La llar. Pensaments sobre l'amor (VIII)

.

Necessitem un oasi, una llar, algun espai on estar-nos quan l'absència de l'amor ens geli.

Avui, un senyor, des de dins d'un cotxe, n'ha insultat un altre, que anava dins d'un altre cotxe; l'ha insultat amb els mots i amb l'expressió.

Els ulls de l'irat gairebé li sortien de les òrbites del crani; la seva expressió d'ira es barrejava amb una esperpèntic gest d'ofès, d'agredit, d'atacat, d'animal ferit, d'animal humiliat, d'animal que no es resigna a ser trepitjat i que per això està disposat a trepitjar a humiliar a ferir, a atacar, a ofendre.

L'home irat de dins del cotxe ha aparegut com un mico enfurismat, vermell de galtes, tremolós i a punt per mossegar, per destruir l'exemplar d'Homo sàpiens que segons el seu criteri havia comès alguna mena d'incorrecció en la circulació.

No hi ha hagut cap accident, ni un cop, gairebé ni un ensurt; només odi, només odi, només odi...

Quants milers de vegades ha passat això! Quan manca l'amor, manca la humanitat. La llar de la humanitat és un cor on hi abundi l'amor; l'amor de debò, no pas aquesta falsificació barata que pretén fer passar per amor allò que no és altra cosa que intercanvi d'interessos.

L'amor va més enllà de la lògica dels mamífers. L'amor és una força misteriosa present a l'univers vers la qual l'evolució es dirigeix de forma inconscient. En algun racó de la direcció evolutiva, l'amor hi és, esperant que algú hi arribi, que alguns hi arribin. L'amor és la meta de totes les interaccions de l'univers, a tots els universos. L'amor ens atrau perquè és el nostre enginyer; i igual com els fills s'assemblen als pares, nosaltres ens assemblem a l'amor, hi tendim, el necessitem. Ni que l'amor aparegui rere el mecanisme evolutiu de la selecció natural, com la consciència o la intel·ligència, si hi apareix és perquè abans, d'alguna manera, ja hi era.

Necessitem l'amor que només actua, que no espera, que no negocia; l'amor unilateral que només es necessita a si mateix i només s'espera a si mateix; que no actua a canvi de res ni a condició de res; que es té com a essència a ell mateix, i que no té por ni de la vida ni de la mort.

Necessitem una llar de foc dins d'una casa de parets de pedra; a fora les muntanyes i la neu, els flocs caient damunt les teules; sabent que, quan tot hagi passat, quan la tempesta dels crits, de l'ira, de l'orgull de mamífers s'hagi esvaït... només ens quedarà l'amor; sense que sigui necessari veure l'enemic mort, per adonar-nos que no era un enemic.

Cal esborrar la falsa etiqueta que el nostre inconscient ens ha manat posar damunt de cadascuna de les persones que ens envolten; etiqueta reductora, simplificadora, que ens aplana el camí de l'odi, de l'adulació, de l'adoració, o del rebuig; etiqueta que elimina la profunda complexitat humana, capaç del més alt i del més baix, i profundament necessitada d'amor. Només així restarem a la llar, i a redós de la tempesta.

..

Preocupacions vers la direcció de l'educació contemporània. Anàlisi de les causes de l'anomenat fracàs escolar III

.

Em preocupa que el camí dels aprenents sigui massa pla. Sense pedres, sense pujades, sense un xic de foscor, sense mal temps... És difícil, i poc probable, que, sense la presència de dificultats naturals o simulades, aprenguin a caminar. La vida, ens agradi o no, és, la majoria de vegades, caminar enmig de pedres, remuntar pujades, avançar dins la foscor, i fer via amb mal temps... I malgrat totes aquestes dificultats, caldrà caminar.

Em preocupa que s'eduqui els infants enmig de cotofluixos, per abocar-los després a una societat salvatge on els llançaran rocs.

Em preocupa que se'ls transmeti, ja des de ben petits i mitjançant una pedagogia tova, la falsa idea que es pot créixer, que es pot progressar, sense patir una mica, sense exigir-se a un mateix una disciplina i un esforç que a cops ha d'arribar al cansament feixuc.

Em preocupa l'obsessió d'alguns pares i d'alguns educadors pels resultats acadèmics, i la poca preocupació d'alguns pares i d'alguns educadors pels aprenentatges. S'entronitzen les qualificacions i es valora poc l'aprenentatge, que de vegades no queda reflectit enlloc més que a les connexions neuronals de qui aprèn. Suspendre alguna vegada pot significar un aprenentatge essencial, i el principi del camí per a no suspendre més i per a començar a créixer intel·lectualment. A l'educador no li ha de fer por suspendre els alumnes que necessitin aquest missatge. La por de l'educador a suspendre és el principi de la mediocritat educativa.

Em preocupa que es desaprofitin les immenses capacitats del cervell a les edats més tendres.

Em preocupa l'errada mentalitat d'alguns que diuen que l'escola no ha d'educar, que el que ha de fer és ensenyar. Cal assumir que un adult sempre ha de tenir el compromís d'educar un infant, a casa, a l'escola i al carrer.

Em preocupa que de les escoles hi puguin arribar a sortir persones atrofiades, desaprofitades, que viuran al vint per cent de les seves potencialitats creatives i intel·lectuals, perdent-se un munt d'oportunitats per a ser més felices i per a contribuir essencialment al progrés de la comunitat humana .

Em preocupa la baixa exigència del currículum, la poca inversió en factors humans, fet que genera aules massificades i en conseqüència un tractament excessivament impersonal per imperatius de la massificació.

Em preocupa l'obssessió pels mínims i la poca preocupació pel màxim que pot assumir cada individu.

Em preocupa que l'obsessió per l'escolarització "sí o sí" de tots els menors de setze anys (fins i tot dels que tenen qualitats per altres tasques humanes tan nobles com qualsevol altra) generi aules de vegades massa plenes de gent que no hi vol ser, que essent-hi s'avorreixen, que no aprofiten, que destrueixien l'aprenentatge dels altres i que aprenen a sobreviure sense fer res.

Em preocupen encara més temes (relacionats amb l'educació en general de Catalunya, d'Europa i del món), però un altre dia ja us els continuaré comentant.

La dignitat de Catalunya

.

La dignitat de Catalunya és la dignitat de tots els pobles del món. Retallar, negar, esquinçar, pervertir, reduir, un estatut aprovat per la majoria absoluta del parlament de Catalunya, és senzillament menysprear la dignitat de Catalunya com a poble, és negar-li el tracte de poble; i de cap manera no s'ha de tolerar.
Si la constitució espanyola del 1978, nascuda d'un pacte amb el règim postfranquista, no accepta la voluntat del poble de Catalunya, podrà voler dir dues coses: o bé que la constitució no és vàlida per a vertebrar l'Espanya plural d'avui, o bé que Catalunya no pot sobreviure dins d'Espanya. O es canvia la constitució, o toca anar-se'n. Un “no” de la constitució a l'estatut escollit pel poble de Catalunya implicaria la fi de l'Espanya plural i la impossibilitat que Catalunya sigui tractada amb dignitat dins de l'Estat Espanyol. Em pregunto si d'aquí a uns dia em tocarà escriure des d'aquest blog un “Adéu Espanya”.

.

De ple dins la tercera tirania

.

De primeres, la tirania de les armes, el poder militar dels grans imperis de fa dos o tres mil anys.
Després la tirania del pensament monolític religiós; la imposició de la moral i de la doctrina; la justificació de tot, fonamentant-se en la imposició de la fe i del que se'n deriva.
Avui, la tirania del diner, que compra creences i armes, que aixeca democràcies i les dirigeix per on li convé, que silencia o menysprea el crit dels oprimits, que estableix la importància de les persones en funció de la seva rendibilitat econòmica, de la seva utilitat.
Sembla difícil deslliurar-se'n, perquè ho enverina tot, ho compra tot: l'educació, la ciència, la política, la llibertat... El cas és que allò mateix que posseeix la força per derrotar la tirania de les finances, acaba enverinat pel mateix diner. L'individu creador i lliure no aconsegueix vèncer el llast d’una massa inculta, apàtica, calmada pels petits i addictius plaers que el diner regala. La comunitat dels Homo sàpiens camina cap al govern de la mediocritat; i enllà de la mediocritat, l'extinció o la involució.
P.D. Involució és un concepte fictici, antropocèntric, subjectiu, que es refereix a la pèrdua de les capacitats intel·lectuals, artístiques i conscients, vers les quals fa l’efecte que ha caminat l’evolució del gènere Homo al llarg dels últims sis milions d'anys.

.

Simis versus Homo sàpiens.

.

El 8 de novembre, El País, en el seu suplement dominical, publicava un apassionant reportatge sobre els simis, realitzat per Luis Miguel Ariza, amb fotografies de George Mead Moore.
No és pas que digués res que no se sàpiga; però sempre és apassionant recordar-ho i reflexionar sobre la inquietant (per alguns) similitud entre els simis i els humans (si fos per mi diria més aviat, “ similitud entre nosaltres i els altres simis”).

El fet és que per molts palaus reials que hi hagi al món; per moltes princeses, ducs, presidents, alcaldes, dentistes o pilots que hi hagi; per moltes “fiestas de puestas de largo”, per molt que trepitgem el Liceu o el Palau, i encara que molts no ho acceptin, som una espècie més de simis. Ho neguem, o ho considerem una exageració, exclusivament per una visió antropocèntrica de la natura; visió que ens distorsiona l'autèntica realitat.

La tecnologia, la ciència, la lògica, allò que suposem que ens fa superiors als simis, és només una característica pròpia de l'homo sàpiens; la resta de micos en tenen d'altres, de característiques, per les quals ells podrien considerar-se superiors, i tal vegada sigui així. Per nosaltres la intel·ligència és el més important; més, inclús, que la supervivència; és el nostre tret identitari, el que ens fa superiors a la resta d'espècies; ho creiem, jo mateix ho crec amb totes les meves forces: la intel·ligència, la capacitat d'estimar, de posar el bé d'algú altre com a fita de les nostres accions. Però... creiem això perquè realment aquestes qualitats són superiors? O senzillament perquè són l'essència de la nostra identitat?

La pregunta és molesta. La resposta la cridem amb força. Però malgrat la nostra convicció la pregunta continua sent molesta. No ens ha de fer por la pregunta, perquè la veritat ha permès l'existència, i existir és bo. No tinguem por de la veritat.

Tornant al tema amb què he començat, haig de dir que l'article del qual parlo explica coses com que les femelles ximpanzé copulen només quan estan en zel, però que de vegades fan excepcions quan algun mascle caça per a elles i els ofereix carn. En aquest casos, elles els permeten la còpula fora de l'època de zel, i recorden, mesos després quan arriba el zel, el detall del mascle en qüestió, oferint-se generosament fins al punt d'arribar a més de vint còpules. Aquest fet és considerat pels científics com una mena de contracte matrimonial, mitjançant el qual es consolida una unió, en la qual la femella aconsegueix recursos i el mascle la possibilitat d'escampar la llavor. Aquest contracte implica la capacitat de recordar els tractes i de mantenir compromisos.

També se'ns explica que els ximpanzés són molt xenòfobs; que són amables amb els éssers del seu grup, de la seva comunitat, però que poden arribar a violències injustificades quan es topen amb individus de grups que no són el seu, engegant guerres que tenen finals tràgics. En general ens parlen dels ximpanzés com d'éssers que lluiten pel poder, que gaudeixen del sexe, que cerquen seguretat i afecte, que maten pel seu territori, i que valoren la confiança i la cooperació. La nostra psicologia funciona igual.
Tot seguit ens expliquen el cas del goril·la Koko, educat per la psicòloga Penny Patterson, que a l'actualitat és capaç de fer servir més de mil paraules. Entre d'altres missatges és capaç de dir (mitjançant signes amb les mans) “sóc un bon goril·la” “estic trist” “necessito ajuda”. És capaç també de pintar un ocell, de comprendre l'anglès, i d'inventar mots nous establint relacions lògiques amb d'altres mots que ja coneix.
En resum, no diu res que no se sàpiga; si més no jo ja ho sabia. En una ocasió vaig poder veure un reportatge sobre Koko, experimentant la sensació que aquell ésser era una persona, que tenia una intel·ligència superior, i per descomptat consciència, i un munt de qualitats que l'antropocèntric Homo sàpiens al llarg de la història ha suposat exclusives de la seva espècie.

Voldria també advertir, tornant a pensar en la reflexió i la pregunta molesta del principi del post, que crec amb tota la fermesa de la qual sóc capaç que la capacitat de raonar, de fer servir la lògica, és superior a la incapacitat de fer-ho. Podria ara preguntar-me les raons per les quals penso això, i plantejar-me la possibilitat que fossin raons xovinistes o antropocèntriques, però no ho crec, perquè sé que a l'univers hi ha més éssers amb la capacitat de raonar: al nostre planeta, a un nivell més feble que el nostre, els nostres germans anomenats simis; i amb tota seguretat, en uns quants racons d'aquest univers i dels altres, un feix d'espècies són superiors a la matèria inconscient, perquè saben que existeixen i perquè són capaces de fer servir la lògica i d'arribar a l'empatia.

Si voleu llegir el reportatge:

.

.

Lliçó sobre la felicitat per a adolescents.

.

1.- FELICITAT: Estat mental de tranquil·litat, alegria asserenada, satisfacció existencial, que té una estabilitat i que no desapareix encara que es travessin moments de patiment. Entenem per satisfacció existencial, el fet de sentir-se satisfet d'existir.

2.- Elements semblants a la felicitat, però que no ho són:
Plaer: És una sensació agradable, que pot de ser de gran intensitat, de caire físic i/o psicològic.
Eufòria: Alegria intensa, d'elevada intensitat, que dura poc, i que sovint provoca un afebliment del seny o de la objectivitat de la ment.
Benestar material: sensació agradable provocada pel fet de tenir totes les necessitats materials cobertes.

Aquests tres elements anteriors, tot i no ser felicitat, poden ser perfectament positius, sempre que el moment i les circumnstàncies en què esdevinguin siguin les adequades.

3.- Realitats o estats que originen, o ajuden, a l'existència de la felicitat.

Assaborir i valorar el que es té en cada moment; el que es viu ara i aquí. La felicitat és un estat del present.

La felicitat depèn de l'actitud interior personal (la que sovint no es veu de primeres): viure en harmonia amb la sinceritat en tots els aspectes de la vida, ser optimista, tenir la intenció de fer les coses de la manera correcte en benefici del bé comú, tenir la intenció de millorar cada dia una mica més humanament, etc.

Quan perseguim una papallona, la majoria de les vegades no aconseguim caçar-la. Si, esgotats, ens asseiem a descansar, ella sola es posarà sobre el nostre cap. És a dir no ens podem obsessionar en aconseguir la felicitat per damunt de tot, ella sola sorgirà de manera espontànea si tenim l'actitud adequada, si ens dediquem a lluitar per aconseguir la felicitat dels que ens envolten.

La felicitat no és un viatge a Cancún; és un passeig per la rambla del nostre poble.

La felicitat no s'aconsegueix quan aconseguim allò que desitgem ( amb això s'aconsegueix eufòria o plaer i dura relativament poc) sinó quan la trobem en allò que ja tenim. No obstant això, tot té els seus límits, i cal tenir un mínim de benestar material per a poder desenvolupar una vida humana i poder-nos plantejar la idea de la felicitat. Aquest mínim, però, està molt per sota del que la majoria de la gent acostuma a pensar. Per ser feliç cal molt poc.

.

Visita a les Esglésies de Sant Pere, i agraïment als meus avantpassats identificats.

.

Va bé, un diumenge al matí, acostar-se a les Esglésies de Sant Pere, el conjunt arqueològic i monumental, amb restes de fins al segle V D.C.
Si hi ve gent de fora, de vegades fins i tot de manera expressa des d'altres països, seria una incoherència que els qui som de Terrassa no vinguéssim alguna vegada a visitar aquest lloc amb ulls d'historiadors, de turistes o de científics. Jo, a més, hi vinc com aquell qui va a visitar la tomba dels seus avantpassats, per la raó que ara mateix us explico.

Als voltants de 1710, Joan Jofresa i Francesca Bosch es van casar a les Esglésies de Sant Pere.
El 10 de gener de 1741, Jaume Jofresa, fill del Joan i de la Francesca, es va casar a l'edat de 29 anys amb Francesca Moragas a l'església de Sant Pere.
El 25 de novembre de 1786, en Pau Jofresa, fill d'en Jaume i de la Francesca Moragas, es va casar a l'església de Sant Pere amb l'Elisabeth Arnella.
El 22 de novembre de 1813, en Salvador Jofresa Arnella, fill d'en Pau i de l'Elisabeth, es va casar a l'església de Sant Pere amb la Paula Dalmau.
El 14 de juny de 1843, Quirze Jofresa Dalmau, fill d'en Salvador i de la Paula, es va casar amb Antònia Flotats, a l'església de Sant Pere.
El 7 de març de 1874, Josep Jofresa Flotats, fill d'en Quirze i de l'Antònia, es va casar amb Francesca Clavell a l'església de Sant Pere.
A partir d'aquí, bo i ser més recent, em manquen llocs i dates, però us puc dir que:
En Joan Jofresa Clavell, fill d'en Josep i la Francesca, es va casar amb l'Antonia Vilatersana, a Terrassa, entre el 1907 i el 1910.
L'Irene Jofresa Vilatersana, filla d'en Joan i de l'Antònia, es va casar amb Salvador Soler Anglada, al 1940, a Terrassa.
En Jeremies Soler Jofresa, fill de la Irene i d'en Salvador, es va casar a l'església del Sant Esperit de Terrassa, el 27 d'abril de 1967, amb Maria Carme Giménez.
I que jo, Jeremias Soler Giménez, per trencar la tradició de segles, em vaig casar el 4 d'agost de 2001 a la Basílica de Santa Maria de Donòstia (Guipúscoa), la mateixa que surt a Les veus del Pàmano, on es va casar l'Elisenda.
I ves a saber on es casaran els meus fills.
Sigui com sigui, manifesto la meva veneració, respecte i amor, als meus avantpassats, casats molts d'ells a Sant Pere, sense l'amor dels quals no existiríem ni els meus fills ni jo. Joan i Teresa (rebesavis dels meus rebesavis), Pau i Elisabet (besavis dels meus rebesavis), Salvador i Paula (besavis dels meus besavis), Quirze i Antònia (avis dels meus besavis), Josep i Francesca (rebesavis), Joan i Antònia (besavis), Irene i Salvador (avis), Jeremies i Carme (pares). A tots vosaltres, gràcies! I a tots els altres ancestres que no he pogut encara descobrir, inclosos els que vau venir d'Àfrica fa quaranta-mil anys, gràcies també!

.

Sobre traductors i parlaments.

.

Hi ha temes viscerals, arrelats al més profund del cor, que no accepten grisors, que exigeixen blancs o negres. Hi ha dogmes a una banda i a l'altra: “Això és així, i punt; és ben clar, és evident, qui no ho vegi com jo és que no vol entendre!” Posicions enfrontades i viscerals per un afer que rasca ran de cor, bo i que es vesteixi de raó i de raons. Hi ha molta por. Por a desaparèixer. En realitat desapareixeria la llengua, no les persones; però considerem que si la llengua desapareix, desapareixem nosaltres, deixem d'existir. Exagerem, però en certa manera és lògic que ho fem, perquè estem defensant la nostra identitat cultural, i això és un instint natural, una pulsió que la nostra raó no troba vergonyosa, segurament perquè no ho és. Afortunadament, si algun dia esdevé la tragèdia de la mort del català, i ho poguéssim veure per un forat, descobriríem persones si fa no fa tan felices com ara: anirien al cinema, estudiarien, agafarien càncers i es moririen, follarien, s'estimarien, s'enganyarien, neixerien i es moririen; la vida seria essencialment idèntica. El català seria una llengua d'estudi a les universitats, i això seria trist per nosaltres. Vist des de la nostra perspectiva resultaria una tragèdia cultural, similar a la desaparició del dàlmata, i a d'altres llengües que fa poc que han mort. Però vist des de la visió de la gent del futur, no arribaria a ser una tragèdia, seria només trist. I si mirem més enllà cap al futur, en un món amb només tres o quatre llengües, no arribaria a ser ni trist; i és trist que no arribés a ser ni trist.
No sé perquè escric tot això. Per encendre més els ànims? Per polaritzar les opinions? Per fer amics?
Jo tinc la meva opinió; crec que hi ha d'haver traductors al parlament; no deixa de ser una manera de donar feina a una gent que bé han de treballar i de menjar; i per descomptat, és una manera de defensar el fet que al parlament de Catalunya només es parli català. Però malgrat que jo pensi això, tinc amics que s'esgarrifen pel que ells consideran una “presa de pèl” una “despesa inútil” un... (i s'esgarrifen amb el mateix èmfasi amb el qual d'altres s'esgarrifen pel contrari). I aquests amics meus ho diuen convençuts. I no són mala gent. I no són rucs, ni els manquen estudis, tenen carreres universitàries. Deu ser que el tema és una qüestió d'opinions, vull dir que és opinable, vull dir que no és tan senzill, ni tan clar... o bé que, si ho és, si és que és clar, ho és per a les persones que ho veuen clar, per a les que estem convençudes que és normal que hi hagi traductors, i per a les que ho consideren una barbaritat, tots dos sectors ho veuen clar, potser sí que és clar.
Jo ja he dit què en penso; però continuo mirant el meu puntet blau que s'allunya i deixo de tenir por.

.

Instants de claredat. Pensaments sobre l'amor (VII)

.

Experimentem la força de l'amor vers algú que estimem, quan aquest algú se'ns està morint, o se'ns mor. En aquests instants, ens retorna la lucidesa que la rutina i el dia a dia ens han malmès amb el seu verí cegador. Descobrim com estimem els qui se'n van, malgrat les seves foscors, malgrat les seves traïcions, malgrat els seus defectes. Descobrim que l'amor és més poderós que el mal que ens han fet, i que els estimem tant que no ens cal ni tan sols perdonar. Atordits ens adonem de com l'amor és suficient per a tot, i de com en som de lúcids ara que ha arribat el moment de la veritat.
No és pas en la rutina i en el dia a dia que som objectius (com alguns es pensen). És en aquests instants essencials de pèrdua en què hi veiem per un instant amb claredat, i aprenem, tot d'una, l'essencial de la vida, l'únic que importa. I també en un instant se'n va qualsevol Déu castigador i infernal amb què els inquisidors religiosos de qualsevol època ens vulguin espantar.

.

Poema críptic sobre les pàtries i les persones.

.

Hi ha cops que alguna cosa dins meu m'empeny a maleir les pàtries, qualsevol pàtria, quan veig la transparència de la mar, el gemat dels prats, les serralades idèntiques i salvatges arreu del planeta, on no hi ha escrita cap frontera al llom de cap carena si no és la que han pintat els pobres Homo sàpiens.
Després, però, miro la meva petita Catalunya, i veig que sí, que tinc pàtria i que tinc nació, i que l'haig d'estimar perquè és la meva.
Però passa el temps, i torno a sentir la força de l'univers que em mena a estimar una Terra que és una, i una humanitat que és una, i un temps que és “present” per a tots, i un planeta que és petit i gros alhora per a tots. Un puntet blau que se'n va quan jo m'endinso univers enllà; un puntet petit que em pinsa el cor i em fa veure que no tinc pàtria; i que si la tinc és el meu planeta, saba de la vida que porto a dins, llum de les imatges que dibuixa la meva ment, traç d'aigua de mar transparent ran de les roques sota dels pins, fasomia de pell color d'aram, de llet pigada o taboll d'oliva lluent sota d'un cel esbandit, sota d'un Sol esclatant; estel petit entre els estels.
Llavors torno a mirar la meva petita Catalunya, i veig que sí, que tinc pàtria i que tinc nació, i que l'haig d'estimar perquè és meva. Però passa el temps i ploro quan veig una mare que és de lluny i que viu aquí i que es desagna per un avortament; la seva cap la renya perquè “a qui se li acut de tenir fills, amb la despesa que això representa per als empresaris, amb les molèsties que això provoca als dignes emprenedors que aixequen el pais” ( i aixequen el país perquè aixequen les empreses del país, perquè aixequen el capital del pais, les estadístiques del país, el consum del pais...) I vinga cremar petroli pel pais, i vinga fer girar les turbines a Tarragona o a Vandellós o a qualssevol central tèrmica del país, pel país; i visca el país; i el Millet i els seus quatrecents amics del Liceu, del Palau i del Barça. I visca el País! I torno a maleïr les pàtries, qualsevol pàtria, quan veig la transparència de la mar, el gemat dels prats, les serralades idèntiques i salvatges d'arreu del planeta, on no hi ha escrita cap frontera al llom de cap carena si no és la que han pintat els pobres Homo sàpiens. Després, però, miro la meva petita Catalunya, i...

.

Poema críptic sobre els temps contemporanis, escrit per un Churchill intrahistòric.

.

Hi va haver un dia (alguns ho saben bé) en què el cel de Roses va voler encendre's. El mar va emmirallar l'explosió dels vermells, i un oreig lleu ens regalà les últimes calideses d'una tardor que ben aviat es refredaria.

Avui m'ha vingut de gust recordar-ho, per a no oblidar que la vida sempre és bellesa i que no hem de permetre que la limitació de l'esquelet de l'utilitarisme s'autoerigeixi com a mag de la tranquil·litat dels cors i de les vides. No passaran, cregueu-me; no passaran. Ens espantaran alçant el dit amb el seu posat seriós i elegant (disfressa de profundes mancances emocionals i de limitades capacitats vitals); però es quedaran amb les xifres, amb les estadístiques, amb les corbes d'increments percentuals i amb les tendències. La vida és un miracle inabastable que brolla arreu i que ningú no atrapa. L'acció il·lusionada de l'amor que actua amb l'eficiència de qui sap que tracta amb els seus fills, amb els seus germans, amb el proïsme estimat, vola més lluny i més alt que les estadístiques, vers una eficiència que sempre serà més amunt que qualsevol eficàcia.

Adorar les xifres implica el cru i fred preu de menysprear les persones; ni que el menyspreu arribi rere un silenci protocolari; ni que el menyspreu es disfressi de modernitat i de tecnologia. Quan no som capaços de posar-nos en el lloc de l'altre, el menyspreem profundament. Quan no som capaços de sotmetre els plans a la realitat de cada instant, estem perdent la batalla. No passaran. El temps i l'existència estan de la nostra banda. La quàntica governa l'univers, res és determinat, res no durà sempre, l'imprevisible és el senyal del progrés i del futur, i les nostres capacitats són infinites.

L'amor incondicional ens transporta a tots els racons de l'univers, als racons perduts de tots els universos.

No passaran, la guerra ja comença a caure de la nostra banda, les forces tornen a revifar-nos els braços i les cames, el crepiteig de la llenya a la llar ens recorda que som a casa i que la força que empeny tots els universos és dins nostre.

.

.

(Dedicat a tots els Millets que emplenen la contemporània societat dels Homo sàpiens, als economistes sense ètica, als banquers sense humanitat, i als qui no veuen persones allà on hi ha persones)

.

Sobre Déu. Sobre Dios. Words about God. Les mots à propos de Dieu. Worte über Gott. عبارة عن الله. 關於神詞. מילים על אלוהים. Woorden over God.

.

M'estava dutxant i m'ha vingut al cap tot això que escriuré ara. És una idea, no és una teoria, ni tan sols una hipòtesi. Són elucubracions que fa temps que em volten, i aquest matí, mentre em dutxava, han agafat més forma.
De puntetes, i ni que sigui porugament, sento la necessitat de parlar de Déu.
De puntetes, per moltes raons. Perquè sóc un dels Homo sàpiens més imperfectes que actualment caminen sobre la Terra; imperfectes en el sentit més “moral” de la paraula, en el sentit més tradicionalment religiós i ètic de la paraula. No vull aprofundir més en el tema perquè algú em podria considerar pitjor del que sóc, sense ser-ho. El que intento transmetre amb força malaptesa pel que veig fins al moment, és que em disposo a parlar de Déu, conscient que no sóc prou bo per a fer-ho, però ho vull fer, i ho faré.
Les persones acostumem a descobrir realitats que són o que no són, realitats falses (i que per tant no són realitats) i realitats veritables, que per tan són. Els éssers són o no són (ho va dir Shakespeare). Doncs bé, Déu no pot ser un ésser més. No és un ésser comparable a qualsevol altre, ni tan sols és un ésser més gran, més perfecte i més poderós. No es pot quantificar, perquè no és un ésser. L'ésser que han dibuixat les religions, primer de pedra, després d'aire, més tard d'esperit, no existeix. El fet que nosaltres només poguem percebre el que “és” i el que “no és”, no vol dir que no hi hagi més opcions. Els éssers que “són”, són superiors en "ordre" als que no són, tenen menor entropia (per dir-ho així), el màxim desordre, seria “no ser”. Hi ha (o no hi ha per pròpia natura) els éssers que “no són”; hi ha els éssers que “són”; i hi ha Déu que és més que un ésser que “és”. La seva natura ontològica és superior a “ser” (i per descomptat superior a “no ser”). Per tant, la meva modesta opinió de miserable, és que Déu “més que existeix”. Si fos un ésser més, seria un demiurg, un monstre poderós, però sempre imperfecte, només pel fet que la seva obra està plena de dolor i injustícia al costat d'una gran bellesa i d'un amor intens. Si l'única opció per a Déu fos ésser un ésser més (ni que fos més gros, més poderós, més savi...) no podria existir, i si existís, no seria Déu, seria una causa més, una simple causa infinitament poderosa i intel·ligent, però una simple causa; i en conseqüència Déu no existirira i tindrien raó els qui no creuen en Déu. L'únic Déu possible és aquell que és alguna cosa més que un “ésser”, és aquell que “més que és”.
Alhora penso en el contrari de Déu. ¿Algú ha pensat alguna vegada què és el contrari de Déu? El contrari de Déu “no existeix”, perquè la seva natura (pel fet de ser contrària a la natura de Déu) és “no existir”; per això totes les coses que “són” no poden ser per natura contràries a Déu, perquè si no, no fóren. Per això, totes les coses que són, acabaran més tard o més d'hora, dirigint-se cap a allò que és més encara que la seva pròpia natura, a allò que “més que és”.

.

Àgora, del director Alejandro Amenabar

.

Hypatia (Charles William Mitchell, 1855)

L'absurd de les ideologies que mai no posen en dubte les seves creences. La mistificació de la fidelitat a unes creences, per absurdes que puguin semblar, com si aquesta fidelitat fos el símbol de la dignitat humana, quan en realitat és senyal de poca intel·ligència i d'immaduresa racional. La violència generada pel fet de divinitzar les creences i els grans personatges religiosos. El masclisme convertit en doctrina sagrada per les imaginacions místiques d'un fanàtic anomenat Saulo de Tarso. La constant animalitat de l'Homo sàpiens; habitant d'un planeta lluminós que flota enmig del cosmos. L'Homo sàpiens, sotmès als instints més primitius, als quals disfressa de divinitat, sacralitat i trascendència. La bellesa de la ciència, la bellesa de la dura i fascinant tasca d'esbrinar els misteris de l'univers i de la natura; l'endavant i l'endarrere en l'avanç vers el coneixement de les causes dels éssers i dels fenòmens. La indiferència esborronadora d'alguns vers la inquietud de les respostes que l'univers amaga i de les preguntes que ens suscita. La insuportable levitat de l'origen de les grans religions que avui han estat reinterpretades per a fer possible la seva supervivència (de vegades tristament no reinterpretades, continuen immerses en la foscor de l'edat mitjana amb la seva esbiaixada divisió entre bons i dolents, sants i pecadors, errats i encertats, submisos i amos, condemnats i salvats). La contradictòria societat esclavista, capaç del més elevat i del més baix. Els crits esgarrifosos de les batalles lliurades per qualssevol contra qualssevol, sense importar la bandera religiosa; crits amarats d'un rerefons de silenci, sense bandes sonores dignificadores del que és impossible dignificar.
La pel·lícula Àgora és un viatge realista al passat, que hauria d'atorgar humilitat a aquells creients que encara avui dia gosen caminar pels viaranys de l'integrisme. Em pregunto si els professors de religió de les escoles cristianes catalanes s'atreviran a recomenar aquesta pel·lícula. Convindria. No pas per destruir o desfer la fe, sinó per a tenir el coratge de dubtar, de qüestionar-se els dogmes, i d'abraçar l'essencial i prou; d'abraçar allò que és comú a totes les persones de bona voluntat sigui quina sigui la seva opinió sobre moral, doctrina o cosmologia.

No puc fer altra cosa que recomenar-vos veure la pel·lícula, sense esperar grans intrigues, passions o girs argumentals. És una obra mestra senzillament perquè és realista, i perquè desfà la beatífica i falsa visió dels cristians que les típiques pel·lícules de "setmana santa" s'han inventat al llarg del primer segle d'història del cinema. És especialment recomenable per als amants de l'astronomia, del cosmos, de la ciència, del pensament racional, de la llibertat de pensament... Seria (i deixeu-me que ho digui) una pel·lícula que encarna els valors i el missatge del blog Nuesa Literària. No us la perdeu.

.

Lliçó (per a adolescents) sobre l'amor. Pensaments sobre l'amor VI.

.

El problema de la confusió respecte el significat de la paraula “Amor” és que donem molts significats diferents a una única paraula.

Quan diem amor, sovint i confusament podem voler dir:

a.- desig
b.- interès
c.- atracció.
d.- necessitat.
e.- ganes de posseir.
f.- admiració.
g.- sentiment.
h.- voler el bé de l'ésser que estimem.

En allò que anomenem amor, i que experimentem amb més o menys intensitat, hi acostuma a haver una barreja perfecta d'alguns d'aquests significats.

Per exemple, el que un pare sent pel seu fill: g + h , o el que un marit sent per la seva esposa: a+c+g+h .

Només podem assegurar que hi ha amor si en la barreja de significats d'allò que anomenem amor hi ha el component “h”; i si, a més, no hi és el “e”.

Així, un marit que maltracta la seva dona podríem dir que té: a+c+d+e+g, però com que no té “h”, no té amor.

Més exemples:

L'amor que té un pare o una mare vers un fill o filla de vegades pot tenir més components que els que he dit abans: d+f+g+h

L'amor que podria tenir un fill o filla vers un pare o una mare: d+b+f+g+h

L'amor de dos adolescents enamorats, quan realment és amor: a+c+d+g+h

El component "h" sempre hi ha de ser; si no hi és, no hi ha amor, encara que ho sembli, encara que tot plegat sigui intensíssim.

L'amor és fresc i bell com la font salvatge d'una muntanya. Quan no hi ha amor, tot és fosc i mecanicista, com les societats dels insectes.

.

"M'agrada molt el que fas" d'Edu Pericas, amb Cesc Casanovas, Mónica Pérez, Xavier Casan i Roser Batalla.

.

Em va agradar molt l'obra de teatre que ahir vaig anar a veure al Club Capitol: “M'agrada molt el que fas” d'Edu Pericas, amb Cesc Casanovas, Mónica Pérez, Xavier Casan i Roser Batalla. I és que un dels grans temes del blog en què ara us trobeu és la màscara que els adults Homo sàpiens sovint portem, les mentides amb què dibuixem la nostra sagrada imatge d'éssers falsament benignes vers els altres, amb la intenció de guanyar-nos-los, de fer-los nostres, de fer-los dels nostres, de ser acceptats, admirats, envejats, tinguts en compte. Vivim emmascarats, disfressant una afuada crueltat vers tot el que no som nosaltres o el nostre entorn. N'hi ha prou amb què algú no hi sigui present per posar-lo a “baixar d'un burro” com s'acostuma a dir. Avui, els adolescents en diuen “rajar”. N'hi ha prou amb sentir-nos protegits per la carcassa d'un cotxe per transformar-nos en antipàtics, violents, verinosos, agressius... ¿ potser el que som de debò quan ens llevem la màscara que amaga la nostra insuportable i vergonyosa levitat?
Per això, des d'aquest blog, us proposo la nuesa; la nuesa vital, la nuesa física quan us hi atreviu i sigui adequat, la nuesa literària quan escriviu, la nuesa essencial d'un somriure sincer, la nuesa d'una opinió franca que no busca ferir però que no afalaga falsament.
Si aneu a veure “M'agrada molt el que fas”, al Club Capitol, a la Rambla de Barcelona, riureu molt (i avui dia cal riure molt i molt) i comprendreu molt bé tot això que us estic explicant.

.

Llista de plaers no consumistes, gratuïts o poc cars.

.

No fa gaire vaig escriure una llista de realitats que no necessitava. Avui en faig una altra d'elements que em fan gaudir molt i molt, i que pràcticament no valen diners. No cal convertir-nos en corruptes per assolir-los, i estan tan a l'abast que només és necessari decidir-se per a assaborir-los; i si un ho fa amb il·lusió, percep tota la intensitat de la vida.

És una llista a ampliar contínuament, i diferent per cadascú.

LLISTA DE GAUDIS GRATUÏTS

Caminar pel bosc.

Caminar per qualsevol espai natural (que encara conserva el disseny original).

Contemplar una posta.

Contemplar la sortida del sol.

Llegir un bon llibre.

Escriure poesia.

Escriure relats.

Escriure qualsevol cosa.

Cantar.

Escoltar música amb la intenció d'escoltar-la.

Tocar un instrument.

Reunir-se amb la gent (sopars, dinars... No cal que sigui en restaurants)

Assaborir la pluja.

Gaudir de la neu.

Dormir.

Jugar amb els infants.

Pintar.

Fer figures de ceràmica.

Banyar-se als gorgs.

El mar.

Aprendre.

Treballar en un blog.

.

.

.

Desfilada de corruptes

.

Desfilen... desfilen tots cap a ponent,

amb braçalets d'argent, i a rodolons...

I els músics amenitzen la seva desfilada;

músics d'acer, amb cors d'acer i so mut i fimbrejant.

Els ulls dels morts de ferro que se'ls miren.

Robert Conway

Desfilada de pressumptos corruptes vers l'audiència de Madrid; per la societat, corruptes ja jutjats i condemnats, si més no a la vergonya i a la presó (n'hi ha que no hi han anat a la presó).

I probablement siguin culpables; i si ho són, ens n'hem de defendre, hem d'aconseguir que d'altres s'ho pensin dues vegades, i tres i quatre, abans de decidir-se a omplir les seves arques amb diners que d'altres han suat; que d'altres han suat amb penúries i dificultats, sobretot en temps de crisi.

Però cal tenir en compte dues coses.
L'una, que bo i culpables són persones, i que el dret a la dignitat i a l'estimació que tenen com a persones que són, ningú no els hi pot manllevar. Tot i que vagin a la presó, tot i que algun dia es demostri que són culpables (algun d'ells ja ha confessat), continuaran sent persones, que han de ser estimades pel que són i no pel que fan o han fet.
La segona cosa que cal tenir en compte és que cadascun de nosaltres té un bon feix de raons per avergonyir-se d'alguna actuació (o de diverses) al llarg de la seva vida. Potser no serem estafadors, potser no arribarem mai a creure que estem per damunt de tothom i que ningú no ens pot discutir les decisions, potser no ens agraden els diners i en tenim prou amb el Sol i el mar (gratuïts tots dos); però de ben segur que en algun aspecte, en algun detall, alguna vegada, o moltes vegades, hem comès errors conscients o inconscients, que ens farien mereixedors de xiulets i esbroncades. Tots estem fets de la mateixa pasta, som Homo sàpiens, micos de costums, cecs ver les pròpies misèries, orgullosos, territorials, conqueridors i devastadors de territoris, egocèntrics, gelosos, envejosos, violents, absurds... Tots som, si fa no fa, iguals, i no podem estar segurs de quina hauria estat la nostra actuació si haguéssim passat per les circumstàncies vitals per les quals han passat els corruptes i que només ells coneixen (o potser ni ells): educació entre cotofluixos, d'elit, selectiva, enmig de les trescentes o quatrecentes famílies que es troben sempre al Liceu, al Palau de la Música, a la llotja del Camp Nou, al club d'Hoquei o de polo... Educació senyorial de banalitats entronitzades, racisme disfressat i ocult, classisme disfressat i ocult, egolatria convertida en el fet quotidià de l'existència, i tot un reguitzell d'experiències amuntegades en els records i en l'inconscient que fan que no poguem saber que hauria estat de nosaltres si les nostres vides haguessin circulat pels viaranys dels dignes enmanillats. I si haguéssim actuat diferent, ¿no fóra pel fet de tenir diferents connexions neuronals, diferents volums cerebrals, diferent sistema nerviós, diferents instints? Dit d'una altra manera, no només si estiguéssim en el seu lloc, sino si a més fóssim ells... si fóssim ells amb el seu cos (cervell inclòs) ...no hauríem fet el mateix?
Tercera cosa. N'hi ha molts que encara no han estat descoberts, que potser trigaran a ser descoberts, que potser mai no seran descoberts. Això no treu que els enxampats no hagin de pagar; però convé que surti tothom, perquè hi ha molta gent que ha perdut el pis per no pagar les lletres perquè no han tingut la sort de ser consellers o directors del Palau de la Música. Hi ha massa “senyors” que no volen reconèixer que són “homes”. Hi ha massa senyors que malgrat que no ho vulguin acceptar, es pensen que els diners els fan més senyors, i que no tenir-los els fa més miserables. I si no... ¿per què els presidents de la Generalitat donen la mà als grans empresaris en nits pomposes de triomfadors econòmics, i ben poques vegades la donen (i si ho fan és tan sols per electoralisme) als mecànics dels tallers de cotxes que tenen les mans brutes de greix, o a la carnissera del mercat, o al qui manega la màquina d'enquadernació de la planta que edita qualsevol diari. Quan ho fan, no ho fan de debò, o no ho fan tan de debò com quan donen la mà al president d'una empresa de jocs d'atzar, o a un banquer, o a un fabricant d'armes, o de pintallavis, encara que el més que bé algun d'aquests triomfadors pugui sortir a tots els diaris com a presumpte cervell d'alguna hipotètica trama de corrupció.

.