Tardor

.

TARDOR

Terra,
flaire molla de fang negre,
roig burell del matalàs del bosc.
Xerra,
mallarenga d'aigua verda,
bufarada de vent verge i broix.
Guerra,
de la nit i les estrelles,
al matí quan sent la mandra el Sol,
Serra.
aurea vànova d'etèries
tremolors de nervi i traç de cor.

.

Viatge en avió

.




En Brumari, autor de relatsencatalà, i un dels escriptors més premiats del web, té un relat sobre un tren que ve a ser una metàfora del que és la vida. Avui, regirant a les entranyes del meu ordinador, he trobat un relat que vaig escriure fa molt de temps i amb el qual vaig tenir la mateixa intenció que en Brumari. A veure si us agrada.

Ens despertem, no sabem qui som; ens passem uns quants anys esbrinant-ho. Després ens hem acostumat tant a estar desperts que ens pensem que és el normal. Arriba l’hora de tornar-se a adormir i tenim por, i ens preguntem perquè tot ha de ser tant trist i vestim l’últim son de negre.

En realitat tots, absolutament tots, som uns viatgers amb les maletes a les mans, fent temps en un café al costat de l’aeroport. Mentre fem temps, de vegades juguem a les cartes, o cantem, o escombrem el nostre tros de bar. Però som en un aeroport. Hi ha brètols que es barallen per un tros de banc, per un diari, o per no se sap quina estranya i superflua raó.

N’hi ha, que aseguren saber-ho tot sobre d’on venim i cap a on anem; exigeixen que se’ls escolti i se’ls obeeixi, i afirmen, uns més directament que d’altres, que qui no se’ls cregui, qui no els segueixi aquí dins l’aeroport, no aconseguirà d’agafar un bon avió i no sabrà tot allò que ells saben de bona tinta. Això és el que diuen. Però els avions vénen i se’n van, i s’emporten a uns i a d’altres, i arriben avions, amb gent despistada que no sap ni qui és ni d’on ve, i que fins i tot ha d’aprendre a parlar.

Hem vingut no sabem d’on, i el nostre avió partirà, sens dubte, no sabem cap a on.

No sabem ni qui som, ni qui porta l’avió, ni perquè viatgem. I a tots ens passa el mateix. Llavors, un cop arriba l’hora de pujar a l’avió no ens deixen pujar-hi l’equipatge, ni tan sols la roba. Ens fan despullar per tal que pugem a l’avió només amb el que som. I la majoria de vegades hi pugem sols; arriba un avió exclusivament per a cadascú. I ens adonem que tot allò que hem anat comprant mentre érem a l’aeroport, les riqueses més o menys grans que hem amuntegat en el nostre equipatge, es queden a terra.

Ningú no sap qui hi ha a l’avió, perquè el qui se’n va, ho ha de fer sol, sense acompanyants.

Malgrat tot, l’aeroport és bonic, la gent que s’hi espera és adorable, encara que hi ha de tot. El cel és blau a la terrassa que hi ha a l’aire lliure, la que dona a una platja des d’on es veuen arribar i partir els avions. L’estada a l’aeroport, amb totes les seves angoixes, és força agradable, intensa, i de fet inoblidable.

De vegades n’hi ha que s’obliden que han arribat en un avió, i que se n’aniran en un altre avió, i s’obsessionen amb els espais que els ha tocat d’ocupar dins de l’aeroport. S’afanan a comprar regals a les botigues, a tenir més regals que la resta de viatgers; són capaços de robar, d’estafar, de mentir i de vegades fins i tot de matar per a obtenir més perfums, més figuretes de lladró, més vestits. I quan més en tenen, més en volen. No se’n recorden que a l’avió s’hi puja nu.

N’hi ha que, per fer l’espera més dolça, es reuneixen a cantar nostàlgiques melodies que parlen de viatgers, d’amors eterns, d’avions que arriben i que se’n van. De vegades les cançons són més alegres, en altres ocasions són balades romàntiques. Aquests, després de l’espera, s’adonen que l’important no és si estem o no estem perdent el temps en un aeroport, esperant un avió que no sabem quan vindrà; que l’important és omplir els instants de màgia i d'intensitat.

Després, reflexionen, i s’adonen que com que no recordem res d’abans d’arribar a l’aeroport, i com que tampoc no sabem res del que passarà després de pujar a l’avió, en realitat la nostra ment no coneix res més que aquesta espera a l’aeroport, i que per tant els instants s’han de daurar.

.

Alternatives a la competició?

.

.
Aquest matí, mentre esperava que obrissin la porta de l'escola del meu fill, fixant-me en la força dels ulls d'alguns infants, se m'ha passat pel cap de preguntar-li a Déu que com se li havia acudit de ficar les consciències (tan belles i tan sagrades) dins de cossos animals evolucionats per a competir entre ells. I m'ha semblat sentir-li aquesta resposta: “perquè busquéssiu alternatives a la competició”. Encara no he fet una valoració de la seva resposta. Prometo pensar-hi.
P.D. Quan parlo de “ficar consciències dins de cossos” s'ha d'entendre en sentit metafòric. Jo sóc dels qui opinen que la consciència és una conseqüència de l'activitat cerebral, si més no mentre el cos és viu. D'aquí a poc us parlaré de la neurologia quàntica la qual ja hem esmentat alguns autors filòsofs de http://www.relatsencatala.cat/. Vegeu sinó el web de la Leela, El laberint de les idees.

.

.

Xiuxiueig d'un àngel

.


Una vegada vaig escoltar un àngel parlant a cau d'orella d'un abatut que estava desfet perquè l'havia deixat la dona. Si fa no fa, l'àngel deia així:

Malgrat els teus defectes, ets una persona única i irrepetible, i el teu valor és infinit.
És per aquest valor que t’has de construir, no pas per càstigs ni premis.
No esperis que algú t’ajudi per començar a construir-te, per començar a estimar-te. Comença ja. Llavors t’adonaràs que un cop tu hagis començat a ajudar-te, d’altres també ho faran. Els Homo Sapiens som així.
Els teus defectes no són més grossos ni més petits que els defectes dels altres. Tots som una barreja de virtuts i defectes, capacitats i dificultats... si sospeséssim el bo i el dolent de cadascú, tots estaríem igual.
No confonguis el que són idees pròpies amb defectes u obsessions. A qui no pensa com tu, les teves idees li poden semblar patologies, si no té una visió suficientment tolerant i empàtica. No confonguis la teva manera de fer, de ser, de pensar, d’estar, el teu gust estètic, el teu estil, amb un defecte... Tu tens dret a ser, sense imposar... Però accepta que hauràs de conviure amb persones que això no ho tenen clar i que identifiquen la seva identitat amb la normalitat. Que aquesta convivència no et condueixi a l’odi, ni a la repressió del que tu ets.
Deixa, sense traumes, aquelles actituds i pràctiques que tu mateix creus que no porten res de bo, que perjudiquen a tercers, i que et perjudiquen a tu. No ho facis obeint cap moral, fes-ho escoltant el teu cor.
Malgrat tot, fent camí per la vida et tocarà menjar la pols, ficar-te dintre el fang com han fet molts, dubtaràs del compromís i a voltes diràs no, i et mancarà quan calgui, decisió. Però et tornaràs a aixecar i t’adonaràs que no hi ha cap situació insuperable, que quan es perd algú, els ulls descobreixen altres llums dins la nit solitària i freda, altres llums que tal vegada mai no hauries descobert si no t’haguessin abandonat. Ningú et pot imposar la solitud fora de tu mateix, qui t’abandona et posa a les mans de qui encara t’ha de conèixer. No abandonis mai ningú, però no renuciïs mai a la teva llibertat.
Estigues content, perquè mai passa res, i si passa, ja ha passat. Estigues content perquè la alegria sincera desfà el gel, encén l’amor i il·lumina el cor disposant-lo cap a la reconciliació. Estigues content perquè ets un lluitador per la llibertat, un artista que té uns ulls que d’altres no tenen. Tots i cadascun dels humans som artistes amb uns ulls que tenen una manera única de veure el món. La teva solitud és la solitud de l’únic vident al país d’uns cecs que no saben que vol dir veure-hi. Tens, a més, la capacitat de donar la vista als qui estan creixent, i de donar la vista als qui estan crescuts. Als crescuts, però, no els diguis que són cecs, perquè llavors t’odiaran i mai no hi veuran. Dedica’t a treballar, a crear, a sommiar, a desitjar, a projectar. Planifica, prepara, i no esperis; el que vingui t’agradarà més. I si no ve el que esperes, descobreix que el que arriba és tan bo i tan bell com el que esperaves, encara que et falti descobrir-ho.
Al final, arribarà la mort; i ja saps que per a tu, que no tens por, és l’última aventura, i que pot ser que no sigui l’última... No visquis com si el que fas s’anés acabant, com si s’hagués d’aprofitar la vida perquè s’esmuny, això t’impediria assaborir el present. Viu com si haguessis de viure eternament, sabent però que et moriràs, i que el que realment importa és el que t’importaria si la mort t’hagués d’arribar demà.
Estima’t. Valora’t. Defensa’t dins del teu pensament. No amaguis els teus defectes. Accepta’t. No et consideris inferior a ningú. No prenguis decisions precipitadament. No et deixis endur pel nerviosisme o per la por. Estigues sempre tranquil, sempre pacífic, sempre content, sempre feliç.
Estima qui no ho mereixi igual com estimes qui ho mereix. Qui no ho mereixi ho necessita més que qui ho mereix.

.

Més nu que qui es despulla per principis

.




Qui pot aconseguir amb el seu esforç que el sol s’alci cada matí? Qui fa aparèixer les flors del bosc amb el seu neguit? Qui fa ploure amb maquinacions i estratègies? Qui fa més bell el crepuscle amb filosofies profundes? Qui dibuixa ones a la sorra verge amb militàncies ineluctables? Qui augmenta la seva dignitat amb el seu esforç? Qui aconsegueix que giri la Terra amb invents imprescindibles? Al marge, sempre el marge de batusses de poder i estratègies... Al marge de judicis, valoracions i sentències... Al marge d’ideals absoluts i missatges salvadors... Al marge i sempre lliure per obrar com jo cregui... Lliure de precedents, d’hipoteques i compromisos... Caminant al pas de l’avui, sense passats ni futurs que no són enlloc... Del tot desencadenat de les opinions alienes... Concentrat, sense pensament, en el fimbrament d’una fulla batuda pel vent... Al marge d’ambicions de poder, diners o tinences... Al marge de projectes d’expansió i de domini... Fita, la mirada, només, en els colors de l’ara... Xuclant la força tan sols del somriure dels febles... Ingenu, si voleu, però lliure com qui no depèn del desig... Negant-me a reposar el cor en allò que s’esmuny... Confiant en l’oreig que m’acosta belleses mai imaginades... Caminant més nu que els qui no porten roba per principis...

.

Hora de confessar-me

.

Sovint penso que m'agradaria ser a prop de tothom, arribar a la intimitat amb una bonior de persones que apareixen al meu voltant al llarg de la jornada, i durant totes les jornades de l'any. I estic parlant d'una intimitat humana, psicològica, d'amistat, de companyonisme. Però la majoria de vegades (gairebé totes les vegades), i amb el pas del temps, descobreixo que aquesta amistat no pot ser, i que si arriba a ser no és per a sempre. Em pregunto moltes vegades per què em passa això, i sempre arribo a la mateixa conclusió: la necessitat de llibertat; el pensament que no se m'engabia a cap ideologia; la sinceritat que passa per damunt dels convencionalismes socials, del tracte en societat; la manca de tolerància d'alguns a les meves idees per marginals o minoritàries que puguin ser; el meu afany d'explorar sempre nous horitzons, havent de renunciar cada dia una mica més als horitzons que habito cada dia; la sensació que moltes vegades produeixo en els demés de no pertànyer clarament a cap ideari polític i de pertànyer una mica a tots, de no practicar cap religió, i de practicar-les una mica totes, de no definir-me mai del tot, bo i sempre dir el que penso. La meva ambigüitat no és còmoda. La meva aparent seriositat és molesta. El silenci que practico quan no tinc res essencial a dir, resulta sovint insuportable (hi ha hagut algú que ha tingut el coratge de dir-m'ho). Jo, però, penso que dos amics ho són quan poden caminar en silenci el temps que sigui, sense que aquesta situació hagi de considerar-se violenta. Però quants amics hi ha? L'amistat entre mascles, si no va vestida amb una indumentària de duresa, de futbol, de política, de negocis, d'autosuficiència, de... no deixa de ser una amistat insòlita, o pel cap baix difícil. L'amistat entre mascle i femella, massa vegades va de la mà amb la por a que pugui anar més enllà, o semblar-ho; i cau en una prudència excessiva que la fa impossible (no pas per la meva part). Tot era més fàcil quan érem nens. Potser el problema és que encara cerco en les relacions humanes aquella indiferència activa de quan érem infants, aquella manera de ser que ens permetia no tenir por de ser qui som, de manifestar-nos com som; i aquella dèria per les realitats essencials de la vida, les que de debò fan que hi hagi moments especials que es poden recordar al llarg de tota una existència: somniar des d'un terrat als capvespres d'estiu mirant el mar; aixecar el cap una nit estelada i reflexionar sobre la immensitat de l'univers; cantar.
De moment, camino per la vida amb la sensació que les úniques relacions humanes estables i sinceres són les familiars; però aspìro arribar a més, potser perquè m'agrada creure en les utopies o en les realitats misterioses poc probables però meravelloses.

El mico que no sabia que ho era

.

Vivim. I ho considerem el normal. Però viure és una excepció. Viure és l'estrany. Algú va dir que viure són les vacances del “no ser”, que el “no ser” és el que hem estat més temps, i que viure esdevé al llarg d'un instant, si comparem el temps viscut amb el temps que no som. El normal és “no ser”, i som.

Vivim. I de vegades vivim com si tot donés voltes al voltant del “jo”, del nostre “jo”. Els qui ens envolten també tenen un “jo”, també esdevenen el centre de la seva existència. No són graons nostres. No són obstacles en el nostre camí vital. No són mitjans que ens puguin ajudar a arribar a alguna fita. Els altres són el centre d'ells, i els hem de tractar com a finalitats en sí mateixos, no com a elements d'un univers que té com a centre el nostre “jo”.

Vivim. I sovint vivim inconscients dels instints que ens dibuixen els pensaments i les percepcions. Ens pensem que som propietaris de les nostres intencions, i sovint, i sense ser-ne conscients, esdevenim titelles mogudes per les forces ancestrals de la biologia humana. Ens enganyen les hormones, la química del nostre cos, la necessitat de reproduir-nos, de menjar, de controlar l'entorn. La nostra individualitat d'éssers conscients se subjuga sense saber-ho a la força animal del fang, que es disfressa de raons, de legalitat, de cultura, de justícia, d'esperit pràgmàtic, fins i tot de civil·lització.

No sabem que som micos. Ens pensem que els micos són els qui tenen el cos cobert de pèl i van sense roba. Però el cert és que som una espècie més de micos. La que coneix més la seva realitat física i la qui sap menys qui és i quin paper juga en el conjunt de les espècies animals. Ens convertim en mentiders que s'enganyen a ells mateixos sense saber-ho, inventant-se un món i una vida sota el control de la seva superioritat, quan el cert és que som éssers sotmesos a la matèria com qualsevol altre ésser. L'únic avantatge és que podem arribar a ser-ne conscients, i això és el primer pas cap a la llibertat, cap a l'evolució vers la humanitat idealitzada que ara per ara només existeix al llibre de les bones intencions, de les utopies vers les quals caminem.

.