Ens ho hem trobat.

(Image in unsplash by Max Böhme )

Em fa feliç, avui, la tranquil·litat de mig milió de persones que podran normalitzar una mica més la seva vida. La majoria són gent que compten acuradament els euros per pagar una habitació o un lloguer, comprar menjar, els llibres dels fills, l'escaire i el cartabó, la roba, i tot el que poden perquè els seus no se sentin malament. De vegades són persones que es veuen abocades a treballar moltes hores fora de casa, de manera que els seus fills estan sols pràcticament tot el temps en què no són a l'escola; amb tot el que significa això.

No sempre som conscients del sofriment que ens envolta; ens preocupem del preu de les coses quan probablement, nosaltres en concret, les podem comprar sense haver de fer trucs de màgia, sense angoixar-nos. Hi ha qui pateix pel seu estatus, per la pèrdua de poder adquisitiu; aquest patiment mai no serà tan digne com el qui pateix per poder pagar un habitatge, o les llibretes dels nens. 

Sé que el que escric a alguns els hi cau com una puntada de peu a l'estómac, però és el que sincerament penso. Hi ha qui es queixa pel fet que cada dia és més pobre, però si es para a pensar, no és això el que passa; el que passa és que cada dia és menys ric. 

La riquesa i la pobresa són conceptes molt relatius, i he vist tanta misèria i tant dolor que no puc fer altra cosa que considerar-me ric. Sé que m'hauria d'enfadar per les meves condicions laborals, protestar, i probablement ho faré, i demanaré i exigiré... Però no té una importància tan essencial com qui pateix perquè no treballa en unes condicions dignes a causa de no tenir papers; la nacionalitat marca a les persones, decideix qui sí i qui no com si fos una condició ontològica. 

La inseguretat, la vulnerabilitat, la por, la solitud, la fam metafòrica i literal, el carrer... són paraules que per a algunes persones tenen gust d'angoixa. Les fronteres ens regalen un paradís amb el qual mai no estem contents del tot, i sempre volem més. Jo també vull més; però allò que les fronteres protegeixen és un privilegi, no ens ho hem guanyat més que altres que no ho tenen; ens ho hem trobat. Abans d'exclamar-se contra aquesta frase que he escrit, cal pensar-la a poc a poc: ens ho hem trobat. 

Ens hem trobat el país, l'estat, el sistema, les oportunitats, la família, la possibilitat de formar-nos... Si no haguéssim nascut on hem nascut, no ens ho hauríem trobat. Patim una confusió sobre allò que és nostre i allò que no ho és; i sobretot, sobre allò que hem aconseguit i allò que ens ha estat donat. Tot el que hem aconseguit, ho hem aconseguit perquè hem tingut per naixença l'oportunitat d'aconseguir-ho. Molts, la majoria, de fet, la gran majoria del món, no ha tingut aquesta sort. 

M'importa molt poc el cabreig dels que només es preocupen dels seus problemes. "No és el meu problema!" diuen... 

Si només em preocupessin els meus problemes, seria una merda de persona i la meva vida no valdria la pena de ser viscuda.

Quan un gos borda perquè algú entra al seu territori

La mena de gent que ens envolta, amb els comentaris que escampen, fan molta por. No sobren persones, sobren racistes; sobren animals territorialistes sense empatia; sobren persones sense amor per als altres; sobren persones que jutgen sense saber res de l'altre com quan un gos borda perquè algú entra al seu territori. Però no ho entendran.

Sense immigració, tots els que escampen odi i indiferència, no haurien arribat a existir. Sense fusió cultural no hauria arribat a existir ni la llengua que parlem. I sense la sort que hem tingut de néixer on hem nascut, estaríem com els que més pateixen i han de marxar del seu país. Ningú no recorda que tot el que tenim és en bona part per l'atzar de néixer on hem nascut. És més fàcil odiar; la indiferència és la forma més covarda de l'odi.

El monstre que s'enriqueix amb el nostre morir diari

Necessitem parar. 

Cada matí, caminant cap a la feina, podem escoltar un brunz, un brum, una remor de fons de milers de cotxes conduits per persones nervioses, espantades, insegures, atabalades i molt accelerades. Treballem, en el fons, per engreixar les arques d'aquells a qui els sobren els diners, que són els que per interès engeguen la maquinària que ens permet guanyar diners. Sostenim, cremant la nostra tranquilitat i retallant-nos pedaços generoses de vida, el monstre enorme que s'alimenta del nostre "morir" diari per pur desig de riquesa.

No són pas idèntiques totes les necessitats. L'angoixa de qui no pot pagar un habitatge està més justificada i és més comprensible que la preocupació del multipropietari a qui sobren els diners i s'esforça per a guanyar-ne més especulant amb els preus dels lloguers. No podem empatitzar d'igual manera amb qui intenta tenir un sostre i amb qui intenta enriquir-se amb aquesta necessitat de sostre que tenim tots.

El monstre salvatge que sosté el sistema és qui ens alimenta perquè continuem regalant-li hores de vida en benefici del seu enriquiment.

Si fóssim capaços de fer funcionar el sistema sense que existís aquest monstre que s'engreixa, tothom podria viure en pau.

Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït

Si ningú desitgés l’or, aquest no valdria res.

Val molt més l’excrement, que almenys serveix d’adob per als camps i ajuda a la vida.
L’excrement, però, si està recobert d’or, no enriqueix la terra.
La vida val més que l’or, i molt més que el plaer que produeix el piu, la titola, la llúdria, la botifarrona o l’ocellet. Comparar aquest plaer amb el goig de la vida és com comparar l’estridència aguda d’una trompeteta de plàstic de tòmbola amb la grandesa del so d’un piano de cua.
Els rics, siguin nous o vells, tenen en el seu poder el fruit del treball humà, del treball de moltes persones. Els diners són treball que algú ha suat i que s’emmagatzema en xifres; és temps de vida que algú ha lliurat i que es concreta en xifres.
No sempre qui les posseeix les ha treballades; de vegades ha fet servir les dinàmiques del poder i la superioritat intel·lectual per apropiar-se’n. Un ric és algú que posseeix aquestes xifres sense haver treballat tot el necessari per tenir-les, perquè ho han fet altres.
La legalitat protegeix aquesta possibilitat; la possibilitat que algú posseeixi les xifres sense l’esforç que la gran majoria necessita per tenir-les.
Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït; és robar vida i transformar-la en capricis.
La vida de l’ésser humà més humil val més que totes les xifres juntes.

Tot, a la vida, és una qüestió de consciència. La llei no marca què és bo i què és dolent. Hi ha accions legals que són molt dolentes, i accions il·legals que són bones.
El problema és que molta gent ha viscut cedint la gestió de la seva consciència a una tercera persona, i no estan acostumats a viure amb ella, a agafar-ne les regnes.
Els diners són, en un sentit metafòric, el menjar de la gent humil, que són la majoria de les persones. El que fem amb els diners, ho estem fent amb el menjar de la gent humil.
Si la gent humil no té diners suficients per al menjar (en sentit metafòric) i jo en tinc tants que només em preocupo de saber en quines mans estan, i hi jugo, i els faig servir per nimietats, no importa que sigui legal, no importa que no em denunciïn, estic fent el mal.
Si es venen menys mariscades, els restauradors reorientaran el seu negoci. Si els executius van menys de putes, els proxenetes hauran de canviar de feina.
Els diners són “temps” que han lliurat moltes persones; “esforç”, “suor”. Els diners són el menjar de la gent. I jugar amb ells és un pecat, encara que no sigui considerat com a tal per cap religió.