No val fer mal

Fa una mica d’angúnia l’homenet repel·lent i pedant que parla i escriu com si fos el jutge objectiu de tothom i de tot; i, amb tot, no compleix la primera —la més important, potser la condició essencial que més compta quan s’opina—: no fer mal (no dic pas "no molestar" dic "no fer mal"). Perquè hem de saber diferenciar una opinió d’una veritat.

L’homenet, cregudet i bufó, a qui els seus, amb la boca oberta, riuen totes les gràcies i aplaudeixen amb les orelles, considera una feblesa intolerable tenir en compte la tòtila condició —a ulls d’alguns— de no voler fer mal, de tenir en compte les situacions humanes de les persones. Per a ell, segur, la veritat ha d’estar per damunt de les sensibleries; però, ai! què és la veritat? Doncs és ben clar: es pensa que la veritat brolla d'ell.

I si el que ell diu fos la veritat, doncs mira, potser li passaríem la misèria de ser un cretí; però el que ell assevera que és la veritat, amb aparent objectivitat científica, és només la seva opinió; per això no val... No val fer mal... Perquè, en nom d’una opinió reforçada per l’autobombo de considerar-se filòsof infal·lible, a uns quants quilòmetres d’alçada per damunt de la resta de pobres mortals, ningú no té dret a fer mal.

Qui obre la boca en una astracanada de crític petulant de tot, fins i tot de Déu i de sa mare, no té dret, en nom de la mal compresa llibertat d’expressió, d’enfosquir la vida de ningú. I si un dia ho fa —que tots hi podem caure per error—, no costa tant demanar disculpes i reconèixer que hem especulat amb gens de tacte en un moment de profund dolor per la persona de qui hem especulat. Però això, per a ell, és impossible; perquè, encara que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, Déu no s’equivoca, i allò que és de Déu tampoc.

En nom de la llibertat d’expressió, puc defecar damunt d’una imatge, però això no voldrà dir que estigui bé. La llibertat d’expressió, com qualsevol llibertat, es pot fer servir per millorar el món o per empitjorar-lo. Si em dedico a fer conferències ensenyant que la Terra és plana o proclamo a tort i a dret que els qui no pensen com jo són rucs, m’estaré fent molt de mal —a mi i a altres persones—, tot en nom de la llibertat d’expressió.

Amb la mateixa llibertat d’expressió amb què el pedant cretí se’n fot de qui viu una tragèdia, jo li dic que és un pedant cretí; i insisteixo, amb la mateixa llibertat d’expressió, que per sempre visqui!