La guineu afamada i mal acostumada.

La guineu segueix el grup d'excursionistes. Es deixa veure. S'acosta, prudent, abaixant el morro. Aixeca els ulls. Observa. Resta atenta a qualsevol gest que li indiqui que algú té la intenció de regalar-li un tros d'entrepà. Si ens acostem a ella, fa un bot i recula. Però torna. I si no li fem cas, s'acosta fins al punt de posar el morro arran d'una motxilla. Fa cara de fam, de desesperació, de misèria. Quan la seva dèria pel menjar em fa témer que pugui mossegar alguna bossa o acostar-se massa a un infant, faig un crit d'aquells codificats (no excessivament estrident) que l'animal comprèn molt bé, i desapareix veloç com un llampec. La guineu és un animal molt intel·ligent i em fa l'efecte que sap qui és susceptible de donar-li menjar, i qui no ho farà de cap manera, perquè la prefereix “guineu” i morta de gana, que “gosset faldiller” demanant caritat als Homo sapiens.

Això ha passat avui, i és curiós que fa ben poc parlava en aquest blog de la meva oposició a les mascotes (quina coincidència!); oposició que no és compartida per molta gent del meu entorn.

La meva opinió, però, és que els Homo sapiens no hem de ser les mames i els papes dels altres animals. Quan els peixem, els destruïm; destruïm els seus costums ancestrals, els desnaturalitzem; esborrem, de vegades, els aprenentatges que els individus no humans es transmeten de generació en generació, perquè en contra del que molta gent es pensa, moltes espècies es transmeten aprenentatges; no tots els comportaments tenen un origen genètic. Els pardals, per exemple, ensenyen a volar les seves cries, i també les obliguen a menjar, espicossant-los el clatell.

La guineu és una depredadora de ratolins de bosc, d'ocells, de conills... La nostra petjada grollera ha foragitat una part ben grossa dels aliments de la guineu que avui hem vist, la qual ha substituït la seva vocació de caçadora per una dependència patètica vers aquests simis que som i que ens diem Homo sapiens. I així, ha nascut una simbiosi, entre els Homo sapiens i la guineu d'avui (Vulpes vulpes); similar a moltes d'altres simbiosis, com les del Amphiprion ocellaris i la Anemona nemorosa, o les del Homo sapiens i el Canis lupus familiaris. Però la simbiosi de la guineu i els Homo sapiens que la peixen té algunes ombres que me la fan indigerible; potser perquè trenca les pautes de comportament mil·lenàries de les guineus.I és que l'Homo sapiens és un animal que sovint crea dependències en la resta d'animals que l'envolten, i sobretot en aquells animals que converteix en mascotes; i ho fa més per compensar inconscientment desequilibris d'autoestima o d'autoafirmació que no per empatia; o en tot cas, l'empatia és usada per l'inconscient per a atorgar al conscient una sensació de poder que compensa frustracions emmagatzemades a la memòria.

La guineu d'avui s'ha fet captaire i submisa perquè el nostre embolcall tecnològic, i els processos que implica: la pressió humana, els residus, l'esgotament de recursos, la creixent urbanització d'espais naturals, la bretoleria... li han extingit l'aliment. I la repetició del gest de donar-li menjar és un mal favor que es fa a la identitat de la guineu i a la conservació i transmissió de la seva “cultura”.

.

.

Lamento la mort de Bin Laden.

Suposo que el títol del meu post, provocador, políticament incorrecte, i contrari a les pulsions naturals instintives dels individus i de les societats, fa necessària una explicació. O potser no, potser, segons com es miri, és bastant obvi el que vull dir.

Lamento la mort violenta de Bin Laden, perquè lamento totes aquelles morts produïdes per execució; ja sigui aquesta execució assassinat, venjança, terrorisme o acompliment d'una condemna. Qualsevol homicidi és un acte contrari a la dignitat humana, ni que a qui se li foradi el cap sigui Bin Laden, ni que qui sigui penjat sigui Sadam Hussein. Lamento la mort de Sadam Hussein com lamento el suïcidi de Hitler, com lamento les execucions ordenades pels tribunals als judicis de Nuremberg. La diferència entre les nostres societats humanes i les que d'humanes no en tenen gaire hauria de consistir en què nosaltres no matem els culpables, en què que nosaltres no apliquem la venjança, en què nosaltres no decidim la mort de ningú; ni per raons d'estat, ni per electoralisme, ni per rancúnia, ni per una suposada justícia universal. No dic que enmig d'una acció improvisada de defensa, algú, un cos de seguretat, o fins i tot qualsevol de nosaltres (ciutadans comuns), pogués arribar a produir la mort d'una persona (per la defensa d'un fill hom pot arribar a realitzar accions que mai no hauria dit). Però el que hauria de ser intolerable és decidir, des d'un despatx, l'execució sense judici (o amb judici) de qualsevol persona per monstruosa que sigui. Perquè la mort d'un líder no acaba amb les accions violentes dels que el segueixen. Perquè l'execució d'un genocida li estalvia al genocida la humiliació del judici, el trauma de mirar cara a cara les seves víctimes, la duresa de contemplar la seva acció sense la falsa aurèola de la glòria, l'oportunitat de poder descobrir algun dia el color fastigós de la covardia i de la crueltat que han brollat de dins d'ell mateix. Perquè la mort d'un tirà acaba amb el seu dolor, l'allibera de la presó perpètua, i el que és més important, li impedeix el llarg camí dels anys de captiveri vers una rectificació vital. La derrota del mal no consisteix en destruir qui el comet sinó en destruir el mal que hi ha dins d'ell.

Cert és que un conseller del president Obama va afanyar-se a explicar que de primeres no el volien matar i que ho van fer perquè es va parapetar; però el meu problema és que sóc molt mal pensat, i em costa creure que, amb les tecnologies d'avui dia, no el poguessin capturar viu. Se'm fa feixuc també comprendre per què va haver de morir la dona que suposadament va fer d'escut humà i darrere de la qual diuen que es va amagar Osama. Torno a ser mal pensat. Demano perdó pels meus mals pensaments i prometo reprimir-los i tornar a les opinions correctes. Però ai... els meus mals pensaments tornen, i de nou veig difícil comprendre per què no van poder capturar-lo viu. Se'm fa estrany, també, entendre perquè el van llençar al mar; ¿quina millor prova de la seva mort no hauríem tingut que el seu propi cadàver? És estrany. I torno a ser mal pensat.

Em posen la pell de gallina (hi tinc dret, la pell és meva) les declaracions de tants homes d'estat que celebren una mort. “Quan el comando va confirmar la mort, a la Casa Blanca va esclatar l'eufòria”, publica La Vanguardia.

Digui el que digui Obama, avui, el món és menys segur, perquè molta gent, i durant molts anys, buscarà la venjança. El terrorisme islàmic no era només Bin Laden. Una execució no arregla res, ni retorna les vides dels que van morir al 11-S, ni les vides dels morts de la guerra d'Irak, ni destrueix el terrorisme. Avui el món és indubtablement menys segur, i Bin Laden, que hauria d'estar empresonat, ja ha deixat de patir.

Natura i fantasmes als boscos del Llac Petit i l'antic Hospital del Tòrax.

Bo i els meus quaranta-dos anys, les rodalies naturals de Terrassa no deixen de sorprendre'm. Cap al nord-oest, més enllà dels últims habitatges, travessant ja els primers contraforts que apunten a Sant Llorenç, s'estén un paradís de pins, estepes, alzines, roures, romanís, farigoles, brucs; camins entercs entre codines; turons encesos pels raigs d'un sol primaveral; un llac, que es diu Petit, però que de petit no n'és gaire, on, de tant en tant, i quan ataca la calor, s'hi remullen persones que potser no tenen recursos per anar a la piscina, o que consideren que no cal pagar diners per a gaudir de l'aigua, o que pensen que és millor fer-ho ran del verd i flairant resina i humus en comptes de clor i aromes de bossa de patates xips. L'aigua del llac petit, tot s'ha de dir, no fa gaire bon aspecte. És fàcil imaginar la bellesa d'aquests indrets a la prehistòria, quan la natura posseïa la plenitud de la seva imatge, l'empremta virginal de les forces de l'univers en aquest punt del planeta Terra; una estesa plana, amb Montserrat per ponent i Sant Llorenç al nord, sense torres de metall ni construccions asèptiques; sense cap més so que el vent agitant els caps dels arbres i els udols dels animals en llibertat. 

I tots aquests paratges, els excursionistes, sovint, els deixen enrere; a causa de la proximitat del Massís de Sant Llorenç del Munt, que atrau amb més força. 
Els camins que ens hi acosten, parteixen de l'antic Sanatori del Tòrax, meca dels afeccionats a l'ocultisme (psicofonies, psicofotos, espiritisme...) i actual Parc Audiovisual, on s'han rodat pel·lícules de renom com "Los Sin nombre", "Frágiles", o "Ouija", i on hi ha treballat, entre d'altres, l'actriu Ally Mc Beal, i on a més s'hi han elaborat programes d'audiències trencadores, i continguts turbulents, com "La Caja".

De tornada, ens vam trobar un animaló un xic malmès, que té mala fama, però que fa mil·lennis que viu en aquest bosc; i l'hem de considerar tan bo i tan necessari com els pins, les caderneres o els senglars.

El cap de setmana que ve, Terrassa és modernista.

El cap de setmana que ve, Terrassa viu la seva IX Fira Modernista. Els carrers del centre de la ciutat, i molts dels seus habitants, es disfressen d'època, per a reviure una de les etapes històriques més intenses de la vida de la ciutat i del país. Art, artesania, ciència, tecnologia, arquitectura, música, història, humor, bellesa, sorpresa...

Des dels seus inicis, la Fira Modernista ha esdevingut una mena de Festa Major de Primavera; una Festa major temàtica, de bon gust, divertida i educativa.

De tot el que hi he llegit, en destaco les següents activitats; tot i que n'hi ha moltes més, i segurament més interessants, perquè cadascú té els seus gustos.

Conferència "La física al Modernisme" a la Masia Freixa, divendres sis de maig a les dotze del matí.

Cafè-teatre a la Societat Coral "Els Amics" C/Pantà 57, divendres sis de maig a les onze de la nit.

Visita guiada a l'edifici modernista de l'Escola Industrial, dissabte, 7 de maig, a les 10:30 del matí.

Passejades en carro i taller de maquillatge modernista, a la zona de Picnic del Parc de Sant Jordi, dissabte, 7 de maig al matí, fins a les 14h.

Cantades de caramelles, a la balconada de la casa Baltasar Gorina (Font Vella, 93), dissabte, 7 de maig a les 11:30. I al balcó de la Casa Jacint Bosch, carrer del Teatre, 4-6, disabte, 7 de maig a le 12:30. I a les 13:00 al balcó de la Casa Alegre de Sagrera.

Visita teatralitzada a la Casa Alegre de Sagrera, amb els seus personatges, dissabte, 7 de maig a les 11:30, a la casa Alegre, Font Vella, 29. (i fins a les 13) I també diumenge.

Arrossada Modernista, recordant les colles de treballadors i treballadores que a principis de segle XX anaven a fer un arròs amb congri al bosc. Plaça del Dr Ventalló a les 14, del dissabte 7 de maig.

Visita guiada al nou Teatre Principal, dissabte 7 de maig a les 17:30.

Concentració i exhibició de cotxes i motos antics a les 9:30 del diumenge 8 de maig; al Raval de Montserrat i a la Plaça Nova.

Que vénen els Carlins! Que vénen els federals! diumenge, 8 de maig, a les 11:45, a la Plaça Vella.

Teatre científic: "Converses entre Marie Curie i Dimitri Mendeleiev" al mNATEC, a les 12 del diumenge 8 de maig.

I desenes i desenes d'activitats més, permanents o esporàdiques... A banda de la disfressa generosa que abraça amb rauxa l'urbanisme i la ciutadania.

No a les mascotes.

M'adoptarà un lleó si em troba per la sabana? Decidirà tenir cura de mi i lleonitzar-me? No? Doncs jo tampoc no adoptaré un lleó, ni l'antropoformitzaré, ni l'engarjolaré, ni li ensenyaré a donar-me la poteta o a jugar amb els antílops. I un llop? I una boa? I un mapache? I un huró? No... És un insult a la dignitat d'aquests individus tractar-los com a bebès humans quan en realitat són éssers que han nascut per a la llibertat. El que cal és protegir els seus habitats, respectar l'emprempta original de la natura, i acceptar les lleis que regulen les relacions naturals entre les espècies.

Sense ànim d'ofendre, hi ha individus Homo sapiens que projecten les seves mancances afectives damunt d'individus d'altres espècies i els creen una depèndencia que no deixa de ser un empresonament, així com la destrucció de la seva identitat i de la seva llibertat.

No a les mascotes.

Així, així, perd el Madrid. O les raons per les quals ahir va perdre.

Els temps que corren dins del món del futbol són clarament metafòrics; i del desenvolupament dels esdeveniments se'n poden treure aprenentatges útils per a la vida de les persones.

Quan, en la pràctica d'un esport, la violència deixa de ser una desafortunada excepció i es converteix en l'estratègia d'un equip, es podrà, potser, guanyar una batalla, però, a la llarga, es perdrà la guerra. I la derrota serà responsabilitat de qui hagi decidit l'estratègia de la violència.

Era clar que la manera de jugar de Pepe, fonamentada en l'impacte físic continuat contra els seus rivals i en l'agressió simulada i la provocació, tenia els dies comptats; la seva imminent expulsió era només qüestió d'hores de joc. Cap jugador que tingui aspiracions a triomfar dins del futbol pot fonamentar el seu joc en la violència. El futbol no és lluita lliure. I ahir, Mourinho, Pepe i el seu equip, van recollir els fruits de l'estratègia de la confrontació física. Quan al Barça el deixen jugar a futbol, quan ningú no substitueix un esport que és d'habilitat i d'intel·ligència, per un esperpent patètic de violència disfressada... llavors, sens dubte i de moment, el Barça, la república de Josep Guardiola, ara per ara és el millor equip.

I ara, ni que sigui una obvietat, posaré en dubte la perillosa estratègia de Mourinho de cercar el zero a zero, que alguna vegada li ha donat resultats, però que certament, i segons la meva modesta opinió, a la llarga, i sobretot davant del Barça i dels equips que juguen (o que en el futur jugaran) com el Barça, condueix a la derrota. Perquè buscar el zero a zero té el perill que en un moment donat del partit t'expulsin un jugador i el sistema defensiu que sigui se'n vagi a norris, o que es lesioni algun individu essencial per a l'estratègia, o que algunes de les ocasions del rival es converteixin en gol; i llavors ja no hi ha un zero a zero, ja hi ha un zero a un, i el pla es converteix en un boomerang que aniquila les aspiracions de l'equip. Això és el que li va passar ahir a Mourinho; i com que per a ell és tan humiliant reconèixer-ho, s'inventa culpables; i el que és pitjor, es creu les seves invencions.

Per tant, ahir va perdre Mourinho, ahir va perdre l'estratègia del boicot al joc, ahir va perdre l'estratègia de la violència (igual com va perdre a la final del mundial quan Holanda va intentar aplicar-la); la culpa fou només de Mourinho, de Pepe, i de tots aquells que es pensen que repartint llenya es guanyen títols.

Queden noranta minuts, però m'inclino, convençut, per la victòria; no pas apel·lant a un sentit de justícia universal, que no guanya sempre, sinó més aviat perquè tinc fe en l'eficàcia del sistema de joc modernista de Josep Guardiola; el millor estratega dins del camp, i fora del camp.

.

.

Lliurament de Premis del VIII Concurs Literari Vila de Gràcia. Lloses de llicorella a la Vil·la dels Coloms.

Vinc de Gràcia. Tot un plaer. On si no vaig errat, ha guanyat un relat que du per títol "Tarantínides". I ja em perdonarà l'autora, però no he tingut temps d'apuntar-me el seu nom.

Jo he gaudit del goig de ser un dels finalistes amb un relat "negre"; dels de misteri; d'aquells que no necessàriament acaben bé, i que du per títol: "Lloses de llicorella a la vil·la dels Coloms". La meva intenció amb aquest relat ha estat anar creant intriga en el lector. No sé si ho he aconseguit; però aquest era un dels objectius. Us el poso a continuació per si us ve de gust llegir-lo.

Lloses de llicorella a la Vil·la dels Coloms

(Finalista al VIII Concurs Literari Vila de Gràcia.)

I

Al rebedor de la casa unifamiliar de la Cristina Montagut, hi ha un cadàver. És el cadàver d'un home d'una cinquantena llarga d'anys, que jau bocaterrosa davant la porta, enmig d'un bassal de sang. El nom de la casa és “Vil·la dels coloms”; un rètol de ceràmica policromada ho deixa ben clar a peu de carrer, al costat de la reixa d'entrada al jardí. La reixa rodeja el jardí; i el jardí envolta la casa. El jardí és curull d'arbres: cedres, avets i pins, que el senyor Fermí Soldevila ha anat plantant al llarg dels vint-i-dos anys que fa que viuen a la casa; els mateixos anys que fa que es van casar. El sòl del jardí està cobert d'una gespa perfectament segada. A la part del darrere de la casa (al tros de jardí que queda amagat de les mirades indiscretes), hi ha una piscina. La Susanna Soldevila, la filla de la Cristina i del Fermí, s'hi banya sovint. Li agrada, especialment, nadar-hi nua a les nits de lluna plena.

En aquests moments, la Susanna és al pis de dalt de la casa, dins d'una banyera curulla d'escuma. Se sent estranya, perquè avui, i no fa pas gaire estona, s'ha comportat d'una manera diferent; podríem dir que ha fet alguna cosa que ella mai no hauria pensat que fóra capaç de fer.

Sona el telèfon. La Susanna no necessita sortir de la banyera per a despenjar l'auricular. És per això que, gairebé sense immutar-se, allarga el braç, agafa l'aparell, i se l'acosta tot seguit a l'orella dreta.

-Digui'm?

-Susi?

-Mama? Ets tu?

-Sí, sóc jo? Com va?

-M'estic banyant.

-A la piscina?

-No. A la banyera. M'estic banyant a la banyera. I alhora em bec un vodka amb taronja.

-No m'agrada que beguis.

-Ja ho sé, mama.

-Que hi ha el teu pare per aquí? Digues que s'hi posi.

-No puc dir-l'hi, mama. O més ben dit: puc dir-li, però ell no m'escoltarà.

-Deixa't de bròquils i digues que s'hi posi!

-Si vols, l'hi dic; però no em sentirà pas, perquè és mort.

-No m'agraden aquesta mena de bromes.

-És mort, mama; l'he matat jo mateixa. El papa és mort; no és cap broma.

-Susi, prou! Digues al teu pare que s'hi posi!

L'estira i arronsa s'allarga si fa no fa uns deu minuts. A l'últim, la Cristina Montagut acaba presa d'un atac d'histèria. La Susanna, en canvi, està molt tranquil·la. La seva mare, dominada per la histèria, li informa que ara mateix agafarà el cotxe i es dirigirà cap a la Vil·la dels Coloms. La Susanna calcula que trigarà unes cinc hores i mitja a arribar, perquè és a Madrid, a sis-cents quilòmetres de distància; temps suficient perquè ella pugui enterrar el cos i deixar-ho tot net com una patena. Xarrupa, encara, un últim glop de vodka amb taronja abans de sortir tranquil·lament de la banyera i disposar-se a començar la feina.

II

La Cristina, com és lògic, prem excessivament l'accelerador al llarg del seu trajecte de Madrid a Barcelona. El cor li batega com una metralladora. Està convençuda que la seva filla no diu la veritat; és impossible que la nena hagi matat el seu pare, no té cap sentit. No obstant això, la mateixa absurditat de les paraules de la seva filla l'omple de temor. Se li passa pel cap de trucar a la policia, però ¿quina necessitat hi ha de muntar un escàndol quan el més probable és que la nena s'hagi pres una píndola d'aquestes que avui dia reparteixen a les discoteques i hagi començat a imaginar-se bestieses? Però... i si en lloc d'imaginar-se-les, les ha realitzades? Pensa a trucar a la Mati, la veïna; és una xafardera i corre el risc que demà tota la urbanització conegui la bogeria de la nena, però no pot més. Detura el cotxe en una àrea de l'autopista. Treu el mòbil i res! No hi ha cobertura. Plora sorollosament. Surt del cotxe i es mou una mica, no fos cas que, en algun punt de l'àrea, l'ona arribés millor; no hi ha manera. Li arriba un soroll des de darrere d'un arbust, com si algú es mogués amb nerviosisme; xiscla i se'n torna corrents al cotxe. Agafa de la guantera el revòlver que el seu marit s'entesta sempre a portar i se'l posa a la butxaca. Es torna a sentir el soroll. Corredisses. Un gat passa veloç ran del vehicle. Respira més tranquil·la. El cel de la nit està completament esbandit. Distingeix el polsim blanc de la Via Làctia i les principals constel·lacions. La celístia il·lumina el paisatge erm del desert dels Monegros. Sospira, i per primera vegada, des de fa molts anys, es posa a pregar. Tan bé com li anava la vida abans que li passés tot això i no se n'adonava prou! Necessita recuperar la tranquil·litat.

Aparca el cotxe d'una frenada brusca davant la rajola policromada de la Vil·la dels Coloms. La llum carbassa del jardí està encesa. Obre la reixa amb brusquedat, alhora que crida “nena” amb la veu trencada. No rep cap resposta. La porta de l'edifici principal de la casa és oberta. Torna a cridar “nena”. Entra angoixada a les habitacions de la planta baixa; estan buides i estranyament endreçades. Puja al primer pis. Entra al bany on fa unes hores la Susanna es relaxava. És buit, i tot net i polit com una patena. Revisa les habitacions una per una. No hi ha ningú a la Vil·la dels Coloms, ni viu ni mort. Surt al Jardí. Crida “Susanna” amb totes les seves forces. No li arriba cap resposta. Torna a dins la casa. S'asseu al sofà i esclata en un plor desconsolat. En aquest precís moment, sona el telèfon. L'agafa neguitosa.

-Digui'm?

-Mamà?

-Susanna... on collons ets? -la veu se li trenca.

-És igual on sóc, mama. Escolta'm una cosa.

-Què...?

-Damunt de la llar de foc...

-Em vols dir on cony ets? -li demana amb brusquedat, tallant-la.

-Mama, deixa'm parlar o no em veuràs mai més.

-Què vols dir?

-Damunt la llar de foc hi ha un DVD, el veus?

S'aixeca amb la respiració accelerada. Agafa una caixa transparent, amb un disc a dins que no té cap referència.

-Ja el tinc! I ara què?

-Posa el DVD al reproductor i mira-te'l.

-Per què em fas això, Susanna? Què està passant?

-Mira't el DVD i després parlem -el to de la seva veu té una estranya calidesa. Penja sense més explicacions.

III

Posa tremolant el disc dins l'aparell. La neu de la pantalla del televisor deixa pas a la visió del dormitori dels senyors Soldevila-Montagut. Asseguda damunt la vànova de punt, hi apareix la Susanna, plorosa i amb expressió d'horror. La imatge està presa gairebé des del sostre, i es veu clarament que ha estat obtinguda mitjançant una càmera oculta. Davant la Susanna, el senyor Fermí Soldevila camina neguitós amunt i avall de l'habitació. “Sigues bona minyona, Susi; com sempre has estat” diu ell, amb un estrany trèmolo a la veu. I continua: “Tinc les meves necessitats, i tu sempre ho has entès! Per què ara no? Digues... per què?”. La Susanna esclata en un bram, i s'endú les mans a la cara. “Perquè m'he fet gran, papa! Perquè m'he adonat del que has estat fent amb mi durant tota la meva puta vida” La veu de la noia es fa difícil d'entendre, perquè es barreja amb el plor. “Doncs continuarà sent així; perquè si no... em suïcidaré; no ho podré suportar. Potser és això el que vols... que acabi d'una puta vegada!” L'home fa veu d'esgotat; deixa de caminar per l'habitació i s'asseu al costat de la seva filla. “M'és igual, papa. Ha arribat un punt que el que puguis fer amb la teva vida m'és ben igual” La noia ho diu sense deixar de plorar. “Però el que no t'és igual és haver de morir tan jove, amb només divuit anys, oi que no?”, diu en Fermí Soldevila molt a poc a poc. “Què estàs dient, papa? No insinuïs bestieses” La Susanna fa l'efecte que no es pren seriosament l'amenaça del seu pare, que continua en aquest to: “Jo no ho faré pas; no tinc prou valor, ho reconec. Però si em dónes carabassa, si no ets prou afable, si no m'obeeixes... tinc maneres i diners per acabar amb tu, amb el teu xicot, amb els teus amics... I et juro que ho faré! ¿Per què et penses que t'han anat deixant tots els xicots amb qui has sortit? Alguns van entendre assenyadament les meves amenaces; un no va cedir, i va acabar malament...” La noia xiscla i cau de genolls davant del seu pare. “L'Ignasi!”, crida ella, “No va ser un accident! El vas matar tu!”. L'home li diu amb cinisme que no cal que s'aixequi de terra, que la posició en què es troba ja li està força bé de cara al que ara mateix té intenció de fer amb ella; i perquè quedi clar que no ho diu només amb ironia, arriba a la consumació de l'acte amb una exhibició de violència difícil de digerir per a qualsevol persona amb sensibilitat, i impossible de digerir per la Cristina Montagut, que s'ho mira tot amb la boca oberta i els ulls negats de llàgrimes. Profundament contorbada, atura el reproductor i es posa a plorar; se sent com en un altre món, com si tot el que li està passant fos irreal. Just en aquest instant torna a sonar el telèfon.

-Digui'm! -la veu se li esquerda.

-Ja l'has vist, mama?

-Filla meva, com és possible? No m'ho puc creure! -l'exclamació de la Cristina torna a convertir-se en un sanglot que la deixa sense respiració -. Ho sento molt... Mai no hauria imaginat que...

-Deixa-ho estar, mama... -fa la Susanna, tallant-la -. Ara ja saps per què he matat el papa, oi?

-Sí, però no calia, nena... No calia! Si m'ho haguessis explicat, ho hauríem arreglat d'una altra manera. Filla meva, hauríem trucat a la policia!

-No hauria servit de res. La policia no hauria matat el papa; jo, en canvi, sí.

-Ho sento molt. Jo...

-Prou mama. Les lamentacions no serveixen de res. Ara et diré el que faré. És molt important que m'escoltis.

-Digues.

-Ara, mama, em vaig a matar. És el que faré, mama; em suïcidaré.

-No diguis això, criatura; no em facis més mal. Què en trauràs de matar-te? Torna cap aquí de seguida! No direm pas res a la policia. Explicarem que el papa ha marxat i que no sabem on és.

-No, mama. Jo ja no tinc raons per a continuar vivint. I no és només pel que em feia el papa, saps?

-Doncs per què més és, filla meva? Digues! Per què?

-Hi ha un altre DVD, mama.

-Un altre DVD?

-Sí, mama. Mira a sota el matalàs de la meva habitació. Després, si vols, tornem a parlar; i ja veuràs com em donaràs la raó; em diràs que el que haig de fer és matar-me.

-No diguis això, tresor. No diguis això! -crida fora de si la Cristina Montagut. Però la Susanna ja no la pot sentir perquè, ha penjat.

IV

El visionat d'aquest segon DVD porta la Cristina Montagut a les portes del desmai; car es pot contemplar a si mateixa fent l'amor amb l'Eduard, l'actual xicot de la Susanna. Diuen que el coit és una de les pràctiques més belles de fer, i més lletges de contemplar (ho diuen, és clar, els qui no són aficionats a la pornografia; la Cristina no n'és); i més esfereïdor li resulta encara a la Cristina pel fet de veure's ella mateixa amb els seus quaranta-set anys rebolcant-se al seu propi llit de matrimoni amb un xicot de vint-i-un, que a més té força possibilitats de convertir-se en el seu gendre. D'aquí a vuit mesos, ell i la Susanna s'havien de casar. La història no s'acaba aquí, perquè després d'aquesta relació (gravada fil per randa) amb el xicot de la seva filla (força apassionada i imaginativa, tot s'ha de dir; la sexualitat és un art amb moltes possibilitats), apareix novament al televisor la Cristina, aquesta vegada abraçada al Felip, el millor amic del seu marit, nus tots dos; i també dins del llit conjugal, xisclant d'èxtasi com dos posseïts, amb una dèria difícil de descriure amb mots.

Després de dues hores d'imatges tòrrides, el DVD torna a mostrar la neu del televisor, i la Cristina no reacciona. Es mira els minúsculs llampecs de la pantalla (llampecs que els experts atribueixen a la radiació de fons de l'univers) i sent que desitjaria fondre's, desaparèixer. La mort per a ella en aquest moment no seria suficient; el que li caldria és no haver existit mai.

Torna a sonar el telèfon.

-Ho veus, mama? M'haig de matar.

-No diguis això. Sóc jo qui s'ha de matar; no pas tu!

-El papa m'espantava els xicots, i fins me'ls matava; i tu me'ls prens -la seva veu continua semblant estranyament freda i tranquil·la.

-Anava beguda; comprens? La nit que va passar allò amb el teu Eduard, estava completament borratxa! I només va ser una vegada!

-Déu n'hi do, quines perversions, bo i anar borratxa! Què vols que et digui, mama? No sé si creure-m'ho. I ni que anessis borratxa... ets una promíscua! Mira't amb el Felip! Que, de fet, a mi tant m'és que t'ho facis amb el Felip; ho he posat al DVD només perquè contemplis el teu vici, perquè t'adonis que no em mamo el dit i que sé de quina pasta estàs feta.

-No tens dret a parlar-me així. Jo, al Felip, me l'estimo. I si no he deixat el teu pare, és perquè sempre he estat convençuda que li faria molt de mal. Fugir amb el seu millor amic! T'imagines? Avui m'has mostrat com és el meu marit! I si arribo a saber abans quina mena de monstre és... et juro que l'hauria enviat a fer punyetes sense pensar-m'ho ni un segon! Jo adoro el Felip! Fa anys que ens entenem! Si vols anomenar-me adúltera, fes-ho; però jo no tinc la culpa que sigui amic del teu pare. ¡I tu fes el favor de tornar a casa ara mateix, vida meva, que la mort no arregla res, ho empitjora tot! Torna, si us plau, torna! -i es posa a bramar.

-Me l'has feta massa grossa, mama. S'ha acabat tot. Ara penjaré i descansaré d'una vegada.

-T'estimo, filla meva! Si això et serveix d'alguna cosa: hagi passat el que hagi passat, t'estimo! Si us plau, torna! Parlem-ne mirant-nos als ulls! I si després continues decidida a matar-te, jo no m'hi ficaré.

Es fa un silenci.

Passats uns segons, la Cristina sent plorar la seva filla; després, una respiració lenta i feixuga.

-D'acord -diu la Susanna, finalment -. Tornaré només amb una condició.

-Digues, vida meva!

-El papa està enterrat al jardí, al costat de la pomera, ran de la piscina. A dins de la butxaca de la seva americana, a l'alçada del pit, hi té una carta, amb un escrit. El vaig deixar allà per si algun dia algú trobava el cadàver. Vull que desenterris el papa i que agafis l'escrit. D'aquí a tres hores et tornaré a trucar i et demanaré que em llegeixis l'escrit. Si ho fas, tornaré a casa i parlarem. Si no ho fas, em mataré.

-Però per què...

-No preguntis, mama. Fes-ho! -i penja, deixant la Cristina desfeta i a punt del col·lapse.

V

No deixa pas de sanglotar quan s'apropa a la piscina, vora la pomera, a l'única superfície del jardí on la família Soldevila-Montagut encara no hi ha cultivat gespa perquè tenien la intenció d'instal·lar-hi ben aviat lloses de pissarra llicorera. Hi descobreix la terra remoguda, tendra, fosca. Comença a fer forat amb l'ajut de la pala del seu marit. Li ve un tragit. S'ha d'aturar. Perboca. S'eixuga els llavis amb un mocador de paper. Continua cavant. De tant en tant s'atura i aixeca els ulls al cel; continua esbandit. Una estrella fugaç s'escola firmament avall com una llàgrima de llum que es desfà. Es planteja de trucar en Felip per explicar-li el seu drama, perquè ja no pot més. Sap que no ho pot fer; són les cinc de la matinada i el Felip és amb la seva dona a casa seva. Intenta de cavar amb més rapidesa, vol acabar amb aquest martiri d'una vegada.

Cap a tres quarts de set del matí, li sembla palpar un cos amb la pala. Augmenta la intensitat del seu plor i s'endú les mans a la boca. De seguida es refà, no es pot permetre demores; aviat es farà de dia i la Susanna no trigarà a trucar-la. Aparta, amb cura, la terra del cos mort que descansa bocaterrosa dins del forat. Deixa la pala, i amb molta angúnia s'introdueix dins l'orifici immens i intenta de girar el cos per accedir a la butxaca davantera de l'americana. Li costa molt més del que es pensava. A l'últim, ho aconsegueix i clava la mirada, amb por, al rostre del difunt. Es queda gelada; el mort no és pas el seu marit, sinó en Felip. Del pit li surt un esgarip que no se sap aturar. Quan alça la vista descobreix la mirada freda de la seva filla que la contempla des de fora de la tomba.

-Ho has entès, ara, mama?

-Què està passant? -gemega ella amb tant de sofriment que gairebé no se l'entén. Darrere la Susanna treu el cap en Fermí Soldevila, el seu marit, que és ben viu i que se la mira amb un punt de picardia a la mirada.

-Veuràs tresor, la Susanna i jo, que ens estimem força, vam pensar que t'agradaria passar l'eternitat amb el teu amor; i vam muntar aquest teatre, que estem segurs que haurà estat molt intens per a tu. És així?

La Cristina xiscla com una posseïda i resta immòbil sense poder reaccionar de cap altra manera. Passats uns minuts, comença a articular alguns mots.

-Això no calia -repeteix mirant en Fermí -. Ens hauríem pogut divorciar, i n'hi hauria hagut prou.

-Tens raó -fa ell, amb molta flema -; però els divorcis són cars, saps? Amb aquest mètode, en trauré més diners. I no t'ho prenguis pas malament, no et guardo rancúnia. -afegeix. I tot seguit, i davant la impassibilitat de la Cristina, en Fermí besa els llavis de la seva filla, que li retorna el gest amb passió. Després, en Fermí Soldevila alça un dels pics que restava llençat ran del sot, amb la intenció d'acabar amb la vida de la seva dona; però la Cristina treu el revòlver de la butxaca i apunta el rostre del seu marit. Nerviosa, va movent el braç; del seu marit a la seva filla, de la seva filla al seu marit.

-Què fas mama? -gemega la Susanna, lívida -. Sóc la teva filla, no se t'acudirà matar-me, oi?

En fermí s'està immòbil, amb l'expressió tallada.

-Deixa l'arma, dona, podem parlar-ne... -diu nerviós.

La Cristina esbufega angoixada. A l'últim, engega un tret vers el cel, on la llum ja comença a despuntar. N'engega un altre, i un altre.

Ben aviat s'obren les finestres dels xalets del veïnat.

Vint minuts després, un cotxe de la policia arriba a tot estrep a la Vil·la dels Coloms.

Dos mesos més tard, quan ja ha passat tot, la Cristina se'n va a comprar les lloses de llicorella que ja feia temps que tenien pensat de posar ran de la piscina. Hi quedaran bé.

* * *