Cap de setmana de premis

.

Recordaré aquest cap de setmana com un període intens dins la meva modesta vida literària; un cap de setmana difícilment superable quant a premis.

Divendres vaig assistir, com a finalista, al lliurament de premis de relats breus de Sant Joan Despí. N'éren tretze, d'obres finalistes, escollides d'entre cent seixanta-dues històries curtes. I estava convençut que sortiria d'allà ben content d'haver arribat a ser finalista, i d'haver pogut escoltar la interpretació que Montserrat Carulla va fer d'una bona selecció de poemes i contes de la literatura catalana i castellana. La meva sorpresa fou que vaig guanyar. I ho vaig fer amb un relat sobre la història de dos germans enfrontats per la guerra civil al qual vaig posar per títol “El Vent del bosc”.

Dissabte vaig anar a recollir el premi de contes “Fernando Rodríguez Contreras”, a Mataró (aquest ja sabia que l'havia guanyat perquè el veredicte es va fer públic uns quants dies abans); i l'acte fou entranyable. Abans del lliurament de cada premi, un membre del jurat trenava una petita explicació (petita però molt intensa i amb una riquesa de matisos que s'agraïa) de l'argument i característiques de cada conte. Aquest premi se celebra des de fa un munt d'anys, amb una periodicitat bianual, i fou establert pel fundador de la revista “Fernando Rodríguez Contreras”; els seus fills van decidir posar al certamen el nom del seu pare, quan aquest va morir ara fa uns vint anys. El meu conte "Benvingut a Varsòvia" tracta d'un pobre avi, excombatent al gueto de Varsòvia, que es lamenta de com el seu fill (home d'estat a Israel) reprodueix els errors dels antics nazis a la segona guerra mundial. La néta d'aquest avi, i filla de l'home d'estat, té un paper fonamental en el desenvolupament de l'argument.
De seguida que pugui penjaré aquests relats al blog perquè qui vulgui se'ls llegeixi.

Agraeixo, novament, des d'aquí, les felicitacions dels amics i coneguts que us heu alegrat amb mi d'aquests èxits. Al capdavall, però, l'èxit autèntic és escriure amb ganes de fer-ho bé, amb intenció d'aconseguir una història que ens satisfagui interiorment, independentment de si es guanya o no un premi; si a més a més s'aconsegueix de convèncer un jurat, doncs millor que millor. Si la satisfacció d'escriure fossin únicament els premis, ¿com ho hauria fet al llarg dels anys en què escrivint tanta estona cada dia no aconseguia ni el més petit reconeixement aliè?

.

.

Empatia Empathy Empathie Empati Эмпатия التعاطف

Empatia: la capacitat de posar-nos al lloc de l'altre; de comprendre que l'altre viu immers a les seves circumstàncies; d'acceptar que darrere del rostre, més enllà de la màscara que tots portem, s'hi amaga algú que d'alguna manera ens necessita. La revelació que ens fa veure que l'altre som nosaltres dins del seu cos i en el seu context.

.

Llibres

.

Res millor, per a un dia de Sant Jordi en què la feina m'impedeix d'apropar-me a Barcelona per estar amb els meus companys de http://www.relatsencatala.cat/, que redactar un post encapçalat per una fotografia de totes (o quasi totes) les meves criatures literàries.

Hi falta la novel·la que m'edita l'Ajuntament de Vila-real (guanyadora de l'últim Certamen) i que és a punt de sortir, el recull dels Premis de Lloret de Literatura de Viatges de l'any passat, i el recull dels Jocs Florals del Raval de l'any passat. La resta hi són tots; la majoria compartits amb un munt de companys.

Espero que en vinguin molts més, perquè l'afició d'escriure és de les més sanes que existeixen. Proveu-ho i ja ho veureu.

.

Dos milions d'amants de la nuesa, a Espanya, aquest estiu.

.

Tal com publica el Club Català de Naturisme a la seva web, citant una notícia sobre un estudi realitzat per la “Mesa del Turismo”, 1,5 milions d'estrangers visiten l'Estat Espanyol al llarg dels mesos de l'estiu per tal de poder viure una mica més a prop de la natura sense cap mena de roba.
Al costat d'aquest milio i mig de persones estrangeres (famílies en la seva majoria), hi ha 500.000 persones més originàries de l'Estat Espanyol que s'apropen a la platja sense banyador.
Espanya, en aquests moments, és un dels llocs del món on les lleis no penalitzen la nuesa. Això permet a un munt de famílies per les quals el cos nu no és sinònim ineluctable d'excitació sexual de gaudir del sol, del mar, i de totes les sensacions que es deslliguen en recobrar un estat en el qual la nostra espècie ha viscut i evolucionat durant centenars de milenis.
Segons la “Mesa del turismo”, a Espanya hi ha una vintena de centres naturistes (campings, albergs, urbanitzacions, etc.)
Diu també que hi ha vint platges nudistes. Aquí s'equivoca; en realitat n'hi ha alguns centenars; i estrictament l'ús de la costa espanyola no està regulat per la llei, en conseqüència no hi ha legalment cap platja on estigui desautoritzada la nuesa. La nuesa o no nuesa ve determinada per la tradició i és escollida de manera espontània pels usuaris. Els ajuntaments sí que de vegades n'administren els usos, però la seva acció no se suporta sobre cap base legal.
Sigui com sigui, és un fet que els temps evolucionen, i que si als anys cinquanta o seixanta del segle passat, veure algú nu era considerat una mena de provocació o d'escandol, avui el fet que algú estigui a la platja sense roba és comprès com una manera més d'apropar-se a la mar, que continua sent minoritària, però que està en creixement. Com més arreli el costum, menys fetitxe serà el cos humà, més acostumats estarem a la nuesa, i millor assumirem la realitat íntegra de l'ésser humà; sense posar la cara de babaus que els quedava als nostres avis quan veien les cuixes de les turistes del nord.

.

Premi Violeta

.

De mans de l'Helena Arumi m'arriba aquest premi, que segons els seus creadors representa les sensacions que el color violeta aporta a la nostra ment.

Es dóna als blocs que tenen algunes de les sensacions d'aquest color; com: Màgia, Encanteri, Magnetisme... i tot allò que d'alguna manera té quelcom que el fa especial.

Les normes del premi són les següents:

Exhibir el Segell Violeta al bloc amb les normes.

Indicar els blocs que consideres que mereixen aquest segell.

Avisar als indicats i escriure dos poders màgics.

Els dos poders que jo proposo:

1- Fer que la bellesa desconeguda per a molts arribi als ulls de tots.

2- Aconseguir que tots els blogs del món puguin comunicar-se.

Ara, passaré el premi a dos blogs que són especials per mi, per la seva sensibilitat i creativitat.

L'un “Raticos inolvidables” ens porta a l'Aragó desconegut i bellíssim, de mans de l'Eva Morera “Artemisa”.

L'altre, amb peus de plom, ens convida a obrir el “Calaix de sastre” per a descobrir aspectes interessantíssims d'un esperit inquiet.

Us els recomano!

.

.

Unamuno, l'home que va plantar cara Millán Astray

.

Si no vaig errat, en aquest antic teatre de Salamanca, que actualment és una botiga de roba d'una de les marques més sonades, el mestre Unamuno va protagonitzar el següent episodi, que ens explica l'il·lustre historiador Hugh Thomas a la seva obra "Guerra civil española":

El 12 d'octubre de 1936, dia de la Festa de la Raça, es va celebrar una gran cerimònia al paranimf de la Universitat de Salamanca. Hi era present el bisbe de Salamanca i el governador civil; i hi va assistir la senyora de Franco, i també el general Millán Astray. A la presidència, hi era Unamuno, rector de la Universitat. Després de les formalitats inicials, Millán Astray va atacar violentament Catalunya i les províncies basques, descrivint-les com "càncers en el cos de la nació. El feixisme, que és el sanador d'Espanya, sabrà com exterminalo, tallant a la carn viva, com un decidit cirurgià, lliure de falsos sentimentalismes ". Des del fons del paranimf, una veu va cridar el lema de Millán Astray: "Visca la mort". Millán Astray va donar a continuació els habituals crits excitadors del poble: "¡España!", Va cridar. Automàticament, cert nombre de persones van contestar: "Un". "¡España!", va tornar a cridar Millán Astray. "¡Grande!", va replicar el seu auditori. I al crit final de "¡España!" de Millán Astray, van contestar els seus seguidors "¡lliure!".
Alguns falangistes, amb les seves camises blaves, van saludar amb la salutació feixista l'inevitable retrat sèpia de Franco que penjava de la paret sobre la cadira presidencial. Tots els ulls estaven fixos en Unamuno, que es va aixecar lentament i va dir:
"Esteu esperant les meves paraules. Em coneixeu prou bé, i sabeu que sóc incapaç de romandre en silenci. De vegades, quedar callat equival a mentir. Perquè el silenci pot ser interpretat com aquiescència. Vull fer alguns comentaris al discurs - per anomenar-lo d'alguna manera - del general Millán Astray que es troba entre nosaltres. Deixaré de banda l'ofensa personal que suposa la seva sobtada explosió contra bascos i catalans. Jo mateix, com sabeu, vaig néixer a Bilbao. El bisbe - i aquí Unamuno va assenyalar al tremolós prelat que es trobava al seu costat - ho vulgui o no ho vulgui és català, nascut a Barcelona ". Es va aturar. A la sala s'hi havia estès un silenci poruc. Mai no s'havia pronunciat un discurs semblant a l'Espanya nacionalista. ¿Què diria a continuació el rector? "Però ara - va continuar Unanumo - acabo d'escoltar el necròfil i insensat crit," Visca la mort ". I jo, que he passat la meva vida composant paradoxes que exciten la ira d'alguns que no les comprenen, he de dir, com a expert en la matèria, que aquesta ridícula paradoxa em sembla repel·lent. El general Millán Astray és un invàlid. No cal que ho diguem en un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però malauradament a Espanya hi ha actualment massa mutilats. I, si Déu no ens ajuda, aviat n'hi haurà moltíssims més. Em turmenta pensar que el general Millán Astray pogués dictar les normes de la psicologia de la massa. Un mutilat que no tingui la grandesa espiritual de Cervantes, és d'esperar que trobi un terrible alleujament veient com es multipliquen els mutilats al seu voltant.”
En aquest moment, Millán Astray no es va poder aturar per més temps, i va cridar:" ¡Avall la intel·ligència! "Visca la mort!", i va ser aclamat pels falangistes. Però Unamuno va continuar: "Aquest és el temple de la intel ligència. I jo sóc el seu gran sacerdot. Esteu profanant el seu sagrat recinte. Vencereu perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu. Per convèncer cal persuadir. I per persuadir necessitareu una cosa que us falta: raó i dret a la lluita. Em sembla inútil demanar-vos que penseu en Espanya. He dit... "Va seguir una llarga pausa. Després, amb un gest valent, el catedràtic de dret canònic va sortir a un costat de Unamuno, i la senyora de Franco a l'altre.
Aquesta va ser la darrera classe d'Unamuno. D'ençà d'aquest moment, el rector va romandre arrestat al seu domicili. Sens dubte hauria estat empresonat si els nacionalistes no haguessin temut les conseqüències d'aquest fet. Unamuno moria amb el cor trencat de pena el darrer dia de 1936.

.

Màrius Torres i els premis literaris.

.

Fa gairebé un any, un usuari de relatsencatala.cat que du per nick "Oriol Fontelles" escrivia al fòrum una reflexió sobre en Màrius Torres i alhora sobre els premis literaris. Poc després, per altres raons, aquest usuari es va posar en contacte amb mi i em vaig sorprendre molt en descobrir qui era. Amb el seu permís, i després d'haver-li jurat per insistència seva que no revelaria la seva identitat real, poso en aquest post el que va escriure, que em va agradar molt.

"El 20 d'octubre de 1937 , en Màrius Torres va decidir presentar-se al Premi Folguera de poesia de la Generalitat amb una cinquantena de poemes. Va dubtar molt abans de fer-ho. En Joan Sales, que era amic seu, li va desaconsellar; els amics que va fer al sanatori de tuberculosos on s'estava, també li deien que no s'hi presentés. Ell, però, va provar sort, convençut que no seria premiat. Es considerava un metge, un ciutadà vulgar que “de tant en tant fa versos”, per això no li feia mandra presentar-se al premi, ho va fer amb el desig de ser útil, de fer alguna cosa bona per la societat. Dos mesos més tard es va assabentar que ni un sol membre del jurat li havia atorgat un vot al seu poemari, i no es va endur cap decepció, perquè era el que realment esperava.
Avui hi ha un institut a Lleida que du el nom de Màrius Torres, Lluís Llach fa servir els seus poemes per a fer cançons, i Montserrat Roig el citava sovint a les seves novel·les. Ell va morir als 32 anys, anònim i tuberculós en una Catalunya espanyola i sotmesa al feixisme, convençut que era un metge una mica friki que feia poesia a estones lliures.
Què és l'exit? Què busquem quan escrivim? Estem enamorats de la poesia o de la pròpia glòria?
Pensa-hi."

.