Els paradissos de Tarifa

.

Tarifa té un terme municipal molt gran; es poden recórrer molts quilòmetres sense sortir-ne; això fa que la costa sigui molt llarga; i si hi afegim el fet que és una ciutat amb una sensibilitat molt gran per la preservació dels espais rurals i naturals, doncs ja tenim una primera recepta per a permetre l'existència del paradís en algun punt del seu territori.

A banda de tot això, Tarifa és un dels pocs municipis que ha fet explícita la seva voluntat de no legislar la indumentària de les persones (en aquest cas la seva “no indumentària”), de manera que accepta no atorgar-se drets que els municipis no tenen, i no impedir per tant que ningú prengui el sol sense roba en qualsevol de les seves platges. Tot i això, la gent acostuma a cercar la tranquil·litat, i a ningú se li acudeix fer servir aquest dret per incomodar ningú en llocs on la tradició (que no la llei) imposa l'ús del banyador. L'evolució dels costums farà que de mica en mica, al ritme tranquil que el progrés humà de la societat necessiti, el cos humà vagi deixant de ser quelcom que molesta o que torba les persones. I és convenient que algun dia l'Homo sapiens recuperi aquella assumpció de si mateix que li permetia acceptar-se com era sense sentir-se arrossegat compulsivament a ves a saber què només pel fet de contemplar la seva pròpia realitat. L'integrisme religiós acostuma a veure insinuació sexual arreu, fins on no n'hi ha. Si ens tapéssim habitualment el nas, els integristes veurien sexe al nas i protegirien els seus nens i nenes de la visió dels nassos nus. ¡Quina incomoditat anar sempre amb el nas tapat! ¡Quina deformació del rostre humà!

Tornant al tema del paradís de Tarifa; a Tarifa la llei aconsegueix que la manera com les persones s'acosten a la platja, a la costa, al mar, sigui força relaxada, despreocupada; sobretot pels qui cerquem una mena de mística que ens uneix a la natura no com aquell que va a visitar-la, sinó com aquell que torna a casa, que passa a formar-ne part, a ser-ne un element més, no pas dominador, explotador o visitant, sinó un ésser més de tots els que configuren el majestuós teatre de la natura salvatge.

Així, a Tarifa, hi ha molts paradisos; alguns força coneguts, com el de Bolonia, del qual ja us parlaré un altre dia. I d'altres increïblement solitaris i desconeguts com el de... (no m'ho deixen dir, per a no malmetre'l). Però imagineu una cala d'aigües de vidre, blavissa, amb sorra fina; dunes que baixen des d'un bosc espès de pins ben dibuixats, llengües de sorra que s'endinsen a la mar entre roques curulles de fauna i de vegetació submarina autòctona, silenci abillat amb un brum suau d'onades i a voltes l'údol lleu del llevant... Quan et submergeixes amb les ulleres, el rerefons de la mar té una lluminositat blava, molt difícil de trobar avui dia en què a les costes més properes predominen els verdosos, els groguencs, o pitjor... Quilòmetres i quilòmetres d'una solitud i d'una bellesa que tornarien bojos els especuladors que somnien (o somniaven fins fa poc) omplir la costa amb un milió d'habitatges més. I el més important és que en aquests indrets, des que surt el sol fins a la una del migdia, no hi apareix ningú. A pocs quilòmetres, les platges tradicionals de la població bullen atapeïdes de para-sols, tovalloles, crits... I aquí, a l'abast de qui ho vulgui, la terra manté l'aspecte que tenia fa deu mil anys, cent mil anys... sense que aquesta característica atragui les masses. De la una del migdia en endavant, comença a arribar-hi gent, força respectuosa. La llargada de la costa permet que tothom trobi, si ho desitja, el seu espai de solitud; però les hores centrals del dia no són pas les millors per a prendre el sol.

Aniré explicant més detalls del paradís de Tarifa en altres posts; ara per ara, aquest escrit ja és prou llarg. Tant de bo les administracions consideressin important conservar el rostre de la Terra com un tresor per a tots; un tresor més valuós que els diners que alguns cacics han fet, fan i faran, a canvi de cimentar el país. A les persones, no els farien falta antidepressius si des de petites rebessin l'educació de l'amor al planeta i als seus paisatges naturals. El veritable rostre de la terra és el rostre de la nostra mare, el rostre del nostre origen, i tenim la nefasta dèria de deformar-lo, pensant-nos que el podem millorar, que el podem embellir. Qui pot embellir la bellesa?

Dotze dies a Tarifa.

.

Tal com haureu intuït els que llegiu de tant en tant aquest blog, he estat (hem estat) uns dies fora. Han estat d'aquells dies que corren com males bèsties de tan intensos com són, i que alhora ens deixen la sensació d'haver viscut molt de temps, d'haver experimentat molt, d'haver-nos fet més grans i més savis.
De mica en mica, aniré explicant vivències i aprenentatges.
L'any passat, vaig fer un diari de vacances; fil per randa vaig anar explicant els detalls de cada dia. Enguany, el que faré serà explicar temes concrets: sortides, indrets, experiències, sensacions... Penso que així m'aproparé millor a l'essencial.
Feliç de ser a casa de nou, desitjo que tots continueu passant un estiu agradable, i que cada dia per a vosaltres, per a mi, per a tots, sigui un viatge vers la bellesa.

.

.

L'absurd llast de les polèmiques.

.

Avui, reproduiré un text d'Antoine de Saint Exupéry, del seu llibre “Carta a un hostatge”. Crec que alguna altra vegada ja us l'he mostrat, però, com en un llibre sagrat, sempre s'hi descobreixen aspectes nous.

.

“Estic tan cansat de les polèmiques, dels exclusivismes, dels fanatismes! Jo puc entrar a casa teva sense haver de vestir un uniforme, sense veure'm forçat a recitar un alcorà, sense haver de renunciar a res de la meva pàtria interior. Al teu costat, no haig de demanar disculpes, no m'haig de defendre, no haig de provar; trobo la pau. Per damunt de les meves paraules plenes de malaptesa, per damunt dels raonaments que poden confondre'm, tu, en mi, només tens en compte l'ésser humà. En mi reconeixes l'ambaixador de creences, de costums d'amors personals. Si no estic d'acord amb tu, lluny de perjudicar-te t'enriqueixo. Em fas preguntes com es pregunta al viatger”

.

El món està esgotat a causa de les discussions, els fanatismes, les polèmiques estèrils, la sensibilitat ofesa davant qui no “està d'acord”.

“Estar d'acord” es converteix de vegades en una garba que separa els bons dels dolents, els grats dels ingrats. Gosar a “no estar d'acord” implica posar en risc amistats, relacions, possibilitats de promoció, èxit professional... I així, molts oculten la seva essència i es vesteixen amb la màscara de la por; s'apunten a l'hàbit inhumà d'allunyar-se dels que no pensen com ells.

Més enllà de les idees, som éssers humans nus, vius, vulnerables, necessitats d'amor, necessitats d'estimar, necessitats de ser tinguts en compte. Totes les opinions que ara aferrissadament defensem i que estan impreses als circuits neuronals, s'esvairan després de morts, i tornarem a ser una pàgina en blanc, potser una consciència nua i infantil flotant en un univers bellíssim, per a descobrir-ho tot una altra vegada amb uns ulls nous i humils; o potser el no res. Barallar-se o allunyar-se d'algú a causa de les opinions és acceptar l'estratègia del nostre inconscient, que obeint el vell instint ancestral de la defensa del territori ens esperona a allunyar-nos dels diferents, potser dels competidors.
Els éssers humans estem cridats a recordar tots els dies de la nostra vida aquella llar enmig del bosc, aquella foguera càlida dins d'una casa de parets gruixudes mentre a fora nevava. A dins, els germans, la família; tant se val com pensin. A fora la natura esclatant amb totes les seves forces; la mateixa natura que ens ha creat i ens ha posat on som.
El món està esgotat de violència; absurda violència que no ens lliura de la mort, i que ens ensulseix la vida. Violència absurda que neguiteja i destrueix. Ambició desastrosa que no aconsegueix la immortalitat, ni tan sols la senzilla fita de ser feliços. El riu de la vida avança calmós vers el mar malgrat les baralles, les trifulques, el nerviosisme i qualsevol altra manera estúpida d'amargar-se la vida. El riu avança i ho pot fer enmig de paisatges bellíssims o envoltat de fumarades de productivitat asèptica.
Respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona; respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona; respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona...

Acollida. Escolta. Tranquil·litat. Esperança. Llum.
Les idees són els vestits; i quan (ni que sigui una estona) ens els traiem, ens sentim lliures d'un llast que ens impedia ser els qui érem al principi de tot; abans que el terrabastall de la humanitat ambiciosa ens espatllés.
Respecte per a l'ésser humà!

Gràcies Antoine, onsevulla que estiguis.

.

Vencereu

.

http://www.youtube.com/watch?v=-KL76edqCKc&feature=related

.

A l'últim vencereu, ja ho veureu; tragueu el millor de dins vostre i vencereu. Sigueu vosaltres sempre, i vencereu!
Dedicats a aquells que creuen que la poesia i la música

poden canviar el món.

.

.

Hi ha més vida enllà de la vida que sembla que s'acaba.

.

Hi ha vegades en què a un li pot fer l'efecte que metafòricament es mor. Hi ha pèrdues inesperades que ens obliguen a estirar del carro tots sols; d'un carro que, sols, ens fa l'efecte que no té sentit d'estirar, però no hi ha opció; en aquest punt, encara no sabem que més enllà d'aquesta vida que se'ns acaba, n'hi ha una altra. Hi ha més vida, rere la vida que s'ofega sense voler ofegar-se; i probablement la vida que hi ha més enllà és més lliure, té un caire desconegut que la fa apassionant i diferent, que li atorga un gust especial difícil d'explicar. Més enllà de la vida en comú que s'acaba per culpa d'una pèrdua (del tipus que sigui), hi ha una vida que reforça la pròpia identitat i que ens permet ser més lliures i més feliços. Sense renunciar als records, ens disposem a construir-ne de millors sense ser esclaus del passat.
I a l'últim s'evidencia que realment hi ha més vida més enllà de la vida; i el dolor ens fa més forts i més savis; ja no tenim por de perdre la vida, perquè sabem que si la perdem, n'hi ha una altra de diferent, i, en alguns aspectes, millor.

.

Deu alumnes per professor, si us plau. Un professor lliurat als seus deu alumnes, si us plau. Salvem l'educació amb eficàcia i no només amb diners.

.

Segons les estadístiques, a Catalunya, cada professor té una mitjana de 11,5 alumnes; aquestes xifres, bo i ser reals, demostren que la majoria de vegades les estadístiques no serveixen per a descriure la realitat, perquè si entre tres amics es mengen tres pollastres, tan pot ser que sigui perquè cadascun se'n menja un, o perquè un se'n menja tres i els altres dos cap.
A Catalunya, si hom treu el cap a una aula, el més probable és que s'hi trobi entre 25 i 30 alumnes en el millor dels casos; la mitjana la fan baixar els grups de reforç especials, que dediquen un professor per a cada quatre, cinc, deu alumnes; en alguns casos molt especials, un o dos alumnes per professor. No dic pas que aquests grups reduïts no hi hagin de ser, només ho esmento per a explicar com les estadístiques emmascaren la realitat i no descriuen l'educació real; i per a intentar millorar l'educació, el gruix de l'educació, hem de conèixer com és l'educació real.
Calen grups reals de deu alumnes per professor, grups heterogenis en nivell, que permetin que els que tenen més dificultats siguin estirats i motivats pels que van més avançats, que permetin prou flexibilitat com perquè el professor pugui fer una adaptació individual per a cadascun dels deu alumnes de manera que els que vagin millor no tinguin un sostre, sinó que puguin anar ampliant i millorant els seus coneixements i aptituds sense límit; i que permeti que aquells que tenen més dificultats tinguin també el seu pla individual fonamentat en la realitat (i no un simple paper burocràtic) per a poder progressar amb eficàcia. Cal que tot sigui real, que no compleixi formularis i protocols, sinó que brolli de la realitat de l'aula. Cal que aquest professor imparteixi la majoria de les matèries d'aquest grup de deu alumnes i es faci responsable de l'acció tutorial, això implica un replantejament dels departaments. Un professor de la branca científica hauria de donar totes les matèries relacionades amb la ciència o la tècnica d'un mateix grup de deu alumnes. Un professor de la branca humanística hauria de donar totes les matèries relacionades amb les humanitats dins d'aquest mateix grup de deu alumnes.

La inversió econòmica que implica aquest model educatiu potser no és tan elevada com la dotació de un ordinador per alumne, si s'organitza bé el sistema. Potser no caldrien tants reforços individuals (alguns, segur que sí).
El grup de deu alumnes per professor permetria una proximitat del docent amb la realitat social i cultural de cada alumne, amb les seves famílies, i li permetria elaborar estratègies de comunicació i col·laboració eficients. El docent tindria menys alumnes (ara pot arribar a tenir-ne 120 de diferents) i s'implicaria més en el procés pedagògic.
Tot això exigiria una formació pedagògica pràctica pel docent en la seva etapa formativa. Insisteixo en el mot “pràctica”, perquè sovint la formació del pedagog es perd en filosofies i històries de la filosofia pedagògica que a l'aula no es troba per enlloc i que crema esforços en cabòries que no serveixen a l'hora d'educar.

Per avui ja he escrit prou idees, però prometo continuar, perquè l'educació no va bé, i les coses no s'arreglen només amb diners, sinó amb idees reals i pràctiques.

..

.

La fotografia correspon a un racó del Museu de la Ciència i Tècnica de Catalunya (Terrassa)

.

.

.

Quo Vadis Pere?

.

Llegeixo que entre les noves normes de l'Església Catòlica, fetes públiques el passat 15 de juliol, apareix, entre els pecats més greus, el d'intentar ordenar sacerdot una dona, deixar de pertànyer a l'església o a la seva fe (apostasia), deixar de creure algun dels dogmes (heretgia), o fundar una altra religió (cisma), i al costat de tots aquest suposats crims, un de debò: la pederàstia.
No sé qui és l'assessor de màrqueting del Vaticà, però no està fent les coses bé; si és que es poden fer bé les coses amb aquesta estranya filosofia, amb aquesta difícilment digerible escala de valors.
De primeres, l'error de posar al mateix sac un crim esgarrifós (que ha destruït la sexualitat de milers de criatures, la seva confiança vital, i d'altres coses que només les víctimes comprenen i coneixen) al costat d'actituds o d'idees que no són ni tan sols un crim, ni un pecat, sinó que poden ser ben bé la conseqüència de l'exercici de pensar.
Pensem en l'heretgia. Realment ¿pot ofendre déu que algú no s'empassi algun dels dogmes, o que els consideri injustos o errats, o que opini que estan allunyats de les evidències científiques? ¿Quina mena de déu seria aquell que atorgués a les seves criatures la capacitat d'investigar, de dubtar, de provar, de qüestionar-s'ho tot... i que després les condemnés per desenvolupar aquestes capacitats? El dia que l'església deixi de ser una "mateixa manera de veure les coses", una "uniformitat de dogmes", una "imposició d'idees"... i passi a ser una "comunitat de persones que comparteixen la necessitat d'estimar-se bé i de caminar juntes per la vida", el nombre de creients augmentarà considerablement.

.
“Perquè vaig tenir gana i em vàreu donar menjar... perquè vaig tenir set i em vàreu donar aigua... per què estava malalt i em vàreu visitar...”

.

En cap cas parla Jesús a l'evangeli de:

“Perquè us vàreu creure tots els dogmes” “Perquè no vau qüestionar-vos mai allò que us van presentar com a infal·lible” “Perquè vàreu confiar en els qui van instaurar permetre i esperonar la inquisició” “Perquè vàreu confiar en els que varen callar davant dels crims de pederàstia”
.

¿Amb quina autoritat moral poden exigir confiança i fe cega els qui han demostrat amb els seus actes preocupar-se més de la imatge de la institució que de la dignitat, la salut i la llibertat, d'una bonior de nens abusats?

.
El crim de l'ocultació del crim per por a l'escàndol és gravíssim perquè regala impunitat als culpables. Ara, s'intenta arreglar, quan ja és tard; i es fa malament, sense humilitat, sense capacitat de rectificació, mantenint la moral repressiva antinatural, moral repressiva causant d'un bon feix d'estats malaltissos que són terra abonada per a possibles futurs abusos; mantenint el celibat obligatori; reforçant el masclisme, la censura mental, l'expulsió dels que no s'ho creuen tot o no s'ho creuen igual, i posant al mateix sac el que és de debò un crim amb el que no és altra cosa que lliurepensament i igualtat de drets i de reconeixements intel·lectuals entre homes i dones.
Malgrat tot, per qui se senti catòlic, crec que és possible anar endavant; els animo a que ho facin; els cal una regeneració de l'església des de la base, que és on acostuma a caminar déu quan camina. Malgrat la meva distància ideològica, crec que tota religió amaga una intensa recerca de bé, de llum, d'esperança, d'amor... i l'església ha d'aconseguir alliberar-se d'aquest “poder” que n'ha pres possessió des de fa segles, del qual déu fuig, perquè no li agrada el poder, ni l'especulació, ni les trifulques de palau, ni la hipocresia, ni l'afany de domini, ni les llargues tirallongues de lleis i sublleis del dret canònic, ni els mots anatema, apòstata, heretge... mots inventats per uns pobres miserables que es pensen que tenen tota la veritat als seus llibres i a les seves mans, i que temen com al diable mateix els qui esperonen a pensar el poble, perquè si el poble pensés, el poble seria lliure i ells no tindrien poder.

L'església hauria de ser més una comunitat d'amor, que no pas de creences, perquè mai no podrem estar d'acord en les creences, però sempre podrem arribar a estar d'acord en l'amor. En tot cas, sóc del parer que les creences no haurien de ser obligatòries.
Cal, per altra banda, que els valors no siguin patrimoni exclusiu de les jerarquies religioses, perquè la societat laica necessita fonamentar-se en valors superiors i sagrats, que són superiors i sagrats no per ser religiosos (que no ho són) sinó per ser humans, per defensar la dignitat de tota persona humana i el seu legítim dret a ser estimada, reconeguda i protegida.

Em sap greu la deriva de l'església, perquè afecta a milions de persones. Si les coses es fessin bé, se'n beneficiarien milions de persones. De sort que, com he dit abans, déu camina més enmig d'aquests milions de persones que no pas a les altes cúpules del dret canònic; i existeix una intel·ligència natural a les mares, als pares, als fills... un amor espontani que il·lumina sovint molt més que els tractats religiosos, i que ens mou majoritàriament a l'amor i a la lluita per millorar la societat i el món. Malgrat la foscor. Malgrat les tragèdies i les injustícies, que són les que se senten més, hi ha molta més llum, molt més amor, molta més vida; per això la humanitat avança, encara que no ho sembli; per això estem millor avui que fa tres-cents anys, encara que no ho sembli; i per això sobreviurem, encara que a voltes sembli impossible.

..

.

.