Diari de l'oreneta d'Amèlie Nothomb. Diario de golondrina, de Amèlie Nothomb. Journal d'Hirondelle.

.

Hi ha una mena de prosa que per la seva austeritat (freda austeritat) duta a terme amb una punteria admirable esdevé com un poema vital a mig camí entre la reflexió humana i el nihilisme.
El diari de l'oreneta està escrit amb tanta mestria que el lector acaba estimant l'assassí, i fins desitjant-li (literàriament i dins la ficció) èxit i encert en la seva tasca, que a voltes i per a horror de les nostres consciències, ens apareix com un art. El llibre podria ser, si a un li ve de gust, una reflexió sobre la fredor de la tasca humana, que sovint pren com a finalitat la perfecció en allò que emprèn, sense donar importància al sentit del que emprèn, o inventant-se un sentit surrealista, subjectiu i sovint destructiu.
El diari de l'oreneta, d'Amèlie Nothomb, ens arrossega fina a l'última plana jugant amb la nostra admiració vers un horror que sabem que és un horror; però que està tan ben descrit que ens acaba atrapant.
El cas és que l'escriptora, l'Amèlie, mai no decep; és garantia de gaudi i d'aprenentatge en l'art d'explicar històries des de dins, amb tota la profunditat que hi ha a dins de qualsevol història.

La novel·la fa continues referències a Radiohead:

.*

.

Per saber més coses d'Amèlie Nothomb:

http://www.editorialempuries.cat/ca/autor/amelie-nothomb_212.html

.

Reflexions sobre el poder

.

L'ambició és incompatible amb la tranquil·litat.
Hi ha qui, per ambició, és capaç d'engegar una guerra amb la finalitat d'aconseguir un clima de conflicte que augmenti les seves possibilitats de poder.
El poder sedueix. El poder enverina. El poder substitueix el govern del bé i del mal. El poder fa que la veritat es converteixi en un instrument falsejat i manipulat al servei dels interessos més egocèntrics. El poder encega.
Sovint, qui fretura el poder, està convençut que ningú és més digne de posseir-lo que ell mateix, i en nom d'aquest objectiu és capaç de seguir la doctrina de Maquiavel, de Manes o de qualsevol altre miserable de la història.
Els romans afirmaven que dividint aconseguien la victòria, i aquesta filosofia és aplicada fil per randa pels adoradors del poder.
Però ai...! Quan aconsegueixen el poder, no reposen per por de perdre'l. Els somriures aliens els semblen maquinacions contra el seu tron. Arreu, descobreixen enemics, contubernis, crítics, opositors... Investiguen, amunteguen informació, registren els punts febles dels enemics per a fer-los servir quan calgui; perquè els adoradors del poder tenen enemics, i si no els tenen se'ls inventen. Els adoradors del poder necessiten salvar situacions catastròfiques; i si no són catastròfiques, s'ocupen que les situacions semblin catastròfiques per a poder salvar-les.

..

.P.D. La escultura és de Protágores; un sofista. El sofisme era una escola filosòfica que es caracteritzava per un discurs que amb hàbils trucs retòrics amagava una profunda falta de lògica.

Apunts sobre la felicitat II.

.

"No busqueu aquells actes que us regalen la felicitat;
eviteu, més aviat, les accions que us la manlleven."

Dit d'una altra manera:

"La felicitat no es conquesta mercès a “fer” o “tenir” alguna realitat desitjada,
la felicitat ja hi és, i només hem d'evitar actituds o accions que no ens la deixin veure."

Dit d'una altra manera:

"És preferible ser sempre feliços, que ser-ho només quan aconseguim allò que ens pensem que ens fa feliços."

P.D. La foto és d'un bar de Cádiz; no calen les sofisticades granges de les grans ciutats dels snobs que necessiten luxe i pompa. Un local senzill, unes olives, un vas de vi, i copsar l'instant i la vida de l'instant.

La Tamborrada. La Marxa de San Sebastià. La gran festa de Donòstia. Aquesta nit, la festa més gran.

.

Qui pogués estar aquesta nit a Donostia! La Tamborrada. La marxa de San Sebastian. La festa més gran. La desfilada més impressionant. Oh quins records! Els cuiners. Els soldats. Els cants. Els tambors! Visca Donòstia!

Si voleu Cantar:

Bagera!
gu (e)re bai
gu beti pozez, beti alai!

Sebastian bat bada zeruan
Donosti(a) bat bakarra munduan
hura da santua ta hau da herria
horra zer den gure Donostia! (BIS)

Irutxuloko, Gaztelupeko
Joxemaritar zahar eta gazte
Joxemaritar zahar eta gazte
kalerik kale danborra joaz
umore ona zabaltzen hor dihoaz (BIS)
Joxemari!

Gaurtandik gerora penak zokora
Festara! Dantzara!
Donostiarrei oihu egitera gatoz
pozaldiz!
Inauteriak datoz! (BIS)

.

.

.Per saber més coses de la festa:

http://es.wikipedia.org/wiki/Tamborrada_de_San_Sebasti%C3%A1n

La cinta blanca, de Michael Haneke.

.

Vinc del cine, de veure "La Cinta Blanca", del director Michael Haneke, que es va endur la Palma d'Or al Festival de Cannes, i el Premi de la Crítica Internacional FIPRESCI.

Si voleu alguns apunts del que és la pel·lícula, us puc dir que parla de l'obediència; de la disciplina despietada; del puritanisme malaltís i esmonyonant; de l'integrisme religiós; de la visió monolítica tradicional; de la natura humana lligada i sotmesa a la idealització monstruosa de l'integrisme; de la crueltat dels infants com a reacció a una disciplina mancada de sentiments; de la crueltat dels infants com a fruït de la mala educació d'uns adults esclaus de les seves repressions i de la seva societat; de les desigualtats socials com a reflex de la hipocresia espiritual; del sadisme com a conseqüència de les humiliacions a l'educació.
És, en resum, el retrat de la societat rural germànica de la segona dècada del segle XX; forja dels nens que vint anys després, ja adults, desenvoluparan el nazisme.
Tota la pel·lícula està elaborada en un blanc i negre que ressalta les ombres, els perfils, els clarobscurs, la pal·lidesa dels rostres, la foscor dels temps, les branques fullades dels arbres d'un negre que cau com una serp damunt dels cossos, el tremolor de les pupil·les, el dubte dels mots.
Les interpretacions dibuixen la pàmfila innocència d'algunes, la pèrfida crueltat d'altres, la por, el terror, la indiferència dels rics.

És, com algun crític ja apuntat, una obra mestra.

.

No és paraula de Déu.

.

Potser a algú, aquest títol, i el post sencer, li sona blasfem; d'altres afegiran que és diabòlic. Jo l'escric, però, amb la convicció que no és ni blasfem ni diabòlic, sinó sincer i ben intencionat.

En tot cas la blasfèmia seria atribuir a Déu (cas que existeixi) una visió masclista de l'ordenació social humana, una submissió de la dona a l'home, una injerència en la indumentària i en la llibertat d'expressió i d'identitat humanes, i una explicació falsa de l'origen biològic de l'home i de la dona.

Per això, tot i estar perfectament segur que hi ha a les escriptures força texts que es podrien considerar paraula de Déu, estic del tot convençut també que el text que segueix (escrit per Sant Pau) no ha pogut sortir pas del pensament de Déu, sinó de la mentalitat del predicador.

"Quan un home prega o profetitza amb el cap cobert, deshonora el seu cap, i quan una dona prega o profetitza amb el cap sense cobrir, deshonora el seu cap, perquè és igual que si anés rapada. Per tant, si una dona no es vol cobrir, que es talli els cabells; però si li fa vergonya de rapar-se'ls o de rapar-se, que es cobreixi. Pel que fa a l'home, no s'ha de cobrir el cap, perquè és imatge i glòria de Déu, mentre que la dona és la glòria de l'home. No és l'home que va ser tret de la dona, sinó la dona de l'home. Ni tampoc l'home no va ser creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l'home."

Primera Carta als Corints Cap. 11 (4-9)

Reitero el que he dit. Això no pot ser paraula de Déu.

Per compensar la meva gosadia, prometo, en futurs posts, posar d'altres fragments de les escriptures que podrien ser perfectament paraula de Déu.

.

El teu cos nu.

.

Cabells melats de plata, lliscant-te ran de cul;

ara i adés t'onegen, amb la galerna humida,

i avances despullada per la platja adormida,

fins on la mar i el temps esdevenen bramul.

I saps que et vinc darrere, i em mires de biaix,

te m'enduus sense escrúpols al paradís perdut;

arribo de genolls allà on sempre he volgut,

i beso amb els meus llavis, els teus llavis de baix.

I t'obro el cos golafre, encetant la mullena,

grimpant pel ventre càlid de pell de caramel.

Tremoles com un àngel que ha descobert el cel,

i t'entro endins amb rauxa sota la lluna plena.

Febril polifonia del teu crit desbocat,

dessota la celístia de l'estiu fulgurant.

S'acosten les sirenes, geloses del teu cant,

i a negra nit el Sol rutila desvetllat.

Però saps?, malgrat la màgia, i a banda de l'esclat,

percebo més enllà, un astre més brillant;

més endins del que veig, i fins i tot més gran:

la bellesa invisible, que encara no he mirat.

Sublim iridescència, miratge que insinua

molt més que aquesta icona de llum enlluernant.

Assedegat navego darrere el teu deixant,

cercant en cada cresta la teva imatge nua.

I a rampeu del teu traç, descobreixo als teus ulls,

una nena feliç, que se t'amaga a dins,

percaçant nius d'ocells als brancatges dels pins,

emmirallant-se al llac, i pentinant-se els rulls.

Repicant contra el vent, la pell de xocolata;

endinsant-se en el bosc, amb cabrioles i salts;

i arribant fins la mar, als espadats més alts;

somniant follament que se l'enduu un pirata.

Més enllà, més endins, les gotetes de plata,

esdevenen brillants de tresors insondables;

vora els adults humans, els més savis i amables,

vas aprendre a pintar cors de roig escarlata.

Més al fons del vitrall, del besllum que ara em crida,

m'enamoro de tu, del que es veu i el que no.

I percebo en l'oreig, una estranya cançó,

endinsant-me al teu cos, mentre adoro la vida.

.

.

Poema publicat al llibre "Erotisme som tu i jo" per l'editorial Emboscall.

.

.

.