles de ser estudiats com una bèstia irracional, amb reaccions previsibles i violència instintiva.
El pitjor del futbol, per exemple, és el públic; això que tant lloen alguns futbolistes, i que reclamen com al dotzè jugador, és, en el seu conjunt, un ésser absurd i curt de gambals que insulta l'arbitre quan pren decisions que a priori no semblen justes, sempre que perjudiquin el propi equip; un monstre que xiula cadascun dels jugadors de l'equip contrari quan per megafonia llegeixen els seus noms; un energumen que ofèn els jugadors del propi equip quan fallen una jugada que semblava que havia de ser fàcil; un babau que de vegades llença objectes al camp, i que fa altres bestieses, moltes vegades en presència dels nens, que es van fixant en tot i van aprenent a ser adults.
La massa prejutja, presentencia i precondemna, i sovint executa la condemna amb el menyspreu o l'agressió. La massa fa que molts individus lliurin el seu lliure albir a les consignes del grup, de la bandera, del color polític, de l'escut esportiu, del bàndol guerrer, de la raça, de la tribu, del poble... La pròpia consciència, la consciència individual, és considerada un escrúpol incòmode i negatiu que s'inhibeix quan el grup bramula o canta o etziba el seu crit de guerra. He arribat a escoltar de boca de persones que s'anomenen religioses que l'excessiu individualisme del segle que vivim fa que alguns no acceptem que el pecat d'Adam i Eva (el pecat original) també l'heretem nosaltres. L'individu com a realitat és considerat un valor secundari front la massa que representa per alguns sectaris l'organisme superior al qual hem de lliurar-ho tot; i de vegades en nom de la religió, de la civilització, de la pàtria o dels interessos polítics.
És molt interessant parlar de la massa, com a contraposició a l'individu; un altre dia escriuré més coses; escriuré per exemple que l'individu pot arribar on sigui, a les alçades que es proposi, a la comprensió dels misteris que persegueixi, mentre que la massa com a realitat no té direcció, es mou a impuls de la suma dels instints; li cal una organització fonamentada en els valors de l'individu, elaborada “a poc a poc” “pole pole” “slowly” per arribar als valors que realment pertanyen a l'individu. L'individu és qui té consciència, qui pensa, qui pot decidir, qui pot albirar el camí més adequat... La massa només pot rugir.

.

.

P.D. He escollit el video de "Suspiros de España" com a il·lustració de la meva reflexió sobre la massa no sé ben bé per què. Potser perquè com a individu, puc aribar a comprendre qualsevol pàtria; o perquè, pel cap baix, puc arribar a sentir el valor dels sentiments de qualsevol pàtria, encara que no siguin, ni hagin de ser, la meva. Tot i que com a Homo sàpiens qualsevol racó de la Terra pot arribar a esdevenir en determinades circumstàncies la meva pàtria, i qualsevol grup humà puc arribar a sentir-lo com a meu; més encara si a la meva sang hi ha gens del sud, del nord i de l'oest. Confio que la meva manera de sentir no ofengui ningú. Per increible que sembli, hi ha gent que se m'ha arribat a enfadar per sentir com sento; es veu que és obligatori pensar, sentir, opinar... seguint les etiquetes establertes i les coherències pactades pels grups i orientacions de sempre. A qui no li agradi com penso, que sàpiga que no és obligatori que li agradi; igual com no és obligatori que a mi m'agradi el que a ell o a ella li agrada. Salut!

.

.