Preocupacions vers la direcció de l'educació contemporània. Anàlisi de les causes de l'anomenat fracàs escolar III

.

Em preocupa que el camí dels aprenents sigui massa pla. Sense pedres, sense pujades, sense un xic de foscor, sense mal temps... És difícil, i poc probable, que, sense la presència de dificultats naturals o simulades, aprenguin a caminar. La vida, ens agradi o no, és, la majoria de vegades, caminar enmig de pedres, remuntar pujades, avançar dins la foscor, i fer via amb mal temps... I malgrat totes aquestes dificultats, caldrà caminar.

Em preocupa que s'eduqui els infants enmig de cotofluixos, per abocar-los després a una societat salvatge on els llançaran rocs.

Em preocupa que se'ls transmeti, ja des de ben petits i mitjançant una pedagogia tova, la falsa idea que es pot créixer, que es pot progressar, sense patir una mica, sense exigir-se a un mateix una disciplina i un esforç que a cops ha d'arribar al cansament feixuc.

Em preocupa l'obsessió d'alguns pares i d'alguns educadors pels resultats acadèmics, i la poca preocupació d'alguns pares i d'alguns educadors pels aprenentatges. S'entronitzen les qualificacions i es valora poc l'aprenentatge, que de vegades no queda reflectit enlloc més que a les connexions neuronals de qui aprèn. Suspendre alguna vegada pot significar un aprenentatge essencial, i el principi del camí per a no suspendre més i per a començar a créixer intel·lectualment. A l'educador no li ha de fer por suspendre els alumnes que necessitin aquest missatge. La por de l'educador a suspendre és el principi de la mediocritat educativa.

Em preocupa que es desaprofitin les immenses capacitats del cervell a les edats més tendres.

Em preocupa l'errada mentalitat d'alguns que diuen que l'escola no ha d'educar, que el que ha de fer és ensenyar. Cal assumir que un adult sempre ha de tenir el compromís d'educar un infant, a casa, a l'escola i al carrer.

Em preocupa que de les escoles hi puguin arribar a sortir persones atrofiades, desaprofitades, que viuran al vint per cent de les seves potencialitats creatives i intel·lectuals, perdent-se un munt d'oportunitats per a ser més felices i per a contribuir essencialment al progrés de la comunitat humana .

Em preocupa la baixa exigència del currículum, la poca inversió en factors humans, fet que genera aules massificades i en conseqüència un tractament excessivament impersonal per imperatius de la massificació.

Em preocupa l'obssessió pels mínims i la poca preocupació pel màxim que pot assumir cada individu.

Em preocupa que l'obsessió per l'escolarització "sí o sí" de tots els menors de setze anys (fins i tot dels que tenen qualitats per altres tasques humanes tan nobles com qualsevol altra) generi aules de vegades massa plenes de gent que no hi vol ser, que essent-hi s'avorreixen, que no aprofiten, que destrueixien l'aprenentatge dels altres i que aprenen a sobreviure sense fer res.

Em preocupen encara més temes (relacionats amb l'educació en general de Catalunya, d'Europa i del món), però un altre dia ja us els continuaré comentant.

La dignitat de Catalunya

.

La dignitat de Catalunya és la dignitat de tots els pobles del món. Retallar, negar, esquinçar, pervertir, reduir, un estatut aprovat per la majoria absoluta del parlament de Catalunya, és senzillament menysprear la dignitat de Catalunya com a poble, és negar-li el tracte de poble; i de cap manera no s'ha de tolerar.
Si la constitució espanyola del 1978, nascuda d'un pacte amb el règim postfranquista, no accepta la voluntat del poble de Catalunya, podrà voler dir dues coses: o bé que la constitució no és vàlida per a vertebrar l'Espanya plural d'avui, o bé que Catalunya no pot sobreviure dins d'Espanya. O es canvia la constitució, o toca anar-se'n. Un “no” de la constitució a l'estatut escollit pel poble de Catalunya implicaria la fi de l'Espanya plural i la impossibilitat que Catalunya sigui tractada amb dignitat dins de l'Estat Espanyol. Em pregunto si d'aquí a uns dia em tocarà escriure des d'aquest blog un “Adéu Espanya”.

.

De ple dins la tercera tirania

.

De primeres, la tirania de les armes, el poder militar dels grans imperis de fa dos o tres mil anys.
Després la tirania del pensament monolític religiós; la imposició de la moral i de la doctrina; la justificació de tot, fonamentant-se en la imposició de la fe i del que se'n deriva.
Avui, la tirania del diner, que compra creences i armes, que aixeca democràcies i les dirigeix per on li convé, que silencia o menysprea el crit dels oprimits, que estableix la importància de les persones en funció de la seva rendibilitat econòmica, de la seva utilitat.
Sembla difícil deslliurar-se'n, perquè ho enverina tot, ho compra tot: l'educació, la ciència, la política, la llibertat... El cas és que allò mateix que posseeix la força per derrotar la tirania de les finances, acaba enverinat pel mateix diner. L'individu creador i lliure no aconsegueix vèncer el llast d’una massa inculta, apàtica, calmada pels petits i addictius plaers que el diner regala. La comunitat dels Homo sàpiens camina cap al govern de la mediocritat; i enllà de la mediocritat, l'extinció o la involució.
P.D. Involució és un concepte fictici, antropocèntric, subjectiu, que es refereix a la pèrdua de les capacitats intel·lectuals, artístiques i conscients, vers les quals fa l’efecte que ha caminat l’evolució del gènere Homo al llarg dels últims sis milions d'anys.

.

Simis versus Homo sàpiens.

.

El 8 de novembre, El País, en el seu suplement dominical, publicava un apassionant reportatge sobre els simis, realitzat per Luis Miguel Ariza, amb fotografies de George Mead Moore.
No és pas que digués res que no se sàpiga; però sempre és apassionant recordar-ho i reflexionar sobre la inquietant (per alguns) similitud entre els simis i els humans (si fos per mi diria més aviat, “ similitud entre nosaltres i els altres simis”).

El fet és que per molts palaus reials que hi hagi al món; per moltes princeses, ducs, presidents, alcaldes, dentistes o pilots que hi hagi; per moltes “fiestas de puestas de largo”, per molt que trepitgem el Liceu o el Palau, i encara que molts no ho acceptin, som una espècie més de simis. Ho neguem, o ho considerem una exageració, exclusivament per una visió antropocèntrica de la natura; visió que ens distorsiona l'autèntica realitat.

La tecnologia, la ciència, la lògica, allò que suposem que ens fa superiors als simis, és només una característica pròpia de l'homo sàpiens; la resta de micos en tenen d'altres, de característiques, per les quals ells podrien considerar-se superiors, i tal vegada sigui així. Per nosaltres la intel·ligència és el més important; més, inclús, que la supervivència; és el nostre tret identitari, el que ens fa superiors a la resta d'espècies; ho creiem, jo mateix ho crec amb totes les meves forces: la intel·ligència, la capacitat d'estimar, de posar el bé d'algú altre com a fita de les nostres accions. Però... creiem això perquè realment aquestes qualitats són superiors? O senzillament perquè són l'essència de la nostra identitat?

La pregunta és molesta. La resposta la cridem amb força. Però malgrat la nostra convicció la pregunta continua sent molesta. No ens ha de fer por la pregunta, perquè la veritat ha permès l'existència, i existir és bo. No tinguem por de la veritat.

Tornant al tema amb què he començat, haig de dir que l'article del qual parlo explica coses com que les femelles ximpanzé copulen només quan estan en zel, però que de vegades fan excepcions quan algun mascle caça per a elles i els ofereix carn. En aquest casos, elles els permeten la còpula fora de l'època de zel, i recorden, mesos després quan arriba el zel, el detall del mascle en qüestió, oferint-se generosament fins al punt d'arribar a més de vint còpules. Aquest fet és considerat pels científics com una mena de contracte matrimonial, mitjançant el qual es consolida una unió, en la qual la femella aconsegueix recursos i el mascle la possibilitat d'escampar la llavor. Aquest contracte implica la capacitat de recordar els tractes i de mantenir compromisos.

També se'ns explica que els ximpanzés són molt xenòfobs; que són amables amb els éssers del seu grup, de la seva comunitat, però que poden arribar a violències injustificades quan es topen amb individus de grups que no són el seu, engegant guerres que tenen finals tràgics. En general ens parlen dels ximpanzés com d'éssers que lluiten pel poder, que gaudeixen del sexe, que cerquen seguretat i afecte, que maten pel seu territori, i que valoren la confiança i la cooperació. La nostra psicologia funciona igual.
Tot seguit ens expliquen el cas del goril·la Koko, educat per la psicòloga Penny Patterson, que a l'actualitat és capaç de fer servir més de mil paraules. Entre d'altres missatges és capaç de dir (mitjançant signes amb les mans) “sóc un bon goril·la” “estic trist” “necessito ajuda”. És capaç també de pintar un ocell, de comprendre l'anglès, i d'inventar mots nous establint relacions lògiques amb d'altres mots que ja coneix.
En resum, no diu res que no se sàpiga; si més no jo ja ho sabia. En una ocasió vaig poder veure un reportatge sobre Koko, experimentant la sensació que aquell ésser era una persona, que tenia una intel·ligència superior, i per descomptat consciència, i un munt de qualitats que l'antropocèntric Homo sàpiens al llarg de la història ha suposat exclusives de la seva espècie.

Voldria també advertir, tornant a pensar en la reflexió i la pregunta molesta del principi del post, que crec amb tota la fermesa de la qual sóc capaç que la capacitat de raonar, de fer servir la lògica, és superior a la incapacitat de fer-ho. Podria ara preguntar-me les raons per les quals penso això, i plantejar-me la possibilitat que fossin raons xovinistes o antropocèntriques, però no ho crec, perquè sé que a l'univers hi ha més éssers amb la capacitat de raonar: al nostre planeta, a un nivell més feble que el nostre, els nostres germans anomenats simis; i amb tota seguretat, en uns quants racons d'aquest univers i dels altres, un feix d'espècies són superiors a la matèria inconscient, perquè saben que existeixen i perquè són capaces de fer servir la lògica i d'arribar a l'empatia.

Si voleu llegir el reportatge:

.

.

Lliçó sobre la felicitat per a adolescents.

.

1.- FELICITAT: Estat mental de tranquil·litat, alegria asserenada, satisfacció existencial, que té una estabilitat i que no desapareix encara que es travessin moments de patiment. Entenem per satisfacció existencial, el fet de sentir-se satisfet d'existir.

2.- Elements semblants a la felicitat, però que no ho són:
Plaer: És una sensació agradable, que pot de ser de gran intensitat, de caire físic i/o psicològic.
Eufòria: Alegria intensa, d'elevada intensitat, que dura poc, i que sovint provoca un afebliment del seny o de la objectivitat de la ment.
Benestar material: sensació agradable provocada pel fet de tenir totes les necessitats materials cobertes.

Aquests tres elements anteriors, tot i no ser felicitat, poden ser perfectament positius, sempre que el moment i les circumnstàncies en què esdevinguin siguin les adequades.

3.- Realitats o estats que originen, o ajuden, a l'existència de la felicitat.

Assaborir i valorar el que es té en cada moment; el que es viu ara i aquí. La felicitat és un estat del present.

La felicitat depèn de l'actitud interior personal (la que sovint no es veu de primeres): viure en harmonia amb la sinceritat en tots els aspectes de la vida, ser optimista, tenir la intenció de fer les coses de la manera correcte en benefici del bé comú, tenir la intenció de millorar cada dia una mica més humanament, etc.

Quan perseguim una papallona, la majoria de les vegades no aconseguim caçar-la. Si, esgotats, ens asseiem a descansar, ella sola es posarà sobre el nostre cap. És a dir no ens podem obsessionar en aconseguir la felicitat per damunt de tot, ella sola sorgirà de manera espontànea si tenim l'actitud adequada, si ens dediquem a lluitar per aconseguir la felicitat dels que ens envolten.

La felicitat no és un viatge a Cancún; és un passeig per la rambla del nostre poble.

La felicitat no s'aconsegueix quan aconseguim allò que desitgem ( amb això s'aconsegueix eufòria o plaer i dura relativament poc) sinó quan la trobem en allò que ja tenim. No obstant això, tot té els seus límits, i cal tenir un mínim de benestar material per a poder desenvolupar una vida humana i poder-nos plantejar la idea de la felicitat. Aquest mínim, però, està molt per sota del que la majoria de la gent acostuma a pensar. Per ser feliç cal molt poc.

.

Visita a les Esglésies de Sant Pere, i agraïment als meus avantpassats identificats.

.

Va bé, un diumenge al matí, acostar-se a les Esglésies de Sant Pere, el conjunt arqueològic i monumental, amb restes de fins al segle V D.C.
Si hi ve gent de fora, de vegades fins i tot de manera expressa des d'altres països, seria una incoherència que els qui som de Terrassa no vinguéssim alguna vegada a visitar aquest lloc amb ulls d'historiadors, de turistes o de científics. Jo, a més, hi vinc com aquell qui va a visitar la tomba dels seus avantpassats, per la raó que ara mateix us explico.

Als voltants de 1710, Joan Jofresa i Francesca Bosch es van casar a les Esglésies de Sant Pere.
El 10 de gener de 1741, Jaume Jofresa, fill del Joan i de la Francesca, es va casar a l'edat de 29 anys amb Francesca Moragas a l'església de Sant Pere.
El 25 de novembre de 1786, en Pau Jofresa, fill d'en Jaume i de la Francesca Moragas, es va casar a l'església de Sant Pere amb l'Elisabeth Arnella.
El 22 de novembre de 1813, en Salvador Jofresa Arnella, fill d'en Pau i de l'Elisabeth, es va casar a l'església de Sant Pere amb la Paula Dalmau.
El 14 de juny de 1843, Quirze Jofresa Dalmau, fill d'en Salvador i de la Paula, es va casar amb Antònia Flotats, a l'església de Sant Pere.
El 7 de març de 1874, Josep Jofresa Flotats, fill d'en Quirze i de l'Antònia, es va casar amb Francesca Clavell a l'església de Sant Pere.
A partir d'aquí, bo i ser més recent, em manquen llocs i dates, però us puc dir que:
En Joan Jofresa Clavell, fill d'en Josep i la Francesca, es va casar amb l'Antonia Vilatersana, a Terrassa, entre el 1907 i el 1910.
L'Irene Jofresa Vilatersana, filla d'en Joan i de l'Antònia, es va casar amb Salvador Soler Anglada, al 1940, a Terrassa.
En Jeremies Soler Jofresa, fill de la Irene i d'en Salvador, es va casar a l'església del Sant Esperit de Terrassa, el 27 d'abril de 1967, amb Maria Carme Giménez.
I que jo, Jeremias Soler Giménez, per trencar la tradició de segles, em vaig casar el 4 d'agost de 2001 a la Basílica de Santa Maria de Donòstia (Guipúscoa), la mateixa que surt a Les veus del Pàmano, on es va casar l'Elisenda.
I ves a saber on es casaran els meus fills.
Sigui com sigui, manifesto la meva veneració, respecte i amor, als meus avantpassats, casats molts d'ells a Sant Pere, sense l'amor dels quals no existiríem ni els meus fills ni jo. Joan i Teresa (rebesavis dels meus rebesavis), Pau i Elisabet (besavis dels meus rebesavis), Salvador i Paula (besavis dels meus besavis), Quirze i Antònia (avis dels meus besavis), Josep i Francesca (rebesavis), Joan i Antònia (besavis), Irene i Salvador (avis), Jeremies i Carme (pares). A tots vosaltres, gràcies! I a tots els altres ancestres que no he pogut encara descobrir, inclosos els que vau venir d'Àfrica fa quaranta-mil anys, gràcies també!

.

Sobre traductors i parlaments.

.

Hi ha temes viscerals, arrelats al més profund del cor, que no accepten grisors, que exigeixen blancs o negres. Hi ha dogmes a una banda i a l'altra: “Això és així, i punt; és ben clar, és evident, qui no ho vegi com jo és que no vol entendre!” Posicions enfrontades i viscerals per un afer que rasca ran de cor, bo i que es vesteixi de raó i de raons. Hi ha molta por. Por a desaparèixer. En realitat desapareixeria la llengua, no les persones; però considerem que si la llengua desapareix, desapareixem nosaltres, deixem d'existir. Exagerem, però en certa manera és lògic que ho fem, perquè estem defensant la nostra identitat cultural, i això és un instint natural, una pulsió que la nostra raó no troba vergonyosa, segurament perquè no ho és. Afortunadament, si algun dia esdevé la tragèdia de la mort del català, i ho poguéssim veure per un forat, descobriríem persones si fa no fa tan felices com ara: anirien al cinema, estudiarien, agafarien càncers i es moririen, follarien, s'estimarien, s'enganyarien, neixerien i es moririen; la vida seria essencialment idèntica. El català seria una llengua d'estudi a les universitats, i això seria trist per nosaltres. Vist des de la nostra perspectiva resultaria una tragèdia cultural, similar a la desaparició del dàlmata, i a d'altres llengües que fa poc que han mort. Però vist des de la visió de la gent del futur, no arribaria a ser una tragèdia, seria només trist. I si mirem més enllà cap al futur, en un món amb només tres o quatre llengües, no arribaria a ser ni trist; i és trist que no arribés a ser ni trist.
No sé perquè escric tot això. Per encendre més els ànims? Per polaritzar les opinions? Per fer amics?
Jo tinc la meva opinió; crec que hi ha d'haver traductors al parlament; no deixa de ser una manera de donar feina a una gent que bé han de treballar i de menjar; i per descomptat, és una manera de defensar el fet que al parlament de Catalunya només es parli català. Però malgrat que jo pensi això, tinc amics que s'esgarrifen pel que ells consideran una “presa de pèl” una “despesa inútil” un... (i s'esgarrifen amb el mateix èmfasi amb el qual d'altres s'esgarrifen pel contrari). I aquests amics meus ho diuen convençuts. I no són mala gent. I no són rucs, ni els manquen estudis, tenen carreres universitàries. Deu ser que el tema és una qüestió d'opinions, vull dir que és opinable, vull dir que no és tan senzill, ni tan clar... o bé que, si ho és, si és que és clar, ho és per a les persones que ho veuen clar, per a les que estem convençudes que és normal que hi hagi traductors, i per a les que ho consideren una barbaritat, tots dos sectors ho veuen clar, potser sí que és clar.
Jo ja he dit què en penso; però continuo mirant el meu puntet blau que s'allunya i deixo de tenir por.

.