Cole Porter, per sempre...

Poca gent sap que la major part de cançons d'amor de Cole Porter foren escrites pensant en homes; l'homosexualitat d'en Porter, malgrat els seus matrimonis amb dones, va ser negada per la mentalitat hipòcrita i puritana dels estudis de Hollywood. Tot i això, els temps d'en Porter, durant les seves estades a París, van ser temps de llibertat; les nits de París bullien de diversió i art; eren freqüents les tertúlies amb Hemingway, Picasso, Rubinstein, Stravinsky, Scott Fitzgerald, Coco Chanel, Elsa Maxwell... La vida de'n Porter fou un devessall de daltabaixos, barrejats amb una immensa llibertat creativa.

L'harmonia de les seves melodies camina per rutes no escrites, ran de la frontera de l'exotisme i del misteri musical. Endinsar-se en la textura de la seva música és com avançar per un paisatge bromós, i alhora lluminós, enmig d'una boira baixa que emplena l'escena. Les llenques del fum de la boira s'enlluernen amb llums ara groguenques, ara morades, ara blavisses. I en aquest entorn, apareixen edificis antics, clàssics amb un punt d'heterodòxia que s'esforça en mantenir intacta l'elegància de la creativitat. Porter trena melodia allà on sembla que no n'hi poden haver; i un acord impossible i inesperat acaba brollant quan aparentment no toca; però que resulta que no només toca que hi sigui, sinó que pel fet de ser-hi la cançó es converteix en obra mestra. Els acords inesperats es converteixen en el seu segell, i l'amor que es desprèn de la seva obra adquireix una identitat que esdevé una sola realitat amb la llibertat del sentiment.

Els moralistes l'acusen d'hedonista, de viure com un milionari sense privar-se de cap plaer, de passar-se el dia dins les piscines de les seves mansions, d'acabar alcoholitzat als últims dies de la seva vida, de mantenir matrimonis de conveniència amb actrius que igual com ell vivien la seva homosexualitat d'amagat en un món que devorava els diferents... Però el cert és que aquest senyor vivia en llibertat, fidel a la bellesa que buscava, que trobava i que creava, sense fer mal a ningú. Em resulta fastigós pensar que hi ha gent que el considera a l'infern només perquè va viure a la seva manera, només perquè va intentar exprimir de la vida tot allò de bo i de bell que té. Els qui el condemnen són els mateixos que mai no podran crear, perquè la creativitat necessita d'avançar per les rutes valentes de la llibertat, defugint la por al fracàs, al ridícul o a la ruïna. Els camins de la creativitat no existeixen, perquè la creativitat exigeix dibuixar cada jornada nous camins vers una bellesa que no segueix mai els mateixos paràmetres i que es regeix per unes lleis que es desprenen de la pell i de l'instint. Podem ser pebre, sal, picant o dolç... però no podem permetre que la nostra vida sigui insípida perquè les normes del protocol de la societat que hem inventat ho exigeixen. Al capdavall, les nostres vides seran valorades pel fet d'haver estat fidels a allò que estimem i que considerem sublim.

Des d'aquí, un record afectuós a Cole Porter.   

El següent enllaç us du a una web on podreu escoltar l'essència de cadascuna de les seves cançons:

http://www.coleportersessions.com/?navigatieid=1

L'únic capital que val

Aneu al golf. Aneu al golf? I a l'espà. L'espà?

Sempre amb un somriure malparit als llavis; que no és als ulls.

Els ulls us ploren enfonsats als solcs;

escrutant,

sibil·lins, els gests d'aquells votants

que sospiteu que són qualssevol cors que aneu trobant.

Votants. Futurs votants.

Constructors del vostre petit regne de taifas d'euros i fons d'inversió.

Suissa estimada, que verda que ets!

Sopars de partit, congressos, copets a l'espatlla, lluita de grups de poder.

Els de l'un, els de l'altre; sotsdirector, sotsecretari, delegat del govern, candidat al senat...

"Que listo que es Alberto, y que planta que tiene";

sentor de perfum pujat de Pedralbes amunt;

menyspreu a la mirada que es clava a les sabates de vint euros;

orgull de classe que venç el complex profund de saber-se orfe d'empatia i sensibilitat,

escalant graons a la cursa del poder.

“Que viva el Rey!

Que viva Dios!

y si el obispo rie,

riámonos, riámonos”.

La vida se'ls fon en un món diferent al de tu i jo;

el nostre món és fet d'alzines i massís roig; flaire de farigola i romaní; arrels al cor, i fent camí

lluny d'uniformes i de protocol.

Odiem la gespa empresonada als jardins de Monterols, 

arran del golf dels del poder i el banc.

Perquè tu i jo

som del massís i els Òbits, 

de la quitxalla bruta arrencant cançons;

somrient des del profund

amb llavis i ulls;

muntanya amunt;

petons a cucs, tresors ocults

de nit al bosc;

un petó escadusser als matolls,

independència i llibertat;

nuesa i igualtat;

parracs al jec;

un tronc de banc;

un bany en boles al barranc obscur.

I com va dir aquell Joan:

“faré una cabana

de pedra i de fang”.

I som aquests

els qui hem de fer marxar

al tuf de golf, al tuf d'espà;

pagat amb la suor del teu germà;

de l'avi que no cobra;

del pare que plorant;

no pot comprar ni els llibres escolars.

I som aquests els qui hem de dir d'un cop

que el capital s'ha mort;

que l'únic capital que val

és cor i és carn.

Somriure amb els ulls

 Res no és absolut fora de la necessitat que somriguis. Ni déus, ni dogmes, ni lleis, ni protocols, ni reis, ni diners, ni prestigi, ni ambicions... Has de somriure d'aquella manera que fa que ni que et tapis la boca per amagar el riure, et somriguin els ulls i et delatin. Ningú no t'hauria de prohibir somriure, ni riure, ni riure amb els ulls, amb aquell somriure que s'encomana, amb aquell somriure que quan em mira força el meu somriure. Els professors haurien d'aturar les classes quan descobreixen algun alumne que somriu i mirar-se'l, per a somriure amb ell, per aconseguir que la classe sencera somrigui, amb aquell somriure que s'encomana i que força a somriure. Hi ha poques coses més importants que somriure; però em refereixo a somriure de debò, que és quan se somriu també amb els ulls i no només amb els llavis, i per dins, i d'aquella manera que es força a somriure a qui et mira. Faria falta ensenyar a somriure de debò la gent; hi hauria d'haver una assignatura que fos somriure; si existís aquesta assignatura, i els infants l'aprofitessin, cap d'ells no seria especulador, ni agent de borsa, ni polític mentider... en tindrien prou amb el somriure. Si les persones fossin capaces de somriure de debò, no buscarien no se sap ben bé què dins dels bassals de fems.

Dedico aquest petit escrit a aquella persona que quan em mira somriu i em fa somriure.

Obsedit per la natura (entre d'altres). El camí d'un diumenge a la tarda a Sant Llorenç del Munt.

OBSEDIT

.

En realitat, quan l'obsessió té com a matèria una realitat que ens emplena de plaer, que ens construeix i que ens allibera, du per nom "passió". No renuncieu mai a la "passió". La vida es fa d'instants apassionats.
Sovint la solució de la vida passa no pas per eliminar les idees o principis que emplenen tothora l'esperit, sinó per escollir bé quines obsessions/passions convé tenir i gaudir. 
La meva principal obsessió és creure en l'existència de la bondat, i concretament en l'existència de la bondat a les persones. La meva segona obsessió és la natura en tota la seva intensitat i integritat.

La meva tercera obsessió és la lentitud i la calma, el gaudi de la vida, incloent-hi la feina ben feta. La meva quarta obsessió és l'art, les mans que fan fang, els ulls que descobreixen creacions al món que ens envolta. 
La meva cinquena obsessió és l'aigua. 
Hi ha moltes més idees, o inspiracions fixes, que m'alimenten i que em motiven; les agraeixo totes, perquè m'ajuden a no deixar entrar altres obsessions que podrien ser tòxiques. 

.

.

Obsedit amb tu

i les teves onades;

l'alè de la sal,

les alzines blanques,

quan el sol al tard

les encén, i allarga

la claror i la pau

que alenteix la tarda.

Obsedit per tu;

la pell color d'aram,

la brisa i el vent,

que asseca les sines

de corbes suaus

traçades pels signes

dels astres del cel

a la nit dels dies.

Obsedit pel déu

de l'amor que emplena

serres i espadats,

obagues i balmes;

que emmotlla la neu

amb la llum tan blanca;

el mig got és ple

de licor de calma.

Ben a poc a poc,

obsedit camino,

per camins curulls

de gent bona, i miro

cada gest que el fat

em regala al rostre

dels qui em vaig creuant

a aquest país nostre.

Crec que la bondat

existeix, i em menjo

obsedit els versos,

que el temps vol escriure,

que sé que són certs,

que sé que són lliures.

Obsedit pel fang

que afaiçona l'àngel

que ven collarets

a maó al crepuscle,

ben arran del drac

que brama a la sorra

mentre el sol es mor

i la lluna plora

tremolors al llom

de la mar, i el riure

d'alguna obsedida

pel dolç goig de viure.

Obsedit retinc

cada bri de platja,

cada glop de vi,

cada crit salvatge,

cada vers que el vent

escriu a l'onatge,

cada jorn senzill

en aquest viatge.

No vull ser obsedit

per cap més miratge.

.

.

Les imatges són d'aquesta tarda (diumenge) al camí que puja a la Mola. Sant Llorenç del Munt és una altra obsessió meravellosa.

Us presento el meu segon llibre de Sant Jordi: "L'Art de ser escoltat per trenta adolescents alhora"

Tot i que ja fa uns dies que el tinc a la venda, ha arribat ja en paper, i he considerat adequat presentar-lo com es mereix. 

Igual com “El vestit més bell” (el llibre que vaig presentar la setmana passada), aquest recull també baixa del blog “Nuesa Literària”:

L'ART DE SER ESCOLTAT PER TRENTA ADOLESCENTS ALHORA

Tracta sobre el tema de l'educació, concretament de les estratègies (i sobretot de l'actitud i de la mentalitat) amb les quals un professional de l'ensenyament, sempre segons la meva opinió i experiència personal, convindria que s'enfrontés a trenta alumnes (tots alhora) per tal de merèixer ser escoltat, per tal de captar-ne l'atenció, per tal d'aconseguir silenci, atenció, motivació, entusiasme, si es pot.

Igual com al llibre de la setmana passada, m'adono llegint-lo posteriorment, que tot convergeix de nou a l'amor. La setmana passada amb “El vestit més bell” era l'amor a la natura i la unió amb la natura; avui, amb “L'Art de ser escoltat per trenta adolescentsalhora” tot convergeix en l'amor a les persones, en l'estimació a les persones que caminen pel difícil país del creixement, amb totes les ventades enfurismades que ataquen l'alegria, l'esperança, l'auto-estima. Tot rau a l'amor. L'autoritat és un pacte d'amor no escrit entre algú que respecta i algú altre que respon respectant, entre algú que mostra la porta de l'aprenentatge i algú altre que per amor es decideix a creuar-la.

És un llibre que surt dels diferents articles que he anat penjant entre el 2008 i el 2012 en aquest mateix blog que ara llegiu, i que, en convertir-se en paper, es garanteix la supervivència més enllà dels bits, dels bytes i del gran Google.

Són cent cinquanta-sis pàgines que es divideixen en les següents parts:

Estratègies i actitud

Amor i llibertat

Valors

Esforç

Diversitat

La ment i l'educació.

És un llibre que no evita parlar de la responsabilitat dels pares, dels professors i dels mateixos alumnes vers l'èxit en el procés d'aprenentatge, que no es contempla només com el resultat de passar per un centre educatiu, sinó com la conseqüència d'interaccionar entre tots a tots els àmbits de la societat. És impossible no educar al carrer, a casa, al bosc, a l'escola. L'educació transversal és present arreu i cal que es comprometi al màxim amb una missió que influeix decisivament en el futur de la humanitat.

A banda de l'amor, els altres grans valors sense el quals el pacte educatiu de l'amor és complex, són la llibertat i la igualtat de drets i dignitat.

Com dic sempre, podeu no estar d'acord amb mi; ho trobo positiu perquè crec en la diversitat de visions; però jo volia, des de la pròpia experiència, aportar la meva; i per això he escrit aquest llibre.

El podeu obtenir en PDF, sense cap cost, o bé comprar-lo per uns 9 euros i us l'enviaran a casa en una edició força correcta. En aquest últim cas, he decidit igualment no tenir cap benefici; avui dia, això de guanyar diners escrivint o opinant és molt complex, i a banda de ser complex, no em motiva en absolut.

De fet, aquest llibre el vaig posar a bubok a principis d'any sense gairebé promoció perquè volia esperar a tenir-lo en paper, i de moment ja dur setanta-set descàrregues, amb la qual cosa em sento molt satisfet.

Si us resulta interessant o útil, ja em dono per pagat. 

Excursió a Sant Salvador de les Espases

 Deixant el cotxe a l'estació de Torreblanca de Vacarisses, surt un camí que s'enfila pels turons que ens separen de Monistrol, i amb bon guiatge ens dirigim a Sant Salvador de les Espases, contemplant Montserrat cada vegada més propera. 

El que avui trobem, després d'una hora de caminada tranquil·la, amb una mica de pujada, és una ermita que al segle catorze fou l'antiga capella del Castell de Sant Salvador de les Espases, del segle X. L'ermita és al capdamunt d'unes roques (les espases) espectaculars, amb una vista impactant de Montserrat i de les rodalies.

Us presento el meu últim llibre: "EL VESTIT MÉS BELL. La nuesa en catorze relats i algunes idees"

Cau del blog, com una gota d'aigua de pluja que es desprèn de l'agulla d'un pi, "EL VESTIT MÉS BELL”. 
Ja pot enfonsar-se Sant Google, ja es poden esborrar tots els bits i els bytes de la Terra, que jo tinc en paper, i amb una qualitat d'edició que agraeixo, tot allò que m'ha sortit de l'ànima referent a la nuesa des de l'any 2008 fins al 2012.

El podeu comprar, o descarregar-lo sense cost, aquí:

http://www.bubok.es/libros/223573/EL-VESTIT-MES-BELL-La-nuesa-en-catorze-relats-i-algunes-idees

El llibre que us presento està dividit en 8 parts.

La primera part, de cent seixanta-tres pàgines, du per nom “Catorze relats de nuesa”, i recull catorze relats curts de ficció en els quals la nuesa hi juga un paper que va des del matís fins a l'essència. Un d'aquests relats va guanyar el XXIX Concurs Literari de Sant Antoni de El Perelló. Un altre va quedar finalista al V Premi Vila de Lloret de Literatura de Viatges. Molts d'altres van ser publicats en aquest blog l'estiu passat gràcies a la lectura generosa d'uns quants usuaris de Nucat.cat, l'esperó dels quals em va animar a anar escrivint durant tot l'estiu.

La segona part, “Onze consideracions sobre la nuesa”, recull articles que expliquen el sentit que la nuesa a la natura té per a mi; un sentit nu de militàncies i obert a qualsevol persona sense necessitat de pertinença a cap grup i sense que sigui necessari que segueixi cap doctrina, filosofia o ideologia.

La tercera part, “Set espais de nuesa”, explica i descriu les sensacions viscudes a set racons del món a on la nuesa és lliure i habitual.

La quarta part, “Amor a la natura i nuesa”, explica la íntima unió que per a mi té la nuesa humana i l'amor i el respecte al paisatge original del nostre planeta, del qual hem sorgit.

La cinquena part, “La nuesa incompresa”, parla de totes les dificultats que la nuesa natural ha de superar per a ser lliure. El “mico humà”, esclau de tradicions, de costums i d'uniformitats, sovint combat la indumentària amb la qual la natura ens fa arribar al món; sovint intenta marginar els qui estimen aquesta llibertat, per por conscient o inconscient al vestit més bell, a la realitat natural que som i que la por i les morals porugues han enclaustrat i apartat de la visió, ocultant l'autèntic aspecte de la bellesa humana.

La sisena part, “Nuesa i felicitat”, explica com n'estan de connectades la nuesa i la felicitat.

La setena part, “Nuesa i espiritualitat”, reivindica la nuesa com a font d'unió amb el misteri de l'existència i com a metàfora de l'abandó i la confiança en un ésser superior que cap religió ha descrit i que no té res a veure amb el que ens han pintat.

La vuitena part, “Poesia i Nuesa”, reprodueix uns quants poemes en els quals la nuesa hi és present.

És per tant un llibre que camina pels tres gèneres: ficció, assaig i poesia.

I a mi m'agrada molt i em fa sentir molt satisfet. Per què?

Perquè amb aquest llibre no guanyo diners; ni un cèntim. M'omple de satisfacció saber que estic oferint llibres que cas de ser baixats amb PDF no costaran diners als lectors. Hi ha qui diu que allò que no val diners no és valorat; jo penso, en canvi, que qui només valora una cosa si val diners en realitat no la valora, perquè no entén l'essencial.

Perquè la meva alegria no vindrà pas de veure que el llibre és venut o descarregat, sinó de saber que un llibre així existeix; estarà millor o estarà pitjor, però està exactament com jo desitjo que estigui, i d'aquí m'arriba una bona dosi de satisfacció que no canvio ni per tots els diners del món. Si adquiriu el llibre en paper (us ho recomano perquè té un acabat editorial molt bo) us costarà uns tretze euros, però jo tampoc no me'n quedo cap percentatge; ho he decidit així perquè això abarateix el cost i no tinc pas ganes que ningú hagi de pagar més perquè jo guanyi quatre duros.

Perquè si google un dia desapareix allò que hi he escrit sobre la nuesa continuarà existint en un llibre en paper, que confio que un dia, quan jo ja no hi sigui, pugui passar als meus fills i als meus néts.

Perquè qui llegeixi el llibre sabrà exactament el que penso sobre la llibertat, la nuesa, la natura, la bellesa, la defensa del medi ambient...

Perquè qui llegeixi els catorze relats s'ho passarà molt bé.

No us avorreixo més. Si us agrada el llibre, em sento satisfet. Si no us agrada el llibre, em sento satisfet. Si no penseu com jo, em sembla genial, perquè estimo la diversitat d'opinions. Si penseu com jo, em sembla genial, perquè és bo sentir-se acompanyat en les idees.

Un petó ben gros per tots!

Nàmasté!

La perillosa obsessió per la imatge

La transparència i la nuesa vital a tots els afers, especialment als defectes i als errors, signifiquen ventades d'aire viu i pur i el principi de la solució de tots els problemes. L'ocultació per por a perjudicar la pròpia imatge, o la de qui sigui, produeix putrefacció i incrementa els desgavells. 

En general, les gestions orientades a assolir una imatge determinada són un error; la imatge ha de ser l'efecte no buscat d'una realitat més essencial i profunda, que sí que ha de ser buscada. La bona imatge no s'aconsegueix treballant-la, sinó que arriba després de treballar bé sense pensar en la imatge, de viure com cal i com un sent que ha de viure, de relacionar-se amb les persones considerant-les una finalitat en elles mateixes i no un instrument. 

L'obsessió per la imatge denota un cert narcisisme, esperit de competició vital, preocupació inadequada per la superfície de les realitats més que no pas pels mecanismes i pel cor. 

La millor imatge és aquella que es desprèn de l'ésser que viu literal o metafòricament nu, perquè aquest ésser ens mostra allò que és. Les persones que es poden considerar triomfadores són les que aconsegueixen anar per la vida mostrant-se com són, sense un bri de falsedat. Hi ha poques riqueses més valuoses que el privilegi de mostrar-se tal com un és i sentir-se alhora serè i lliure. Vèncer la por de fugir d'un mateix esdevé la victòria essencial de l'existència. 

El tacte alliberat.

Enmig de la natura, la vista percep les imatges del paisatge a on la nostra espècie s'ha fet; el verd dels arbres, el gemat de l'herba, el blau nítid de la volta del cel, el terrós de les roques, el saur pàl·lid de la sorra, el lapislàtzuli profund de la mar enfadada...

L'olfacte reconeix les flaires de la Terra Mare, les herbes del bosc, la salabror de l'oceà, la llenya seca de les llars, les flors, l'aroma de la terra humida per la pluja, de l'herba mullada... i ens retorna els senyals eterns de l'entorn, que és casa nostra i el nostre origen.

La Oïda, enmig de la natura, ens regala el gemec suau del vent, els crits d'una bonior d'aus, la crepitació d'una foguera, el vaivé de les onades, com la respiració d'un déu adormit, les rialles dels infants, la intensa remor de la brisa agitant les espigues del blat... En aquests sons, hi descobrim l'eco del nostre origen, l'amor del planeta vers el nostre ésser.

El sentit del gust, quan ens empassem glops de l'aigua dels torrents, ens evoca records d'infanteses lliures, de suor d'infant enjogassat, de pedra pirenaica a on neixen les fonts de la puresa.

El sentit del tacte, amb tot el cos nu com una sola unitat de percepció, sent, a cada bri de pell, la carícia de l'oreig, el frec de les branques, l'aire net de la platja, la dolçor de l'aigua de la mar o del torrent. Només la nuesa a la natura és capaç d'aconseguir que el nostre ancestral sentit del tacte, que abasta tota la pell del cos, i no només les mans, ens reveli, lliure de robes que el destorbin, la textura indòmita de la bellesa del paisatge.  

Aigua (I). El nom que la Terra pronuncia quan ens crida.

 

Endú-te, aigua, la toxicitat de la por, la pressa, l'obsessiva dèria per la perfecció.

Endú-te el fum del neguit, la fam de luxe, l'anhel de xifres que amunteguen zeros, l'addicció de posseir i de dominar.

Endú-te la pressió damunt dels que ens envolten, l'exigència del que no és essencial, la incomprensió.

Endú-te l'instint de competir i d'esclafar, de doldre's per l'èxit aliè, d'odiar que els que estimem estimin els altres, de destruir i de vèncer els companys.

Endú-te el temor que la vida s'acabi, perquè viure amb aquest temor no deixa viure.

Endú-te la desconfiança en les persones i en l'existència, el pacte amb la mentida, la màscara i el gest teatral de qui no es mostra, l'opacitat i les mitges veritats que enterboleixen la teva transparència... aigua, que baixes de les alçades.

Endú-te, aigua, el vent pudent de l'egoisme, que ens allunya dels cors que ens envolten.

Endú-te les cadenes i els jous del passat, els fermalls d'antigues imposicions, que ja no són, i que mai més no seran.

Endú-te, aigua, els llasts, els pesos inservibles als quals ens agafem amb ànsia, per por... endú-te, aigua, sempre, la por; amara'ns de llibertat.

Bateja'ns, aigua, i posa'ns el nom que la Terra pronuncia quan ens crida; fes-nos fills de la bellesa esclatant; fes-nos conscients de tot l'amor...

Nus, ens endinsem en tu, perquè t'ho enduguis tot.

 

Del Figaró a Sant Pere de Vallcàrquera. Ruta dels arbres.

Des de l'estació de tren del Figaró, resseguim el camí que passa pel pont de vianants damunt de l'autovia i del riu Congost. Anem cap a l'esquerra, pel carrer de Ribes, fins a la riera de Vallcàrquera. El camí arran de riera ens guia, ben al costat d'un corrent d'aigua generós, que baixa de les neus del Montseny. Ens anem trobant diferents espècies d'arbres, amb un rètol que ens informa del nom científic. 

La ruta avança pel bosc, fins a una carretera que s'endinsa al Parc Natural del Montseny. Arribem a l'últim a l'església romànica de Sant Pere de Vallcàrquera, reformada al segle XVII.

Pel camí que ens hi ha dut ens hem anat trobant, amagades entre els arbres, edificis modernistes, masies, cases menestrals... I sobretot una balma amb un salt d'aigua que engega la música sublim de la natura i escampa enmig del verd granellons de sol. 

Una petita i agradable excursió d'uns quatre quilòmetres d'anada i tornada, recomanable per a qualsevol persona sense necessitat d'haver de gaudir d'una forma física excepcional.