Déu nu.

La bellesa és allò que déu no ha aconseguit amagar d'ell mateix en aquest estrany joc de fer-se invisible i esperar-nos.

El déu real no té inferns, ni tortures, ni dimonis mossegant els cossos adolorits dels pecadors, ni inquisicions, ni drets canònics, ni llargs tractats de litúrgia i protocol, ni prínceps, ni reis, ni corones, ni vestits d'orfebres, ni sants de guix guarnits de joies, ni ciris suplicant anhels de vida i salut, ni anulacions matrimonials, ni confessions humiliants, ni recompte de crims i amoralitats, ni censures, ni censors, ni por, ni terror, ni reguitzells de lletanies angoixants, ni cerimònies avorrides de guerrers sadollats de triomfs i de venjança, ni catedrals, ni palaus, ni roba, ni diners, ni països, ni constitucions, ni governants, ni fama, ni espetecs de poder i fatxenderia, ni llista d'imperfeccions, ni banderes de victòria, ni estendards, ni cabres guerrilleres, ni exercits, ni pobles escollits, ni fills torturats i sacrificats per a redimir res, ni guerres santes, ni sotanes, ni hàbits, ni dejunis, ni càstigs corporals, ni penitències, ni sang, ni violència, ni odi...

El déu real té infants i mars i boscos i cels i vents i racons perduts de bellesa inexplicable que a cops no veu ningú... I té pluges, i Sol, i neu, i guspireigs d'escuma a la cresta de milions d'onades, i somriures i planetes i estels i persones diferents... Té ovelles negres i blanques i roses i vermelles... Té flors estranyes i les té banals i ordinàries... El déu real ha fet els ulls i els somriures i els culs i els pits i els cossos nus i el sexe amb la seva saba passional i bella, i el desig heterosexual i el desig homosexual i tots els desigs naturals... I el seny i la consciència i la raó i la capacitat de preveure els efectes de les accions i l'amor i l'empatia, i els cabells llargs i les barbes i les coves i les platges i els volcans i els terratrèmols i la mort, i el cuc que es fa capoll i que es podreix per a després convertir-se en papallona; i els bessons que estan ben còmodes a la panxa de la seva mare i que temen néixer perquè es pensen que la naixença és el fi i que més enllà de la naixença no hi ha res, car ningú no ha tornat del més enllà. I les mares i els pares i els trons i els llamps i els bells i els menys bells i la capacitat de copsar la bellesa arreu i els batecs dels cors i els fills i els folls i les fulles del bosc i les falles intercontinentals i les corbes dels cossos i els ximpanzés i els Homo neanderthals i la sal i el sol i la sorra i les rialles i la son i l'aigua i el blat i l'olivera i la mosca i l'abella i el ruc i un rot i el suc del raïm i el pom de flors del prat i la senyora gran que s'esgarrifa en llegir això que escric, i el jove que ho medita i somriu, i la nena o el nen que ho llegeixen i no ho entenen, i l'integrista que m'inscriu a la seva llista negra...

Déu ho ha fet tot com tot és i no pas com ens ho hem inventat, com ens ho inventem contínuament.

Pintem teixits de fantasia damunt d'una realitat que ens espanta o que ens humilia per així cobrir-la; i no ens adonem que aquesta realitat és més bella que la fantasia del teixit.

Que bell el fang i el cos i el tro i la nit i la sorra!

Que bell el ventall bigarrat de cors tan diferents!

Que poques línies rectes! Ni un sol quadrat, cap rectangle, molts punts, moltes corbes, aproximacions provocadores a la nostra limitada invenció del món.

Déu és un provocador de les nostres consciències asèptiques, deformades en convents esblanqueïts i allunyades de la bellesa de la realitat.

Cada vegada que vestim déu, enlletgim una realitat que és infinitament més bella que el vestit que li posem. Cada vegada que vestim déu, deformem una realitat que és infinitament més certa que el vestit amb què l'ocultem.

Algú gosa mirar déu i l'existència que ha originat tal com realment és?

.

.

Que els nostres mots siguin sempre nous.

No hi ha res més important que el “bon tracte”; aquell que ens surti del cor i del cap vers cada persona, segons la relació que tinguem amb ella. La indiferència es percep a les respostes, i és molt difícil d'amagar. Els tòpics, la falsedat, les frases que emplenen silencis només per decorar, converteixen les relacions en tristos teatres desencisats. Val molt una bona estona de silenci al costat d'algú que ens importa i amb qui no cal que ens disfressem. Un somriure sincer, una paraula d'ànim que és diferent a totes les paraules abans dites, mots nous a cada frase ni que siguin els mots de sempre; una mirada especial que reflecteix un interior sincer; un adéu de debò; un hola amb ulls il·luminats; un “fins després” que no segueixi les normes de cap protocol ni les pautes pactades de cap comitè de comiat... tots aquests actes, i molts de similars, són el moll de l'os de les relacions entre les persones; i les relacions entre les persones són el moll de l'os de l'essència humana. 

La tendresa, tan combatuda, tan ridiculitzada, representa la plenitud de l'ésser humà. Mai no sabem si aquella persona que se'n va amb un cop de porta continuarà viva d'aquí a una hora; no sabem mai si demà estarem vius, si allò que diem a qui ho estem dient seran potser els últims mots que li dirigim. Necessitem respectar-nos. Necessitem estimar-nos. Necessitem convertir el món en la llar de les persones. Persones diferents, amb idees diferents i estils diferents... però persones. 

La diferència és el reflex de la identitat de cadascú; identitat amb la qual ens hem de tractar bé. No cal que ens comprenguem. No cal que estiguem d'acord. No cal que ho fem tot junts. No cal que ho veiem tot de la mateixa manera. El que cal, amb urgència, és que ens considerem mútuament sagrats i respectables, i que aquest tracte ens surti de dins i sigui sincer. Que posem els mitjans i que mirem la realitat amb aquella actitud que permeti que això pugui ser. L'existència ens ho demana. Ho necessitem. “Namasté”

Un dia a Tànger

Ja feia dos anys que sospesàvem la possibilitat de creuar l'estret i trepitjar el Marroc, i el passat dia vint-i-vuit de juliol, ens vam decidir. Un catamarà gegantí, que gairebé volava, ens conduí per damunt de les aigües negres que tantes vides s'han endut. Amb trenta-cinc minuts vam travessar el trajecte que molts preparen durant anys, sovint per a morir, o per a ser repatriats. No és fàcil resignar-se a guanyar l'equivalent a 200 o 300 euros al mes, en un país reprimit, empobrit i segrestat per ideologies integristes; hi ha qui prefereix la mort abans que renunciar a la possibilitat de viure en un món més lliure i amb més possibilitats.

Tànger se'ns presentà com una barreja de flaires, de sentors: espècies, farina cremada, claveguera, sal, mar, resclosit... Desenes de mans que ens acostaven timbals de pell de xai per dos euros, que podien acabar sent-ne un; guitarres, figures de fusta, camells gravats en troncs... De res servia un no, no he vingut a comprar, he vingut a veure la teva ciutat que és molt bonica... Insistència en l'oferta, cada vegada més rebaixada. Ulls sorpresos en veure'm fotografiar els graffitis, les façanes amb la pintura bufada, les ombres dels carrers, l'esperança i l'angoixa als ulls de molta gent en algunes fotografies que no he publicat per respecte.

Tànger és la vida humana en estat pur, el lloc on queda palès que la democràcia és només un estat de la història que requereix molt d'esforç, molta despesa, una lluita ferotge contra l'entropia de les pulsions socials; en canvi el “mercat”, el negoci, l'intercanvi d'interessos, és allò que els humans tenim per la pròpia inèrcia de la psicologia, d'una manera espontània, gairebé instintiva.

I un feix d'infants que m'estiraven la camisa i em suplicaven que els comprés una pilota per a jugar a futbol a la platja. I un guia que a l'autobús que ens passejà per davant del palau del rei ens va dir que una de les riqueses de Tànger eren les seves platges; a una de les fotografies podeu veure una platja, amb les senyores tapades de dalt a baix i els senyors, si fa no fa, tan vestits com els ianquis.

L'encant de Tànger és la bellesa de la gent, que llueix més quan no hi ha gairebé res més; una humanitat preciosa, que bull al mercat (una joia plena d'històries i anècdotes constants), que s'agombola a carrers tan estrets que sembla impossible que hi càpiga ningú més, i de sobte apareix algú amb una moto, i ens passa a frec; sembla que no pugui ser, si no hi cabem, si les mans ens continuen oferint timbals i guitarres, si els infants del carrer em supliquen pilotes; i la moto passa i no ens trepitja. I un forn de terra. I un avi amb una túnica, entaforat en un forat d'una façana, venent no sé quina mena de pots de colors. I venedors de tot, ajaguts arreu. I als afores, l'immens palau del rei. I d'aquí a tres dies començava el ramadà. A l'estret, sens dubte, hi ha catorze quilòmetres, però fa l'efecte que són molts més, molts i molts més...