Cert, bell i claríssim!

Al mateix espai del vídeo que vaig penjar ahir, fa uns cinc anys, vaig enregistrar-me cantant. Faltaven no gaires setmanes (una mica més de tres mesos) perquè patís un íctus del qual m'he anat recuperant tant com he pogut. En aquell moment vaig superar, gràcies a la força de l'amor i a l'actitud d'anar assolint petites fites, una situació que semblava la fi. Ara, i en totes les dificultats que apareguin a la vida, anirem superant els esculls i treballant per una llibertat a la qual cap ésser humà no pot mai renunciar. Poso la meva confiança en l'existència i en la inspiració del Déu de la llibertat. 

El sofriment, el mal, el que es diu de Déu davant del mal, i com ho veig jo.

 

Segons Primo Levi, davant l’holocaust, Déu apareix com a silenciós, absent o fins i tot culpable; jo hi afegiria que davant d’aquest mal aparentment tolerat per la divinitat, els humans no podem restar silenciosos. Levi va perdre la fe, jo estic més per mantenir-la, però diferenciar-la de les que han estat construïdes per les religions. La fe ha de ser una fe crítica, amb una actitud de protesta davant la divinitat; actitud que a parer meu no molesta a la divinitat perquè indica sinceritat i en el fons fe en la bondat d’aquesta divinitat; si no fos així no existiria l’exigència ètica que mou a la protesta.

Simon Weil, parla del sofriment com a part del món; déu hi entra a la creu i l’assumeix. Jo no veig déu com un protector màgic, sinó com a present d’alguna manera en el dolor. Weil espiritualitza el sofriment com a via de buidament; jo soc més visceral i acusador, veig el sofriment com a contrari a la dignitat humana; no només el sofriment físic, també el moral, el social, i el psicològic; per a mi, el sofriment et posiciona contra el mal d'una manera absoluta, fins i tot si aquest mal fos tolerat o volgut per Déu.

Emmanuel Lévinas afirma que el sofriment de l’altre és una crida ètica radical, i que la responsabilitat humana és clau. Hi estic d’acord. Estem obligats moralment, humanament, a oferir una resposta al sofriment encara que aquest sofriment no tingui a veure amb nosaltres ni com a actors ni com a subjectes passius. Però jo no només parlo de la responsabilitat humana davant del sofriment aliè, també exigeixo la resposta de Déu, també insinuo un deute de Déu, i crec que Déu no nega aquest deute.

Etty Hilesum diu que Déu no evita el sofriment, i que “viu” en les persones que no se’n desentenen. Insisteix que la missió és ajudar Déu. Jo defenso la confiança i sinceritat amb Déu; crec que cal una mirada directa cap al sofriment sense disfressar-lo. Hillesum té un to més col·laboratiu amb Déu; jo soc més acusatori i exigent.

A les lamentacions bíbliques i els salms, veiem que l’oració pot ser crit, queixa o fins i tot acusació, que la protesta pot ser una forma de pregària. Jo afegiria que la protesta sincera pot ser més valuosa que la submissió. Potser la meva actitud va més per la protesta que per la confiança, la qual cosa no vol dir que no hi sigui; només es protesta quan creus que aquesta protesta pot ser escoltada i acceptada. A un lleó, no li protestaràs si es menja una víctima perquè no t’entendrà. L’actitud de protesta és una actitud de confiança vers l'ésser a qui dirigim la protesta.

Al llibre de Job, de la Bíblia, Déu permet el sofriment com a prova; Job protesta i el qüestiona. Finalment Déu respon des del misteri. Jo legitimo la protesta davant Déu, reconec l’existència del sofriment innocent, de la injustícia del fet que persones innocents, infants, pateixin aquest sofriment; i no només físic, sinó l’insuportable sofriment de ser educats per al mal sense que Déu ho impedeixi. Job rep una resposta misteriosa de Déu, jo encara espero i demano aquesta resposta.

Vides atrapades

Penso en la quantitat de persones que viuen immerses en vides de les quals no poden fugir; atrapades per l'amor a la família, per la vulnerabilitat de l'edat, per la precarietat econòmica. No han fet res dolent, no han comès errors, no han decidit res contra ningú. 

La mentalitat ianqui culpabilitza el pobre, el marginat, el fracassat, i entronitza el ric i el poderós. La meritocràcia es fonamenta en el triomf no importa la raó del triomf. Però el cert és que milers, milions a tot el planeta, d'éssers humans no tenen la possibilitat de desenvolupar la seva vida amb dignitat perquè ni el món ni el destí no tracten les persones amb igualtat.

 

Els petits consol es perceben immensos

El patiment és una pàtria nova de la qual tots som o serem súbdits. És plena de racons lluminosos, de clarobscurs difícils d’entendre si no ets d’allà. Els petits consol s’hi perceben immensos; les preguntes essencials esdevenen les seves pròpies respostes. 

L’estranger, en aquesta pàtria, hi és cec; perquè, per percebre’n els matisos, una llum excessiva és inadequada: elimina els colors i els detalls de les formes. 

L’estranger, aquesta pàtria, no la comprèn, i s’esglaia davant la possibilitat d’habitar-la algun dia. El dia que l’habiti, l’estimarà com tots. 

 A la pàtria del patiment, som capaços d’assaborir i descobrir totes les belleses i els petits grans plaers, que són invisibles als ulls dels estrangers.