Vaga d'estrès. Renovació de la declaració del 12 de març.

Renovació de la Declaració del 12 de març.

.

.

.VAGA D'ESTRÈS

Adverteixo a companys d'existència que començo una vaga indefinida de preocupacions i d'estrès.

D'ara endavant, i a causa de la crisi i d'altres històries, no em permetré cap preocupació. 

M'ocuparé, però no em preocuparé. 

I si no arribo al que s'exigeix, no hi arribo. 

I si tinc defectes, els tinc.

M'ocuparé (que no em preocuparé) de totes les qüestions essencials de la vida, prioritzant les importants per damunt de les que no ho són tant.

Les que no ho són tant són totes les que no influeixen en el servei directe a les persones.

La més important de totes és l'amor.

A la feina, faré tot el que podré, amb esforç, però sense preocupacions ni neguits, prioritzant les tasques que signifiquin un servei real a les persones, i deixant per quan pugui les tasques que tenen un caire més burocràtic.

Si no arribo a les tasques secundàries, serà perquè no hi puc arribar.

Per davant de les tasques secundàries, hi ha la meva família, el tracte amb les persones que m'envolten i que un dia se n'aniran; espero anar-me'n jo abans.

Per davant de la burocràcia, que compliré si puc, hi ha la vida, la pròpia vida, i la vida dels que m'envolten i de la humanitat sencera.

La vaga indefinida d'estrès afecta a tots els àmbits de la meva vida, no només al professional; el neguit i la preocupació, d'ara endavant m'estan prohibits; i la tranquil·litat i la filosofia d'estar concentrat al moment present (sigui de feina o de gaudi) passen a ser la política oficial del meu ésser. 

Si algú, a causa d'aquesta vaga, s'enfada amb mi, que pensi que és una vaga, i que a les vagues, sempre hi ha danys col·laterals. Li prometo que seran petitons, perquè les persones no seran desateses ni l'amor vers elles abandonat.

Qualsevol sofriment, si arriba, no serà a causa de la preocupació sinó de les circumstàncies del moment, i l'afrontaré.

Si aquesta política, implica un fre a les aspiracions de triomf professional, social, o del tipus que sigui, se me'n refot; el sol continuarà brillant i és molt bonic; i moltes vegades quan plou brilla un arc de Sant Martí.

I si a algú no li agrada, que s'hi posi fulles.

.

.

Carcassona.

Famosa per haver estat feu dels càtars, esdevé un decorat que s'esforça a reproduir l'edat mitjana de la manera com la fantasia del segle que vivim creu que fou. Sigui com sigui, aquest esforç aconsegueix una bellesa efectiva, enmig d'un paisatge dolç i natural. La inquisició amb les seves tortures es fa reclam; l'atracció de la foscor humana s'intensifica quan sabem que és lluny de la realitat objectiva i la centrem purament en una ficció morbosa. A Carcassona, hi trobem art i artesania, foc i nit, fusta i metall, edificis rònecs amb heures romàntiques a extramurs, un barri de gitanos que parlen català com a Narbona, bona gastronomia, i un turisme contundentment originari del principat.  

Assassins impunes. De nou pensem en Alcàsser.

En aquesta cantonada, 

les noies van pujar a un cotxe blanc 

amb quatre homes.

.

.

Divendres, 13 de novembre de 1992, a les deu del vespre, just quan estava passant tot, jo era al Restaurant Cavall Bernat, sopant amb una noia amb la qual començava a sortir, i amb la qual tallaria una setmana després, perquè aquella era una època en què jo era idiota i per excessiva prudència no sabia tractar les dones; les avorria; deixem-ho així. 

Tampoc no vull parlar d'aquest tema; només el trec pel vertigen que sento en adonar-me del sofriment intens i injust de tres noies joves a mans d'uns éssers desnaturalitzats, sense empatia, odiosos i odiadors, miserables i absolutament buits. Mentre jo sopava frívolament i parlava de qualsevol rucada, a tres-cents quilòmetres d'on jo era, es reproduïa el sacrifici de Crist, igual com tantes vegades s'ha reproduït el mateix sacrifici en aquest món estrany, sense que déu hagi baixat per impedir-ho.

I trec el tema perquè aquests dies torna a sonar el nom dels crims d'Alcàsser, a causa del fet ambigu i punxegut de l'alliberament de Miguel Ricart; l'únic que fou empresonat a causa crim. Sembla que campa pels carrers de per aquí fora com una ànima en pena, perseguit per periodistes voltors i insultat per alguns dels qui el reconeixen. Ahir, a les dues, va arribar a l'estació del Nord de Barcelona; ningú no sap per què, potser ni ell no ho sap.

M'he llegit els informes de les autòpsies de les nenes, així com les conclusions dels metges forenses. He fet un esforç per no odiar els monstres. He tancat els ulls per a suportar la idea de la brutalitat del sofriment, tan absurd i cruel. M'he sentit buit en visualitzar l'odi als ulls dels monstres; un odi buit, patètic, de misèria, de degradació humana. He recorregut, amb ajut del google Earth, els episodis del crim. He imaginat que viatjava vint-i-un anys enrere i que arribava a temps a la gasolinera MARI (ara Meroil) per a avisar les noies del perill que corrien i que aconseguia convèncer-les perquè deixessin de fer autoestop.

Amb quaranta-quatre anys, Miguel Ricart és més vell que ningú. Sembla que la seva família no vol saber res d'ell; i damunt del seu cap, hi plana una ombra fosca; el pes d'un inconscient que és impossible d'ensinistrar. Tothom, fins els que pateixen psicopatologia social, que probablement no sigui el seu cas, tenim un inconscient que de vegades plora encara que riguem, que crida encara que estiguem en silenci; un inconscient connectat a una realitat misteriosa que ens supera a tots i que ens recrimina els horrors existencials que engeguem, si és que els engeguem.

Miguel Ricart hauria de parlar; hauria de dir quins noms hi falten a la llista. Al cotxe blanc a on van pujar les xiquetes, hi havia quatre persones, i només dues han estat identificades i condemnades. Als cadàvers de les noies, hi van aparèixer els pèls púbics de fins a set homes; set homes amb l'ADN diferent als dels dos condemnats. Hi ha com a mínim cinc criminals, cinc monstres, que passegen pel carrer, amb absoluta impunitat sense que cap periodista els persegueixi i sense que ningú els escupi a la cara; Miguel Ricart, per força, ha de saber qui són. Que ho digui. El seu inconscient li ho agrairà. Parlar és una part del ben poc que pot fer per assuatjar la situació. 

Què li impedeix parlar? Amenaces? Morir no és greu quan la vida té tan pocs imants; el greu no és morir-se, el greu és morir-se sense tenir un sentit. Morir-se per a resoldre els dubtes de les persones que van perdre el que més estimaven (i de la forma més horrible) podria arribar a ser una mort amb sentit; i al capdavall, si amenacen algú amb matar-lo si parla, qui pot assegurar que no el mataran perquè no parli? Aquest home hauria de parlar. I és cert que ell diu que és innocent, però em costa de creure. M'he llegit les seves declaracions (les de llavors); fins i tot les he escoltades. Al moment en què les va pronunciar, reconeixent la seva culpa, no hi havia ningú que li posés una pistola a la templa, ningú que el torturés, ningú que el forcés a parlar amb aquell to amb què parlen els acorralats. Estic convençut que és culpable; no pas l'únic, però és culpable.

Corren molts rumors. Hi ha llibres prohibits. Hi ha el pare d'una de les noies condemnat per acusar sense proves. Hi ha un informe colpidor i sorprenent que corre per la xarxa i del qual no parlaré perquè aquest blog té la mania de reproduir només informacions contrastades; i en un tema d'aquesta mena, assenyalar com a sospitoses a persones concretes sense proves és d'una crueltat extrema.  

Que Ricart ho expliqui tot. Quants eren? Qui eren? A on són? Necessitem saber-ho.

Gran èxit esportiu de la nostra família al Cros de Terrassa

Sens dubte, el dia d'avui passarà a la història de la meva família pels èxits que han assolit els meus fills al Cros de Terrassa de Primària. 

I el cert és que no ho teníem previst. L'únic que li he dit al meu fill abans de començar a córrer la seva cursa de mil cinc-cents metres, és que no corregués, que no posés el seu cos al límit, que es centrés en acabar la cursa sencera i en no corre riscos innecessaris. Haig de reconèixer que sóc una mica paranoic i que sempre em fa por que els pugui venir algun atac o algun ensurt d'aquests que es llegeixen als diaris, i, sincerament, prefereixo que vagin fent, a poc a poc, i poder després esmorzar tots plegats ben contents. Però el meu fill, que té onze anys, normalment no fa cas dels meus consells ultraprudents, i ha acabat la cursa en segona posició. I el cert és que fa goig veure la seva alegria, tenint en compte que porta setmanes preparant la cursa i que hi corrien entre cent i dos-cents nens.

Encara ha estat més majúscula la sorpresa a la cursa de sis-cents metres de la meva filla, de sis anys, que mai havia competit, que és extremament tímida, i que no entén gaire els conceptes "guanyar" i "perdre"; ella només sabia que havia de córrer, intentant de fer-ho més de pressa que les altres nenes. 

I veient-la córrer no em podia creure que fos ella. Des de les grades, em fregava els ulls per a comprovar si aquell puntet verd que anava guanyant posicions, amb els cabells llargs voleiant amunt i avall, era qui em pensava que era. 

I ha arribat gairebé sola i primera a l'última recta. A l'últim, la nena que anava per darrere d'ella l'ha atrapada, però ella ha tornat a prémer l'accelerador, i haurem d'esperar a les llistes oficials per a veure si ha quedat primera o segona, però tant se val; l'autèntica victòria ha estat seva alegria en veure que li havia anat tant bé com al seu germà gran i que ens havia sorprès, ja que no ens ho esperàvem ni de bon tros; més aviat em feia por que es posés nerviosa, per timidesa, i que deixés de córrer.

En fi... tot això m'ha fet recordar les curses que fem als estius, ells i jo a la platja, damunt la sorra, des de fa molts anys, en un entorn natural i idíl·lic. Tinc gravacions a on el meu fill, amb quatre anys, corre amb mi damunt la sorra d'una platja solitària de Fuerteventura, empastifat de sorra i de llibertat; semblava un tuareg.

Continuo pensant, però, que l'important és l'esmorzar que fem tots junts, i el sol del diumenge; guanyar o perdre, tant se val. 

La prosa de Fleur Jaeggy. El secret de la seva manera d'escriure.

FleurJaeggy

Frases curtes, carregades de significació indirecta. 

El color de la frase atorga una significació afegida a la significació literal. 

El color de la frase no depèn del so de les paraules sinó del color que els objectes i les escenes descrites aporten a l'inconscient del lector. 

La narració no sembla feta per al lector, la qual cosa intensifica l'interès, però alhora està rotundament feta per al lector, la qual cosa fa que el lector gaudeixi sense avorrir-se ni embafar-se. 

La narració camina per descripcions inesperades poc o gens previsibles, la qual cosa augmenta l'interès del lector. 

No és políticament correcte, la qual cosa fa que el lector sàpiga, conscientment o inconscient, que en qualsevol moment pot trobar-se amb qualsevol esdeveniment, i això, evidentment, augmenta l'interès del lector.

.

:

Un relat que recomano de Fleur Jaeggy:

“Sense destí” dins del llibre “La paura del cielo”

.

.

El sarau que s'ha muntat amb la Moreneta fent de caganera!

Imatge de Misburg3014  a la wikipèdia

.

.

Davant del sarau que s'ha format pel fet que hi hagi caganers de la Moreneta, he fet una entrada al facebook que reprodueixo al blog perquè no es perdi:

La mare de Jesús feia caca. Jesús feia caca. El papa fa caca. El rei fa caca. Fins i tot el president Obama fa caca. Tots som iguals. Fer caca no és pecat. Fer caca és natural. Fer caca és sa. Fer caca és un acte tan noble com menjar o respirar. Fer caca ens torna més entranyables i reals, perquè ens mostra sense la disfressa de falsedat amb què el protocol occidental ens falseja. Visca fer caca! Santa Maria, mater cagatoris, ora pro nobis!

Al meu parer, amb les figuretes de la Moreneta fent de caganera, no hi ha intenció de ridiculitzar. Cada Nadal es fan caganers de tot i de tothom, amb molt de "carinyo"... Si haguéssim de reprimir totes les expressions que poden molestar a algú alguna vegada, no podríem viure. Els caganers, de qualsevol figura, són simpàtics i inofensius. Fer caca no és humiliant ni degradant. El caganer del pessebre no és un símbol de befa o de burla sinó una figura entranyable que ens recorda que tots estem lligats i units a la terra, que tots caguem, que tots som persones... La relació mental que molts dels que s'escandalitzen trenen entre fer caca i fer el ridícul és fruit d'una educació burgesa i carca, plena de protocols i formalitats artificioses, que dibuixen les persones com si no caguessin, com si no tinguessin cos, com si no fessin l'amor per tenir fills, com si els nens vinguessin de París, com si ningú es tirés pets. Ara bé, és cert que per enfortir determinades creences mitològiques i doctrines de grup, inventar-se enemics i menyspreus va força bé; crea lligams i seguretats.

Bo i que defenso el respecte a totes les sensibilitats, m'agradaria diferenciar entre les agressions indubtables i volgudes contra les persones, ni que siguin verbals, i qualsevol altre acció lícita que no fa mal a ningú i que representa una opció de llibertat més de les moltes que les persones tenim.

No és el mateix posar un caganer de la Moreneta que insultar les víctimes del terrorisme. No és el mateix saltar al carrer que fer apologia del nazisme; tot té un límit.

Tot i així, és impossible i insà viure pendents contínuament de reprimir qualsevol expressió, tradició o llibertat que pugui ofendre a algú, quan no és clar que hagi de ser així; sempre hi ha algú que s'ofendrà pel soroll de la pluja, per l'olor de terra mullada o per la lletjor del meu rostre.

I haig de dir que la gent que s'escandalitza de tot em desperten molta tendresa, perquè jo mateix quan era jove n'era un d'ells, i n'estava convençut; cadascú defensa amb sinceritat allò en què creu.

Per tot això, i reconeixent els límits de la llibertat que mai no s'han de traspassar, faig d'un reguitzell una llista improvisada de tot allò que no podríem fer, que no ens deixarien fer els escrúpols o les lleis o les normatives diverses... si visquéssim obsedits en tot moment per no molestar mai ningú fos qui fos aquest algú...

...i em surt que no podríem vestir-nos com ens vingués de gust, que no podríem fabricar caganers, que no podríem fer-nos petons en públic, que no podríem dur els cabells sense tapar en passar per davant d'una mesquita, que no podríem estirar-nos en un banc d'un parc a fer una dormideta, que no podríem du la roba escotada si no tinguéssim un tipus de model, que no podríem escriure històries o relats que posessin en dubte la moralitat dels personatges religiosos de qualsevol creença, que no podríem parlar en català en presència de castellanoparlants, que no podríem pronunciar mai les paraules cul pet penis pit vulva, caca, pis, que no podríem crear obres pictòriques o fotogràfiques amb plena llibertat creativa i sense censura, que no podríem manifestar el que pensem si el que pensem és subversiu a ulls d'algú o incita a la revolta o a l'agitació social, que no podríem cantar a la dutxa per no molestar els veïns, que no podríem escoltar La Trinca ni cantar bona part de les seves cançons, que no podríem caminar pel carrer de pressa, ni a poc a poc, sinó que hauríem de fer-ho al ritme que marca la majoria cívica i respectuosa, que no podríem comprar per al nostre despatx cadires diferents a les de la resta de l'empresa o institució on treballéssim, que no podríem posar testos d'un altre color al balcó de casa, que no hi podria haver platges nudistes, que no hi podria haver mesquites a Catalunya, que no hi podria haver esglésies cristianes a l'Iran, que no hi podria haver dones amb els cabells deixats anar al Iemen, que no podria dur ningú minifaldilla, que no hi podria haver rostres arrugats de vells mig nus de l'Índia a les portades de les revistes religioses ni que fossin missioneres, que no hi podria haver dones amb mocador al cap, que no hi podria haver cartells de carnestoltes, que no hi podria haver moltes de les disfresses que hi ha als carnestoltes, que no podria existir el programa de TV3 Polònia ni el Varsòvia, que no podríem manifestar el nostre amor en públic a persones del mateix sexe, que no podríem parlar de tu als avis, que no podríem anar amb barret a dins de segons quins edificis, que

no podríem anar sense barret a dins de segons quins edificis, que no podríem trepitjar l'herba dels parcs, que no podríem saltar pel carrer ni que ens hagués tocat la loteria ni que ens adonéssim sobtadament del privilegi de ser vius, que no podríem enamorar-nos d'una persona d'una altra raça, que no podríem dir que el rei caga o que s'equivoca o que comet un delicte, que no podríem resar mentre mengem, que no podríem menjar mentre resem, que no podríem creuar les cames en un temple, que no podrien, les dones, dur pantalons, que no podrien, les monges, liderar un moviment social que busqués el canvi del sistema vers una major democràcia i justícia, que no podrien els que fan de Crist a la passió aparèixer nus damunt de la creu, que no podrien els sense sostre dormir al carrer, o en un banc d'un parc, i que, per tant, serien multats per fer-ho, que no podrien, els qui no tenen casa, pixar rere un arbre... i podríem continuar... i vull afegir que totes aquestes coses que no podríem fer i que he escrit més amunt són casos reals, que alguna vegada han provocat l'enuig i l'escàndol d'algú...

Sempre dins dels límits de la dignitat humana... LLIBERTAT!

Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran, sense cercar-ho, a embellir la Terra.

Hi ha qui dels detalls lluminosos, que només poden despertar alegria o indiferència, en fa causes acarnissades; com si el ser o no ser de la humanitat pengés d'un fil, i com si depengués del triomf d'aquella causa aconseguir que el fil no es trenqués.

Ens ho podríem mirar amb uns altres valors; els detalls lluminosos hi són per a fer-nos feliços; o per a prescindir d'ells si no ens abelleixen.

No sé si m'explico. Imaginem un pare que va a veure a jugar a futbol el seu fill; aquest pare hauria només d'alegrar-se, tant si el seu fill guanya com si perd, tant si juga bé com si juga malament; perquè el futbol és un detall lluminós, és un regal que no es mereix, un “a més a més”, una porta a l'aprenentatge i a la il·lusió; al futbol, com a tots els detalls lluminosos, només s'hi guanya, només s'hi pot guanyar.

El mateix podríem aplicar als premis literaris; que ningú se'n faci mala sang si no guanya; tant si és un repte com si es tracta del Premi Sant Jordi; que ningú s'enfonsi un bri si convoca un repte i només se li presenta un relat a concurs; que ningú perdi ni un segon de son si un relat que escriu no agrada a algú, fóra mala senyal si agradés tothom, i el que compta de debò és que t'agradi i que t'ompli a tu, que l'escrius. I, podria dir encara més: de vegades, quan no agrada a determinades persones és senyal (per desgràcia) que has anat per on volies anar.

Igualment, no té cap mena d'importància si una cançó que has cantat no ha satisfet, o si un estil o una indumentària que has gastat ha fet enfosquir la ganyota d'un carca; o si el teu aspecte o presència no ha agradat a algú... Escrivim per gaudir, cantem per gaudir, ens vestim com ens agrada per gaudir, expressem la nostra identitat amb tot el que fem i estimem... per gaudir. I ho fem a la llum del dia o a la foscor de la nit, pels gats, pels esperits o per al president de la República Federal d'Alemanya; i només hi podem guanyar; només hi ha premi. 

A la vida, si hom és lliure, només hi pot haver premi; perquè gairebé tot el que fem és creació; detalls lluminosos que no han estat fets per a ser jutjats, sinó per al gaudi de qui els crea, per a expressar la grandesa d'estar vius. 

El problema apareix quan algú du a terme els detalls lluminosos per aconseguir un prestigi o una fama que esdevenen esquers d'una ambició contraria a l'espontaneïtat natural. Recordo un conegut que esquiava amb mi, i amb d'altres companys, i que quan ell mateix no aconseguia fer-ho tan bé com desitjava, s'amargava profundament; i el que és pitjor, si s'adonava que la resta de companys no ens exigíem prou pel que feia a esquiar cada cop millor, ens ho retreia i ens menyspreava. 

L'actitud de cercar una perfecció i una valoració excel·lents per part de la societat en tot allò que fem i estimem, en comptes de fer i d'estimar les coses per a sentir-nos bé nosaltres, és contrària a les lleis de l'existència i contribueix al podriment lent i subtil de la felicitat. Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran sense cercar-ho a embellir la Terra; i no pas pel fet de ser fidels a uns cànons imposats o a una excel·lència tirànica, sinó perquè seran persones més felices, més humils, menys ambicioses, més naturals, més alegres...