El monstre que s'enriqueix amb el nostre morir diari

Necessitem parar. 

Cada matí, caminant cap a la feina, podem escoltar un brunz, un brum, una remor de fons de milers de cotxes conduits per persones nervioses, espantades, insegures, atabalades i molt accelerades. Treballem, en el fons, per engreixar les arques d'aquells a qui els sobren els diners, que són els que per interès engeguen la maquinària que ens permet guanyar diners. Sostenim, cremant la nostra tranquilitat i retallant-nos pedaços generoses de vida, el monstre enorme que s'alimenta del nostre "morir" diari per pur desig de riquesa.

No són pas idèntiques totes les necessitats. L'angoixa de qui no pot pagar un habitatge està més justificada i és més comprensible que la preocupació del multipropietari a qui sobren els diners i s'esforça per a guanyar-ne més especulant amb els preus dels lloguers. No podem empatitzar d'igual manera amb qui intenta tenir un sostre i amb qui intenta enriquir-se amb aquesta necessitat de sostre que tenim tots.

El monstre salvatge que sosté el sistema és qui ens alimenta perquè continuem regalant-li hores de vida en benefici del seu enriquiment.

Si fóssim capaços de fer funcionar el sistema sense que existís aquest monstre que s'engreixa, tothom podria viure en pau.

Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït

Si ningú desitgés l’or, aquest no valdria res.

Val molt més l’excrement, que almenys serveix d’adob per als camps i ajuda a la vida.
L’excrement, però, si està recobert d’or, no enriqueix la terra.
La vida val més que l’or, i molt més que el plaer que produeix el piu, la titola, la llúdria, la botifarrona o l’ocellet. Comparar aquest plaer amb el goig de la vida és com comparar l’estridència aguda d’una trompeteta de plàstic de tòmbola amb la grandesa del so d’un piano de cua.
Els rics, siguin nous o vells, tenen en el seu poder el fruit del treball humà, del treball de moltes persones. Els diners són treball que algú ha suat i que s’emmagatzema en xifres; és temps de vida que algú ha lliurat i que es concreta en xifres.
No sempre qui les posseeix les ha treballades; de vegades ha fet servir les dinàmiques del poder i la superioritat intel·lectual per apropiar-se’n. Un ric és algú que posseeix aquestes xifres sense haver treballat tot el necessari per tenir-les, perquè ho han fet altres.
La legalitat protegeix aquesta possibilitat; la possibilitat que algú posseeixi les xifres sense l’esforç que la gran majoria necessita per tenir-les.
Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït; és robar vida i transformar-la en capricis.
La vida de l’ésser humà més humil val més que totes les xifres juntes.

Tot, a la vida, és una qüestió de consciència. La llei no marca què és bo i què és dolent. Hi ha accions legals que són molt dolentes, i accions il·legals que són bones.
El problema és que molta gent ha viscut cedint la gestió de la seva consciència a una tercera persona, i no estan acostumats a viure amb ella, a agafar-ne les regnes.
Els diners són, en un sentit metafòric, el menjar de la gent humil, que són la majoria de les persones. El que fem amb els diners, ho estem fent amb el menjar de la gent humil.
Si la gent humil no té diners suficients per al menjar (en sentit metafòric) i jo en tinc tants que només em preocupo de saber en quines mans estan, i hi jugo, i els faig servir per nimietats, no importa que sigui legal, no importa que no em denunciïn, estic fent el mal.
Si es venen menys mariscades, els restauradors reorientaran el seu negoci. Si els executius van menys de putes, els proxenetes hauran de canviar de feina.
Els diners són “temps” que han lliurat moltes persones; “esforç”, “suor”. Els diners són el menjar de la gent. I jugar amb ells és un pecat, encara que no sigui considerat com a tal per cap religió.