La Terra els espera per un bes

 Arribes al final de la Terra, allà on la carretera s'ha fet camí, i a on el camí s'ha mort en un atzucac que et força a deixar el cotxe ran de bosc i damunt del mar, lluny de pobles i edificis. Camines cap un far, que és a quatre quilòmetres, per un viarany de roca i terra, amb clapes de sorra duta pel llevant centenars de metres enlaire. Veus braus, vaques, cabres, algunes salvatges; un camaleó, voltors al capdamunt de les penyes, solitud i natura verge. Arribes al far i tens l'oceà Atlàntic a la mitja circumferència del planeta que se t'obre; el mar obscur amb crestes blanques. A l'altra banda, i al lluny, amb nitidesa, el rostre d'Àfrica, la gran muntanya que mira a Gibraltar; el vent, avui suau, que branda els caps dels arbres; flaire de pinassa, de sal; so de llagostes; trepig de branques flonges damunt cantells i grava. Baixes des del far per un camí, ran dels penya-segats. Fas ziga-zagues, cada vegada més a prop del blau, i distingeixes els cossos humans que s'estan a la sorra i a l'aigua; alguns nus, d'altres tapats com decimonònics, o ianquis, o integristes, o com mal educats en el sentit menys dolent de la paraula (ningú és culpable de com l'han educat). Un quilòmetre enllà, arribes a la sorra i t'adones de com els programes de televisió i la infinita informació de la xarxa han dut a la platja més recòndita de Cadis tot un ventall de persones que de poc que no es presenten amb sabates de taló, nevera, equip de música, modelets de les franquícies més esnobs, més absurdes, més mentideres, més consumistes, més buides, més destructives; orgull absurd satisfet de misèries que es contemplen com conquestes. Al costat de la desfilada de la moda de bany temporada 2012, un grapat de deu o dotze persones nues, famílies i grups d'amics, sostenen la torxa de la llibertat de la nuesa i de l'enamorament de la natura salvatge. Et poses ran de camí i et fas bandera, perquè qui vagi arribant sàpiga que arriba a un temple en el qual la indumentària sagrada és la pell, ni que desenes de persones, amb la boca mig oberta i els ulls badocs, situïn en diagonal l'eix de simetria del rostre, pensant-se que els nus són rars, quan de fet els rars, els pobres, els qui es perden un bes misteriós d'una mare ignorada, són ells. Rere teu, arriba un grup de noies; albiren el gruix de la platja i només veuen la desfilada de moda; els nus encara no, perquè fora de tu i dels teus, són lluny, i a tu encara no t'han vist. Les noies es preocupen: “Pero tia, no era nudista esta playa?”, diuen. Després et veuen, us veuen. Respiren alleujades. S'alliberen de la roba i, a poc a poc, la guerra es va guanyant i la innocència de l'ésser s'imposa. Avui quinze, demà vint, la setmana que ve trenta. A poc a poc els que inclinen l'eix de simetria del rostre comencen a pensar que hi ha més vida enllà del que els han mal ensenyat, que hi ha més sensacions, que la Terra els espera per un bes, i algun dia el gaudiran.

Al ranvespre, esperem la posta des del far; i contemplem el sol capbussar-se, nu i bell.

(continuarà)  

El normal és viure extasiats pel fet de ser.

Sovint passa que un s'adona del tot del privilegi de “ser”. Existir es manifesta d'una manera tan excepcional i tan miraculosa (front l'aparent infinita probabilitat de no haver estat), que qualsevol incomoditat, qualsevol imperfecció, fins les pròpies limitacions, resten esborrades i tot és com una loteria constant, com adonar-se que constantment estem de vacances i que constantment vivim una festa, només pel fet de ser.

Això em passa molt, gairebé sempre. I no dec ser l'únic que ho viu.

Però llavors apareix algú i sembla com si maldés per a demostrar que no tinc raó. Com més estimem aquest algú, més poder té damunt nostre, i més capacitat d'esborrar-nos, ni que sigui fugaçment i per poc temps, aquest miratge en què vivim i que em fa l'efecte que és l'únic estat d'objectivitat real. Però malgrat tot, no podem fugir de la gent; i l'hem d'estimar, i molt. Allunyar-nos de la gent per evitar que esbotzin el nostre estat de perpètua felicitat seria condemnar a mort la mateixa felicitat. La felicitat que és de debò no desapareix per la relació amb les persones; pot ennuvolar-se una estona; pot haver-hi fins i tot alguna tempesta elèctrica, però si allò que vivim és real, torna a sortir el sol. Sortirà tan de pressa com impermeables siguem a les balmades exigències de perfecció que el nostre entorn ens pugui imposar; la única perfecció amb sentit és servir i estimar.

La majoria de la gent, de les gotes d'aigua en fa mars i oceans; dels brins de palla a l'ull, en fa bigues; de les petites incomoditats, en fa tragèdies. La majoria de la gent, si escolta l'expressió “el privilegi de ser”, resta com si sentís la frase “l'art barroc”, i continuen plorant per la vorera plena de fulles seques, o el marc de la finestra que sembla que tingui una mica de rovell, o el veí que tus sempre a les deu del vespre i ens desconcentra de la lectura, o aquest marit que tinc que només fa que escoltar el futbol a RAC1. La loteria de veure les estrelles cada nit, el cel blau als matins dels dilluns i dels dimarts, el sol lluminós de l'hivern, els bassals de la pluja, l'olor dels carrers mullats, la nena que camina per la vorera i que juga a fer barques amb les fulles, el guspireig del sol en travessar un vas ple d'aigua... la loteria de mirar tot això i plorar de goig, aquesta loteria, aquest luxe, aquest privilegi es converteix per a molts en invisible, i es perden llavors la intensitat brutal de felicitat que la contemplació de tot això produeix.

No deixeu que ningú us robi el convenciment que només pel fet de ser vivim en un miracle continuat. Però no intenteu convèncer ningú, perquè és un descobriment personal i intransferible; no es pot ensenyar, només es pot aprendre. Resteu a prop quan algú rondini per les cagarades que de vegades fan els ocells, però conserveu encès, ni que sigui ben endins i en silenci, el foc de la vostra felicitat impertorbable.

Iparralde. Ipar Euskal Herria. El cel.

Virst, l'extraterrestre humà, diria en el seu Informe sobre l'Homo sapiens, que si hi ha algun paisatge a la Terra que representa el màxim esplendor de la bellesa urbana en plena integració amb el verd del bosc i el blau de la mar, aquest paisatge seria el del Pais Basc francès. Potser l'indret on la vida, segons com es visqui, podria assolir, per la climatologia, el paisatge, la gastronomia i l'elegància rústica dels edificis, la màxima qualitat. Existeixen molt poques raons per no ser plenament feliç, per no viure en una serenor profunda i constant, si un té la sort d'existir a Hendaia, a Saint Jean de Lux, a Biarritz, a Baiona, a Urrugne, a Anglet... Un s'estima la pluja, adora la pluja, s'enfila, amb la pluja, a les alçades més lliures i menys tradicionals de l'espiritualitat humana, animal i ciutadana. Aquí hi és tot; mar, muntanya, boira, pluja, sol, bosc, verd, cales, platges, carrers antics, carrers moderns, història, llengües, barreja d'aigües de diferents mars, barreja de llengües de diferents pobles, el gust de França, la profunda saba d'Euskadi, un reflex llunyà d'una Espanya propera que hi aporta sang i pebre, barreja d'idees... tot dins d'una uniformitat natural escrita amb els colors del verd, el gris plumbi del cel, la pluja i la pedra. Si ara mateix pogués escollir on viure, triaria un petit racó entre Saint Jean i Biarritz, enmig del verd i amb el mar a prop. Arran dels Pirineus i d'una costa salvatge que em conec força i que m'estimo molt. Necessito pluja. Que plogui!

"Amsterdam" de Ian McEwan

“Amsterdam” de Ian McEwan és...

...un argument compacte, ben lligat, com un polígon de costats indefinits que només es determinen al final de la narració, mostrant la seva regularitat. La moral quotidiana convertida en una història progressivament seductora que incrementa la intriga pàgina rere pàgina. Una mena de poema auster a la hipocresia social. Una obra ben escrita que m'ha ajudat a passar algunes bones estones en aquest estiu que s'acaba per moments.

456 anys de l'ebullició de l'estudiant Pomponio Algerio a mans de l'inhumà i miserable Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa)

Avui fa 456 anys que Pomponio Algerio va ser bullit viu en una plaça italiana per ordre del Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa), antic frare teatí. La causa de la seva condemnació fou que el xicot, estudiant ell, tenia unes idees diferents a les de l'església, i la inquisició romana se'n va assabentar. Abans de morir se li va oferir la possibilitat de penedir-se, explicant-li que si se'n penedia l'estrangularien abans de bullir-lo (tot un detall). Aquest fou només un dels nombrosos crims del papa Pau IV al qui alguns encara avui dia anomenen venerable i il·lustre. I el Papa Pau IV fou només un dels molts jerarques religiosos que van fer servir la tortura i l'assassinat per a imposar les idees de la religió. 

La creença en l'existència de l'infern, condemna eterna amb foc i odi sens fi, portava als inquisidors a posar tots els mitjans, fins i tot la condemna a mort amb foc i la tortura, per a desdir els ciutadans de qualsevol idea que ells creien que els condemnava. Aquest és un exemple de com les creences doctrinals dogmàtiques violentes que confonen justícia amb monstruositat (com es la creença en l'existència de l'infern) engendren un integrisme que en determinats contextos deslliga una violència física contundent i macabra. La violència en la doctrina produeix violència física i intolerància en la vida. L'execució de Pomponio, igual com totes les execucions de l'església, demostren que és mentida que un papa no es pugui equivocar en temes de fe, de moral o de costums. Pomponio va morir per ordre del Papa i per una qüestió de fe (de detalls doctrinals dins la fe, sobre temes incomprensibles pels humans i absolutament secundaris).

Si Jesús va ordenar guardar l'espasa a un dels seus apòstols quan aquest la va treure per evitar que el detinguessin els qui volien matar-lo, i va afegir que els qui fan servir l'espasa acaben morin per ella... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van fer servir l'espasa, i la foguera i l'olla... per a torturar i executar els qui no pensaven com pensava l'església?

Si Jesús va dir que els seus apòstols no duguessin res al sarró, més que l'essencial per a passar el dia... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus, i han acabat fundant bancs, invertint en fons d'inversió lliures i blanquejant els diners de la màfia?

Si Jesús va dir que el qui volgués ser el més gran fos el servidor de tots, que rentés els peus de tothom i que es convertís en un nen... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van acabar autoproclamant-se Prínceps de l'Església, i Monsenyors, i Eminències... i es van vestir com els reis, enjoiats i guarnits en pompa?

Si Jesús va dir que a ningú anomenéssim guia, ni pare... perquè un de sol és el nostre guia i un de sol és el nostre pare, referint-se a Déu... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus... i van ordenar tothom que sotmetés la seva consciència al dictat de la normativa enquistada i mecànica dels que s'autoproclamen guies, pares i senyors?

Si Jesús va replicar una dona quan aquesta el va anomenar “mestre bo”, i li va fer veure que no havia de dir això, perquè bo només ho era Déu... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van proclamar que Jesús era Déu, i van considerar que havien de ser apartats de l'església els qui tenien una opinió diferent, als quals de vegades fins i tot van torturar i executar?

La credibilitat, la tenen, els qui treballen dia i nit per les persones als barris marginals de totes les grans ciutats del món. Els qui fan arribar l'aliment a qui té gana. Els qui donen aigua a qui té set. Els qui fan companyia els qui estan sols. Els qui cuiden els malalts sense cap interès. Els qui continuen oferint la seva amistat als empresonats o als condemnats. Els qui es juguen la vida sense cercar cap glòria ni humana ni divina, perquè el que pretenen és aconseguir la dignitat de totes les persones. 

Avui la credibilitat la sostenen personatges com Jon Sobrino, Carlos Múgica, Oscar Romero, Pere Casaldàliga, Ignacio Ellacuría, i tants anònims que no es preocupen del que pensa la gent, sinó de la seva dignitat i de la seva necessitat de viure en pau. El missatge de Jesús no va ser un missatge doctrinal sinó de tracte humà, de relació humana, d'alliberament vital. Els qui l'han convertit en la imposició d'unes opinions doctrinals, morals o cosmològiques, han pervertit l'objectiu de Jesús, que era l'objectiu d'un fill d'home; el fill de l'home era fill de déu perquè tots som fills de déu.

No importa de quina església siguin els qui avui tenen credibilitat, ni tan sols no importa si tenen o no tenen fe, ni com és aquesta fe; importa el grau del seu amor a l'hora de viure pels altres. La fe és lliure i no es pot imposar ni prohibir. Els qui prohibeixen o imposen la fe són uns miserables.

Podeu trobar informació a:

Giuseppe De Blasiis, Processo e supplizio di Pomponio de Algerio Nolano in «Archivio storico per le province napoletane», XIII, 1888

Mario Rosa, Algerio (de), Pomponio, in «Dizionario biografico degli italiani», II, Roma, Istituto dell'Enciclopedia italiana 1960

Carlo De Frede, Pomponio Algieri nella riforma religiosa del Cinquecento, Napoli, Fausto Fiorentino editore 1972

També us recomano la èrie documental "Secret files of inquisition" de Lauren Drewery (2006)