Tornem a ser a la Selecció Oficial del Fic-Cat

Som a la selecció oficial del Festival Internacional de Cinema en Català per cinquè any consecutiu. L'any 2022 vam guanyar dins la nostra categoria. I mai no sabem si allò que es construeix assolirà prou nivell per ser-hi. Fer cinema és força més difícil que escriure, perquè escriure és un pas pur de la imaginació al paper, un acte absolutament individual, una coordinació perfecte entre tots els elements que construeixen la ficció i el substrat material que acull els codis capaços d'arribar a altres éssers. Fer cinema, en canvi, és un treball d'equip; l'equip (en el nostre cas) mai no és el mateix, i és un equip que n'està aprenent; és, això sí, un equip que hi posa molta passió perquè no es mou per interessos econòmics. El nostre pressupost és nul o menyspreable. Els nostres maons són la tècnica i la imaginació. La tecnologia audiovisual avui dia ha arribat a uns nivells de qualitat que permet als amateurs participar de projectes molt interessants si la imaginació aconsegueix trobar els camins adequats. I més d'una vegada hem aconseguit victòries que mesos, o anys abans, ens semblaven impossibles. Treballar amb la foscor, perfeccionar la simulació, aprofundir la qualitat de la interpretació, demanar localitzacions sense complex, atrevir-nos amb històries difícils, desenvolupar tècniques de doblatge basades en la música de les paraules, trobar filtres de so sorprenents, ser hàbils amb els vestuaris, afinar amb el càsting, tenir cura de l'equip, i sobretot no tenir por d'una feina no reconeguda per l'emoció d'un resultat que és el premi en sí. No treballem per assolir un premi en festivals; el premi és el producte. No sempre ho aconseguim, però busquem emocionar.

Aquest any, hi tornem a ser. No podem ensenyar encara gaires imatges, però serà a 3Cat a la carta i llavors sí que la veureu.

Visca el cinema!

Amarga Navidad (de Pedro Almodovar)

Imatge de Yummifruitbat a la wikipedia, sota la llicència  (Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 2.5 Genèrica) 

Malament, si en visualitzar una pel·lícula li has de preguntar a la persona que t'acompanya si entén de què va la pel·lícula, i si comprèn la relació entre els personatges. Malament si de cop i volta un personatge que semblava dels principals desapareix i ja no se'n parla més; i si torna a passar amb un altre dels personatges, encara pitjor. Malament si determinades escenes et fa l'efecte que són la finalitat de la història, quan hauria de ser a l'inrevés; potser són escenes crossa, fortes, boniques, poètiques, intenses, però no es pot sotmetre un argument a l'existència d'aquestes escenes. Malament si el que succeeix se't presenta massa forçat, i no pas per culpa dels actors sinó del guió. Malament si ho veus tot excessivament allunyat de la realitat, si li falta versemblança i espontaneïtat. Malament si t'avorreixes. Malament "Amarga Navidad". Malament.

Només vaig gaudir amb l'actuació d'Amaia Romero, que em va posar com sempre la pell de gallina. La resta de la pel·lícula és insuportable. Fa l'efecte que la pel·lícula visqui de la presència de rostres coneguts que fan acte de presència i que serveixen de reclam; i viu també de la confiança que tenim (teníem) en un director que acostuma a sorprendre. Però objectivament, tot i la gran qualitat d'imatge, la perfecció dels plans, la bellesa de la fotografia... tot plegat està al servei d'una història buida, coixa i enrevessada, que no commou, ni sorprèn, ni emociona.

És només la meva visió; no t'enfadis, Pedro; tens altres pel·lícules molt bones.

.

.

Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts.

Mai no ens hem d’alegrar de la mort de ningú, i molt menys d’una mort violenta. Si estem en contra de la guerra, estem en contra de totes les guerres. Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts. Altrament, no ens diferenciaríem gaire d’aquells a qui critiquem.

Fins i tot, si en algun moment de la meva vida em veiés empès per defensar la vida dels meus fills a prémer el botó d’una arma, no me’n podria alegrar, seria per a mi un dolor insuportable, per molt forçat que m’hagués vist a fer-ho. Matar algú és sempre, com a mínim, el fracàs de no haver estat capaç de trobar una altra opció.

És per això que no puc considerar comportaments dignes el d’aquells que festegen els bombardeigs de blocs de pisos a Tel-Aviv. Jo no sé si forma part del dret de defensa de l'Iran bombardejar els barris de Tel-Aviv, però ni que fos així, cap persona humana que vulgui ser coherent amb la seva dignitat no pot festejar-ho, no pot celebrar-ho, no pot aplaudir-ho, ni la mateixa persona que ha premut el botó no pot alegrar-se’n.

I quan una bomba cau en un bloc de pisos, no sabem a qui ha matat la bomba. No sabem si mata genocides o si mata persones d’Israel fartes dels horrors del seu mateix estat; també n’hi ha. No podem anomenar justícia a una acció que mata persones sense saber ni qui són, ni com són, ni què pensen, ni què han fet. Viure en un país determinat no converteix a ningú en un genocida. La guerra és una realitat que ens ha de fer sentir vergonya, incomoditat, horror, tristesa… mori qui mori, i mati qui matí.

La llei del talió, l'ull per ull i el dent per dent, d’origen jueu, duplica els morts. Treure’t els ulls perquè tu m’has tret els meus només aconseguirà que tots dos ens quedem cecs.

I no dic que no pugui donar-se el cas en què en alguna situació hagi de matar… Però mai ho festejaria, mai ho celebraria, mai ho aplaudiria...

Una oportunitat?

Ahir, 28 de febrer de 2026, en el marc d’una ofensiva a gran escala duta a terme per Israel i els Estats Units contra l’Iran, un bombardeig va impactar directament contra l’escola primària de nenes Shajareh Tayyebeh, a la ciutat de Minab, província d’Hormozgan. Segons les xifres oficials iranianes —que encara poden variar a mesura que avancen les tasques de rescat i verificació—, l’atac ha causat almenys 85 víctimes mortals a l’escola, la gran majoria nenes de primària. En el conjunt de la jornada, les autoritats iranianes parlen de fins a 200 morts en diferents punts del país.
Imatges i testimonis que circulen mostren l’escola reduïda a runes i familiars buscant entre la runa, una escena que recorda massa altres tragèdies que hem vist en conflictes recents. L’atac, segons fonts iranianes, va tenir lloc durant el matí, quan l’escola estava plena d’alumnes.
En aquest context de dolor i escalada bèl·lica, unes declaracions concretes em resulten inquietants. El President de la Generalitat, Salvador Illa, va afirmar, com a resposta al bombardeig, que són "temps una mica convulsos" i que "hi ha riscos", i va afegir: "proposo que ens fixem en les oportunitats que presenten aquests temps de canvis i afrontem amb esperança aquestes oportunitats".

Independentment de quin sigui el context complet de la frase (que caldria conèixer amb precisió), resulta profundament inquietant que, davant la mort de desenes de nenes en una escola i centenars de víctimes civils en un sol dia, un dirigent polític pugui emprar l'expressió: "temps una mica convulsos". I que insinuï que aquests fets presenten una oportunitat.

La presumpció d’innocència —que tothom mereix, Illa també— obliga a demanar que expliqui exactament a què es referia. Oportunitat de què?, geopolítica?, econòmica?, energètica?, estratègica per a Catalunya o per a Europa? O es tractava d’una expressió malmesa en un moment de tensió extrema? No m'ho va semblar pel to.

O potser cal exigir objectivitat als mitjans, i, en cas que el president hagués precedit les seves paraules d’un sincer condol per les víctimes i d’una condemna contundent de l’atac a civils, s’hauria de demanar que també publiquessin aquestes hipotètiques paraules, per evitar el to maquiavèl·lic i objectificador de vides humanes de les seves declaracions. Sense aquestes aclariments, el seu missatge plana com una ombra fosca sobre el discurs públic: com pot una massacre de civils, especialment infants, ser percebuda —ni que sigui indirectament— com una «oportunitat» per algú que representa una institució democràtica?

En moments com aquest, la responsabilitat política no només exigeix condemnar la violència, sinó triar amb extrema cura les paraules, no hi ha d’haver lloc per a ambigüitats ni per a lectures geopolítiques fredes. Hi ha vides trencades, famílies destrossades i una escalada que pot arrossegar molts més països i pobles.
Cal una explicació pública, detallada i honesta. No per atacar ningú, sinó per respectar la memòria de les víctimes i per no normalitzar mai que la mort massiva de civils pugui ser una «oportunitat» per a ningú.

Ens ho hem trobat.

(Image in unsplash by Max Böhme )

Em fa feliç, avui, la tranquil·litat de mig milió de persones que podran normalitzar una mica més la seva vida. La majoria són gent que compten acuradament els euros per pagar una habitació o un lloguer, comprar menjar, els llibres dels fills, l'escaire i el cartabó, la roba, i tot el que poden perquè els seus no se sentin malament. De vegades són persones que es veuen abocades a treballar moltes hores fora de casa, de manera que els seus fills estan sols pràcticament tot el temps en què no són a l'escola; amb tot el que significa això.

No sempre som conscients del sofriment que ens envolta; ens preocupem del preu de les coses quan probablement, nosaltres en concret, les podem comprar sense haver de fer trucs de màgia, sense angoixar-nos. Hi ha qui pateix pel seu estatus, per la pèrdua de poder adquisitiu; aquest patiment mai no serà tan digne com el qui pateix per poder pagar un habitatge, o les llibretes dels nens. 

Sé que el que escric a alguns els hi cau com una puntada de peu a l'estómac, però és el que sincerament penso. Hi ha qui es queixa pel fet que cada dia és més pobre, però si es para a pensar, no és això el que passa; el que passa és que cada dia és menys ric. 

La riquesa i la pobresa són conceptes molt relatius, i he vist tanta misèria i tant dolor que no puc fer altra cosa que considerar-me ric. Sé que m'hauria d'enfadar per les meves condicions laborals, protestar, i probablement ho faré, i demanaré i exigiré... Però no té una importància tan essencial com qui pateix perquè no treballa en unes condicions dignes a causa de no tenir papers; la nacionalitat marca a les persones, decideix qui sí i qui no com si fos una condició ontològica. 

La inseguretat, la vulnerabilitat, la por, la solitud, la fam metafòrica i literal, el carrer... són paraules que per a algunes persones tenen gust d'angoixa. Les fronteres ens regalen un paradís amb el qual mai no estem contents del tot, i sempre volem més. Jo també vull més; però allò que les fronteres protegeixen és un privilegi, no ens ho hem guanyat més que altres que no ho tenen; ens ho hem trobat. Abans d'exclamar-se contra aquesta frase que he escrit, cal pensar-la a poc a poc: ens ho hem trobat. 

Ens hem trobat el país, l'estat, el sistema, les oportunitats, la família, la possibilitat de formar-nos... Si no haguéssim nascut on hem nascut, no ens ho hauríem trobat. Patim una confusió sobre allò que és nostre i allò que no ho és; i sobretot, sobre allò que hem aconseguit i allò que ens ha estat donat. Tot el que hem aconseguit, ho hem aconseguit perquè hem tingut per naixença l'oportunitat d'aconseguir-ho. Molts, la majoria, de fet, la gran majoria del món, no ha tingut aquesta sort. 

M'importa molt poc el cabreig dels que només es preocupen dels seus problemes. "No és el meu problema!" diuen... 

Si només em preocupessin els meus problemes, seria una merda de persona i la meva vida no valdria la pena de ser viscuda.

Alex Pretti. Morir protegint persones dels executors de Trump.

Potser la manera més noble de morir per un infermer és protegint vides, protegint persones de la violència de les bèsties humanes.

Potser el món se salvarà gràcies a tots aquells que consideren el problemes dels altres com els seus propis problemes. 

Potser l'amor per la llibertat, la democràcia i els drets humans, de tantes persones dels Estats Units, que aquestes últimes setmanes viuen exiliats dels ideals amb els que han crescut, esdevindran la llavor d'un demà lluminós, que farà que en mirar enrere, en mirar el present on som ara, s'avergonyeixin generacions senceres. 

Alex Pretti, un infermer de 37 anys, va perdre la vida a mans dels agents de l'ICE mentre intentava defensar dues dones durant una manifestació. Els fets, capturats en diversos vídeos, mostren com Pretti, desarmat i amb un telèfon a la mà per documentar l'acció policial, va ser sotmès i tirotejat en qüestió de segons.

Les imatges analitzades, i difoses públicament, mostren com un agent va empènyer una dona al carrer, enmig dels crits i dels sorolls de la multitud. Pretti, que es trobava a prop gravant l'escena, va intervenir posant el seu braç al voltant d'ella per protegir-la. Moments després, un segon agent va empènyer una altra dona, i Pretti es va interposar entre ella i l'oficial. En resposta, l'agent li va ruixar una substància irritant directament als ulls. Pretti va girar el rostre i va alçar una mà oberta, mentre sostenia el dispositiu mòbil amb l'altra. En cap moment no es percep cap objecte amenaçador a les seves mans.

Les gravacions des de diferents perspectives revelen com l'agent va agafar Pretti pel braç, i com ràpidament s’hi van unir més oficials. L'home va ser llançat a terra, amb almenys mitja dotzena d'agents a sobre. En una de les seqüències, es veu un oficial colpejant-lo al cap. Gairebé immediatament, un company seu va obrir foc. Es van escoltar fins a deu trets en cinc segons. Els agents es van retirar mentre l'home jeia immòbil.

Pretti, originari d'Illinois i criat a Green Bay, Wisconsin, era conegut per la seva dedicació als altres. Durant els seus anys d’institut, va destacar en esports com el futbol americà, el beisbol i l'atletisme al Preble High School, i va participar en activitats com els Boy Scouts i un cor local. Després de graduar-se en biologia, societat i medi ambient a la Universitat de Minnesota el 2011, va treballar inicialment com a investigador científic abans de formar-se com a infermer.

En el moment de la seva mort, exercia a l'hospital de veterans de Minneapolis, on els companys el recorden com algú amb un humor contagiós i una passió inquebrantable per la cura dels pacients, especialment dels exmilitars.
Vivia sol en un petit complex residencial a poc més de tres quilòmetres del lloc dels fets, on els veïns el descriuen com un home pacífic i sempre disposat a ajudar. En el seu temps lliure, gaudia de la natura i del ciclisme, equilibrant les llargues jornades laborals amb moments de relaxació a l'aire lliure.

La implicació de Pretti en les protestes va sorgir de la seva profunda indignació davant les operacions de l'ICE i de les polítiques del govern de Trump, especialment després de la mort de Renée Good, que va desfermar manifestacions arreu del país. Alex Pretti se sentia destroçat per les injustícies creixents, com les detencions arbitràries i la separació de famílies; en un clima que cada vegada s’assembla més al del Berlin dels anys trenta a l’Alemanya nazi, amb la caça de persones i la violència que se salta tots els paràmetres de la democràcia nordamericana. Setmanes abans, la família li havia advertit sobre els perills de les marxes, aconsellant-li que es mantingués prudent.

L'alcalde de Minneapolis, Jacob Frey, va condemnar durament l'acció en una conferència de premsa, acusant l'administració federal de sembrar el terror a la ciutat. "Quant de temps més haurem d'esperar perquè aquesta bogeria s'aturi? Quantes vides més s'hauran de perdre?", va qüestionar, exigint el final immediat de les operacions.

Aquest succés ha generat un clam per la justícia i ha posat en relleu les tensions entre les forces federals i les comunitats locals, en un context de protestes creixents contra les pràctiques migratòries.

La família de l’Alex Pretti ha emès un comunicat que ha donat la volta al món:

Comunicat de la Família

Estem desconsolats, però també molt enfadats.
L’Alex era una persona de bon cor que estimava molt la seva família i els seus amics, i també els veterans estatunidencs als quals cuidava com a infermer d’UCI a l’hospital de veterans de Minneapolis. L’Alex volia marcar la diferència en aquest món. Malauradament, no estarà amb nosaltres per veure l’impacte que va tenir. No faig servir la paraula «heroi» a la lleugera. Tot i això, el seu darrer pensament i acte va ser protegir una dona.
Les mentides repugnants que l’administració ha dit sobre el nostre fill són reprovables i fastigoses. L’Alex clarament no tenia cap arma quan va ser atacat pels matons covards i assassins de l’ICE de Trump. Tenia el telèfon a la mà dreta i la mà esquerra buida aixecada per sobre del cap, intentant protegir la dona que l’ICE acabava d’empènyer a terra, mentre li ruixaven gas pebre.

Maggie Cullen

Hi ha persones que es mouen amb aquella elegància que atorga l’expressió natural, i ho fan gràcies a la seva fidelitat a una passió; una passió que, com un imant, atrau les passes de la seva vida cap al risc de la inseguretat econòmica, per amor a la forma de bellesa que construeixen amb la seva manera particular i, alhora universal, de crear.

Estic pensant en Maggie Cullen, o Magdalena Cullen, que ja fa alguns anys vaig descobrir per casualitat a la xarxa social d’Instagram. De seguida em va atrapar l’ofici magistral d’una persona molt jove que, investigant, vaig descobrir que s’havia donat a conèixer a través d’un d’aquests programes competitius de la televisió; programes que fan servir l’atracció que el televident sent per la ficció del «guanyar» o del «perdre» per incrementar l’audiència i el seu capital, utilitzant la música com a excusa per a aquesta competició, igual com podrien fer servir les receptes culinàries o els monuments dels pobles.

El cas és que d’un programa així va sorgir una figura immensa que va preferir l’excel·lència de l’ànima del poble a la voràgine comercial.

El cant del poble —en aquest cas, de la cultura argentina, que és la seva— té una força difícil, per no dir impossible, de descriure amb paraules; una força que rau en la bellesa del que és autèntic, del que és de debò, del que és genuí. Podreu trobar gent que canta molt bé, amb veus perfectes i sonoritats immaculades, però no seran tan grans com la música senzilla que neix de l’ànima del poble; i això és el que costa d’explicar: o es copsa o no es copsa, o es veu amb una evidència claríssima, o no se n’entén res.

L’energia creativa del folklore supera l’experiència humana i va més enllà dels paràmetres de qualitat de qualsevol venedor de productes musicals industrials. No es deixa atrapar per la quantificació del mercat, s’escapa i s’envola vers uns espais que ningú no pot posseir i que s’amaguen als camins del país, als seus camps, als seus pobles, a les altures andines, als ports dels pescadors, als rius amb la seva gent que s’hi deixa la pell cada dia, a la mirada de les persones, als seus somriures, als seus rostres.

Maggie Cullen és una figura que continua pujant i que forma part d’un present viu, que persegueix l’estela del viatge que van emprendre i que segueixen emprenent d’altres com Atahualpa Yupanqui, Astor Piazzolla, Jorge Cafrune, Yamila Cafrune, Mercedes Sosa, Carlos Gardel, Nahuel Pennisi, Soledad Pastorutti, Jorge Fandermole… I també segueixen aquesta estela artistes no argentins, diversificats també en altres folklores, com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Judit Nedermann… I me’n deixo molts.

Que Njörðr, Skadi, Frigg, Bragi, Freya, i sobretot Baldr, ajudin Groenlàndia!

De petit, quan ningú en parlava, somniava amb viatjar a Islàndia. La coneixia dels dibuixos animats de «Vicky el víking». Ho poso en castellà perquè, us ho prometo, Vicky el víking parlava un espanyol de Salamanca i jo estava convençut que els víkings, fins i tot els cowboys, els guerrers medievals d'Alemanya, l'Artús de Bretanya i el Miquel Strogoff... per dir-ne alguns, parlaven castellà de Salamanca. I quan jugàvem al pati a matar-nos amb pistoles, canviàvem l'idioma al castellà per fer veure que érem el general Custer o David Crockett. Però això ens portaria a parlar d'un altre tema. Avui volia parlar de les terres del nord.

Islàndia, per a mi, era la fi del món; una terra de la qual ningú no parlava si no era per destacar-ne la solitud, l'ignot, l'aventura, el misteri, la natura omnipotent... Ara per ara, tot i no haver-hi estat, Islàndia em fa una mica enrere, perquè l'associo amb un turisme snob que trepitja els espais sense ser-hi de debò i que ho depreda tot allà on vagi. Fins avui, em quedava Groenlàndia, com aquella terra on encara hi havia algun misteri, on la natura mostrava el seu poder sense la falsa fatxenderia humana.

Avui, tot això trontolla. Groenlàndia és una regió del planeta desitjable per les seves anomenades «terres rares»: el neodimi, el disprosi, l'europi, el terbi, el ceri, l'itri... per anomenar-ne algunes. Tindrien un cert encant si fossin ambicionades per ser «rares», però en realitat l'anhel no va més enllà del desig de poder i de diners. Groenlàndia no és aquell alè fred i pur dels paisatges blancs que ens acosten a la mística panteista de la nostra mare Terra; una realitat que alguns no podem evitar de viure i de sentir malgrat la incomprensió i la superficialitat del segle XXI, malgrat la intolerància de l'escepticisme imperialista. Els humans hem evolucionat en un planeta on sempre teníem espais en els quals expandir-nos; som una espècie seleccionada per la natura per viure en una Terra on sempre hi havia un més enllà on viatjar i establir arrels; una Terra amarada de misteri i de bellesa natural. Potser Groenlàndia, per a alguns, una mica, només una mica, continuava essent això, tot i la bona gent que hi viu des de fa segles en un petit nombre.

En tot cas, és una terra gestionada per Dinamarca, protegida per Dinamarca, intensament natural, i força sostenible gràcies al bon patronatge de Dinamarca. Ara sembla que entra dins dels plans de la bèstia humana que posa en perill, un dia sí i l'altre també, la pau entre les nacions.

Necessitem Njörðr, Skadi, Frigg, Bragi, Freya, i sobretot Baldr... No sé si, a banda d'ells, algú més ens pot ajudar fora de nosaltres mateixos...

Quaranta morts

Uns quaranta morts; es diu aviat. Quaranta morts en una operació engegada sense legitimitat democràtica en un país que no és el teu i saltant-te totes les normes i qualsevol altra hipotètica solució. Quaranta morts i són persones, fossin del nord o del sud, de qui menys es parla. Cadascuna amb família, amics, dependències, afectes i una vida sencera dins de cada consciència.

Quaranta morts i surt a la roda de premsa amb cara de fanfarró satisfet; ni pensa en els morts; per a ell ha estat una decisió asèptica, com jugar a un videojoc; fins i tot un viatge a l’illa de l’Epstein té per a ell una exigència física superior que no pas aquest episodi de quaranta morts.

I que sapigueu que tots aquells que malparleu d’ell a les xarxes correu el risc de no poder entrar als Estats Units!

Només tenim Europa

Continua el joc dels disbarats; comença de debò el nou ordre mundial: no pas l'ordre que pressuposa als Estats Units el paper de policia del món —tant de bo fos així; seria greu, però no tant—, sinó el que li concedeix el paper de màfia del món. Una policia hauria d'obeir la legislació emanada del poder del poble; si fos una policia mundial, hauria de respectar el dret internacional; i és just el que al món li ha faltat des de sempre: una policia, un exèrcit internacional al qual estiguessin sotmesos per llei tots els altres.

El que ha passat avui és la consagració de la màfia del món sense vergonya, sense hipocresia, sense diplomàcia. A partir d'ara, ja no estem segurs: qualsevol poder ens pot considerar un perill i esborrar-nos; l'única llei són les armes i l'única dinàmica és la guerra. En cinc anys o menys, pot començar una guerra a Europa de la qual no podrem fugir. No és broma ni ciència-ficció. La democràcia, o la seva corrupció, ha entronitzat els dolents; el poble pot escollir malament; el poble es pot equivocar, i s'ha equivocat.

Suposo que s'entén que amb això no estic defensant el Maduro, que era un dictador; el problema no és aquest. El problema és que el Maduro havia de ser desplaçat, si calia, pel seu poble; i que cap poble no ha de decidir per un altre poble. El problema és que el que ha deslligat la guerra és un petroli que pertany a Veneçuela. El problema és que no ha estat el narcotràfic la causa de la desfeta, sinó un robatori disfressat d'una suposada benignitat que ningú no es creu. La legitimitat l'ha atorgada la força de les armes; i prou. I a partir d'ara, els Estats Units que coneixíem, amb tots els seus defectes i les seves virtuts, ja no existeixen, ja no hi són.

Només tenim Europa; més que mai, només tenim Europa, ens agradi més o ens agradi menys. Ara ja no hi ha possibilitat de dubtar-ho: sense Europa, estem sols; sense Europa, estem perduts.

No val fer mal

Fa una mica d’angúnia l’homenet repel·lent i pedant que parla i escriu com si fos el jutge objectiu de tothom i de tot; i, amb tot, no compleix la primera —la més important, potser la condició essencial que més compta quan s’opina—: no fer mal (no dic pas "no molestar" dic "no fer mal"). Perquè hem de saber diferenciar una opinió d’una veritat.

L’homenet, cregudet i bufó, a qui els seus, amb la boca oberta, riuen totes les gràcies i aplaudeixen amb les orelles, considera una feblesa intolerable tenir en compte la tòtila condició —a ulls d’alguns— de no voler fer mal, de tenir en compte les situacions humanes de les persones. Per a ell, segur, la veritat ha d’estar per damunt de les sensibleries; però, ai! què és la veritat? Doncs és ben clar: es pensa que la veritat brolla d'ell.

I si el que ell diu fos la veritat, doncs mira, potser li passaríem la misèria de ser un bufó cruel; però el que ell assevera que és la veritat, amb aparent objectivitat científica, és només la seva opinió; per això no val... No val fer mal... Perquè, en nom d’una opinió reforçada per l’autobombo de considerar-se filòsof infal·lible, a uns quants quilòmetres d’alçada per damunt de la resta de pobres mortals, ningú no té dret a fer mal.

Qui obre la boca en una astracanada de crític petulant de tot, fins i tot de Déu i de sa mare, no té dret, en nom de la mal compresa llibertat d’expressió, d’enfosquir la vida de ningú. I si un dia ho fa —que tots hi podem caure per error—, no costa tant demanar disculpes i reconèixer que hem especulat amb gens de tacte en un moment de profund dolor per la persona de qui hem especulat. Però això, per a ell, és impossible; perquè, encara que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, Déu no s’equivoca, i allò que és de Déu tampoc.

En nom de la llibertat d’expressió, puc defecar damunt d’una imatge, però això no voldrà dir que estigui bé. La llibertat d’expressió, com qualsevol llibertat, es pot fer servir per millorar el món o per empitjorar-lo. Si em dedico a fer conferències ensenyant que la Terra és plana o proclamo a tort i a dret que els qui no pensen com jo són rucs, m’estaré fent molt de mal —a mi i a altres persones—, tot en nom de la llibertat d’expressió.

Amb la mateixa llibertat d’expressió amb què el pedant bufó se’n fot de qui viu una tragèdia, jo li dic que és un pedant bufó; i insisteixo, amb la mateixa llibertat d’expressió, que per sempre visqui!