Desfent la ceguesa de la rutina. (I) La llum indeterminada de cada instant.

Guspireja la llum que mai no mor,

a cada instant;

i cal mostrar-la arreu.

No pas per mi;

esborro el meu gargot;

jo no valc res si no sóc “u”

amb aquesta lluor que sempre hi és;

al núvol fosc,

al llamp atzur que trenca el cel;

a la difusa volta de la pluja

que abilla el firmament de bes d'hivern;

al dolç mantell taboll del bosc quan plou,

amb les flaires humides de la nit.

Pertot, la llum dibuixa l'infinit,

i l'haig de fer present a cada instant,

per defugir la mort gris del corrent

que empeny vers la rutina i la buidor.

Crear és cridar ben fort contra l'horror

de no mirar la llum que lluu pertot.

Traducció: 

Enmig del quotidià, del que sembla banal, s'hi amaga una llum per a molts invisible; un guspireig d'eternitat que destrueix la rutina. Cada instant és únic, ni que hom senzillament camini per una vorera, o contempli l'aigua dins d'un vas, o miri un núvol. Cada situació és una proposta d'aquesta llum que ens suggereix una manera de mirar amarada d'un amor que si es descriu s'espatlla perquè és de natura superior als mots. L'avorriment o el desencís vital tenen la seva arrel en la impossibilitat de veure aquesta llum metafòrica que trobem simbolitzada en escenes de la natura, i de la ciutat enmig de la natura, de la humanitat al cor de l'univers. La llum, però, és invisible i té com a única expressió física el reflex del dia a dia a cada instant i el truc al cor de la llum i qui la crea vers cada situació. Cada instant és nou i cada instant és present i la llum hi és, a cada instant.

És un crim abraçar la rutina i negar-se a mirar aquesta llum que no té contorns, ni està limitada, ni té les arrels a la moralitat a la religió o a la didàctica. És una llum salvatge i indeterminada com salvatge i indeterminada és l'existència i la natura; sempre sorprèn i no es pot endevinar la seva direcció; sempre crea, fins en el dolor més agut. No ho sé explicar millor, tot i que hi ha més. 

.

. 

"Estupor i tremolors" "Stupeur et tremblements" d'Amélie Nothomb.

Us recomano amb avidesa “Estupor i tremolors” d'Amélie Nothomb. De fet, i ja ho sabeu, us recomano sovint novel·les d'aquesta autora, que mai no em decep, tant per l'estil com pel contingut.

“Estupor i tremolors”, a través de la seva trama de fort contingut autobiogràfic, descriu de manera afuada la masclista societat japonesa, carregada de concepcions tradicionals i enquistades relatives a la jerarquia entre les persones. El poder, al Japó, esdevé el valor que ordena les classes i els individus, abocats al treball com a una religió, profundament lligats al protocol, a l'aparença, al costum fossilitzat i inhumà, al xovinisme que menysprea el món occidental, que nega els seus valors i que el ridiculitza. El món laboral japonès és dibuixat com una selva asèptica de sentiments ocults que se sap que hi són però als quals no es permet exhibir.

La dona és l´últim graó (afirmen, amb l'actitud i les omissions) el servidor mut, la catifa damunt la qual els homes millor caminen; per bé de l'ordre d'una societat que es creu superior.

Amélie Nothomb sap del que parla, perquè ha nascut i ha crescut al japó, i perquè ha pogut comparar els valors del seu entorn amb els de la seva família belga. I a més de conèixer a fons l'escena de la novel·la, domina amb mestria l'art de la ironia i de l'humor fosc; obre amb un bisturí precís, com el millor cirurgià, el cos esblanqueït del Japó, i en mostra, sense pudor, les vísceres ocultes, fetes de poder i servitud. Un plaer, la seva lectura.

.

.

.

Vilafranca de Conflent. Villefranche-de-Conflent.

Sempre m'he preguntat com s'ho fan els fundadors de les ciutats; com s'ho va fer Guillem Ramon (Comte de Cerdanya) per a decidir, a l'any 1090, que Vilafranca de Conflent havia de ser una ciutat. 

Segurament tot va començar amb una fortificació militar, un assentament, un grup de cases... 

El cas és que al 1117 va passar a formar part del Comtat de Barcelona; al 1276, del Regne de Mallorca; al 1344, de la Corona d'Aragó; al 1463, del Regne de França; al 1493, del Regne de Castella; i al 1659, i a causa del plorat i lamentat tractat dels Pirineus, va tornar a pertànyer a França. 

Tot això, sense moure's del lloc, sense apartar-se d'aquest paisatge. I malgrat aquests canvis sobtats i d'importància relativa, en aquest poble, les mares, cada generació, es varen dedicar a estimar els seus fills; els forners i les forneres feien cada dia pa; els nadons ploraven com avui ploren; els vells morien i eren enterrats pels éssers estimats, que els trobaven molt a faltar; les famílies regalaven els seus fills als poderosos, els quals els sacrificaven per a la guerra; les fulles, cada tardor, queien i descansaven damunt del sòl, es podrien, flairaven a bosc, i formaven l'humus que alimentaria els arbres nous; cada hivern, la neu cobria el paisatge. I tots; els tirans i els esclaus, els pobres i els rics, els pedants i els humils, tots... es van morir, i encara es continuen morint tan sols uns quants anys després de néixer. Només es pot morir allò que està viu; si algú es mor, és perquè ha viscut; la vida són les vacances de la mort. 

I Vilafranca ha anat existint, i continua existint, bo i contemplant l'estranya i curta vida d'aquests individus humans que es creuen omnipotents, eterns, gloriosos; com si tot allò que fan i que tenen fos el més important i el més necessari de l'univers. 

Llac de la Bolosa. Lac des Bouillouses.

                    Hi ha un aire clar; la llum travessa nítida els amplis espais de la muntanya. Arran d'aigua, els senyals de les ments humanes que han estimat el paisatge. Cada esperit, una escultura que vol transcendir. El bosc és com una mena de jardí de pedra noble i molsa de vellut. Branques guarnides de festa, atapeïdes d'agulles de luxe, espesses, d'un verd ampolla; i el tronc amb matisos roigs. I els caps dels arbres, al capdamunt, contrasten el verd amb el blau esbandit del dia. La imatge del verd i el blau la duem tots gravada als gens, i, en descobrir-la, ens truca al cor; els prou amics de la natura senten el truc i ja no reposen fins que es perden pels espais salvatges del planeta; com més salvatges més desitjats. 

La boira baixa, i besa la terra i l'aigua, i es desfà amb la força abrusadora del sol en filagarses de cotofluix de sucre.                                                              

Els colors de Sallagousse.

Els carotenoides els regalen el groc que encén l'horabaixa.

Les antocianines matisen de roig l'estesa fosca del bosc.

De fet, amb aquests colors, les fulles són menys sensibles a les temperatures baixes, i es fan més resistents a la davallada de la radiació solar; l'any es mor, la llum es fa horitzontal, el sol no puja tan amunt i el paisatge s'emplena d'una claror mandrosa que dura poc. Les fulles malden per poder realitzar la fotosíntesi tant de temps com els sigui possible abans no arribi la cruesa de l'hivern; freturen d'aportar als teixits el màxim de nitrogen. La lluita per la vida els atorga una bellesa nua, mancada de vestits, que reflecteix d'alguna manera la bellesa bigarrada de les nebuloses planetàries, d'on tota la matèria prové.

Les imatges són de Sallagousse, del 31 d'octubre de 2011. La bellesa dels Pirineus a la tardor és una mostra més de la bellesa de l'existència.

La pluja torna

Si sents que ets brut de fang,

la pluja se l'emporta,

la que emplena els torrents,

que baixen de la mola;

la boira amara el bosc,

que s'arrapa a la roca,

potser ha estat massa temps,

sense la pluja nostra.

El misteri sosté,

la lluïssor de l'estrofa,

del vent i el seu udol,

per les clivelles molles,

on neixen els avencs

i moren les cabòries,

dels esclaus del diner,

tan lluny d'aquesta glòria.

Si sents que ets brut de fang,

i que vius una història,

que l'han escrit per tu

els amos de l'escòria,

que et mulli el bes del tro,

ben nu ran de l'escorça,

de l'alzina al turó,

on vas fer xerinola,

quan sols eres un nen,

i tenies memòria,

del color del massis,

quan la nit ja s'acosta,

de la suor a la pell,

i la llum sobre el rostre.

Que se t'endugui el fang

la pluja que ja torna.

.

.

Lamento la mort de Gadaffi

Els de sempre tornaran a dir que això que escric és ofensiu, però ho torno a dir, com ja ho vaig dir quan van matar Osama Bin Laden: “mai, la mort d'un ésser humà, serà per a mi motiu de celebració”.

No han estat tampoc per a mi motiu de celebració, ans al contrari, ni la seva tirania, ni els seus crims, ni els abusos, ni els assassinats... Jo no he donat la mà a Gadaffi, ni l'he rebut a la Zarzuela, com els reis d'Espanya, ni li he donat les claus de la ciutat de Madrid, com l'alcalde Gallardon, ni he fet negocis amb ell, com una bonior d'empresaris de l'estat, però tot i així condemno la seva execució, que fa impossible que se li faci justícia; impedeix que ell visqui la seva derrota.

Matar una persona, sigui qui sigui aquesta persona, és un acte que produeix com a mínim tristesa; tot i que un mai no sap si es veurà algun dia en aquestes circumstàncies (les d'haver de matar); i que ningú no se sorprengui d'això que escric; no sabem del cert si, en un moment d'ira, per a defensar els nostres fills, o els nostres germans, front l'atac d'algú que els vulgui destruir, no haurem d'exercir la violència com a mitjà de defensa; però fins i tot en aquest imperatiu, i bo i haver-ho de fer, matar fóra monstruós.

Si no m'ha fet feliç la vida de Gadaffi, ni els seus crims, ni la seva corrupció, ni el seu menyspreu a la llibertat... ¿per què m'ha de fer feliç la seva mort, que també és un menyspreu a la vida?