El món invisible de qui tenim al davant

Neix el dia. Comença la setmana. Una tensió desagradable em recorre els braços, la panxa, la part superior de les cames. Em passa sovint des que vaig tenir l'ictus. Diuen que n'és una de les seqüeles. Sé que tot està tan bé com al vespre anterior, però algun fragment de la xarxa neuronal del meu cap, quan dorm, ordena l'alliberament del cortisol, que és una mena de verí que ens manté en alerta per poder enfrontar-nos als perills. El cas és que no hi ha cap perill que no hi sigui ja als moments en què estic bé.

 Li ho repeteixo sovint al meu cap; li dic que estigui tranquil, que em generi oxitocina o dopamina, però va al seu aire. Haig de posar algunes cançons per fer-li entendre. El cortisol és desagradable i perillós; i entorpeix la feina i la vida. Necessito la Vera Lynn, el Paddy Reilly, el Paddy Mullane, la Maggie Cullen, la Rita Payes, la Silvia Pérez Cruz, el Borja Penalva, el Paul McCartney, el Shane McGowan, les Echeverry (que encara no són gaire conegudes), o qualsevol melodia de les que m'agraden, per arreglar les coses. No es pot tirar de medicació tota l'estona. Els metges ho arreglarien tot amb medicació, però m'hi resisteixo. El Porto o el Priorat, també van bé, però és evident que els tinc limitats a dues copetes a la setmana; més, seria un desastre. La meva feina, normalment, si les coses van bé, m'ajuda molt. Si es tornen complexes, dependrà ja de les circumstàncies. Els mesos en què puc prendre el sol de cos sencer, la situació millora. Escriure, i l'art en general, em salven; estaria tot el dia creant. El cap és massa complex; no hi ha gaire mecànics que hi entenguin.

El dia continua creixent, ho veig ara mateix per la finestra. Desitjo, per al dia d'avui, per la setmana que comença ( i ho dic amb absoluta sinceritat) molta felicitat, molta pau, molta il·lusió i esperança per totes les persones de la humanitat; per les que estan malaltes i per les persones que en tenen cura; pels meus amics i pels meus enemics. Sense tenir cap religió oficial, prego cada dia pels meus enemics, pels meus amics, per la meva família ( la propera i la llunyana), pels meus alumnes, per alguns amics ja morts, per les persones que jo pugui haver perjudicat al llarg de la meva vida, i per allò que ni jo sé que cal pregar, però que aquest esperit misteriós que emplena tots els espais considera que és urgent de fer. Prego sense cap fe reglada, sense creure'm cap credo. Sé que les coses existeixen i això és tan sorprenent i tan fora del normal que en tinc prou com per admirar-me'n. Soc conscient d'aquest privilegi, i aquesta consciència és un dels pensaments que em baixen el cortisol quan els tinc al cap; ara mateix, estic millor que quan he començat a escriure; potser per això em llevo cada dia una hora abans del que realment caldria. Necessito començar amb lentitud. Necessito mirar com la llum va creixent per la finestra. Necessitaria que les persones fossin conscients que no només existeixen els seus problemes, que els problemes dels altres, problemes invisibles sovint, també hi són, i que aquests desequilibris n'expliquen molts d'altres. No estem sols i ens necessitem sense crits ni veritats absolutes; les veritats absolutes fan molt mal, sobretot quan es fan servir com a instruments de guerra. Necessitem mirades que no jutgin ni recriminin, que entenguin el món interior de qui tenim al davant, que pot estar ple d'un sofriment sense base, originat en una realitat tan senzilla com la química del cervell.

L’estranya força, l’alegria i Déu.

Hi ha com una estranya força que burxa i malda per desballestar l’alegria dels moments intensos de la vida; però no se’n surt. L’alegria va per molt més endins. Soc conscient de la gent que m’estima; encara que no m’ho diguin. I aquest coneixement és el fonament d’aquesta alegria indestructible. Soc conscient de la gent que estimo encara que no els ho digui; sovint és més operatiu i menys estrident no dir-ho ( no sempre), encara que els llibres d’autoajuda pregonin el contrari (no sempre).

Però l’estranya força no es rendeix. Ara mateix la recordo actuar al 2002, un dels moments més feliços de la meva vida. L’estranya força va prémer l’accelerador per esberlar el goig, em va fer trontollar, i no se’n va sortir; l’alegria persistia. I ho va intentar al 1979, i al curs 81-82 en què recordo que quasi em mata; i al 1983; i al 1985, quan tot semblava la fi; i al 2015, quan va injectar tot el seu verí;  i al curs 2003-2004, en una exhibició de malignitat; i al curs 2022-2023, en un temps de reptes molt grans; i de tant en tant, encara apareix. 

Però l’alegria persisteix, perquè és com un riu d’aigua pura que circula per sota terra i res no la pot pertorbar. La seva fortalesa és l’amor; la consciència absoluta que només puc tenir jo del fet que l’amor viu en mi malgrat els meus defectes. Els defectes que no sé superar no m’inquieten perquè no els sé superar i d’això no en soc culpable. He après que només em podria inquietar allò que podent-ho superar, no ho fes. Aquesta alegria que no se me’n va ni que ho intentin a “patades”, hi és per aquest amor; imperfecte, però amor. M’he deslliurat de la falsa descripció de Déu que les societats humanes han imposat, i descanso en l’evidència del seu amor com un riu que va per molt endins, i en tant com ens dóna, i en com em protegeix l’alegria tot i els embats de l’estranya força, que  mai no serà tan poderosa com l’amor.

I aquest Déu no és moralista, ni jutge, ni fiscal, ni botxí, ni vengatiu, ni rancuniós, ni gelós, ni violent, ni mal pensat, ni manipulador, ni coaccionador, ni enemic de la llibertat, ni d’aquest món… D’aquesta natura, si; però no d’aquest món. El Déu de debò s’assembla al Déu d’Spinoza, i no gaire al déu judeo-cristià. I jo crec que és ell qui em protegeix l’alegria.

Cert, bell i claríssim!

Al mateix espai del vídeo que vaig penjar ahir, fa uns cinc anys, vaig enregistrar-me cantant. Faltaven no gaires setmanes (una mica més de tres mesos) perquè patís un íctus del qual m'he anat recuperant tant com he pogut. En aquell moment vaig superar, gràcies a la força de l'amor i a l'actitud d'anar assolint petites fites, una situació que semblava la fi. Ara, i en totes les dificultats que apareguin a la vida, anirem superant els esculls i treballant per una llibertat a la qual cap ésser humà no pot mai renunciar. Poso la meva confiança en l'existència i en la inspiració del Déu de la llibertat. 

El sofriment, el mal, el que es diu de Déu davant del mal, i com ho veig jo.

 

Segons Primo Levi, davant l’holocaust, Déu apareix com a silenciós, absent o fins i tot culpable; jo hi afegiria que davant d’aquest mal aparentment tolerat per la divinitat, els humans no podem restar silenciosos. Levi va perdre la fe, jo estic més per mantenir-la, però diferenciar-la de les que han estat construïdes per les religions. La fe ha de ser una fe crítica, amb una actitud de protesta davant la divinitat; actitud que a parer meu no molesta a la divinitat perquè indica sinceritat i en el fons fe en la bondat d’aquesta divinitat; si no fos així no existiria l’exigència ètica que mou a la protesta.

Simon Weil, parla del sofriment com a part del món; déu hi entra a la creu i l’assumeix. Jo no veig déu com un protector màgic, sinó com a present d’alguna manera en el dolor. Weil espiritualitza el sofriment com a via de buidament; jo soc més visceral i acusador, veig el sofriment com a contrari a la dignitat humana; no només el sofriment físic, també el moral, el social, i el psicològic; per a mi, el sofriment et posiciona contra el mal d'una manera absoluta, fins i tot si aquest mal fos tolerat o volgut per Déu.

Emmanuel Lévinas afirma que el sofriment de l’altre és una crida ètica radical, i que la responsabilitat humana és clau. Hi estic d’acord. Estem obligats moralment, humanament, a oferir una resposta al sofriment encara que aquest sofriment no tingui a veure amb nosaltres ni com a actors ni com a subjectes passius. Però jo no només parlo de la responsabilitat humana davant del sofriment aliè, també exigeixo la resposta de Déu, també insinuo un deute de Déu, i crec que Déu no nega aquest deute.

Etty Hilesum diu que Déu no evita el sofriment, i que “viu” en les persones que no se’n desentenen. Insisteix que la missió és ajudar Déu. Jo defenso la confiança i sinceritat amb Déu; crec que cal una mirada directa cap al sofriment sense disfressar-lo. Hillesum té un to més col·laboratiu amb Déu; jo soc més acusatori i exigent.

A les lamentacions bíbliques i els salms, veiem que l’oració pot ser crit, queixa o fins i tot acusació, que la protesta pot ser una forma de pregària. Jo afegiria que la protesta sincera pot ser més valuosa que la submissió. Potser la meva actitud va més per la protesta que per la confiança, la qual cosa no vol dir que no hi sigui; només es protesta quan creus que aquesta protesta pot ser escoltada i acceptada. A un lleó, no li protestaràs si es menja una víctima perquè no t’entendrà. L’actitud de protesta és una actitud de confiança vers l'ésser a qui dirigim la protesta.

Al llibre de Job, de la Bíblia, Déu permet el sofriment com a prova; Job protesta i el qüestiona. Finalment Déu respon des del misteri. Jo legitimo la protesta davant Déu, reconec l’existència del sofriment innocent, de la injustícia del fet que persones innocents, infants, pateixin aquest sofriment; i no només físic, sinó l’insuportable sofriment de ser educats per al mal sense que Déu ho impedeixi. Job rep una resposta misteriosa de Déu, jo encara espero i demano aquesta resposta.

Vides atrapades

Penso en la quantitat de persones que viuen immerses en vides de les quals no poden fugir; atrapades per l'amor a la família, per la vulnerabilitat de l'edat, per la precarietat econòmica. No han fet res dolent, no han comès errors, no han decidit res contra ningú. 

La mentalitat ianqui culpabilitza el pobre, el marginat, el fracassat, i entronitza el ric i el poderós. La meritocràcia es fonamenta en el triomf no importa la raó del triomf. Però el cert és que milers, milions a tot el planeta, d'éssers humans no tenen la possibilitat de desenvolupar la seva vida amb dignitat perquè ni el món ni el destí no tracten les persones amb igualtat.

 

Els petits consol es perceben immensos

El patiment és una pàtria nova de la qual tots som o serem súbdits. És plena de racons lluminosos, de clarobscurs difícils d’entendre si no ets d’allà. Els petits consol s’hi perceben immensos; les preguntes essencials esdevenen les seves pròpies respostes. 

L’estranger, en aquesta pàtria, hi és cec; perquè, per percebre’n els matisos, una llum excessiva és inadequada: elimina els colors i els detalls de les formes. 

L’estranger, aquesta pàtria, no la comprèn, i s’esglaia davant la possibilitat d’habitar-la algun dia. El dia que l’habiti, l’estimarà com tots. 

 A la pàtria del patiment, som capaços d’assaborir i descobrir totes les belleses i els petits grans plaers, que són invisibles als ulls dels estrangers.