La meva pau

La meva pau 

és una llar a una cabana

de pedra antiga enmig d'un bosc; 

a fora neva amb força i bufa 

el vent que udola arran del cim. 

El gruix, tan blanc, engrossa el plàcid

mantell de nata i de claror. 

La fúria nua de la Terra

és massa bella per fer por.

  

A poc a poc. (Pole Pole)

Hi ha un munt de dolors, de molèsties, d'inflors, d'arrítmies... que són del cap; concretament de la part del cap que no és conscient. 

Són, sovint, un avís, una protesta, una manifestació de la ment contra la nostra submissió a l'estrès i a les preocupacions. 

I encara que ens pugui semblar el contrari, la submissió a les preocupacions és una rendició voluntària. Estem programats per a preocupar-nos, per a sentir-nos culpables, per angoixar-nos, per a complir unes expectatives, per a obsessionar-nos amb l'objectiu de procurar per a la nostra identitat una bona imatge, per a viure pendolant del passat al futur sense aturar-nos allà on hi és tot, que és al present.

La desprogramació és possible. 

Deixeu de preocupar-vos. 

Què pot passar? El mateix que passarà si us preocupeu, però estareu més tranquils. 

Falleu? 

Doncs falleu, i què? 

Procureu no fallar en l'essencial: no equivocar-vos de cama si sou metges i n'heu d'amputar alguna, no deixar que un innocent es condemni si sou advocats, no permetre que cap alumne es desmotivi si sou professors... No falleu en l'essència, que és el servei; poseu-hi la intel·ligència, la voluntat, el cor, i la il·lusió... Però sobretot, feu allò que sabeu fer; per a viure tranquils. No accepteu càrrecs o tasques que van més enllà de les vostres afinitats només per amor al poder o a l'èxit; si treballeu en allò que estimeu, ho fareu bé; si s'us posa la pell de gallina com a mínim un cop a la setmana amb la vostra feina, ho fareu bé.

Fora d'això, prohibiu-vos la preocupació. 

Digueu que el vostre metge o la vostra religió no us la permeten.

Escolteu la pluja, el cop del vent de la nit. 

Mireu la muntanya, d'on ve tota la força, i us aixecareu per damunt dels verds turons. 

Negueu-vos a tenir pressa. Engegueu a regar qui us apressi; potser necessita que l'engeguin a regar per adonar-se que corrent no s'arriba enlloc. Allò que es fa bé es fa a poc a poc.

La perfecció molt poques vegades és necessària. Els ocells fan cagarades. I la natura, que ho ha fet tot tan bell, de vegades provoca que un parell de bessonetes innocents neixin enganxades pel cap, o que una criatura neixi sense ossos, o que una malaltia s'endugui la mare d'algú que acaba de néixer. 

No espereu que us abandoni el perill per abandonar la por, perquè si ho feu així, sempre tindreu por. 

No espereu a fer-ho tot bé per a deixar de preocupar-vos, perquè si ho feu així, estareu sempre preocupats. 

No mateu la vida ara per a viure-la més endavant; perquè si ho feu així, sempre la tindreu més endavant. 

Tot el que és, hi és al present; el que està al passat “era” i ja no existeix; el que està al futur, potser “serà”, i quan sigui, serà present, si arriba a ser. Tot el que de debò existeix, existeix al present; tot el que de debò anhelem i desitgem, ho hem de buscar al present si ho volem trobar.

Hi ha una programació genètica que intenta que siguem infeliços per tal que com a individus Homo sapiens cerquem nous territoris i aconseguim l'expansió de l'espècie. Si aconseguim ser conscients que només és una programació, un fenotip psicològic, una enganyifa de l'inconscient... podrem desprogramar-nos i instal·lar-nos al present, que és on creix la planta de la felicitat.

Treballeu dur, però per plaer, no pas per apagar una preocupació. Aconseguiu de gaudir amb el goig de servir a cada instant els rostres que necessiten el fruit de la vostra feina; mai no la feu per obligació; mai no us preocupeu per les valoracions alienes; tingueu com a únic patró l'aprovació de la vostra consciència i el benestar dels qui reben les conseqüències de la vostra feina.

Mireu la muntanya, la capa atzurada de l'atmosfera quan la travessa el sol, el romaní gemat i la seva flaire. Ompliu-vos d'art, creeu, imagineu, descobriu. L'art us presentarà vosaltres mateixos a vosaltres mateixos. Preneu la vida amb les mans, mireu-la de fit a fit, i gaudiu-la. A poc a poc.

Aquí està tot escrit.

Tot és aquí; en aquest silenci; lluny de les màquines i les estratègies. Aquí no hi ha remuntadors, ni cues, ni altaveus amb estridències, ni botigues, ni dogmàtiques asseveracions complexes. Aquí domina l'estètica del vent i la neu, la forma del pi negre, la plasticitat del gruix, blanc i fred... 

I si preguntes els "per quès", et respondrà el torrent, la suor o el fred, la gana o l'esgotament, i un raig de sol irisat damunt del blanc.

Aquí hi és tot, com en una llavor. I la resposta no surt de la calculadora neuronal, que no té ni inputs ni una percepció absoluta de la realitat. La resposta neix de l'estil que es desprèn de tot això, del traç de la llavor, de la simplicitat que transmet en to qui ho traça tot.

Els encens, les complicacions, i els anhels de metall i demés buidors, no superaran mai el llibre sagrat de la muntanya.

Mi pastor se hizo cordero

Escriu, si vols, complexes teologies, cristologies, i filosofies morals, si ho vols... entronitza-les... emplena't la boca de sons pedants i rimbombants d'intel·lectual pietós... Però al capdavall, el meu déu, amic, és la pell i la carn nua de la gent del meu poble, que ha de somriure i que ha de viure per imperatiu de l'únic déu que existeix, i que no suporta els legalismes ni les complexitats.

El meu pastor es va fer anyell; el meu rei es va fer servidor; i no pas perquè els “més” s'anomenessin Caps d'Estat, ni Prínceps, ni Eminències, ni Senyories, ni altres merdes seques vestides amb pompa i guarnides amb anells d'emperadors... El meu pastor es va fer anyell i servidor de tots per a mostrar el rostre veritable de l'únic déu veritable, que és aquell que anhela el somriure al rostre dels fills i de les filles del poble, el que estima les seves cançons i les seves festes, la seva fraternitat, el seu amor... 

Déu es consagra a la carn del seu poble, ni que el poble, potser, no sàpiga llegir; ni que acabi destrossat per la violència o pel desamor. Déu és la carn de les putes que tenen el somriure segrestat pels adoradors del diner i pels que fan la vista grossa als empresaris de les fires de Barcelona que es desfoguen als puticlubs, explotant els esclaus i els pobres. El meu déu viu al carrer igual o més que als sagraris. El meu déu té el rostre bru, les mans brutes i els ulls brllants. El meu déu és aquella nena que tothom es vol treure de sobre perquè genera problemes al sistema (ella s'ho ha buscat, diuen).

Estampa en pergamí dogmàtiques doctrines i lleis que aspiren a ser eternes... l'única paraula de déu és la vida del meu poble; i la vida del meu poble és el seu somriure i la seva llibertat. El meu papa és el pastor que s'ha fet anyell. 

El que està passant a l'Església, la por del Papa, i la profecia de Sant Malaquies.

Sant Malaquies. Imatge de Patricia Drury a la viquipèdia.

.

.

.

Vist des de fora, i sense mal rotllo, sembla que el Papa tingui por. 

Por de què? 

Hi ha moltes possibilitats. La menys creïble és la versió oficial; la que diu que té por de no tenir forces. 

Si confiés prou en els seus segons i tercers, no li faria por no tenir forces. Si tingués un bon equip i tot fos clar, podria ser Papa des del llit. Si els seus segons i tercers fossin persones honestes, no tindria por d'endur-se a la boca el menjar que li porten (per dir-ho metafòricament).

En la meva opinió, el papa podria tenir por dels documents que el seu majordom va fotocopiar i que poden estar en mans de ves a saber qui, i que podrien comprometre a ves a saber quantes persones de més amunt i de més avall, posant en perill la supervivència de la mateixa Església. 

El papa podria tenir por que algú acabés amb la seva vida de manera que semblés una mort natural; por, no tant per por a la mort, (que no crec que en tingui) sinó por perquè aquell qui el mataria tindria organitzat el conclau a on guanyarien els seus acòlits (s'hauria de veure si realment el proper conclau està lliure d'aquest perill). 

El papa podria tenir por que, a causa de la fuga de documents, i d'aquí a poc, hi hagués un papa acusat, o imputat, per a qualsevol falta fonamentada en els papers robats (de manera falsa o veritable, tant se val). 

El papa podria tenir por del fet que la seva feblesa creixent permetés que l'Església fos governada per qualsevol dels cardenals que (segons el diari italià La Repubblica) han col·laborat en el blanqueig de diners de la màfia, o per qualsevol dels prelats que (també segons La Repubblica) predicant una moral sexual arcaica i estricta, es troben hipòcritament a les saunes o a altres racons de Roma per a gaudir del que ells prohibeixen als seus súbdits. 

El Papa confia (ho vull creure així) que del conclau, i per intervenció divina, hi sortirà un pontífex jove, diferent, nou, que tindrà la decisió, l'astúcia i la valentia, d'escombrar els indesitjables del poder. 

L'error del Papa (segons la meva opinió) és permetre que Tarsício Bertone sigui el degà del col·legi cardenalici, i que, per tant, sigui el qui durà les regnes de l'immediat conclau. Em refereixo al mateix Tarsicio Bertone a qui el passat 20 de setembre li va ser concedit el IV Premi Internacional Comte de Barcelona; al mateix Bertone de qui el diari italià La Repubblica publica que no ha deixat de posar traves als intents de fer més transparent el IOR (L'Institut de les Obres de la Religió). Institut el qual, segons el diari La Repubblica, podria tenir vinculacions amb la màfia, amb polítics corruptes, amb terroristes i amb fabricants d'armes. També explica La Repubblica com en Tarsicio Bertone va desmuntar en poc més de sis mesos la comissió de cardenals que s'havia format per a treure a la llum tota la foscor de la gestió econòmica de l'IOR. A banda d'això, i des de l'1 de gener, el Banc d'Itàlia ha decidit suspendre les operacions amb els caixers del Vaticà, perquè aquests no compleixen les exigències internacionals contra el rentat de diners. Només per l'ombra de la sospita ja n'hi hauria prou per a fer-lo fora; el Papa hauria d'assumir aquesta responsabilitat abans de deixar el càrrec; igual com hauria d'excloure del conclau a Roger Mahony, sospitós de no haver actuat amb contundència contra sacerdots pedòfils als Estats Units; i acusat, també, d'haver-los encobert.

Sospito, igualment, que el Papa té por del que pugui passar al període de "Seu Vacant", ja que està estudiant de publicar un decret "Motu Proprio" que acceleraria l'inici del conclau.

Veient tot això, jo podria dir que tant se val, que, fet i fet, ja no em considero catòlic, i que cadascú recull el que sembra; que l'església porta segles essent una institució intolerant i que en certs moments històrics fins i tot ha estat de manera indiscutible una institució criminal. Però el fet és ara per ara, l'església és una religió més; i com a religió és respectable; i els milions de persones que hi creuen i que la tenen com a fonament de la seva vida mereixen una mica més de respecte per part dels que s'autoproclamen pastors i guies. Podria dir també que les idees del Papa i les meves estan a les antípodes les unes de les altres, i que no haig de perdre temps lamentant-me de les dificultats d'un oponent ideològic, però no ho veig pas així. El que separa les persones no són les idees sinó les intencions i les actituds. Jo puc estar més a prop d'un integrista carca i antiquat, amb un concepte doctrinal primitiu i fins i tot perjudicial per la societat, però que situa l'amor per damunt de les idees... que d'un progressista que fóra capaç de matar per allò en el que creu. I en aquest sentit, i sense sentir-me a favor del seu pensament, sí que em posiciono al costat de qui vull creure que ha fet un intent honest, però insuficient, de netejar la porqueria de dins del Vaticà; dins les limitacions amb què l'ha penat l'educació repressiva i classista que ha rebut; actuem segons som, i no triem qui ni com som.

Crec que el Papa s'equivoca si se'n va perquè té por; si té por, no té fe. 

No ha de tenir por ni dels seus propis errors, ni del que puguin publicar d'ell en un futur proper, ni de les conseqüències de les seves decisions valentes. 

Abans de la setmana que ve, quan li arribarà l'hora d'abdicar, a més d'en Bertone, hauria d'haver expulsat del col·legi de cardenals aquells dels quals sospita que tramen conxorxes per aconseguir el poder del Papat. Sospito que n'hi ha uns quants que ara per ara ja estan confabulant per aconseguir la poltrona que quedarà buida; aconseguir-la significaria per a ells poder continuar amb la corrupció dels diners i de la hipocresia. No cal ser gaire espavilat, ni rebre excessives llums per part de l'Esperit Sant, per a saber qui són els que no han d'entrar al conclau. 

Parlant d'infal·libilitats, avui El País publica un reportatge interessantíssim sobre l'aberració de la infal·libilitat papal (que en alguns moments de la història de l'església, i abans de ser proclamada dogma, va ser considerada un gran pecat) la seva història i algunes altres misèries de l'església.

Els dies que vindran ens aniran aclarint els esdeveniments. 

De moment, i com a curiositat en la qual no crec però que em fa gràcia, us transcric la profecia de Sant Malaquies referent al proper Papa:

In persecutione extrema Sanctae Romanae Ecclesiae sedebit Petrus Romanus, qui pascet oves in multis tribulationibus; quibus transactis, civitas septicollis diruetur, et Judex tremendus iudicabit populum suum. Finis.

Enmig de la persecució extrema de la Santa Església Romana, PERE el ROMÀ s'asseurà, i pasturarà les ovelles enmig de moltes tribulacions. Després, la ciutat dels set turons serà destruïda i el Jutge terrible judicarà el seu poble.

Val a dir que Tarsicio PIETRO Evasio Bertone, va néixer a ROMANO Canavese.

Si Bertone surt Papa en continuarem parlant...

"Quins crits, senyor?"

Ontinyent, origen dels Puigmoltó, imatge de Decar66 a la viquipèdia.

.

.

Gemecs. Esbufecs. Esgarips de plaer. Reverberacions de goig a les parets abillades d'or del palau reial.

-Exigeixo entrar! I vostè, Narvaez, no és ningú per impedir-m'ho!

-Amb tots els respectes, senyor; no cal que li expliqui que estic al servei de sa majestat, la reina Isabel II, i que tinc ordres expresses de no deixar passar ningú.

Sona un crit de mascle en zel que els fa fer un bot i que els violenta encara més. Segueix un xiscle que acaba amb un trèmolo i que es repeteix obsessivament.

-No deixarà passar el marit de la reina a la seva cambra matrimonial? -insisteix Francisco de Asís.

-No deixaré passar ningú, senyor.

-Vostè no sap amb qui està parlant! És conscient que sóc nét de Carles IV, i que està humiliant un gran d'Espanya! Ordenaré que embargolin els seus bens fins que em demani perdó públicament!

-No voldria ofendre'l, senyor; però mig país sap que Godoy li va passar al davant al seu recordat i estimat avi. A més, la semblança és evident; vostè és clavat al gran Godoy!

-Com gosa dir-me això!

-No és cap secret, senyor; tots els grans homes tenen punts febles. Carles I patia de quiragra, i tenia tanta gota que va deixar de ser bípede, pel bastó, que deien que era la seva tercera cama; Carles II era una mica obtús; Vostè... -s'atura, no gosa continuar.

-Jo, què? Digui! Em diuen Paquita, oi?

En Narvaez assenteix amb un lleu moviment de cap.

La veu de la reina es fa més aguda i repeteix cíclicament "Enric... Enric... Enric..." Després estrafà una mena de bram polifònic que provoca una expressió d'esvaïment al rostre de Francisco d'Asis.

-És en Puigmoltó, oi? Digui'm almenys això!

-A qui es refereix, senyor?

-No sigui ximple, Narvaez, que no sent els crits?

-Quins crits, senyor? -fa, amb el rostre impertèrrit, mentre a l'alcoba reial s'incrementen els gemecs.

Nou mesos després neix un nen preciós amb faccions de la Vall d'Albaida, al qual la reina Isabel II, i el seu marit Francisco de Asís, posen el regi i noble nom d'Alfons

El pa i el vi de l'eucaristia

Imatge de Mcapdevila a la viquipèdia.

No m'allunya, de l'església, la creença que el pa i el vi de l'eucaristia són el cos i la sang de Crist; al contrari; crec que l'església es queda curta en aquesta fe. 

Si jo fos déu, i m'adonés que milions i milions de persones creuen que sóc al pa i al vi d'una de les pregàries més sagrades, ni que no hi fos de debò, hi acabaria sent, només per aquest amor, per aquesta innocència, especialment per la fe dels més petits. 

Si jo fos déu i no fos Homo sapiens, però m'adones que milions i milions de persones creuen que sóc humà i que em dic Jesús, i que sóc viu al pa i al vi; per aquest amor em faria humà, i em faria pa i em faria vi, vius, dins del sagrari, per l'amor dels més petits. Ni que Jesús hagués estat un home i prou, jo, Déu, em faria "ell", per amor als més petits.

El problema del catolicisme és que molts han oblidat l'altra transsubstanciació, potser la més important: la transsubstanciació que diu que Déu és el cos i la sang dels pobres de la Terra, dels que ploren, dels que pateixen, dels que són a la presó, dels que són desnonats, d'aquells que la societat dels perfectes i dels rics expulsen com un gra de pus. Jesús ho va dir ben clar i va quedar escrit; però els que han interpretat les doctrines només s'han recordat del pa i del vi, i s'han oblidat que déu també es converteix en els qui passen gana, o fred, en els qui perden la casa, en els qui són menyspreats... A ulls dels poderosos de l'església, els pobres només són metafòricament el cos de Crist, mentre que el pa i el vi ho són de manera real, i a tot això ho anomenen dogma. Seria més molest per a ells considerar literalment que els pobres són déu, perquè això els obligaria a prioritzar l'amor vers ells, és més fàcil creure només en el pa i en el vi.

La transsubstanciació de Déu en tot, especialment en les persones, és l'autèntica fe, i els catòlics no és que es passin en aquesta fe, és que es queden curts. Les persones són déu encarnat.