L'existència és un privilegi

.

"Siguem un Colom per a continents i móns sencers nous dins nostre, no pas per al comerç, sinó per al pensament. Tots els homes són senyors d'un regne comparat amb el qual l'imperi terrenal del tsar és un estat diminut, un monticle sobre el gel."

HENRY DAVID THOREAU
"Walden o la vida als boscos"

Al voltant nostre, el món és segons som nosaltres. Les formes que veiem, que sentim, que escoltem... són la resposta de la nostra ment als estímuls externs. Construim allò que percebem a partir de la realitat que no percebem, perquè el que percebem és la forma que la nostra ment desenvolupa per a comprendre l'ordre de la realitat. Però quan dic que al voltant nostre el món és segons som nosaltres, no em refereixo tan sols al funcionament de la ment, sinó a la llum que desprèn la realitat, a l'esperança, a la bellesa que ens envolta i que és tan poc mirada.
Hi ha qui veu un ésser imperfecte, adolescent, ingrat, injust, ignorant, molest... un maó en el feixuc procés de la feina. Hi ha qui veu una ment inquieta, il·lusionada, fresca, immensament brillant i esperançada (l'urpa de la por de sobreviure encara no ha amargat l'esperança de l'infant, de l'adolescent, que, sense saber que ho sap, sap que l'existència és un privilegi).
És un privilegi treballar amb infants i adolescents, perquè encara no estan malmesos. Alguns comencen a estar-ho. Les nafres de la solitud, de la fam d'atencions, de la perversió dels valors genuïnaments humans, passen factura. Milions d'infants aprenen a ser infeliços a l'escola de la deixadesa dels adults, que estan morts de por per sobreviure, i que per això no saben fer altra cosa que oblidar els infants i concentrar-se en el diner i en les fugides que els atorguen la força psicològica per a combatre la por a sobreviure. Els humans som humans abans de fer-nos adults; després, a tot estirar, som projectes frustrats d'humans, i acabem creient que la humanitat és una idealització d'allò que ens pensem que som. En realitat, érem humans quan érem infants, i ens vam espatllar a les primeres bufades de la supèrbia juvenil, quan tot semblava tan maniqueu, quan ens enganyàvem tant.
Allò que percebem dels qui ens envolten s'assembla més al que som nosaltres que al que són els qui ens envolten.

Busqueu la llum, la llum, la llum... Arreu hi ha àngels; però cal mirar-los.

.

.

.

El tren dels herois vençuts

.

Sentor d'ocre, de diòxid, de rovell. Un aire fred i acanalat des del túnel fins a l'andana d'Arc de Triomf. El tren, silenciós i buit, com expectant. El físic, el director del metro i el fotògraf, dempeus, davant del primer vagó.
Les tres de la matinada, i, per damunt, la Barcelona nocturna i bulliciosa.
A les entranyes de la terra, la màquina perfecta, que els durà pels camins del temps i de l'espai qui sap fins a on.
El físic fa la darrera comprovació: la bovina d'imants d'antimoni, els circuits, l'espurna de neutrons. El director mastega un renec i confia no perdre la vida ni la feina. El fotògraf deixa anar uns quants flashos, conscient que, si sobreviu, multituds senceres escrutaran les seves imatges.
Pugen al primer vagó. El físic prem el botó. El tren es mou a poc a poc; després es dispara. Rere els vidres, la negror de les parets, un udol estrany i la fressa del trontoll de les rodes. De seguida, un xiulet espaordidor, el trontoll, que s'afebleix, i una llum blanca que fa pampallugues. El físic s'asseu, lívid, respirant amb dificultats. El director estrafà un gemec. El fotògraf s'aferra a una barra.
Baixen a Arc de Triomf. Munts de terra roja envolten les vies. Al sostre, travesseres de roure sostenen lloses de pedra conglomerada. Se senten una mena d'estridors esmorteïts; de tant en tant, tot tremola. A la paret del davant, una escala sinuosa s'enfila i gira com la closca d'un cargol de mar. Pugen fins a una església mig derruïda, il·luminada amb una claror saura. Els envolten, sobtadament, set personatges amb casaques d'un blau fosc i pansit, botes color d'ivori brut, malles blanques mig ensutjades i una cabellera negra recollida en una cua. Se'ls miren com si contemplessin una aparició. “A terra!” crida un dels homes, apuntant-los amb un arcabús. “ General Moragues! Som amics! Cal que ens escolti!”, crida el físic. Després, li explica, nerviós, que hi ha una sortida, un túnel, i una màquina que els durà a lloc segur, ben lluny de l'escabetxada que caurà damunt la ciutat. “Mai!” exclama un altre militar, alt i aguerrit, mirant-los com si escopís foc pels ulls. “Mariscal Villaroel!” exclama el físic “Si no ve amb nosaltres acabarà patint com un Sant Crist; i la guerra ja és perduda!” Un dels guerrers trenca a plorar i balbeja que ja no pot més, que ell se'n va. “Ets un covard, Vernet!”, li etziba en Villaroel. Un Tinent Coronel, que es presenta com a Esteban de Llerena, diu que també vol fugir, que tot home de seny té un límit, i que Déu el perdoni. Dos dels militars els comencen a increpar “Covards! Ni per Barcelona no sabeu morir!” En Moragues els fa callar: “Que cadascú decideixi per ell. Jo lluitaré fins al final!”. En Villaroel li fa costat.
Pugen al tren amb el rerefons de les reverberacions de les bombes i els crits llunyans dels ferits. El gran cuc de ferro salla per sota de la terra i del temps com una arca salvadora d'herois perduts i vençuts. Arriben a Plaça de Catalunya a les tres i quaranta-cinc de la matinada. A l'andana, un cartell publicitari els mostra el perfil d'una noia nua que anuncia una crema depilatòria. En Vernet i en Llerena contemplen atordits els colors del progrés, la llum asèptica dels fluorescents, les enormes baluernes dels vagons... Un cop al carrer, cauen de genolls davant dels edificis gegantins de la Barcelona d'avui, i esclaten en un plor nerviós.
“Anem!” crida el físic, apuntant cap a l'oest amb decisió “Que vegin la placa del Carrer Villaroel”, afegeix “Que vegin que els recordem!”.

.

Diagonal

.

Torratxa soberga,
centelleig al fumerol difús.
Brum de pressa buida,
xafogor de nervis abatuts.
I el Sol,
desdibuixat,
sobre de l'urbs,
llampurna negre als finestrals obscurs.

Publicat a La Vanguàrdia el 6 de juny de 2010

.

.

Gràcies als que vau morir.

.

VULL DONAR LES GRÀCIES A TOTS ELS MORTS.

66 ANYS DEL PRINCIPI DE LA DERROTA DEL NAZISME

GRÀCIES!

.

Dia Internacional del Naturisme

.

Avui, arreu del món, se celebra el dia internacional del naturisme. La idea d'aquest dia, com passa amb la majoria de dies internacionals, és la de donar a conèixer, fer conscient, celebrar... les idees, les actituds, els costums... que l'anomenat moviment “naturista” aporta, o pretén aportar, al conjunt de la humanitat.
La unió amb la natura, no com a visitants ni com a usuaris d'un “Parc”, sinó com a elements pertanyents a la mateixa natura.
La dependència que tots tenim (en siguem o no conscients) amb el paisatge, les flaires, els sons, els tactes, i els sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La salut psicològica i física que es deriva del fet de tenir uns costums que no es contradiguin amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
El granet de sorra de felicitat que aconseguim amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La nuesa, quan la climatologia ho fa possible, com a vestit que la natura ens regala; un vestit despullat de tota la càrrega de morbositat, fetitxisme i reclam, que l'ocultació social atorga a una part de la nostra pròpia essència.
La nuesa com a comunió amb el paisatge, amb el tacte de l'aire, l'aigua, la terra, les plantes...
La nuesa assumida, que perd el seu caràcter de ritual d'aparellament i es converteix en signe identitari de l'espècie humana.
La nuesa personalitzada, que pertany a una ment que estima, que es comunica, que somriu, que dialoga, que comprèn, i que continua sent una ment superior humana amb tota la bellesa que la seva nuesa natural simbolitza.
La nuesa, com a costum de llibertat, que fa que totes les nueses que esdevinguin al llarg de la nostra quotidianitat no facin res més que recordar-nos el nostre espai de llibertat naturista; el qual exigeix una actitud, una mentalitat, una superioritat humana que potser molta gent ignora, però a la qual hi està convidada.
Sóc dels qui pensen que no tothom està preparat per exercir aquesta nuesa, però que tothom (fora d'alguns casos patològics excepcionals) té la possibilitat d'estar-n'hi.
Sóc dels qui pensen que (al marge del fet que hom es despulli o no) tothom té l'obligació d'arribar a assumir la imatge natural de la seva espècie sense perdre la composició, l'obligació de no imposar als altres la imatge que han de lluir i que forma part del seu dret a la llibertat d'expressió (l'expressió de la pròpia imatge com a símbol de la pròpia identitat forma part de la llibertat d'expressió), l'obligació social de viure i deixar viure, i de respectar la dignitat de les persones vagin vestides o no.
Hem sorgit de la natura i no estarem tranquils del tot fins que tornem a ella.

.

.

La muntanya i la nit

.

Un poema escrit amb els ulls fits entre la ciutat i la muntanya, a la grada del Camp de Futbol del Terrassa.

La muntanya i la nit.

Al captard, la muntanya s'entenebra,
un mantell de blau pansit amara el bosc,
el massís rogenc del roc s'encén de lluna,
i el xerric de les llagostes s'esvaeix.

Lluny al sud, torres grises de misèria
clissen l'aura delicada de la nit
calculant el preu del vent i les estrelles
sota el núvol pestilent que els fa d'abric.

.

..

.

Poema a "la Cap"

.

Heus aquí un vell poema que vaig escriure fa alguns anys pensant en una dona que manava molt a la feina, i que igual que molts homes queia en l'error de menysprear els qui considerava que estaven per sota d'ella. No s'adonava, ni de prop, que obeïa fil per randa els dictats de les seves pulsions animals dirigint el seu inconscient, en un intent de mantenir el control de la bandada. Tampoc s'adonava que el seu exercici era una imitació inconscient del seu pare.

.

La Cap

.
La dona mossega;
és cap i no escolta les queixes.
Etziba una cossa sabent que així arregla les coses.
El pare li feia,
la mare ensenyava les ungles
si un feble dormia esgotat
per la feina feixuga.
Un cop, un patac, un renec;
el món lloa les potes
que piquen tossudes les portes tancades i enterques.
La dona somnia
que és dona de seny i d'empentes;
dessota el vestit
una cua pilosa flameja.

..