Aplaudiu els vostres fills quan tombin la llet. Contra el perfeccionisme. La pitjor imperfecció és el perfeccionisme.

Fugiu del perfeccionisme, que mata la vida. Fer bé les coses no vol dir fer-les perfectes, vol dir fer-les bé i prou; i moltes vegades, quan cerquem fer les coses bé, surten perfectes. Quan la finalitat és la perfecció en realitat no estem buscant l'operativitat de la nostra acció i el millor servei, sinó la millor manera d'inflar el nostre ego instrumentalitzant els nostres actes. La perfecció obsessiva de moltes feines esdevé la principal imperfecció del seu producte. L'avió que s'estavella perquè el tren d'aterratge és tan perfecte que funciona amb un sistema electrònic automàtic; falla l'electrònica (que falla molt) i l'avió s'incendia perquè no hi ha manera de treure les rodes si no és amb la perfecció de l'electrònica. La incomoditat que representa el cambrer obsessivament atent a les nostres necessitats; mut, servil, impassible, excessivament perfecte. El clima feixuc a les feines on el cap mossega qui no és absolutament perfecte; acaben sent feines mancades de valors, que fonamenten tot l'èxit en la perfecció d'un engranatge que per si sol acaba punxant; els valors, la solidaritat, la comprensió... ens permeten arribar allà on el sistema no pot; però si hi ha perfeccionisme molts valors, els fonamentals, s'esvaeixen. L'obsessió per la perfecció de la gestió i el control d'un munt de processos (com per exemple l'educació) ofega sovint la melsa, el tou de la carn, la sang de les venes del procés; arriba a haver-hi tanta obsessió per la perfecció de la paperassa, de la imatge, de la gestió... que l'essència, el cara a cara, el servei més directe i més eficient, s'afebleix i es deixa en un segon terme; l'excessiva confiança en l'engranatge del sistema fa que sovint acabem desconfiant del valor i dels valors de les persones, que són els únics que poden no ja arribar a la perfecció, sinó superar-la en la direcció de l'eficiència i de la intel·ligència emocional, que mai no podrà assolir el sistema ell tot sol.

I sobretot, sobretot... el perfeccionisme mata no ja la vida de la feina, sinó la vida familiar, la vida de parella, les relacions entre pares i fills... Aplaudiu els vostres fills quan tombin el got de llet, feu-los un petó. No passa res si els mitjons s´estan unes hores al mig del menjador. No cal que tothora guspiregi el marbre. No passa res si fem soroll al menjar la sopa, o si ens cruspim el pa abans de començar a dinar. És genial que de vegades les sabates estiguin brutes de pols i que no ens afaitem cada dia. No s'acaba el món per prémer la pasta de dents per dalt en comptes de per baix; i si esquitxem al sortir de la dutxa no s'ofega ningú. És evident que tot té un límit, però el llindar de tolerància en els afers que no tenen importància ha de ser generós. Siguem perfeccionistes només en l'amor, en els somriures, en el respecte, en la companyia, en l'esperança...
.
.

Petites formigues tramposes (som o hem estat). Tornaran els trobadors.

És important votar.
És una estratègia profundament equivocada el gest desesperat d’abstenir-se com a protesta per la corrupció del sistema, o per la incompetència dels polítics, o pels interessos gens altruistes de molts que s’acosten al poder per engrapar o per beneficiar els seus i prou. Si no votem, el poder anirà a raure, igualment, a mans d’algú; i aquest algú no serà qui nosaltres hem escollit, i de ben segur, no serà algú que estigui disposat a defensar els nostres interessos.
No vol dir, això, que si votés tothom, sortís l’opció que més ens agrada; però si no votem nosaltres, els qui més ens agraden, o els qui menys ens desagraden, restaran afeblits; i perdrem veu.

Els mots que acabo d’escriure són obvietats; però de vegades hi ha qui no les veu. Per canviar el sistema, cal ficar-se dins del sistema, fer servir les normes del joc, construir un missatge clar i competent, que no defugi la responsabilitat i l’eficiència; tenir en compte tots els factors. Evitar retallades, sí; però explicant com. Dient d’on poden sortir els diners. Renunciant a les petites grans mesquindats dels qui li fan trampa al sistema i el corquen, i després es queixen perquè és corcat: treball en negre, pagaments sense IVA, feinetes sense assegurar, baixes que no ho haurien de ser, evasió d’impostos, corrupció i corruptela d’aquella que neix amb la fastigosa cançó de “tothom ho fa”; absoluta submissió al consum: anar de creuer perquè el veí hi ha anat, comprar-se l'última versió de l'últim aparell de moda, hipotecar-se fins les orelles per a tenir aquella casa somniada amb piscina i comunitat de veins "litre" que fa morir d'enveja els amics als sopars de cap de setmana; crèdits per al luxe i l'oci, Nova York, el Gran Canyó, Bali, Mauricio... i potser no sé ni on és Mauricio... i potser ni he sortit del Tot Inclòs de l'hotel perquè no tinc ni un euro per a fer excursions d'aquelles que et porten a veure pedres que afusello a fotografies amb les quals avorriré algun colega.
 
Hi ha qui gasta el cognom “Rigau” com si fos el causant de tots els mals (de fet els consellers sovint serveixen per a desgastar-se en benefici d'algú de més amunt), i s’oblida del cognom “Mas”. I hi ha qui s’enfronta al cognom “Mas” com si fos algú que gaudeixi ratejant quartos, i s’oblida del mot “Espanya”. I hi ha qui combat Espanya com si lliurar-nos-en fos la solució definitiva (potser seria el principi de la solució) i s’oblida de renunciar a l’especulació bursatil, o de defugir l’especulació immobiliària. En el fons, tots som petites formigues tramposes que ens queixem de les grans trampes dels borinots, els quals gaudeixen de l’atzar de poder volar per damunt de les formigues; formigues febles, que massa vegades no saben pensar soletes, ni opinar soletes, ni decidir soletes, ni viure soletes; formigues gregàries que en tenen prou amb victòries esportives alliberadores d’adrenalina, que asumeixen l’estètica i l’estil de la massa, i que opinen verd, o blau, o vermell, segons com la tele enfoqui el problema, o segons com l’entorn valori el problema.

Vivim una civilització de cicles: ara endavant, ara endarrere, ara seguem una cadena, ara acceptem un jou (tot sigui per la feina), ara tombem l’estaca, ara aixequem un mur que ens separa dels impurs, ara plantem vinyes i cobrem els honoraris, ara escrivim una cançó vora les parres i enyorem el temps dels ideals.
Tornarà, però, el temps de l’alliberament quan la ventada de la por desfaci el pes dels fermalls i el pas estricte de la competitivitat. Tornarà el segle dels trobadors que s'en riuen dels reis i ronden les princeses. Tornarà un jove a escoltar la veritat en el vent i clamarà contra les columnes dels imperis. Quan aquest cicle d’angoixa hagi passat, el poble declamarà els antics poemes i en crearà de nous, i neixeran flors noves, i continuarà plovent, i la humanitat continuarà avançant vers la llibertat.    

.

.

Mostra'm Déu, i no em caldrà res més. No veiem res. La realitat és invisible.

 Imatge de la Wikipèdia

Si Déu existeix, l´ésser humà és el camí que ens hi porta; l'ésser humà, cada ésser humà, és l'única veritat absoluta. L'ésser humà, i qualsevol consciència que brolli a l'univers, esdevenen la vida conscient, la matèria conscient. Ningú no pot arribar a Déu si no és mirant l'ésser humà, cada ésser humà, i estimant-lo; independentment de les característiques d'aquest ésser humà; independentment que tingui algun element que ens aporti algun benefici; independentment que s'ho mereixi. Qui coneix de debò un ésser humà, coneix Déu, perquè l'ésser humà és la manifestació de la consciència de Déu a l'univers. Fa tant de temps que estem envoltats de persones, que estem envoltats de Déu, ¿i encara no el coneixem? ¿Com poden dir alguns, “mostreu-me Déu”? Qui veu l'ésser humà realment com és, veu Déu.

De fet, el que és veure (en sentit literal) no veiem res. No veiem l'arbre; el que veiem és la llum que reflecteix la matèria que forma l'arbre, a l'arbre no el veiem. Tot el que veiem són colors: ones electromagnètiques que tenen una longitud d'ona que oscil·la entre 400 i 700 nanòmetres. Per sota de 400 i per sobre de 700, tot és invisible. El que veiem són les ones de llum que reboten en les coses; però les coses, en si mateixes, no són vistes per nosaltres. Per tant no veiem la realitat, només veiem la llum que reflecteix. ¿Com podem aspirar a veure Déu, si no veiem res? ¿Pretenem veure la llum que reflecteix Déu?

Per veure Déu, hem de mirar l'ésser humà, cada ésser humà, perquè no hi ha cap altre lloc de l'univers on hi sigui més; i hem de mirar d'aquella mateixa manera que altres vegades he comentat en aquest mateix blog; hem de mirar amb aquella mirada que fabrica felicitat; la felicitat depèn de com mirem, de què arribem a copsar, i de com estimem el que copsem.

.

.

Crisi. Valors. Contravalors. Doble moral. Em passejo una estona en bermudes...

Les coses van bé quan els actors principals de la pel·lícula de la vida fan més del que els toca.

Per molt que organitzem, que planifiquem, que preveiem, mai no ho farem prou bé com per a garantir el funcionament de la societat fent només el que toca. És en aquest punt quan els “valors” són essencials. La organització de les persones no tira endavant quan fem el que ens toca fer sinó quan fem el que cal fer perquè la vida rutlli; sense preguntar-nos qui ens ho pagarà, quan ens ho pagarà o com ens ho pagarà.

La gran tragèdia de la crisi que patim és que no només hi ha qui s'ha limitat a fer el que li tocava i prou, sinó que, a més, hi ha també qui ha fet servir la seva situació de privilegi per a enriquir-se: especulació, desastre ecològic-immobiliari, corrupció, experiments financers, cobdícia, afany de lucre, frivolitat consumista, prepotència...

Enmig de tota aquesta maledicció, hi ha uns altres actors, més passius, que en pateixen les conseqüències: els infants que viuen en famílies amb l'habitatge expropiat o en vies d'estar-ho, els infants amb pares a l'atur, els infants que pateixen els errors de qualsevol mena comesos per les persones que tenen cura d'ells, els infants que reben una educació pitjor de la que es mereixen (com a persones infinitament dignes que són) només perquè la seva família no té recursos.

Sostenim entre tots una organització ciutadana que permet que els rics de sempre suquin pa dins del rovell mentre que els infants, que no deixen de ser éssers humans innocents, pateixen tota mena de mancances (educatives, econòmiques, de perspectives de futur...). A aquesta injustícia, molt poca gent l'anomena immoral, indecent o incívica... Molts s'omplen la boca de civisme, de civilitat, de qualitat, d'eficiència... i sostenen, amb el seu silenci, o amb la seva complicitat, el sistema que menysprea la dignitat de tants infants; el sistema que alhora prohibeix que algú es tregui la samarreta pel Passeig de Gràcia perquè va contra el bon gust. Maleït bon gust dels que no tenen sensibilitat per prioritzar les necessitats bàsiques de les persones per damunt del dret a enriquir-se d'un grapat de pirates legals que amunteguen riqueses. Aneu...aneu a jugar a golf, al polo... aneu al Palau de la Música o al Liceu... i mentre jugueu, o abans d'entrar a les òperes (uns drames que aconsegueixen motivar força peixos grossos) discutiu la solució de la crisi amb una copa a les mans; assaborint l'etiqueta d'esquerres que dueu, i recordant els dolços temps de la vostra joventut. Qui havia de dir que arribaríeu tan amunt! El vostre rostre damunt de cartells electorals! Pinteu, pinteu les façanes quan s'acosten les eleccions. Façanes llampants dignes de l'Europa de la qualitat i l'eficàcia. Recursos dedicats durant dècades a façanes de tota mena (entenguin-se en sentit literal i metafòric). Imatge. Imatge. Imatge. Imitació ianqui esnob i carrinclona que ha consumit els recursos que havien de decorar els interiors, que potser ningú no aplaudeix o no agraeix de manera tan evident. Millets a qui ningú no criticava. Comissions silenciades perquè (diuen els experts) tothom té un mort dins l'armari.

Amb el vostre permís, després d'escriure sobre tantes misèries disfressades de dignitat, em trec la samarreta i passejo una estona en bermudes, perquè fa calor. Els ianquis no ho consideren fi, sobretot si qui es treu la samarreta és una dona, però a mi, amb tots els respectes, no m'amoïna gaire l'opinió dels ianquis, perquè sóc mediterrani i Catalunya és el meu país.

.

.

Algunes idees sobre la justícia i els sistemes jurídics; sobre l'amor i l'absurd de la venjança.

No aprenguis justícia dels jutges, i encara menys dels advocats, i encara menys dels fiscals. La justícia real és ensenyada amb més eficiència per l'onada que arriba a cada moment a la riba d'una platja, pel coneixement del funcionament biològic de la ment humana, per la evidència que tots som fills. Cal tenir en compte, sobretot, que la justícia real sempre s'ha d'agenollar davant de l'amor; la justícia sense l'amor es contradiu ella mateixa.

La justícia real no té res a veure amb allò que anomenem justícia dins les societats d'Homo sapiens. Els sistemes jurídics d'aquestes societats anomenen justícia a un simple instrument que funciona com un autòmat i que fa possible la convivència entre les persones; ens cal el sistema jurídic perquè fins al moment no hem sabut fer-ho millor. Aquest instrument, necessari i convenient, no funciona forçosament amb lògica, ni obligatòriament satisfà la justícia real de la qual parlo en aquest escrit. La justícia dels sistemes jurídics defensa sovint la pulsió de venjança (tan present a la informació genètica humana) i castiga amb una duresa desproporcionada els delictes que fan referència a la propietat privada i al diner, per damunt d'altres delictes que potser, a ulls de la justícia real, són més greus.

La justícia dels sistemes juridics entén literalment les penes com a càstigs que purguen la culpa, quan en realitat són només el factor dissuasori que combat un comportament contrari als valors de la convivència. El concepte pseudoreligiós de purgar penes es perd en la nit dels temps, i es típic de les societats més ancestrals. Objectivament, però, les penes no es purguen, el mal comès no es pot desfer, el passat és immutable, i afegir més dolor no esborra el dolor produït pel delicte; a tot estirar, pot dissuadir futurs delinqüents o fer reflexionar els captius.

És més a prop de la justícia real l'amor d'una mare que la sentència d'un jutge; si bé la sentència és necessària perquè no en sabem més. En el fons... en el fons, els comportaments associals depenen de la tendència natural a les pusions descontrolades; de mica en mica, aquestes pulsions desapareixeran si les societats se fonamenten en la justícia real, castigant quan calgui, però sense odiar ni venjar-se.

Per cert, canviant de tema, fixeu-vos en el contrast entre el verd ampolla dels pins i el blau del cel; sublim.

.

Marges i rius, ermita al cels suspesa, per sempre adéu!

Dol perdre la vall, l'ermita al cel suspesa, el blanc Pirineu... Dol perdre el món que sempre hem conegut, els dolços temps de l'alliberament, quan el sol s'aixecava damunt d'una terra que se sentia feliç d'estrenar una llibertat tant de temps enyorada.

Dol perdre la innocència, la rauxa que un dia, de molt joves, molts polítics d'avui alenaren amb el desig de transformar les estructures corruptes que esclavitzaven el poble.

Dol perdre la pàtria de l'ésser humà, que és la llibertat; la llibertat de pensar, de comprendre, de no ser manipulats per guspireigs daurats que adoren la imatge i obliden el fons.

Dolen les façanes noves i llampants quan els endins són foscos i els interessos vergonyosos; sovint hi ha diners per façanes; i austeritat, en canvi, per endins que ningú no aplaudeix, o que qui aplaudeix no té prou diners per pagar ni glamour per regalar.

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu m'allunyo d'enyorança em mor... i ets tan lluny! On és la costa virginal de Blanes a Cotlliure, els turons immaculats de sureres; les cales amagades, que avui estan clapades de quitrà, de formigó, de plàstic, d'alumini, de neó, d'estridència.

Dolça Catalunya, que fustigues els teus consellers per uns diners que s'han endut des de més lluny; que s'han endut, que s'enduen i que sembla que es continuaran enduent. Ens han robat la cartera, ens han deixat les escorrialles, i ara, en comptes d'exigir que ens tornin la cartera, ens barallem i ens esgarrapem per les escorrialles. Deu ser perquè els qui s'han deixat robar la cartera no passen gana.
 

Stephen Hawking i les seves opinions sobre el paradís.

Una vegada Gary Kasparov va demanar que no li preguntessin l'opinió política, ni les seves idees sobre com s'ha d'organitzar la societat, ni què opinava sobre la possible vida extraterrestre, ni la seva posició vers una hipotètica vida més enllà de la mort, perquè ell en sabia molt d'escacs, però només d'escacs; en la resta de temàtiques era una persona com qualsevol altre.

Malgrat la meva profunda admiració per Stephen Hawking, penso que aquí es podria aplicar el mateix criteri. El seus coneixements sobre cosmologia són dignes de ser tinguts en compte; però si parla de religió, o d'algun concepte concret de qualsevol religió, penso que es pot equivocar com qualsevol altre persona; excepte en aquelles idees que han estat provades o tractades per la ciència, que és el seu camp.

Pel que fa a la subsistència de la consciència més enllà de la vida humana, la meva modestíssima i subjectiva opinió és que no en sabem prou; ni per a negar-la, ni per a assegurar-la. No coneixem prou a fons el funcionament de la ment humana; cada dia en sabem més, però hi ha una zona fosca que se'ns escapa i a la qual potser algun dia arribarem. Alguns científics, com Penrose Hameroff i Popp, han arribat a especular sobre la possible natura quàntica de la nostra consciència. La quàntica no deixa de ser un model que fem quadrar amb una mica de malaptesa i que explica el comportament de molts fenòmens; si bé com a teoria potencial no deixa de ser, de moment, una mena de patata que no explica amb claredat alguns “per quès”; per això és un model i no una teoria.

Ens manquen, encara, més coneixements sobre la natura de la consciència per poder assegurar la seva mort amb la mort del cervell, o per a explicar la seva eternitat, cas que la tingués. Hom pot intuir la seva fi, al·legant que tot mor, que tot s'acaba... Però algú podria afirmar que allò que experimentem des que neixem és que som, que sempre som, i que no tenim constància de l'època en que no hem estat. Un i altre raonament tenen les seves foscors i no deixen de ser metàfores, analogies, especulacions, esperances...

Ha dit Hawking que el paradís és un conte que s'explica a les ments que temen la mort, i que el cervell és com un ordinador que, quan es mor, deixa de funcionar, i que, en conseqüència, amb la mort del cervell, mor la consciència.

La seva afirmació obeeix a la lògica immediata de sempre, però llançar-la com una afirmació és un exercici agosarat, i si es fa en qualitat de científic és un error; no podem assegurar sense proves el que no sabem. Si bé sabem que el cervell té molta similitud amb els ordinadors; sabem també que igualment té moltes diferències. Un ordinador no sap que és, no sap que pensa, no s'adona que existeix, no pot arribar a la sorpresa, li manca potser aquesta natura de ressonància quàntica de la que parla Penrose, i que no sabem si desapareix quan desapareix el seu origen orgànic. I hi ha altres diferències, potser menys importants: el cervell no treballa en base dos, no té dos estats de potencial elèctric; en té més de dos; parlant metafòricament, els seus “bits” podem dir que tindrien valors diferents a 0 i a 1, serien més sensibles als matisos. I hi ha moltes d'altres diferències; la majoria, molt probablement, encara per descobrir. Per tot això és agosarat dir que quan mor l'ordinador del nostre cervell, mor la identitat i la consciència. Per exemple, puc dir que el meu portàtil, que em van regalar fa quatre anys, s'està morint, però que jo m'he gravat tota la informació que conté en un DVD; si el meu portàtil tingués consciència, hauria gravat també la seva consciència en un DVD, i en traspassar-la a un altre ordinador, aquesta consciència continuaria existint. ¿És absolutament impossible que la natura desenvolupi, amb la meva ment, el mateix procés que jo duré a terme amb el meu portàtil ara quan se'm mori?

Malgrat les (al meu parer) agosarades afirmacions de Hawking, el continuo admirant; i aprenc d'ell, cada dia, una mica més sobre el funcionament de l'univers i sobre les causes de l'existència. Us recomano amb insistència “A brief history of time”, i encara que els filòsofs se m'enfadin, també recomano “El gran disseny”.

 .

.