Som micos devoradors de bebès d'altres espècies.

Composem simfonies. Aixequem catedrals i auditoris. Som capaços d'estimar i perdonar. Podem cantar com els àngels i pensar en l'eternitat si convé. Però mengem bebès d'altres espècies i n'escurem els ossos. Hem evolucionat fins als primats, que som, devorant altres animals i practicant la violència fins i tot contra individus de la nostra mateixa espècie. Ens hem fet al llarg de mil·lennis de convulsions i lluites. Hem practicat el canibalisme alhora que ens emocionàvem amb el somriure dels nostres infants i amb la claror dels estels a la nit. Tenim por. Tenim ràbia. Naixem i ens morim. Matem animals o plantes, perquè si no, no sabem sobreviure.. Qui sigui que ens ha pensat ens ha fet devoradors d'altres éssers; i a poc a poc, d'aquest cos violent i guerrer, d'aquest cervell, n'ha brollat la consciència i la capacitat de posar-nos en el lloc de l'altre. Riem cíclicament com els altres micos. Movem els braços. Ens gratem el cap. Tenim dits a les extremitats superiors i a les inferiors, de l'època en què els nostres avantpassats s'agafaven a les branques. Som adorables i perillosos, capaços del més gran i del pitjor. Som un animal més, un animal curiós i poderós que s'ha escampat com una plaga, com un virus, pel planeta que és el nostre medi. Com un virus, també, estem arribant al punt perillós en què el medi s'esgota. Cal deixar de ser un virus, cal deixar de ser una plaga, i començar a ser individus superiors, controladors del creixement i de l'explotació de l'entorn. Si no ho fem així, ens extingirem.

La tortura i l'assassinat de Jesús. L'Homo sapiens, l'animal més sanguinari. Encara no som humans.

No he vist cap animal, fora de l'Homo sapiens, capaç de voler cercar un dolor atroç per al seu enemic; evitant-li fins i tot la mort immediata perquè pugui continuar sofrint, i perquè sigui conscient de la seva fi, de la seva destrucció progressiva i del seu dolor. He vist animals de tota mena matant els seus enemics per a menjar-se'ls, per a protegir les cries o per a defensar el territori, però cap d'ells busca la tortura dels seus oponents com ha fet i fa l'Homo sapiens.

No he vist cap animal, fora de l'Homo sapiens, tan convençut de ser l'únic capaç de pensar, l'únic capaç de saber que és, l'únic capaç de sentir, l'únic “no animal”, l'únic gran, l'únic valuós, l'únic civilitzat, l'únic bo. L'Homo sapiens és considera únic en tots aquests dons, que a ulls d'ell el situen per damunt de la naturalesa. I com que no entén el llenguatge de la resta d'espècies, les menysprea fins a considerar-les éssers sense consciència ni sentiments. L'Homo sapiens, habitualment, menysprea el que no entén; i el que no entén ho considera d'una naturalesa inferior. Patètic.

No he vist gaire Homo sapiens estimar i agenollar-se davant la natura com davant d'una mare.

Sí que he vist aquesta actitud en molts individus d'altres espècies, que segueixen el ritme natural de l'univers, les estacions del planeta, l'equilibri de les poblacions, la renúncia a l'explotació il·limitada dels més febles...

He vist espècies matar, però no les he vistes exterminar i destruir a consciència altres espècies com he vist l'Homo sapiens, que és capaç de destruir i matar fins individus i poblacions de la seva mateixa espècie. No he vist cap altre animal, fora de l'Homo sapiens, millorant amb eficiència la capacitat de ferir, de danyar, de torturar altres éssers.

Estimo l'espècie Homo sapiens, perquè en formo part, i perquè genera criatures meravelloses, capaces del més gran; però denuncio, critico i m'exclamo davant la seva estupidesa perillosa que posa en perill tot allò de bo que hi ha a la vida, i que omet tanta grandesa de la qual seria capaç si tingués humilitat i amor davant el misteri de la natura, i empatia i respecte vers les realitats diferents a la seva; denuncio i critico la seva capacitat de torturar i d'odiar, la seva violència acarnissada i refinada, la seva crueltat. En cap altre animal no he vist crueltat, ni acarnissament.

La tortura i la mort de Jesús em mouen a reconèixer l'Homo sapiens com l'espècie menys civilitzada, la més perillosa, la més inhumana, i la més sanguinària de totes les que mai he conegut.

Reclamo un canvi biològic, cultural i essencial, que ens converteixi d'una punyetera vegada en humans; encara no ho som.

El bosc desconegut de la creixença

Continuem el viatge.

Al final, triomfarà la vida; la vida que ha brollat de la Terra, d'aquest planeta, d'aquesta volva de pols que flota a l'univers; la vida que ha extret pensament i consciència... del carboni, de l'hidrogen, de l'oxigen... que ens conformen el cos i el cervell; pensament i consciència que perdura i que viatja enllà del seu orígen, com una ona de llum que viatja pel buit enllà del seu orígen. 

Cada set anys, canvia la totalitat dels àtoms del nostre cos; són  substituïts per altres àtoms. Cada set anys, som una matèria diferent. En realitat, no som la matèria que ens forma, sinó la manera com aquesta matèria s'organitza. En realitat, no som la matèria que ens forma, sinó el pensament i la consciència que han sortit d'aquesta matèria, en una mena de llei amarada a l'univers, idèntica a tots els racons d'aquest univers infinit. 

Som flors del paisatge que observeu; som fruits del planeta; som fills de la terra i de l'aigua. No ens han preguntat si volíem ser, per això, el poder que ens ha fet mai no ens abandonarà. 

La nostra essència és ser fills, i els fills sempre són estimats; fins i tot sense merèixer-ho. Com a simis que som, tenim enganxat a la ment el legalisme tribal que ha fet sobreviure els milers de comunitats de simis de les quals descendim; però el que som i el que serem no ho decideix cap llei ni cap norma sinó el poder que ens ha fet existir sense que ho hàgim demanat. Igual com una papallona es fa eruga sense poder decidir si ho vol ser, nosaltres seguim el nostre viatge sense que se'ns demani l'opinió; un viatge des de la bellesa de la natura vers la bellesa de la natura.

Les religions són intents cecs i errats d'encertar-la, i sovint actuen atorgant misèries humanes al déu que pretenen definir, atribuint-li divinitzacions de la llei, de la violència, del poder... Les religions són un reflex de les pulsions que actuen en el llarg camí de l'evolució de les espècies. La realitat obeeix una natura molt més clara i real.

Al final, triomfarà la vida, que no té volta enrere. Però la vida ha de triomfar ja ara.

La vida triomfa quan som capaços de perdre el temps contemplant-la. La vida triomfa quan cada ésser és valorat com un tot i no com un mitjà per assolir una altra finalitat. La vida triomfa quan desterrem la por; la por instintiva i la por que de vegades ens volen transmetre per a dominar-nos. La vida triomfa quan deixem de tenir pressa. La vida triomfa quan decidim no odiar mai més. La vida triomfa quan creiem que les persones podem canviar i evolucionar. La vida triomfa quan escollim la discreció de la veritat abans que la intensitat i el plaer de la mentida. La vida triomfa quan abandonem la llei de la venjança, quan deixem d'actuar en funció de com ens tractin i comencem a actuar en funció d'allò que som, d'allò que volem ser. La vida triomfa quan cap crisi no ens impedeix de descobrir la vida i la bellesa. La vida triomfa quan no necessitem res més que les persones per a viure amb plenitud. La vida triomfa quan aconseguim que ningú no ens pugui prendre l'esperança. La vida triomfa quan agraïm la vida que hem viscut. La vida triomfa quan reconeixem que som una flor, un fruit més d'aquest paisatge tan bell, que és la nostra primera mare.

Continuem el viatge.

La neu de la Vall Fosca. L'embassament de Sallent. La porta d'Aigüestortes.

Agafes la carretera que va a Senterada, un dissabte a la tarde, vint-i-tres de març, perquè plou i poca cosa més es pot fer. Apuntes el cotxe cap a les muntanyes i et proposes arribar a la neu, potser a l'última neu de l'any. Passes la Pobleta de Bellvei. Arribes a Torre de Cabdella i veus com la temperatura va baixant i com les gotes de pluja cada vegada suren més i cauen com pètals de satalia. Després Espuí i Cabdella; la Vall Fosca cada vegada es fa més blanca.

Tot d'un plegat veus un estany; un embassament. Surts del cotxe a un grau i busques l'aigua. I no hi veus aigua, veus una altra muntanya dins l'embassament; com una projecció cinematogràfica dels cims del voltant que fan desaparèixer l'aigua i la converteixen en espill del cel. Neva i el gruix de les voreres de la carretera supera el metre d'alçada a l'embassament anomenat de Sallent; la porta d'Aigüestortes. 

Castell de Mur.

Se sap que existeix des del 969, i fou propietat d'Arnau Mir de Tost, comte del Pallars Jussà; i va anar passant de generació en generació fins arribar a estar en mans de la família Mur.

Fou una fortalesa fronterera, a l'època en què aquesta terra era disputada per dues cultures; un temps en el qual el poder militar jugava si fa no fa el paper que avui dia juguen els diners. Decidia qui era senyor i qui esclau.

Les rodalies del castell ofereixen oliveres ancestrals esteses per feixes treballades als contraforts del turó a on s'alça l'edifici des d'on s'albira, al lluny, la neu dels Encantats, del Tuc de Ratera, del Parc d'Aigüestortes, de Bohí...

Un bon destí per a passar un dia d'excursió.

Sense adonar-me'n, he canviat la signatura, o... avui comença la primavera.

Aquest matí, a les dotze i dos minuts ha començat la primavera.

Dimecres passat, a la tarda, la neu enfarinava l'Alzina del Salari i la boira cobria la muntanya. Va ser el moment de deixar-ho tot i de pujar al temple de la Terra. La vida ens regala moments improvisats, que duren un instant, i els agafem o no, no hi ha temps per a pensar.

És hora de relativitzar les obligacions que en realitat no ho són de debò i de tenir el coratge de perdre el temps.

Perdre el temps per a guanyar la vida. La vida que molts gasten discutint-se. La vida que molts consumeixen en guerres; guerres fredes o calentes. Toca deixar-ho tot per a ser fidels a l'instant. És hora de trair l'ambició en favor del moment present i de tot el que en aquest present hi ha.

Avui em preguntaven que de què faig vaga.

De preocupar-me. De res més que de preocupar-me. I això implica fer vaga de tot el que està casat amb preocupar-se: vaga d'opacitat, vaga de confrontació, vaga de polèmica, vaga de malfiança, vaga de violència.

Avui m'he adonat que, sense proposar-m'ho, he canviat la signatura. Fins avui signava amb una mena gargot estrany en forma de creu que em tapava el nom i que sovint em sortia diferent, com si em costés ser fidel a la signarura. Ara signo només amb el nom de pila, i sense gargot, el nom i prou, nu, senzill.

Aquest matí, a les dotze i dos minuts, trenta-tres persones hem aplaudit la primavera, perquè vivíem junts l'instant en què la primavera començava. ¿Quants, a tot el món, en aquell moment érem conscients que començava la primavera i que era bo celebrar-ho? 

L'actitud pateix malalties.

L'actitud també emmalalteix.

Tendim a comprendre les mancances que presenta algú quan no pot córrer més de pressa, fins i tot acceptem que hi ha qui no és capaç de resoldre un problema senzill de matemàtiques per manca de capacitats; però ens costa molt d'adonar-nos que la capacitat de decidir, l'actitud, el comportament... depenen també d'un substrat orgànic que pot estar ferit, d'unes connexions neuronals inadequades, configurades a partir de les males experiències de la infantesa i/o de la pròpia informació genètica.

Perdonem fàcilment qui no sap llegir, perquè entenem que no li han ensenyat a llegir; però culpabilitzem sense remordiments qui no se sap comportar, sense considerar que potser no l'han ensenyat a comportar-se, o sense valorar que el sofriment profund moral i físic no enforteix els infants sinó que els enquista en comportaments violents i en actituds destructives.

Ens convertim en jutges patètics, convençuts que som bons perquè decidim ser-ho i prou. I els malalts d'actitud es perden les nostres cures, que passen, al costat d'altres necessitats, per un tracte amable, humà i respectuós.

Les persones canviem i mai res no és impossible.

L'evangeli del revés

Monsenyor,

sotana i ratlla

vidres foscos,

drakkar noir

un somriure de pintura

de mantega, goma laca,

fals ivori, or balmat,

de llautó i de porcellana.

Diu que es prega millor amb plata

que amb les velles arrugades

de l'ermita, allà al forat;

a on la llum de les espelmes

fa dansar les ombres negres

sobre el guix desenganxat

de les parets i les voltes

els passos i els sants cansats.

Monsenyor, prega i calcula

les pujades de l'eufòria

de Mammon i l'Iscariot

de Simó, de Bòrgia, i tus

amb l'elegància del duc

agafadet de la infanta

al Santuari del Lluc.

Les almoines que s'enfilen

amb la fúria de l'avern,

pensa que, amb els fems, els angels,

poden encendre els inferns;

negocia amb el diable

l'expansió del déu etern.

Monsenyor viatja a Roma,

caminant pel fil enterc

de l'equilibrista asèptic,

broker, single, swing, sinclair,

donant-li un petó, a la llosa,

del tossut aragonès,

fundador, cantant, marquès.

Cada xifra, una mirada

a la creu i un tant per cent;

cada compte que s'engreixa

amb la suor de les velletes

arrugades i els seus néts,

que treballen a la gleva

dels servidors del marquès.

Monsenyor llegeix ingenu

l'evangeli del revés.

.

.

.

.

.

Sostre amb la forma de la superfície de la mar.

 He observat, de vegades, al mar i a dins de l'aigua, la forma que fa la superfície quan els fronts de les ones venen desordenats i els pics de les que arriben primer coincideixen amb les valls de les que arriben després, i se m'ha acudit que podria ser una forma interessant per al sostre d'un edifici.

Així, amb ajuda de l'Sketchup8, he fet un sostre format per arcs. 

Cadascun dels fronts d'arcs (com si fossin ones) els he fet de manera que un arc s'aixeca en posició normal, el següent en posició invertida, i així successivament.

I els dos fronts (el d'una paret i el de la paret del davant) els he fet de manera que cadascun dels pics d'un front coincideixen amb cadascuna de les valls de l'altre front. 

He unit els dos fronts d'ones amb barres primes d'acer, i m'ha sortit la superfície del sostre buscada.

Escala a la vida.

Estic fent escala a la vida.

I m'enamora l'aeroport.

L'objectiu no és el destí, sinó el viatge.

Pensar en un destí seria pensar en el final del viatge.

I el viatge no s'acaba mai.

La vida és l'escala del viatge a on ara em trobo.

Estic fent escala a la vida.

Vaga d'estrès.

VAGA D'ESTRÈS

Adverteixo als companys d'existència que començo una vaga indefinida de preocupacions i d'estrès. 

D'ara endavant, i a causa de la crisi i d'altres històries, no em permetré cap preocupació. M'ocuparé, però no em preocuparé. I si no arribo al que s'exigeix, no hi arribo. I si tinc defectes, els tinc.

M'ocuparé (que no em preocuparé) de totes les qüestions essencials de la vida, prioritzant les importants per damunt de les que no ho són tant. 

Les que no ho són tant són totes les que no influeixen en el servei directe a les persones. 

La més important de totes és l'amor. 

A la feina, faré tot el que podré, amb esforç, però sense preocupacions ni neguits, prioritzant les tasques que signifiquin un servei real a les persones, i deixant per quan pugui les tasques que tenen un caire més burocràtic. 

Si no arribo a les tasques secundàries, serà perquè no hi puc arribar. 

Per davant de les tasques secundàries, hi ha la meva família, el tracte amb les persones que m'envolten i que un dia se n'aniran, espero anar-me'n jo abans. 

Per davant de la burocràcia, que compliré si puc, hi ha la vida, la pròpia vida, i la vida dels que m'envolten i de la humanitat sencera. 

La vaga indefinida d'estrès afecta a tots els àmbits de la meva vida, no nomès al professional; el neguit i la preocupació, d'ara endavant m'estan prohibits; i la tranquil·litat i la filosofia d'estar concentrat al moment present (sigui de feina o de gaudi) passen a ser la política oficial del meu ésser. Si algú, a causa d'aquesta vaga, s'enfada amb mi, que pensi que és una vaga, i que a les vagues, sempre hi ha danys col·laterals. Li prometo que seran petitons, perquè les persones no seran desateses ni l'amor vers elles abandonat. 

Qualsevol sofriment, si arriba, no serà a causa de la preocupació sinó de les circumstàncies del moment, i l'afrontaré.

Si aquesta política, implica un fre a les aspiracions de triomf professional, social, o del tipus que sigui, se me'n fum; el sol continuarà brillant i és molt bonic; i moltes vegades quan plou brilla un arc de Sant Martí. 

I si a algú no li agrada, que s'hi posi fulles.

La vida és massa curta per a no estimar-nos. El temps és massa preciós per a no estimar-nos.

De vegades, quan plou aigua, no aprenem que l'aigua dóna la vida, i ens lamenten de mullar-nos; però la pluja que cau de les boires és una benedicció de la vida. Quan plou sang, en canvi, les columnes de l'existència trontollen, i ens n'hauríem d'adonar; ens hauríem de donar que el que sosté la volta del cel, i tots els astres, trontolla fins al punt de cridar-nos sense mots al cor. Copsem l'estupidesa de quan ens lamentàvem de la pluja d'aigua; ara que plou sang. A cops, l'ésser més gran que mai no ha existit se'ns planta al davant i ens mira, i no el veiem. Alguna vegada rebem un llibre escrit amb sang i amb horror absurd; el fotut manual de l'únic aprenentatge fonamental de l'existència. Rebem del fat, a cops, la missió cabrona de sostenir el llibre de l'horror i de la veritat amb les dues mans, i amb el cor i amb l'alè, i amb l'estupor a la ment; i ens convertim nosaltres mateixos en llibre de dolor i d'ira; i el deixem llegir a aquells qui puguin; sovint, ningú no pot.

El coneixement de l'única realitat que de debò importa és intransferible; se'ns n'atorga el sentit, a poc a poc i amb dificultats, com en un part. De vegades, el sentit no arriba. Alguna vegada, el sentit ni tan sols no hi és; i en aquesta manca de sentit, la vida ens parla amb un dolor atroç, com un volcà, com un terratrèmol, com un malson que es materialitza i que odiem; llavors desitgem el final. El part de la mort és feixuc com el part de la vida, i el dolor se'ns arrapa a la carn i a l'ànima com un poema absurd i insuportable. Les explicacions doctrinàries provoquen el vòmit, perquè la veritat i l'horror no es poden convertir en paraules i van, massa vegades, del bracet. De sort que la veritat, mal que dolorosa, és infinitament millor que la puerilitat de la doctrina i que el mateix horror que n'esdevé vehicle; el fotut horror esdevé vehicle de la veritat intransferible. El part de la mort ens fa més forts o ens fulmina, ens obre a l'esperança o ens destrueix. El part de la mort converteix en sants els qui no ho eren, i els atorga una dignitat i un dret que els qui no hem perdut els braços, ni les cames, ni la polpa de la carn, ni allò que és més que tot això, mai no assolirem. El part d'algunes morts fa que calli tot el que hagi de callar, i que el que ha de callar i no calla esdevingui petit com un insecte. Alguna vegada el silenci és l'únic mot possible. El part d'algunes morts ens fa perdre totes les pors, perquè després d'aquest part podem dir que hem passat una realitat més paorosa que la mort pròpia; després d'això, res més dolorós no ens pot succeir. La vida és massa curta per a no estimar-nos; el temps és massa preciós per a no estimar-nos. Els instants que no són d'amor són perduts per sempre. L'amor ens du a tots a un mateix punt tan de pressa com de pressa passa la vida. Res que ha estat estimat no és perd. Res que s'estima no es mor de debò. En l'amor ningú no s'allunya de ningú. L'amor passa de la vida a la mort com quan una gavina vola de la terra a la mar. L'amor no mor amb la mort. L'amor és el llenguatge que compartim amb els qui de vegades ens semblen llunyans. 

Sitges, 9 de març de 2013.

La meva pau

La meva pau 

és una llar a una cabana

de pedra antiga enmig d'un bosc; 

a fora neva amb força i bufa 

el vent que udola arran del cim. 

El gruix, tan blanc, engrossa el plàcid

mantell de nata i de claror. 

La fúria nua de la Terra

és massa bella per fer por.

  

A poc a poc. (Pole Pole)

Hi ha un munt de dolors, de molèsties, d'inflors, d'arrítmies... que són del cap; concretament de la part del cap que no és conscient. 

Són, sovint, un avís, una protesta, una manifestació de la ment contra la nostra submissió a l'estrès i a les preocupacions. 

I encara que ens pugui semblar el contrari, la submissió a les preocupacions és una rendició voluntària. Estem programats per a preocupar-nos, per a sentir-nos culpables, per angoixar-nos, per a complir unes expectatives, per a obsessionar-nos amb l'objectiu de procurar per a la nostra identitat una bona imatge, per a viure pendolant del passat al futur sense aturar-nos allà on hi és tot, que és al present.

La desprogramació és possible. 

Deixeu de preocupar-vos. 

Què pot passar? El mateix que passarà si us preocupeu, però estareu més tranquils. 

Falleu? 

Doncs falleu, i què? 

Procureu no fallar en l'essencial: no equivocar-vos de cama si sou metges i n'heu d'amputar alguna, no deixar que un innocent es condemni si sou advocats, no permetre que cap alumne es desmotivi si sou professors... No falleu en l'essència, que és el servei; poseu-hi la intel·ligència, la voluntat, el cor, i la il·lusió... Però sobretot, feu allò que sabeu fer; per a viure tranquils. No accepteu càrrecs o tasques que van més enllà de les vostres afinitats només per amor al poder o a l'èxit; si treballeu en allò que estimeu, ho fareu bé; si s'us posa la pell de gallina com a mínim un cop a la setmana amb la vostra feina, ho fareu bé.

Fora d'això, prohibiu-vos la preocupació. 

Digueu que el vostre metge o la vostra religió no us la permeten.

Escolteu la pluja, el cop del vent de la nit. 

Mireu la muntanya, d'on ve tota la força, i us aixecareu per damunt dels verds turons. 

Negueu-vos a tenir pressa. Engegueu a regar qui us apressi; potser necessita que l'engeguin a regar per adonar-se que corrent no s'arriba enlloc. Allò que es fa bé es fa a poc a poc.

La perfecció molt poques vegades és necessària. Els ocells fan cagarades. I la natura, que ho ha fet tot tan bell, de vegades provoca que un parell de bessonetes innocents neixin enganxades pel cap, o que una criatura neixi sense ossos, o que una malaltia s'endugui la mare d'algú que acaba de néixer. 

No espereu que us abandoni el perill per abandonar la por, perquè si ho feu així, sempre tindreu por. 

No espereu a fer-ho tot bé per a deixar de preocupar-vos, perquè si ho feu així, estareu sempre preocupats. 

No mateu la vida ara per a viure-la més endavant; perquè si ho feu així, sempre la tindreu més endavant. 

Tot el que és, hi és al present; el que està al passat “era” i ja no existeix; el que està al futur, potser “serà”, i quan sigui, serà present, si arriba a ser. Tot el que de debò existeix, existeix al present; tot el que de debò anhelem i desitgem, ho hem de buscar al present si ho volem trobar.

Hi ha una programació genètica que intenta que siguem infeliços per tal que com a individus Homo sapiens cerquem nous territoris i aconseguim l'expansió de l'espècie. Si aconseguim ser conscients que només és una programació, un fenotip psicològic, una enganyifa de l'inconscient... podrem desprogramar-nos i instal·lar-nos al present, que és on creix la planta de la felicitat.

Treballeu dur, però per plaer, no pas per apagar una preocupació. Aconseguiu de gaudir amb el goig de servir a cada instant els rostres que necessiten el fruit de la vostra feina; mai no la feu per obligació; mai no us preocupeu per les valoracions alienes; tingueu com a únic patró l'aprovació de la vostra consciència i el benestar dels qui reben les conseqüències de la vostra feina.

Mireu la muntanya, la capa atzurada de l'atmosfera quan la travessa el sol, el romaní gemat i la seva flaire. Ompliu-vos d'art, creeu, imagineu, descobriu. L'art us presentarà vosaltres mateixos a vosaltres mateixos. Preneu la vida amb les mans, mireu-la de fit a fit, i gaudiu-la. A poc a poc.