Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, December 1, 2013

Gran èxit esportiu de la nostra família al Cros de Terrassa



Sens dubte, el dia d'avui passarà a la història de la meva família pels èxits que han assolit els meus fills al Cros de Terrassa de Primària. 
I el cert és que no ho teníem previst. L'únic que li he dit al meu fill abans de començar a córrer la seva cursa de mil cinc-cents metres, és que no corregués, que no posés el seu cos al límit, que es centrés en acabar la cursa sencera i en no corre riscos innecessaris. Haig de reconèixer que sóc una mica paranoic i que sempre em fa por que els pugui venir algun atac o algun ensurt d'aquests que es llegeixen als diaris, i, sincerament, prefereixo que vagin fent, a poc a poc, i poder després esmorzar tots plegats ben contents. Però el meu fill, que té onze anys, normalment no fa cas dels meus consells ultraprudents, i ha acabat la cursa en segona posició. I el cert és que fa goig veure la seva alegria, tenint en compte que porta setmanes preparant la cursa i que hi corrien entre cent i dos-cents nens.



Encara ha estat més majúscula la sorpresa a la cursa de sis-cents metres de la meva filla, de sis anys, que mai havia competit, que és extremament tímida, i que no entén gaire els conceptes "guanyar" i "perdre"; ella només sabia que havia de córrer, intentant de fer-ho més de pressa que les altres nenes. 
I veient-la córrer no em podia creure que fos ella. Des de les grades, em fregava els ulls per a comprovar si aquell puntet verd que anava guanyant posicions, amb els cabells llargs voleiant amunt i avall, era qui em pensava que era. 
I ha arribat gairebé sola i primera a l'última recta. A l'últim, la nena que anava per darrere d'ella l'ha atrapada, però ella ha tornat a prémer l'accelerador, i haurem d'esperar a les llistes oficials per a veure si ha quedat primera o segona, però tant se val; l'autèntica victòria ha estat seva alegria en veure que li havia anat tant bé com al seu germà gran i que ens havia sorprès, ja que no ens ho esperàvem ni de bon tros; més aviat em feia por que es posés nerviosa, per timidesa, i que deixés de córrer.

En fi... tot això m'ha fet recordar les curses que fem als estius, ells i jo a la platja, damunt la sorra, des de fa molts anys, en un entorn natural i idíl·lic. Tinc gravacions a on el meu fill, amb quatre anys, corre amb mi damunt la sorra d'una platja solitària de Fuerteventura, empastifat de sorra i de llibertat; semblava un tuareg.


Continuo pensant, però, que l'important és l'esmorzar que fem tots junts, i el sol del diumenge; guanyar o perdre, tant se val. 

1 comment:

Argentina said...

Felicitats a tota la família en especial a la vostra canalla!!!