No arribava als trenta anys. Patia, des de no feia gaires mesos, un càncer inoperable. Es trobava en tractaments paliatius, i ja havia començat amb la sedació. El cos resistia força, però era qüestió d’hores, potser de dies.
A la sedació paliativa, hi ha un monitoratge del nivell de consciència amb una escala Bispectral Index (BIS), que mesura l’activitat elèctrica cerebral per mantenir un nivell adequat de sedació (ha d’estar normalment entre 40 i 60 per a l’anestèsia general; per sota de 20 és pràcticament coma profund).
Per tant, el nivell de consciència del cervell d’aquest malalt havia de mantenir-se per damunt de 30 i per sota de 60. Per sota de 30, indicaria una sedació excessiva i s’hauria de baixar la dosi; per damunt de seixanta, implicaria gairebé plena consciència, i per tant, patiment inútil, i caldria pujar la dosi.
Després d’unes quantes hores, el nivell de consciència va augmentar abruptament i de manera inexplicable des de 30 fins a 60 malgrat el sedant. Es va sostenir en 60 durant un instant breu, per posteriorment baixar del tot fins a 3, de cop; moment en el qual el cor es va aturar definitivament i va deixar de respirar.
Dues hores després de l’aturada, l’electroencefalograma, en una de les seves línies, donava un senyal elèctric lleu. El més estrany i soprenent és que quan la veu dels infermers es dirigia al pacient, el qual feia dues hores que estava en parada, el senyal elèctric es produïa i s’incrementava encara més. Era ben bé com si el pacient, sense batec de cor, sense circulació sanguínia, escoltés la veu que es dirigia a ell i respongués amb el senyal elèctric del seu cor.
Només ho escric perquè quan passi el temps no se m’oblidin els detalls.
No comments:
Post a Comment