Que Njörðr, Skadi, Frigg, Bragi, Freya, i sobretot Baldr, ajudin Groenlàndia!

De petit, quan ningú en parlava, somniava amb viatjar a Islàndia. La coneixia dels dibuixos animats de «Vicky el víking». Ho poso en castellà perquè, us ho prometo, Vicky el víking parlava un espanyol de Salamanca i jo estava convençut que els víkings, fins i tot els cowboys, els guerrers medievals d'Alemanya, l'Artús de Bretanya i el Miquel Strogoff... per dir-ne alguns, parlaven castellà de Salamanca. I quan jugàvem al pati a matar-nos amb pistoles, canviàvem l'idioma al castellà per fer veure que érem el general Custer o David Crockett. Però això ens portaria a parlar d'un altre tema. Avui volia parlar de les terres del nord.

Islàndia, per a mi, era la fi del món; una terra de la qual ningú no parlava si no era per destacar-ne la solitud, l'ignot, l'aventura, el misteri, la natura omnipotent... Ara per ara, tot i no haver-hi estat, Islàndia em fa una mica enrere, perquè l'associo amb un turisme snob que trepitja els espais sense ser-hi de debò i que ho depreda tot allà on vagi. Fins avui, em quedava Groenlàndia, com aquella terra on encara hi havia algun misteri, on la natura mostrava el seu poder sense la falsa fatxenderia humana.

Avui, tot això trontolla. Groenlàndia és una regió del planeta desitjable per les seves anomenades «terres rares»: el neodimi, el disprosi, l'europi, el terbi, el ceri, l'itri... per anomenar-ne algunes. Tindrien un cert encant si fossin ambicionades per ser «rares», però en realitat l'anhel no va més enllà del desig de poder i de diners. Groenlàndia no és aquell alè fred i pur dels paisatges blancs que ens acosten a la mística panteista de la nostra mare Terra; una realitat que alguns no podem evitar de viure i de sentir malgrat la incomprensió i la superficialitat del segle XXI, malgrat la intolerància de l'escepticisme imperialista. Els humans hem evolucionat en un planeta on sempre teníem espais en els quals expandir-nos; som una espècie seleccionada per la natura per viure en una Terra on sempre hi havia un més enllà on viatjar i establir arrels; una Terra amarada de misteri i de bellesa natural. Potser Groenlàndia, per a alguns, una mica, només una mica, continuava essent això, tot i la bona gent que hi viu des de fa segles en un petit nombre.

En tot cas, és una terra gestionada per Dinamarca, protegida per Dinamarca, intensament natural, i força sostenible gràcies al bon patronatge de Dinamarca. Ara sembla que entra dins dels plans de la bèstia humana que posa en perill, un dia sí i l'altre també, la pau entre les nacions.

Necessitem Njörðr, Skadi, Frigg, Bragi, Freya, i sobretot Baldr... No sé si, a banda d'ells, algú més ens pot ajudar fora de nosaltres mateixos...

Quaranta morts

Uns quaranta morts; es diu aviat. Quaranta morts en una operació engegada sense legitimitat democràtica en un país que no és el teu i saltant-te totes les normes i qualsevol altra hipotètica solució. Quaranta morts i són persones, fossin del nord o del sud, de qui menys es parla. Cadascuna amb família, amics, dependències, afectes i una vida sencera dins de cada consciència.

Quaranta morts i surt a la roda de premsa amb cara de fanfarró satisfet; ni pensa en els morts; per a ell ha estat una decisió asèptica, com jugar a un videojoc; fins i tot un viatge a l’illa de l’Epstein té per a ell una exigència física superior que no pas aquest episodi de quaranta morts.

I que sapigueu que tots aquells que malparleu d’ell a les xarxes correu el risc de no poder entrar als Estats Units!

Només tenim Europa

Continua el joc dels disbarats; comença de debò el nou ordre mundial: no pas l'ordre que pressuposa als Estats Units el paper de policia del món —tant de bo fos així; seria greu, però no tant—, sinó el que li concedeix el paper de màfia del món. Una policia hauria d'obeir la legislació emanada del poder del poble; si fos una policia mundial, hauria de respectar el dret internacional; i és just el que al món li ha faltat des de sempre: una policia, un exèrcit internacional al qual estiguessin sotmesos per llei tots els altres.

El que ha passat avui és la consagració de la màfia del món sense vergonya, sense hipocresia, sense diplomàcia. A partir d'ara, ja no estem segurs: qualsevol poder ens pot considerar un perill i esborrar-nos; l'única llei són les armes i l'única dinàmica és la guerra. En cinc anys o menys, pot començar una guerra a Europa de la qual no podrem fugir. No és broma ni ciència-ficció. La democràcia, o la seva corrupció, ha entronitzat els dolents; el poble pot escollir malament; el poble es pot equivocar, i s'ha equivocat.

Suposo que s'entén que amb això no estic defensant el Maduro, que era un dictador; el problema no és aquest. El problema és que el Maduro havia de ser desplaçat, si calia, pel seu poble; i que cap poble no ha de decidir per un altre poble. El problema és que el que ha deslligat la guerra és un petroli que pertany a Veneçuela. El problema és que no ha estat el narcotràfic la causa de la desfeta, sinó un robatori disfressat d'una suposada benignitat que ningú no es creu. La legitimitat l'ha atorgada la força de les armes; i prou. I a partir d'ara, els Estats Units que coneixíem, amb tots els seus defectes i les seves virtuts, ja no existeixen, ja no hi són.

Només tenim Europa; més que mai, només tenim Europa, ens agradi més o ens agradi menys. Ara ja no hi ha possibilitat de dubtar-ho: sense Europa, estem sols; sense Europa, estem perduts.

No val fer mal

Fa una mica d’angúnia l’homenet repel·lent i pedant que parla i escriu com si fos el jutge objectiu de tothom i de tot; i, amb tot, no compleix la primera —la més important, potser la condició essencial que més compta quan s’opina—: no fer mal (no dic pas "no molestar" dic "no fer mal"). Perquè hem de saber diferenciar una opinió d’una veritat.

L’homenet, cregudet i bufó, a qui els seus, amb la boca oberta, riuen totes les gràcies i aplaudeixen amb les orelles, considera una feblesa intolerable tenir en compte la tòtila condició —a ulls d’alguns— de no voler fer mal, de tenir en compte les situacions humanes de les persones. Per a ell, segur, la veritat ha d’estar per damunt de les sensibleries; però, ai! què és la veritat? Doncs és ben clar: es pensa que la veritat brolla d'ell.

I si el que ell diu fos la veritat, doncs mira, potser li passaríem la misèria de ser un bufó cruel; però el que ell assevera que és la veritat, amb aparent objectivitat científica, és només la seva opinió; per això no val... No val fer mal... Perquè, en nom d’una opinió reforçada per l’autobombo de considerar-se filòsof infal·lible, a uns quants quilòmetres d’alçada per damunt de la resta de pobres mortals, ningú no té dret a fer mal.

Qui obre la boca en una astracanada de crític petulant de tot, fins i tot de Déu i de sa mare, no té dret, en nom de la mal compresa llibertat d’expressió, d’enfosquir la vida de ningú. I si un dia ho fa —que tots hi podem caure per error—, no costa tant demanar disculpes i reconèixer que hem especulat amb gens de tacte en un moment de profund dolor per la persona de qui hem especulat. Però això, per a ell, és impossible; perquè, encara que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, Déu no s’equivoca, i allò que és de Déu tampoc.

En nom de la llibertat d’expressió, puc defecar damunt d’una imatge, però això no voldrà dir que estigui bé. La llibertat d’expressió, com qualsevol llibertat, es pot fer servir per millorar el món o per empitjorar-lo. Si em dedico a fer conferències ensenyant que la Terra és plana o proclamo a tort i a dret que els qui no pensen com jo són rucs, m’estaré fent molt de mal —a mi i a altres persones—, tot en nom de la llibertat d’expressió.

Amb la mateixa llibertat d’expressió amb què el pedant bufó se’n fot de qui viu una tragèdia, jo li dic que és un pedant bufó; i insisteixo, amb la mateixa llibertat d’expressió, que per sempre visqui!