Viatge per un oceà bell i turbulent.

"Convertir cada instant en un quadre picassià. Estimar-se com s'és un sense renunciar al canvi constant. Acceptar el canvi com a part de l'existència. Lluitar contra les repeticions i la rutina. Evitar ser esclau de l'èxit, la fama o el prestigi. Prioritzar el camí propi a les opinions o lloances alienes. Prioritzar, també, el camí propi als menyspreus aliens, sobretot si aquests menyspreus tenen gust de vinagre i deixen veure la cua pilosa del simi que encara som. No tenir pressa. No veure la mort com l'enemiga. No donar ningú per perdut. Defugir la credulitat. Fer servir l'eina de l'escepticisme; sense atorgar-li més paper que el d'instrument. Confiar en l'existència. Optar per la veritat. Escollir la bondat. Lluitar per la llibertat. Triar la natura, els seus temps i la seva estètica; respectar-la com a una mare, acceptar que en som un fruit..."

Tenia això escrit en una llibreta des del 17 d'agost de l'any passat i no estava segur de si ho havia penjat. Crec que no. Si el google no em falla, fins fa un instant, encara era inèdit, i penjant-ho, com a mínim, ho tinc una mica més endreçat i ho puc trobar amb més rapidesa.
Són, en realitat, idees una mica inconnexes que em van venir al cap; desitjos vitals per a poder conservar la tranquilitat, autoconsells per a ser capaç de mantenir el timó ben fix en aquest viatge que travessa oceans bells i turbulents.

Sigues lliure.

Sigues lliure. Lliure de la por. Els vaixells estan força segurs al seu port; probablement, resisitirien molts anys restant de continu a la part protegida de l'escollera; però si fessin això, la seva vida estaria buida de viatges, experiències i aprenentatges. La vida, per a poder-la viure, cal gastar-la. I fa més por la por, que allò que la causa. Estimeu el risc de caminar pels camins que gasten la vida en la direcció de la saviesa i de la llibertat; llavors, si arriba la mort, no serà tan greu. La meva mort serà més mort perquè quan mori estaré més viu. La meva mort serà menys mort perquè hauré viscut.

Sigues lliure. Lliure de les normes que només tenen com a fonament la tradició, el "què diran", l'aparença, el protocol, l'estil concret d'una moral i una estètica relatives. Sigues tu; tu i la teva identitat; tu i les teves idees; tu i els teus somnis; tu i la teva recerca honesta de la veritat; ni que aquesta identitat, ni que aquestes idees, ni que aquests somnis, ni que aquesta recerca, et portin a la mort. Només és lliure qui viu sense témer la mort. Hem de témer la vida que no és lliure i que no és nostra més que no pas la mort, que és el dolç exercici de cloure els ulls quan arriba la nit i apareixen els estels i un està esgotat de tant viure.

Sigues lliure, no pas per desbarrar sinó per a dirigir el timó del teu vaixell vers la direcció que només tu has decidit i que t'emplena d'esperança. 
.
.

L'hàbit familiar de la nuesa a la platja. Quin goig!

Després de tres dies a la Platja de El Torn i a Cala d'Oques, em reafirmo en l'evidència del fet que el costum de banyar-se i prendre el sol nu a la platja és, entre d'altres coses, un hàbit essencialment familiar. S'equivoquen del tot els qui identifiquen el nudisme amb una mena de pràctica estranya duta a terme majoritàriament per individus solitaris i obsessius (com he sentit a dir alguna vegada). Hi ha qui, de l'estereotip d'una imatge que un dia algú li va ensenyar, o li va explicar, n'ha fet doctrina general.

A "El Torn" hi ha famílies senceres, pare, mare, fills i filles (de totes les edats); hi ha avis amb els seus néts; hi ha parelles; hi ha grups d'amics; normalitat social i cultural. Molt de respecte, naturalitat, tranquil·litat, esport, natura, llibertat... No s'hi acostumen a veure individus estranys (o si més no, no més que en qualsevol altra platja). Els mirons estan de capa caiguda. Quan s'ha vist tot, s'afebleix l'agulló de l'obsessió i la malaltia mor d'ella mateixa. ¿Hi pot haver algun espai millor que l'entorn natural i familiar on els infants coneguin la realitat del cos humà, que al capdavall forma part de la seva pròpia essència? La bellesa, quan és lliure, perd el verí; i quan rere la bellesa s'hi descobreix la humanitat racional, intel·lectual, artística, científica, humana i sobretot empàtica... la bellesa del cos esdevé llavors icona d'una bellesa encara més gran.

He tingut, a més, el goig de trobar-me inesperadament enmig de El Torn la presència d'una coneguda, del seu marit, i dels seus fills (als qui també conec i aprecio). Una anècdota molt divertida que em fa veure com el naturisme és un hàbit cada vegada més estès i afortunadament més acceptat, malgrat les involucions que pretenen alguns polítics cavernícoles.

.

.

El Torn, Cala d'Oques i Sant Joan.

Enmig de la tempesta de la feina, i en el període més frenètic del curs, que és curiosament quan ja no hi ha classes, el solstici d'estiu ens regala un oasi de tres dies, amb les evocacions inconscients que l'estridor dels petards i el gust de la coca ens porten a les sensacions de la pell. Sant Joan sempre ha tingut, per a mi, connotacions de llibertat i natura, l'estranya recerca (a la meva infantesa) d'una llibertat indefinida que no era capaç de concretar; una manera nova de ser feliç; una unió més íntima amb la natura, amb el mar, amb els estels de la nit, amb el vent; un garbuix de sons que insinuaven una vida que es despertava i uns projectes misteriosos, alliberadors i màgics que estaven escrits als estels de la nit més curta amb un llapis de llibertat, bellesa i art. Anys més tard, tot va arribar; i vaig entendre perquè de petit m'agradava tant contemplar les llibretes sense encetar de les llibreries, i els boligrafs, i els noms dels escriptors, i el so d'alguns poemes mentre mirava la pluja rere un vidre entelat. Vaig entendre perquè em fascinava tant la vida dels indígenes de les zones verges, abillats amb el vestit de l'univers i de l'harmonia de les lleis naturals en aquest petit planeta.

I ara se'ns presenta El Torn i la Cala d'Oques, i el nostre estimat poble de Masriudoms, amb la casa on l'estiu passat escrivia el meu beuratge de la felicitat. Si voleu podeu venir, però ai... ho heu de deixar tot, absolutament tot, per fondre-us amb la natura. Podreu?

.
.

La violència i l'agressivitat de les entitats financeres.

Ens explica El Periódico del 25 de maig, el cas de Maria Teresa Alsina, que, amb setanta-dos anys, veu com Caja Sol se li queda el pis i com a més queda a deure 160.000 euros a causa d'una hipoteca que no pot afrontar, i que va contraure per ajudar el seu fill. La Maria Teresa és vídua, i quan el seu pis va ser requisat per l'entitat financera, tan sols va cobrir el 50% del seu valor de taxació tal com diu la llei actual.

Quina mena de llei, oi? No n'hi ha per indignar-se? ¿No és violència això? No és més greu prendre-li el pis a una dona gran, malalta de fibromialgia, per només la meitat del valor del pis, que no pas marcar una “x” negra a l'espatlla d'una exconsellera d'interior? I és injusta i contraproduent la violència contra els diputats i contra qui sigui... però... ¿no és injusta, diabòlica, abusiva, perversa, cruel i il·legítima... la violència contra aquesta senyora i contra tantes senyores i senyors Alsina com hi ha...? ¿Com pot un sistema permetre que les entitats financeres emboliquin fins aquests extrems tantes persones vulnerables?

Ja n'hi ha prou de la violència dels bancs, que s'han apoderat del poder del poble i que minen els valors democràtics.

Volem els comptes dels bancs transparents del tot.

Volem lleis que lliguin les mans executores de les entitats financeres i que els impedeixin destruir persones.

Volem que s'exigeixi responsabilitats als bancs i caixes que s'han aprofitat de la feblesa de tanta gent i que no han explicat prou bé la lletra petita.

Volem defensar la democràcia que corre perill per culpa del poder del diner.

.

.

El bosc del Croscat

La terra que només fa entre 10000 i 15000 anys bullia amb d'erupcions de lava i de fums, està avui coberta d'un mantell entapissat amb tots els verds del catàleg del planeta. El sol travessa l'esclat de la vida a la terra negra de la Garrotxa i engega obagues de besllum gemat. Sota l'humus, una escorça fina de terra, de no gaires quilòmetres de gruix (entre 5 i 15), ens separa de l'immens mar de lava de l'interior, damunt del qual la nostra placa sura i a cops tremola.

Contemplant aquestes imatges, preses no fa gaires hores, evidenciem que no hi ha disseny més sublim que el de l'univers i la seva harmonia. Cap enginy humà, cap disseny de la moda més selecta de París o de Nova York, cap manual de protocol, elegància o patrons artístics; cap estil refinat; cap esnobisme pujat... no pot arribar ni a una mil·lèssima part del valor del bon gust i de la creativitat de l'univers en desenvolupar formes com les del bosc del Croscat. L'elegància és el joc de l'atzar de la natura en desenvolupar mutacions que avancen pels camins de la vida i de l'art, embellint l'existència. El pobre individu Homo sapiens no pot controlar aquesta explosió de bellesa, i, ferit i orgullós, ignora massa vegades l'estil de la natura; o intenta “embellir-la” amb formigó, quitrà o vestits... convençut que tot el que és salvatge està desaprofitat i no val gaire.

Henry David Thoreau, o el plaer de ser lliure.

El 12 de juliol de 1817 va néixer, a Concord (Massachusetts), Henry David Thoreau.

En Henry va ser un home diferent, i no és senzill explicar per què. Es podria resumir dient que va ser lliure. Lliure en el sentit més genuí de la paraula.

No necessitava estar d'acord amb la majoria. No necessitava que la majoria estigués d'acord amb ell. Es negava a pagar impostos a un estat que permetia (i esperonava) l'esclavatge i les guerres. Al 1846 fou empresonat per no pagar impostos a l'època en què Estats Units guerrejava amb Mèxic, i, estant a la garjola, el va venir a visitar el seu amic Emerson (futur candidat a la presidència dels Estats Units i editor seu) i en veure'l rere les reixes li va preguntar retòricament:

-Què fa vostè aquí a dintre?

Henry David li va respondre:

-Què fa vostè allà a fora?

Era diferent perquè, quan al 1837, amb vint anys i després de llicenciar-se a Harvard, va començar a fer de mestre a l'escola pública de Concord, va dimitir dues setmanes després perquè estava en contra dels càstigs corporals.

Era diferent perquè després d'aquesta mateixa llicenciatura a Harvard es va negar a pagar un dolar pel diploma oficial.

Era diferent perquè al 1853 va participar fins al moll dels ossos en una xarxa que ajudava els esclaus a fugir al Canada.

Era diferent perquè el 3 de gener de 1853 va escriure al seu diari que ell estimava la natura perquè no era humana i perquè de moment ningú no era capaç de controlar-la.

Era diferent, i va ser més diferent encara, al 1857, quan va conèixer el mític John Brown, capità i guerriler antiesclavista, i protagonista d'una de les melodies emblemàtiques de la lluita per la llibertat.

Era diferent perquè un bon dia de 1845 ho va deixar tot i se'n va anar a viure a una cabana, al bosc, a Walden, ran del llac, i va descobrir que deixant-ho tot, per agafar tot allò que la natura regala cada dia, s'aconsegueix una pau impossible de descriure. Va estar a Walden, tot sol, durant dos anys.

Era diferent, també, per moltes altres raons que de mica en mica aniré escrivint en diferents posts.

El que més sorprèn d'ell és el contrast entre la seva mentalitat i la de l'època i el lloc en què va viure.

Llegiu “Walden”, segurament no estareu d'acord amb totes les seves asseveracions, però us garanteixo que us faran rumiar, i és possible que trobeu entre Thoreau i vosaltres una estranya familiaritat; la sensació d'estar llegint algú que us coneix profundament.

Us deixo quatre perles seves:

“Algunes persones trobarien fins i tot mancances en el vermell del matí, si mai es llevessin prou d'hora”

“Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent”

“Les coses no canvien; som nosaltres qui canviem. Veneu-vos la roba i quedeu-vos amb els pensaments.”

“ Si se'm tanqués en un racó d'un altell per la resta de la meva vida , com una aranya, el món continuaria sent igual de gran mentre jo conservés els meus pensaments”

Continuarà...

.