Aparicions o al·lucinacions. Més pistes. La síndrome de Charles Bonnet, explicada a TED pel neuròleg Oliver Sacks.

Video apassionant facilitat per TED talks, que reprodueix la conferència de divuit minuts del neuròleg Oliver Sacks, el qual ens explica la síndrome de Charles Bonnet. Aquesta síndrome posa de manifest la immensa complexitat de la nostra ment, i alhora la seva simplicitat natural. Quan els inputs visuals no arriben (total o parcialment) a les àrees del cervell que les han de rebre, i que les han de convertir en percepcions conscients, aquestes àrees, en no rebre informació, comencen aleatòriament a agafar la informació visual emmagatzemada i codificada a les cèlul·les del cervell, de manera que els malalts veuen imatges que no obeeixen a la realitat exterior; és a dir al·lucinacions; sense que això vulgui dir que els falli el seny.

Hi ha moltes menes d'al·lucinacions, depenent de la causa i del mecanisme que les provoqui. Aquesta conferència només exposa, de manera molt amena, les de Charles Bonnet.

Heus aquí, doncs, una altra possible explicació per a la gent que veu coses estranyes, i que les atribueix a realitats sobrenaturals o fantasmagòriques.  

.

.

No cridis.

¿On vas, que crides,
i que el cor desboques
fins que els ulls et salten
com si tot fos clar?
Només el roig,
damunt de la pedra,
cap a l'horabaixa ,
té dret a cridar.
Ni aquest verí,
que m'escups quan mires,
amb el foc que crema,
l'aire de l'instant,
no pot escriure
la puresa lliure 
de la vermellosa
roca del captard.
Pensa que els xiscles
no fan que el que expliques
sigui més real.
De fet, la força,
si la tens, et brolla
del grau de noblesa
que neix del teu cap.
.
.

Tots som iguals.

.
Ens mirem des de lluny, malgrat que els nostres cossos coincideixin sovint en l'espai i en el temps. Construïm una imatge pública; allò que ens agradaria de semblar. Els qui ens envolten, mentre no els coneixem, són perillosos i els hem de fer invisibles; la prudència, com a fenotip psicològic, ens protegeix de daltabaixos diversos. Després, passats els mesos, ens adonem que aquells individus que un dia vam témer formen part de les nostres vides, i els perdem la por; hi ha qui en aquesta fase també perd el respecte.

Darrere aquesta imatge pública que aixequem s'hi amaga un infant que fa veure que ha crescut; de vegades fins i tot ell mateix es pensa que ha crescut i viu un miratge fonamentat en l'orgull més balmat. Però patim tots, si fa no fa, de mancances similars. Tenim les mateixes pors, els mateixos anhels, idèntiques febleses; igual com els nostres cossos nus són, o han estat, o seran, en algun moment, similars. El físic és una metàfora de l'invisible. La natura és un llibre que ens explica el conte de la realitat; la fugacitat de tot; el continu renaixement del que primer ha mort; la bellesa de les últimes llums del dia; la por als ulls de qui es mor, sigui qui sigui qui es mor; la por als ulls de qui neix, sigui qui sigui qui neix; la mirada que cerca la llum enllà dels núvols i que es deleix en l'extensió de la mar, que s'endureix quan li fan mal, que dubta quan ha de decidir de perdre vida per a poder estimar. Tots som iguals, encara que construïm una façana identitària que només és nostra i que desitgem que es converteixi en el nostre vestit social. Som el que seria qualsevol si hagués rebut el nostre cos, les nostres circumstàncies i el nostre atzar. Els altres són el que seria cadascú de nosaltres, si haguéssim rebut el cos de cadascun dels altres, les seves circumstàncies i el seu atzar. La velocitat no ens du enlloc més que a la frustració. La fatxenderia amuntega recances damunt del nostre ésser igual com el goril·la de muntanya desperta temor damunt dels seus congèneres quan es copeja el pit per dir ben fort que ell és qui mana.

.

.

Nu.

Versió corregida de l'únic poema presentat al Concurs de poesia del Club Català de Naturisme de l'any 2011


Quan sóc nu, sóc al bosc, la primavera
dins la freda nit salvatge de l'hivern;
tast de roure, fruit madur, arrel enterca,
pedra humida, sina bruna, buf de vent;
sóc l'onada que s'aboca vers la riba
el guspir de sol infant al mar content,
el besllum de la claror que esclata viva
dins del llenç miraculós de l'univers.
Sóc la força anyil del cosmos que improvisa
el dibuix de l'amor pur i el pensament
d'aquell ordre sorprenent de la matèria
a les ribes del captard que mor rogent.


Quan sóc nu, sóc l'escuma que es desferra,
l'alenada per la sorra i el batec
del meu cor aviciat d'aquesta terra
al bressol de les onades i del vent.
Nu sostinc l'enterca dèria de la vida,
caminant ignot pels vells camins incerts;
sota els peus, el bes antic de la catifa
del jardí oblidat al dolç edèn secret;
ben arran, els grans tresors de quan somriure
esbossava l'expressió del primer gest;
l'equipatge n'era el cos, i el gust el viure
lluny del jou feixuc i fals del pas temps.


Quan sóc nu sóc el bat del ball dels astres
fet de molt d'amor prohibit i pols d'estels,
el reflex fidel de l'esplendor del dia
a l'estranya buidor crua del no res.
Sóc tan sols això que veus, res més que un home,
navegant a l'atzar boig del fat rabent,
despullat d'indumentàries mentideres
obsedides per fer bell el que ja ho és.
.
.
.

Necessitem governants bojos.

¿Deixarem que el mercat campi segons les seves forces naturals?

Compte que els volcans esclaten! Cal protegir-se'n!

L'onada s'ho endú tot si no li posem límits.

Compte que les coses que pesen cauen pel seu propi pes! És una llei natural!

Compte que sense esforç, sense una lluita ferotge, intel·ligent i conscient, per l'ordre, l'entropia (el desordre) creix de manera espontània! Cal un esforç per aconseguir l'ordre.

Compte que els qui negocien prioritzen el benefici per damunt del benestar del poble, si no és que hi ha una voluntat molt forta per part de les lleis de domesticar els qui negocien!

Compte que la presidenta d'Alemanya no és la veu del poble alemany, és la veu del Banc d'Alemanya! El dia que a Alemanya mani un altre polític, continuarà sent la veu del Banc d'Alemanya, perquè els discursos econòmics dels governants els escriuen els bancs. Passa el mateix França. Passa el mateix a tota Europa.

La democràcia real necessita d'una aportació, molt i molt generosa, d'esforç, d'intel·ligència i d'energia; necessita retallades a les llibertats dels financers, per tal que qui governi sigui el poble. Necessita que les idees de llibertat i d'igualtat sedueixin més que no pas els diners, per tal que el poder el tingui el poble i no els bancs.

Necessitem uns quants governants que a contra corrent, en contra de les forces naturals del mercat, menyspreïn el seu benefici personal i legislin en contra del poder de les finances. Necessitem que aquests governants bojos siguin capaços de rebutjar suborns, comissions, retribucions... que amb tota seguretat intentaran seduir-los a canvi de la seva traïció als ideals de llibertat i d'igualtat... Necessitem que els governants tinguin allò que tradicionalment s'han anomenat “valors”.

.

.

Quan les imatges demanen ser fotografiades.

Potser hi ha imatges de Ronda més tradicionals: el pont damunt del precipici, places de braus, edificis blancs que evoquen èpoques de valors arcaics... Però enmig de la petita ciutat (o del gran poble), de sobte, i sense esperar-ho, va aparèixer davant meu aquesta imatge que d'alguna manera em demanava que l'enregistrés. 

És una imatge que té una força estranya: la façana rònega, gairebé ruïnosa, que roman dempeus malgrat el seu estat malmès, que fa intuir una bellesa antiga i clàssica. El cotxe, als seus peus, atapeït d'enganxines consumistes d'avui dia, contrastant amb l'antiguitat decadent de l'edifici; la taula del cafè; el restaurant “Goyesco”; la baixada empedrada; el cel blau; el sol radiant; les boires de cotó; la farola; els cables; la jardinera; els graons... l'aire del moment. 

En tinc alguna altra de semblant, i no vull gastar més mots; perquè tampoc no sóc capaç d'expressar-ho tot. Només volia dir que la imatge em va demanar ser fotografiada; i haig de reconèixer que això m'ha passat molt poques vegades.

.

.

Van els neutrins més de pressa que la llum? ¿Van los neutrinos más rápido que la luz? Are, neutrinos, faster than light?

Cal ser prudents; però a Gran Sasso han mesurat una cosa estranya, un impossible (si més no, un fins ara impossible) partícules subatòmiques desplaçant-se a una velocitat superior a la de la llum.

Fins avui “c”, la velocitat de la llum, era un límit natural, la frontera infranquejable entre els decorats del gran teatre de l'univers i la representació de l'obra de la realitat que s'hi representa. Res matèrial, res que contingui una informació, es pot desplaçar més de pressa que la llum. Ho demostra l'experiència, i a partir d'aquesta realitat, presa com a dogma, s'ha desenvolupat la teoria de la relativitat, que fins ara ha explicat amb precisió eficient un bon feix de fenòmens; la majoria dins de l'àmbit astronòmic.

Però els científics que treballen amb el detector subterrani OPERA, al Laboratori de Gran Sasso, han mesurat neutrins que sembla que superen la velocitat de la llum.

Els neutrins són partícules amb una massa menyspreable i que no interaccionen pràcticament amb la matèria.

De primeres, ningú s'ho creu. Caldrà contrastar-ho. De fet, aquest escepticisme és necessari; sense l'exercici de dubtar, la ciència no avançaria. El dubte i el qüestionament de tot són el camí del rigor i del progrés científic.

Ahir, al CERN, es van presentar aquests resultats.

Què passarà si es confirmen?

Hi ha qui diu que si fos cert que els neutrins van més de pressa que la llum, això voldria dir que vénen del futur. Jo no ho tinc tan clar. Si fos així, de quin futur vindrien? Perquè sembla que a partir de cada situació, i a causa de la indeterminació quàntica, s'obren milions de futurs possibles.

El temps ho dirà.

.

.

Avís per navegants a la recerca d'informació per fer treballs. Cal tenir en compte respecte el texte anterior que:

.

D'aquest color s'escriu: el que s'ha mesurat però necessita ser contrastat.

D'aquest color s'escriu: el que és especulació, i que encara no és ciència.

D'aquest color s'escriuen: les informacions objectives.

.

.