Olor de quitrà i de peix

 

Realitzar-se? Triomfar? Recuperar el temps perdut? Refer la vida? Com ens enganya la ment! Quina confusió tan bèstia pateixen tants!

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de peix d’un port a l’hivern, sota d’un cel immens i blau, i arran d’un mar que comença a mostrar crespons blancs, amb el camí de llum del reflex del Sol, i sense límits. N’hi ha prou amb la rialla o el crit d’un nen a la llunyania, la remor de la brisa, el silenci matisat d’un matí de solitud asolellada. N’hi ha prou amb anar passant les hores sense pressa ni ambició, lluny d’indicadors estadístics o motivacions sofisticades. N’hi ha prou amb badar, ben lluny dels que ambicionen, dels que necessiten el que no cal, dels que no comprenen altra forma de viure que no sigui la que intenten perseguint una suposada glòria.

Viure és el més senzill i simple que hi ha, i ho és tot.

I curiosament, quan no es veu senzill no es viu.

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de mar.

N’hi ha prou amb badar.

Les hores passant.

El Sol encès.

El mar.

Viure.

Som del cine, del cel·luloide, d'olor de sala antiga i lluor d'estrelles.

Ens agrada l'olor del cinema, del cel·luloide, de càmera antiga, de sala de projeccions. Ens sedueix el so del projector antic. El blanc i negre. El primer color. Les cartelleres de les grans i mítiques productores. El Cinema Paradiso. La màgia. El misteri que converteix la banalitat d'una simulació en una història sòlida que remou les ànimes i a cops canvia la inspiració del món.

Sí, ja sabem que ara en diuen "Audiovisuals", que tot funciona amb comissions i subcomissions, amb màrketing i etiquetes, amb hashtags i audiències.

Però... nosaltres som d'un cine que no morirà mai, ens quedem amb ell, és el nostre referent, la nostra pàtria, la nostra identitat. No tenim diners, no funcionem amb diners; ens mou la passió i els constants aprenentatges. 

I ara si em disculpeu, us deixo, que tinc un rodatge...

La banalitat de l'obediència que sosté els nostres genocidis.

Estem bé. No hem de saltar al mar a ple hivern. No vindrà cap escamot demà, ni demà passat, a obligar-nos a deixar la llar perquè no podem pagar. No passem fred. Mengem bé. Fins i tot tenim clara, després de molts anys, la direcció de la nostra vida. Hem posat seny. O potser el cap ha assolit una maduració que s’ha fet esperar massa.

Tenim un arbre amb llums, gent a qui estimar, una raó per aixecar-nos cada dia. No dubtem sobre si una bomba al llarg del dia caurà a casa nostra. Un sistema social força criticat ens protegeix d’un grapat de malalties; un sistema social que se sosté en bona part amb els impostos que han pagat les empreses que han fabricat les bombes que sí que poden caure a qualsevol casa d’una bona llista de països en guerra.

Paguem impostos a estats que han preferit que s’ofeguessin dos milers i mig de persones aquest any a la Mediterrània que no pas deixar-los trepitjar terra ferma; obeim com a perfectes peons aquests estats quan votem governants que prenen aquestes i altres decisions, quan consumim productes fabricats gràcies a tants maltractaments. Ens exclamem contra els funcionaris que fa vuitanta anys van sostenir un genocidi mercès a la seva obediència còmoda; eren el mal! etzibem, però el mal és banal, pretén justificar-se obeint, sense cap més profunditat. El mal és obeir, sense pensar gaire, perquè pensar massa és molest, i mai no ens preguntem quantes obediències còmodes nostres sostenen avui tantes atrocitats, algunes invisibles. 

Aquí, allà. Nostre, seu. Llei, legalitat, constitució, Europa, obediència, desobediència... Ens ho creiem tot, perquè és menys incòmode, menys arriscat, menys complex, i perquè pensar cansa i ens fa sentir malament. 

I tot i que estem bé i que no hem de saltar al mar a ple hivern i que no vidrà cap escamot de funcionaris obedients a desnonar-nos i que no passem fred i que no passem gana, avorrits i mirant la part del got que no ens podem empassar per tal o qual raó, diem que el nostre Nadal és una merda.

No és gaire difícil creure en els miracles

El que m’aparta de la fe catòlica, i cristiana en general, no és la dificultat dels miracles, la falta d’evidències lògiques... la vida en si mateixa ja és un miracle; per tant, no m’és gaire difícil creure en els miracles. El que realment m’és impossible de creure és el paper etern que les jerarquies donen al mal.

El mal no té ésser, la seva essència és absència d’ésser. Quan el percebem en algú, no percebem cap presència, percebem la profunda absència d’ésser, la falfa d’amor, la falta de comprensió, d’empatia... El mal no té existència pròpia, el que copsem en topar-nos-hi és la no suficient existència de bé, o la poca existència de bé que hi ha en allò que anomenem “mal”.

Jo no puc creure en un déu que em diu que si estimo més el meu fill que a ell no sóc digne d’ell. Aquest déu que em descriuen en un llibre escrit fa dos mil·lenis és una descripció esgarrada i sense sentit que ha alimentat sectes, intoleràncies, absolutismes, execucions, guerres... i una manca absoluta de visió de la infinita dignitat de cada persona hagi fet el que hagi fet. Aquesta és una idea que el món d’avui i de sempre no accepta tampoc: “la infinita dignitat de cada persona hagi fet el que hagi fet”; n’hi ha prou amb llegir les xarxes socials quan informen d’algú que ha fet alguna cosa malament per comprendre aquesta foscor.

És fals que la llibertat impliqui la existència del mal; ningú escull lliurement el mal si gaudeix d’una comprensió correcta de les situacions, si s’adona objectivament del miracle d’existir. Si triés el mal, veient-hi bé, seria un ésser erroni, mal fet; tindria un defecte de fabricació... i per tant, seria culpa de déu, que n’és el fabricant. La llibertat no fa obligatori que algú hagi d’escollir el mal, sinó tan sols que l’acte d’escollir el bé és voluntàri i desitjat.

El cel no existiria si hi hagués un sol ésser que no hi fos, perquè els que estimem aquest ésser, en l’hipotètic cas que ens enviessin al cel, no hi viuríem en pau. I jo sempre estimaré els meus fills, els meus germans, els meus companys d’existència... Si no acabessin al cel, jo al cel no hi pintaria res... hi viuria angoixat; i si no hi visqués angoixat, no tindria empatia, no estimaria, no seria jo. I podria dir el mateix de qualsevol persona... si sabés que algú és fora del cel, i per tant que no és feliç, jo em negaria a viure en una felicitat eterna mentre no se solucionés el problema. Si l’infern existís, el cel seria impossible, o seria un cel ple de persones sense empatia, la qual cosa és contradictòria.

Penso d’altra banda en tantes virtuts de tanta gent que es deixa les celles en treballar comportaments: psicòlegs, educadors socials, psiquiatres, mestres, educadors... Penso en la fe que tantes persones tenen en el canvi personal de tot ésser humà, en la capacitat d’il·luminar zones fosques de la ment, en la possibilitat de despertar l’empatia... i no em puc imaginar un déu pitjor que ells, un déu que converteix les culpes originals en hereditàries, que aixeca fogueres i dibuixa línies vermelles de no retorn. Si déu fos així, tan semblant a tants humans poderosos i violents, gairebé millor que no existís. Si déu no fos millor que allò que d’ell podem imaginar, que allò que ja tenim en aquest món tan convuls... llavors probablement no existiria com a déu, seria un ésser finit més.

És per això que si vull ser honest, no puc considerar probable un déu com el que prediquen la majoria de religions; n’espero un altre de millor, que es desprèn, sense mots, ni dogmes, ni soroll... de tantes realitats bellíssimes com ens envolten, del gest senzill d’estimar i respectar.

Elogi del que és senzill

 

La major part dels conflictes venen de l’orgull i la falta de senzillesa; de donar més importància al nom que es posa a les coses que a les coses mateixes. S’entronitzen les formes. Es compten les hores i els minuts, i un cop es compren i es venen amb avarícia golafre, es malgasten amb preocupacions i inseguretats. Es regala temps, i es passa la factura del regal com si el temps l’haguessin pres. Orgull, complicacions, falta de proximitat, malfiança, prejudici... Sovint fallen els fonaments, les bases, l’estructura de l’edifici del pensament, i el prejudici es fa invisible per a qui l’exerceix. El prejudici dibuixa allò que no sap de la persona i la condemna pel dibuix inventat. El tresor del temps no es veu com el tresor que és. Es parla molt, sovint per no dir res. No se suporta el silenci; aquest silenci que ens regala la remor del vent rere la finestra, una rialla desconeguda, milers de presències, un món que rugeix i que no deixa de girar. El silenci de vegades resulta incòmode als qui l’han de compartir amb algú amb qui tenen poca confiança, perquè el silenci compartit exhibeix impúdicament l’amor que es tenen els qui el comparteixen. L’amor en estat pur, humà, anímic, sense estratègia ni compensació, sense confusió, sense retorn, sense raó de ser més enllà d’ell mateix. Es parla molt, massa, per matar el silenci, i, de vegades, per restar al marge del cor i no mostrar l’amor.

Els mal mentiders.

Quan algú parla amb falsedat, mentint malament, fa com una mica de pena fer-li veure que te n'adones, perquè seria com dir-li: "Et penses que sóc ruc, i que no me n'adono que em menteixes; però el ruc l'ets tu perquè no saps fer comèdia; se' nota d'un tros lluny; no te n'adones que me n'adono". 

Per això, quan això passa, és millor fer veure que sóc enganyat, que no percebo la falsedat de la seva pobra expressió, és millor que es quedi amb la idea que se'n surt bé amb la mentida; li estalvio una mala estona, li permeto conservar la fàtua i falsa satisfacció de superioritat que de fet ni s'adona que té. 

Perquè a més, si acabéssim discutint, ell no reconeixeria el seu error; es posaria a la defensiva, se li farien invisibles els seus defectes intel·lectuals, i en canvi seria hàbil recordant i descobrint errors en mi, que segur que hi són. 

Els humans som tots així; ens sentim sovint a dalt, per damunt de les situacions; tot falsament, per descomptat, perquè el cert és que som iguals.

La falsedat, les indirectes, la correcció forçada, la rialla sense fons, el vestit mental, la cura de la pròpia imatge... tot això i idolatries anàlogues van en contra de la senzillesa i deixen en ridícul qui menteix. 

No hi ha més amor vers algú que la gosadia assenyalar-li amb tendresa les arrugues de la camisa amb el to tendre d'un amic sincer i afectuós, o apartar-li el fideu a la comisura dels llavis, o dir-li que no, o que sí, amb un somriure i amb dues paraules que siguin de debò. No hi ha amor més gran que gaudir d'un passeig en silenci amb el teu amic quan el cor està en pau i quan no hi ha res concret a dir, evitant omplir espais de sons només per omplir-los. No hi ha confiança més dolça que dir " no, si us plau, això no ho facis, que no és el moment i em faràs sentir incòmode". 

Els nens acostumen a viure aquest nivell de veritat; si veuen una boa que s'empassa un elefant, mai no parlen de barrets per ser més correctes; no fan el ridícul mentint malament.

.

.

.

La mirada

Em quedo amb la mirada

de por glaçada, d'impotència absurda,

la incomprensió d'algú petit que es dol

de tant de mal, de tanta indiferència.

Només em quedo amb aquesta lliçó,

que sols un nen pot regalar-li a un vell;

quan tot sembla embogit, febril, segur,

amb el pas de l'interès i l'eficàcia,

ve la mirada; esclata com el far

d'un temps més essencial i clar,

que ho mostra tot, desangelat com és.

I el general se sap misèria i mort,

i el lluitador deixa caure les armes,

i el justicier comprèn que mai no pot

matar la mort matant! Ja és suficient

la disfressa arrogant de la venjança.

J.S.