Els crits dels oblidats

Avui ha vingut la tia. Ha agafat el tren a la plaça de Catalunya i s'ha acostat fins a Terrassa amb un cistell de vímet ple a vessar de peix fresc.

-És de la Boqueria. Haguessis vist com es bellugava quan l'he comprat! Apa...! Menja-te'l que encara estàs en quarantena...
-Tieta... que ja fa dos mesos que vaig parir...
-És igual. Les quarantenes de vegades són de vuitanta o de noranta dies, i el peix va molt bé. A la Boqueria, m'han dit que l'han pescat aquesta matinada.
-I has anat fins a la Boqueria a comprar-me el peix?
-Ai nena...! Què et penses...? Soc la teva tia, però t'he criat com si fossis una filla més. I sàpigues que per a mi ho ets, una filla.
I ho diu escarrassant-se, amb els ulls suplicants, sincera i soferta. A la seva manera, amb les manies que ella té com tots tenim, sí que m'ha estimat, i de bon tros. Ha sofert tot allò que de mi no comprenia, com si jo sempre hagués estat d'ella.
-Hi havia una gentada a la Boqueria...!
-Fa temps que no vaig pel Raval...
-Uf! Aquell barri fa por, nena... Jo, tot just entro al mercat i surto cap a la rambla de cop descuit.
-No n'hi ha per a tant. Jo en guardo molt bons records.
-Sí, és clar. Tu sempre et ficaves allà on s'amagava el perill... Ai! Com m'has fet patir!
Somric amb nostàlgia. La tia no canviarà mai, no se'n surt d'allò que sempre ha vist. I jo, al Raval, m'hi vaig fer; al Raval, hi vaig tornar a néixer; al Raval, hi vaig retrobar el lligam amb l'únic Déu que existeix, que es diu amor.
Aquells estius! Aquells primers estius amb en Roger; ell m'hi va portar. Quinze dies cada agost, d'any en any, en aquell casal on els nens i les nenes eren Déu fet carn. Nadal enmig de l'agost. Jesús tornava a néixer en els ulls de xocolata d'en Faissal, en Mohamed o la Btissam.
I els nens de les prostitutes que lliuraven la vida i la dignitat per pujar els fills. I tots aquells que no sabien estimar, perquè ningú no els havia estimat mai. L'olor del Raval em retorna a un temps curull d'una tendresa sublim; un temps, ell tot sol, pel qual ja val la pena d'haver nascut. En aquell oasi, enmig de l'acceleració del món, ens hi trobàvem cada estiu les mateixes cares: en Roger, en Manuel, la Joana, l'Alícia, l'Aina, i centenars més.
L'Aina tenia les mans ossudes i llargues, i tant podien acariciar els cabells d'un infant com agafar-se al mànec d'una escombra. El rostre, de tan corrent, bonic, femení, vital, amb els ulls vius i segurs, sempre a punt d'actuar. Vermellor a la cara i als braços. Escardalenca i enèrgica, amb la rialla lluminosa. Una nena del Vallès, del poble, que havia entès que el goig de la vida era allargar una mà perquè un altre agafi empenta. I vivia a prop de tot, amb els peus damunt de la terra, sense ritualitzar ni angoixar-se pel que havia de venir després de la vida. La vida és aquí, i el plor i la fam, i les meves mans per apaivagar una angúnia. Sabia descobrir el cel i l'infern que hi ha a la Terra; i s'havia fet àngel de carn, sexuat i bell, per cremar la vida apagant el foc de l'únic bàratre que coneixia. Senzillesa i art a la minsa roba que la guarnia. Gust d'Àfrica, de fang, de cuir; art primitiu de carrer, d'infant. Samarreta estintolada de lila per unes mans de nen sota un cel gris de tempesta en una plaça del Raval, i picant l'ullet a la quitxalla quan la policia els perseguia per haver-se remullat a les blavisses i fresques aigües d'un gratacel d'oficines enmig de l'abrusador mes d'agost. Un edifici poderós enmig d'un pou de brossa, i els nens creixent com flors a dins d'aquest pou de brossa. Or llençat dins dels fems, pedres precioses invisibles que la societat arracona i trepitja.
Simplicitat, discreció, gresca, lluita i amor transparent i ocult, molt d'amor blanc i llis que tan sols es feia carn damunt dels nens.
I la Barcelona olímpica ignorava els carrers ombrívols del Raval, les olors de la vida: agres, àcids, fecals i fumosos. I els nens i les nenes, colrats, en mil llenguatges exòtics, imaginaven mons molt més bells que aquell que els havia tocat de viure. I a cops escopien contra aquella altra realitat que els feia burla darrere d'un cartell publicitari i que els parlava d'autos, de viatges, de joguines, i de mirallets que no podien tocar ni amb la punteta de les ungles. I escopien contra el cartell, i contra qui els sonava a cartell, i contra qui els oferia el cartell. I puntades de peu, i cops de puny, i paraules que esgarrapaven, si no podien tallar ni destrossar. I amor, molt d'amor conscient, que acompanyava aquell odi invisible i escandalós; i l'amor era infinitament més que no pas l'odi; l'amor era l'únic, i ho era tot. I els nens n'eren els mestres.

I a la sala de monitors hi fèiem vida, com en un hospital de repòs mental on mancaven els nens i sobrava pintura. I pastissets industrials caducats, papers de colors, cola, cordill, suor, samarretes mullades i molta... molta gresca. El temps volava i tornàvem a la guerra dolça de l'amor, de la força, de l'entrega.
Fou amb un anunci al tauler de la facultat com en Roger va descobrir la Fundació Cadira: un grup de mestres que s'organitzaven per educar en el lleure als infants del Raval de Barcelona. I allà vam descobrir l'Aina de Montcada, i també podria dir l'Aina del Raval. Avui l'Aina ja no és al món; se n'anà en un accident d'autobús, a França, quan li quedaven poques setmanes per començar la tasca de monitora amb què cada any regalava suor i somriures als nens del barri.

Al Raval, a principis dels anys noranta, els carrers pudien a una mena de barreja de claveguera, menjar i fum. Les façanes grises, gairebé negres, s'aixecaven, les unes davant de les altres. Els nens, traient els nassos entre els barrots del balcó, podien tocar amb les mans, les mans del veí del davant. Estretor, foscor, xardor, humitat, i el cel blau i llunyà entre les teulades. El sol, a esquitxos, s'infiltrava com un regal il·luminant les ombres oblidades. Crits, vida, gresca, jocs i corredisses, amunt i avall. I futbol, els ídols del moment, els déus dels infants: Stoichkov, Romario, Vitor Bahía. I les places brutes pels excrements dels gossos esdevenien estadis immensos on milers d'espectadors aplaudien els gols de les estrelles. I les estrelles, els diumenges a la tarda, esquivaven les cues dels homes que esperaven torn per pagar una cardada en un pis del carrer de Sant Ramon.
-"Hijo de puta...!" -digué un nen a un altre.
-"Repítelo y te mato... follaperros...!" -respongué l'agredit.
En Roger s'hi acostà tot reflexiu.
-Per què et molesta tant que t'hagi dit "hijo de puta". Tu saps que no és veritat, no t'ha de molestar.
-Es que es verdad...! -li respongué, deixant-lo sense arguments.
I sí que era veritat. La seva mare era una prostituta que tenia quatre fills; cap d'ells no tenia pare, tots havien estat petites relliscades en l'exercici de la professió. Els nens vivien desemparats, més temps al carrer que no al minúscul pis que servia de lloc de treball a la seva mare. De matinada, cap allà a la una o a les dues, quan es cansaven de vagarejar pel barri, fugint de la seva realitat, entraven a casa, sense fer soroll, i sentien els gemecs de la mare amb el client. Ningú no els demanava si havien fet els deures, ningú no els acotxava a l'hora d'anar a dormir. I així cada dia i cada nit. I pels carrers del barri, que era el seu món, la publicitat els hipnotitzava amb imatges de cotxes, de viatges, de xalets, de piscines; realitats màgiques dins del seu desig; un desig que en el seu endins sabien que mai no podrien sadollar. Es trobava massa lluny d'ells, massa fora del seu abast. I no tenien esma per agafar un llapis i intentar d'aprendre a escriure, o per obrir un llibre i posar-se a estudiar. Els gemecs de la mare els trencaven la concentració; els gemecs i la vergonya, els gemecs i la solitud, els gemecs i la por.

A mil cinc-cents metres d'on el cor d'aquests infants bategava, uns altres infants, innocents com tots els nens i nenes del món, somicaven perquè no tenien l'última versió de la "Play Station", i els seus pares els acotxaven cada nit i els feien un petó. Més a prop, dins del mateix barri, un munt de turistes de tot el món s'allotjaven a l'hotel "Le Meridien" i gastaven fortunes en despeses, als seus ulls, crucials per a una bona estada a Barcelona.
-No podem passar sense l'aire condicionat a l'habitació. Si us plau... vull la que tingui el bany més gros. Que tenen pastís de maduixa aquest matí...? Ai... Aquests "gamberros" del carrer... tan bruts! No sé com no els diu res, la policia!
I els turistes passaven sense veure res, ni la vida, ni els sentiments, ni les llàgrimes, ni l'angoixa, ni la por, ni les rialles de tants petits que sabien gaudir dels jocs enmig de tanta estultícia.
Què veus turista? No veus res, no veus res més que el que està escrit damunt d'un prospecte de colors i que té un nom exòtic que sona idíl·lic, o excitant, o digne de ser visitat; i el màxim de plaer que et donarà serà la possibilitat d'explicar, a la tornada, que has estat allà, que t'ha resultat meravellós, i que et compadeixes de tots aquells que encara no ho han visitat. I no hauràs vist res, turista, res, perquè la infinitud d'amor que hi ha a l'altra banda de les façanes de la Rambla t'ha passat desapercebuda, perquè el clam dels famolencs ha estat per a tu un so desagradable i pecaminós que t'entestes a ofegar tot cridant la policia o el conserge de l'hotel o qualsevulla que esperonat pels diners esclafi els escombrats.
Els escombrats, els arraconats, els oblidats, els jutjats i condemnats, els dolents, els brètols, els insociables, els drogoaddictes, els musulmans, els delinqüents, els estrangers. Tot això és el Raval per als ignorants, per als que es pensen que són bons i que el seu món és bo, per als que encara creuen que la justícia dels tribunals de la societat és realment justícia, per als que es pensen que ser bo és no fer mal a ningú.
A tot arreu els éssers humans som iguals. Tots tenim gana, i por, i son; tots riem, i plorem, i xerrem; tots
volem ser lliures i tenir oportunitats per prosperar a la vida; a tots ens fa mal que ens humiliïn, que ens ignorin, que ens retallin les ales a causa del color de la pell o de la capacitat adquisitiva. El Raval era el barri dels que no podien viure a cap altre barri perquè no tenien diners per a fer-ho. El Raval era el barri dels que tothom considerava perillosos tan sols en observar la manera com vestien, com miraven, com parlaven. Com podien vestir amb un altre estil, si només tenien un exemplar de cada una de les peces de roba que formen l'indument d'un nen o d'una nena? Com podien mirar d'una altra manera, si fixaven els ulls en el futur que els esperava i s'adonaven que no en tenien cap d'altre? Com podien parlar diferent, si havien crescut entre els crits dels oblidats?

.

.

.

.

(Capítol de la primera novel·la que vaig escriure a l'any 2002)

Ens ho hem trobat.

(Image in unsplash by Max Böhme )

Em fa feliç, avui, la tranquil·litat de mig milió de persones que podran normalitzar una mica més la seva vida. La majoria són gent que compten acuradament els euros per pagar una habitació o un lloguer, comprar menjar, els llibres dels fills, l'escaire i el cartabó, la roba, i tot el que poden perquè els seus no se sentin malament. De vegades són persones que es veuen abocades a treballar moltes hores fora de casa, de manera que els seus fills estan sols pràcticament tot el temps en què no són a l'escola; amb tot el que significa això.

No sempre som conscients del sofriment que ens envolta; ens preocupem del preu de les coses quan probablement, nosaltres en concret, les podem comprar sense haver de fer trucs de màgia, sense angoixar-nos. Hi ha qui pateix pel seu estatus, per la pèrdua de poder adquisitiu; aquest patiment mai no serà tan digne com el qui pateix per poder pagar un habitatge, o les llibretes dels nens. 

Sé que el que escric a alguns els hi cau com una puntada de peu a l'estómac, però és el que sincerament penso. Hi ha qui es queixa pel fet que cada dia és més pobre, però si es para a pensar, no és això el que passa; el que passa és que cada dia és menys ric. 

La riquesa i la pobresa són conceptes molt relatius, i he vist tanta misèria i tant dolor que no puc fer altra cosa que considerar-me ric. Sé que m'hauria d'enfadar per les meves condicions laborals, protestar, i probablement ho faré, i demanaré i exigiré... Però no té una importància tan essencial com qui pateix perquè no treballa en unes condicions dignes a causa de no tenir papers; la nacionalitat marca a les persones, decideix qui sí i qui no com si fos una condició ontològica. 

La inseguretat, la vulnerabilitat, la por, la solitud, la fam metafòrica i literal, el carrer... són paraules que per a algunes persones tenen gust d'angoixa. Les fronteres ens regalen un paradís amb el qual mai no estem contents del tot, i sempre volem més. Jo també vull més; però allò que les fronteres protegeixen és un privilegi, no ens ho hem guanyat més que altres que no ho tenen; ens ho hem trobat. Abans d'exclamar-se contra aquesta frase que he escrit, cal pensar-la a poc a poc: ens ho hem trobat. 

Ens hem trobat el país, l'estat, el sistema, les oportunitats, la família, la possibilitat de formar-nos... Si no haguéssim nascut on hem nascut, no ens ho hauríem trobat. Patim una confusió sobre allò que és nostre i allò que no ho és; i sobretot, sobre allò que hem aconseguit i allò que ens ha estat donat. Tot el que hem aconseguit, ho hem aconseguit perquè hem tingut per naixença l'oportunitat d'aconseguir-ho. Molts, la majoria, de fet, la gran majoria del món, no ha tingut aquesta sort. 

M'importa molt poc el cabreig dels que només es preocupen dels seus problemes. "No és el meu problema!" diuen... 

Si només em preocupessin els meus problemes, seria una merda de persona i la meva vida no valdria la pena de ser viscuda.

Quan un gos borda perquè algú entra al seu territori

La mena de gent que ens envolta, amb els comentaris que escampen, fan molta por. No sobren persones, sobren racistes; sobren animals territorialistes sense empatia; sobren persones sense amor per als altres; sobren persones que jutgen sense saber res de l'altre com quan un gos borda perquè algú entra al seu territori. Però no ho entendran.

Sense immigració, tots els que escampen odi i indiferència, no haurien arribat a existir. Sense fusió cultural no hauria arribat a existir ni la llengua que parlem. I sense la sort que hem tingut de néixer on hem nascut, estaríem com els que més pateixen i han de marxar del seu país. Ningú no recorda que tot el que tenim és en bona part per l'atzar de néixer on hem nascut. És més fàcil odiar; la indiferència és la forma més covarda de l'odi.

El monstre que s'enriqueix amb el nostre morir diari

Necessitem parar. 

Cada matí, caminant cap a la feina, podem escoltar un brunz, un brum, una remor de fons de milers de cotxes conduits per persones nervioses, espantades, insegures, atabalades i molt accelerades. Treballem, en el fons, per engreixar les arques d'aquells a qui els sobren els diners, que són els que per interès engeguen la maquinària que ens permet guanyar diners. Sostenim, cremant la nostra tranquilitat i retallant-nos pedaços generoses de vida, el monstre enorme que s'alimenta del nostre "morir" diari per pur desig de riquesa.

No són pas idèntiques totes les necessitats. L'angoixa de qui no pot pagar un habitatge està més justificada i és més comprensible que la preocupació del multipropietari a qui sobren els diners i s'esforça per a guanyar-ne més especulant amb els preus dels lloguers. No podem empatitzar d'igual manera amb qui intenta tenir un sostre i amb qui intenta enriquir-se amb aquesta necessitat de sostre que tenim tots.

El monstre salvatge que sosté el sistema és qui ens alimenta perquè continuem regalant-li hores de vida en benefici del seu enriquiment.

Si fóssim capaços de fer funcionar el sistema sense que existís aquest monstre que s'engreixa, tothom podria viure en pau.

Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït

Si ningú desitgés l’or, aquest no valdria res.

Val molt més l’excrement, que almenys serveix d’adob per als camps i ajuda a la vida.
L’excrement, però, si està recobert d’or, no enriqueix la terra.
La vida val més que l’or, i molt més que el plaer que produeix el piu, la titola, la llúdria, la botifarrona o l’ocellet. Comparar aquest plaer amb el goig de la vida és com comparar l’estridència aguda d’una trompeteta de plàstic de tòmbola amb la grandesa del so d’un piano de cua.
Els rics, siguin nous o vells, tenen en el seu poder el fruit del treball humà, del treball de moltes persones. Els diners són treball que algú ha suat i que s’emmagatzema en xifres; és temps de vida que algú ha lliurat i que es concreta en xifres.
No sempre qui les posseeix les ha treballades; de vegades ha fet servir les dinàmiques del poder i la superioritat intel·lectual per apropiar-se’n. Un ric és algú que posseeix aquestes xifres sense haver treballat tot el necessari per tenir-les, perquè ho han fet altres.
La legalitat protegeix aquesta possibilitat; la possibilitat que algú posseeixi les xifres sense l’esforç que la gran majoria necessita per tenir-les.
Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït; és robar vida i transformar-la en capricis.
La vida de l’ésser humà més humil val més que totes les xifres juntes.

Tot, a la vida, és una qüestió de consciència. La llei no marca què és bo i què és dolent. Hi ha accions legals que són molt dolentes, i accions il·legals que són bones.
El problema és que molta gent ha viscut cedint la gestió de la seva consciència a una tercera persona, i no estan acostumats a viure amb ella, a agafar-ne les regnes.
Els diners són, en un sentit metafòric, el menjar de la gent humil, que són la majoria de les persones. El que fem amb els diners, ho estem fent amb el menjar de la gent humil.
Si la gent humil no té diners suficients per al menjar (en sentit metafòric) i jo en tinc tants que només em preocupo de saber en quines mans estan, i hi jugo, i els faig servir per nimietats, no importa que sigui legal, no importa que no em denunciïn, estic fent el mal.
Si es venen menys mariscades, els restauradors reorientaran el seu negoci. Si els executius van menys de putes, els proxenetes hauran de canviar de feina.
Els diners són “temps” que han lliurat moltes persones; “esforç”, “suor”. Els diners són el menjar de la gent. I jugar amb ells és un pecat, encara que no sigui considerat com a tal per cap religió.