Un altre cop, l'horror a Gaza.

Per desgràcia, torna a venir al cas aquest relat amb què vaig guanyar un premi literari a Mataró fa uns quants anys.

Benvingut a Varsòvia

Veu el seu avi fent que no amb el cap, les mans tremoloses agafades al bastó, una espurna d'argent a la comissura dels ulls, i al televisor imatges d'un triomfalisme balmat, disfressat de glòria patriotera. “No és això” diu el vell, i la Sara se li asseu al costat; al sofà flonjo de plomes d'oca que van comprar tres mesos enrere al Dizzingoff, al cor de Tel Aviv. “Però ells ens llancen coets, avi!” la veu de la nena sona a excusa manyaga i estrafà amb convicció aquell to didàctic que s'etziba als infants que no s'han portat prou bé. “Ells? La gent del poble assassinada ens ha tirat coets? ¿Les famílies a les qui els ha caigut la casa al damunt? No em diguis això, bocinet de mel, que ja en tinc prou amb el teu pare” La nena entenebreix la mirada. Sospira. “El pare fa el que creu millor, avi” diu després de sostenir el silenci uns segons. Al televisor continuen els retrunys, els himnes, les declaracions. Apareix el pare de la Sara manifestant el seu orgull per la direcció que està prenent l'atac, i assegurant que no deixaran ni un sol terrorista viu. “El teu pare és massa jove; no ha viscut prou” pronuncia el vell mirant de fit a fit el rostre orgullós del seu fill a la pantalla. La nena li agafa les mans i les prem amb força. “Torna'm a parlar del guetto, avi...” I el vell torna a narrar la seva història com si ho fes per primera vegada; i el cas és que sempre li sembla que ho fa per primera vegada. La vida és un estrany camí que marca amb foc la intensitat del dolor i de la felicitat. “Jo era molt jove, i vivia a Varsòvia...”

*

No li ha costat arribar a la ciutat de Gaza. Potser el més difícil ha estat creuar la frontera; però sembla mentida la indiferència que desperta una noieta de catorze anys guarnida amb la indumentària d'una Palestina pobra. Gairebé li engeguen un tret al front quan la descobreixen a la part interior de la xarxa. ¿Què hauria passat si l'haguessin enxampada abans de creuar? Arreu, plors. Ara i adés, muntanyes de runa enmig d'edificis rònecs, amb carrers plens de canalla bruta i cares espantades. Fumaroles negres alçant-se cap al cel, ocultant els blocs de dotze o tretze pisos d'altura que governen el sostre de la ciutat. La blancor de les façanes dels habitatges, sota la claror del sol, esvaïda pel fum, dibuixa un paisatge apocalíptic. Comencen a sentir-se retrunys i la gent corre a amagar-se. Xiscles. Brams. Mots indesxifrables pronunciats per veus enrogallades que maleeixen l'existència i que acaben en una mena de sanglot, a mig camí entre el plor i el riure embogit. La Sara no sap on amagar-se; de fet, ningú no té clar on amagar-se. Trenca a plorar i una dona l'arrossega fins a l'interior d'un portal. L'empeny cap a l'espai dessota l'escala. S'agombolen, la dona, la Sara, i quatre criatures d'entre cinc i deu anys. El terra tremola. Els petits gemeguen amb cada estridor. La llum tènue de la claraboia li permet a la dona descobrir els cabells rossos de la Sara. “Estrangera?”, li demana. La Sara dubta, perquè no sap si és estrangera. Són estrangers, els jueus, a Gaza? Ho són, els palestins, a Israel? Fa que sí amb el cap perquè no té ganes de donar explicacions, i perquè li fa una mica de por donar-les. “I els teus pares, on són? Hauríeu d'haver marxat. Això no és vida per a ningú, i menys per a una nena”

*

“On collons és la Sara?” li etziba en Benjamín Goldstein al seu pare, que l'escolta espaordit a través del mòbil. “I jo què sé, fill meu? Què pot fer un pobre vell com jo per aturar una adolescent?” En Benjamín està tan desesperat que gairebé s'ofega. “Just en aquest moment, amb la guerra, amb la maleïda pressió internacional! Què va ser l'últim que et va dir? Estava enfadada? Li passava alguna cosa?” Necessita recuperar la tranquil·litat. Necessita saber que la seva filla està bé. Però Déu dels cels! Ha estat una nit fora i ningú no sap on para! “Li vaig parlar de Varsòvia, i va quedar molt tocada” El vell ha dubtat molt abans de dir-li això al seu fill. La va veure marxar plorant, sense rebre'n cap explicació, però els anys ensenyen més que les enciclopèdies, i el vell Zacaries sospita que la Sara ha entès per primera vegada el món. “Ostres, papa! No és la primera vegada que li expliques les teves batalletes! Què nassos tenen a veure amb tot això?” El vell sent una punxada al cor. “No són batalletes, fill! És la història de la teva nació. És la història de la humanitat!” A en Benjamín li sona l'altre mòbil. “Et deixo, papa. És la Sara, m'està trucant.” “On dimonis t'has ficat, noieta?” la veu li tremola. Necessita saber que tot va bé. Necessita saber que ella està bé. “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.”

*

Per què collons li ha hagut de dir? “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.” I ha penjat. I au! Toca't el nas! Per no dir una cosa pitjor. Què se suposa? Que ell, Benjamín Goldstein, home d’estat, hauria de viatjar a Polònia a buscar-la? Que desagraïda que és l'adolescència! Els ho dónes tot i t'escupen al rostre. Però el vell Zacaries li ha explicat que el guetto del que parla la nena és Gaza. Gaza! Com si tingués alguna cosa a veure amb el guetto de Varsòvia, amb la segona guerra mundial! I ara és aquí; contemplant les corrues de baiards amb cossos tapats de cap a peus ran les runes de la guerra; disfressat d'infermer de la Creu Roja; desesperat, pensant que tal vegada les seves ordres han matat la seva filla; escrutant els rostres dels vius, dels malalts i dels morts; descobrint cames esmonyonades, cossos infantils nus i abrasats xisclant cada vegada que un metge intenta de combatre la infecció amb productes irritants. “Danys col·laterals” pensa “I no són tants. A Gaza, hi viuen més d'un milió de persones. ¿Quantes han patit les conseqüències de la guerra? Mil? Ni que fossin deu mil... quin percentatge és?” Però torna a mirar els esguerrats i els morts i pensa que la seva filla és “una”, i que aquesta unicitat per ell és tan dolorosa com la humanitat sencera. ¿I és que no són “una” cadascuna de les persones que han mort o que han sobreviscut desfetes? El parell de mots que formen l'expressió “danys col·laterals” li fa venir ganes de vomitar; i ja no sap en què creu. Si la Sara és morta, la seva vida s'haurà esfondrat; no podrà tirar endavant; la llum del dia li farà mal a l'anima i preferirà la mort. Però no pot ser que li hagi passat res! La probabilitat és molt baixa! Les bombes no escullen les seves víctimes. S'esparvera en adonar-se que està pensant una idea que li va etzibar un activista pels drets humans abans que tot comencés: “Les bombes no escullen les seves víctimes” I ell li va respondre amb ànsia que l'exercit d'Israel atacaria objectius militars i que si els palestins feien servir escuts humans no era problema d'ells. Maleïda hipocresia! “Les bombes no escullen les seves víctimes”; ho està veient prou clar; i sap que no és just que valori més la seva filla que mil o dos mil palestins anònims. Torna a marcar el número de la Sara; i s'esparvera quan s'adona que sona un mòbil sota la flassada mortuòria que tapa un dels cadàvers de la vorera. Tremolant, pensa que és una casualitat. Penja; torna a marcar, i torna a sonar el mòbil dessota la flassada. Es posa a plorar, s'acosta al baiard, i, mirant de trascantó, amb por del que pot arribar a veure, destapa la flassada. És una nena d'uns deu anys; amb la pell blanca com el marbre i un fil de sang seca a la comissura dels llavis. Té un ull mig obert, sec i sense vida. “No sóc jo, papa; però si hagués estat jo, quina diferència hi hauria hagut?” sent que li diu la seva filla des del darrere. Ell es gira; l'abraça; brama amb desconsol. “Benvingut a Varsòvia, papa”, afegeix la Sara.

.

.

Demà, vaga. Missatge als empoltronats que manen.

MISSATGE ALS EMPOLTRONATS QUE MANEN

Diguin (vostès, rics del govern) als de la UE que canviïn la política que prioritza el retorn del deute a Alemanya front les despeses de sanitat i d'educació de les persones, que es consideren secundàries ... i que si no la canvien marxarem! 

No s'atreveixen? ¿I en canvi s'atreveixen a augmentar els morts als hospitals de tot l'estat? ¿I s'atreveixen a viure com prínceps d'hotel en hotel? ¿I s'atreveixen a protegir i mimar les grans fortunes i a premiar els que han evadit diners? ¿I s'atreveixen a pagar un dineral a l'església? ¿I s'atreveixen a una bonior de despeses absurdes, moltes de les quals obeeixen a interessos poc clars?

¿No creuen que potser els de la UE s'acollonirien si els amenacen amb marxar? Pensin que l'euro se n'aniria a norris, i això tampoc no els interessa.

Deixin que els bancs s'enfonsin i rescatin les famílies. Aturin els desnonaments; no deixin que es refredin el cossos morts de les persones que se suïciden, ni els cossos vius de les persones que d'ara endavant viuran al carrer i que a més tindran un deute milionari de per vida; esclaus del segle XXI, servents de la gleva, per culpa dels miserales que han dissenyat les estratègies dels bancs i que ara són rescatats amb els nostres impostos. Anava dir una paraula gruixuda, però me la reservo, pensin-la vostès mateixos i demanin perdó a la seva mare, de part meva, que no en té cap culpa.

DEMÀ FARÉ VAGA. I RECONEC QUE UNA VAGA ÉS POC. QUE EL QUE ESTÀ PASSANT NECESSITA MOLT MÉS.

No venceran l'amor

Menjar, dormir, caminar, trepitjar els bassals sense por a embrutar-nos, sentir el sol o la pluja damunt del rostre, no tenir pressa, cap pressa, aixecar-nos a cap hora concreta, tenir temps per a mirar el moviment de les fulles, olorar l'aroma del plat que algú cuina amb tant d'amor, llegir, pensar sense necessitat de pensar, descobrir qui som i adonar-nos d'allò en què ens han volgut convertir, acomiadar els pensaments tòxics que durant anys han gravat a la nostra ment, tornar amor a tot l'odi que ens han dedicat, proclamar-nos fidels creients en la llibertat i viure segons aquest credo, anar endavant quan volen espantar-nos per tal que tornem enrere, dir adéu a aquells amics que no ho són perquè no s'alegren amb les nostres alegries, allunyar-nos sense rancúnia de qui no ens vol al costat i descobrir persones noves i nous destins a mons propers o llunyans, amb cels clapats d'estrelles i boscos il·limitats, o a carrers estrets d'aquells que fan olor d'espècies i resclosit. Veure la humanitat que s'amaga a les escletxes del present i estimar-la com qui no estima els diners sinó les mirades, i llançar-nos al riu desconegut d'aigües cristallines que mena a un mar encara més bell.

No tenir por, no permetre-li a la por l'entrada al país del nostre cor, confiar en la vida, que ha de ser bona per nassos, perquè ens hi han posat i ens han fet estimar tant i tant tot allò que és bell. Creure en la vida, que es crea, que es transmet, que viatja imparable vers un futur ple d'esperança.

Contemplar aquella lluor tan bella que hi ha al reflex de la llum damunt el desgavell que ens vol ensorrar, i veure que aquesta llum que ho mostra tot tan sublim ens diu que no passa res, perquè tot passa menys l'amor que ens entra i que germina; l'amor que ve d'aquesta harmonia de les estrelles, de les onades, dels raigs de Sol al mar que esclata a la pell dels qui estimem, a la vida que ens regala tant. Ahir no érem, no teníem res, per poc que ara tinguem, el balanç sempre és positiu, però tenim tant... tant... i tot allò que tenim és gratuït... el que val diners mai no ho tenim... el que tenim, si ho tenim, no val diners... L'adoració dels diners és la malaltia més mortal que existeix perquè no tan sols s'endú els morts sinó que també s'endú els vius i els ensorra.

Gràcies a la vida, que és tan bella. No venceran l'amor, els diables del diner i de la violència. L'amor els vencerà a ells, perquè l'amor és la vida.

U. E. ? Segur?

• 

  Sembla que la política que Alemanya imposa a Europa ens du vers una fallida absoluta de l'economia (ens la imposa perquè vol que se li paguin els interessos del deute, prioritzant aquests interessos per damunt de la sanitat o de l'educació). 

  Aleshores si la política de la UE ens du vers la fallida... Com és que tenim tantes ganes de ser-hi ?

Una medusa mai no entendrà la manera com percebem i entenem la vida i el món.

Hi ha un secret que quan el saps tot canvia; un secret que l'has de descobrir. Quan te'l diuen, si només te'l diuen, se t'escapa sempre.

El secret al qual em refereixo s'ha de trobar.

Igual com es troba un dia una llum diferent, un color especial del jorn que neix al mar o als Pirineus o en un carrer ple de llambordes de qualsevol ciutat.

Allò que embolica el teu cor amb filats rovellats d'espines d'acer un dia s'esvairà; i el teu cor bategarà sense dolor.

El mal, tot mal, és una ombra que, en arribar la llum, mostra el seu no res i desapareix.

Al final de tot, veuràs que no hi ha final de tot; i que ara, bo i que som vius, no som del tot.

Res no passa de cop des del “no res” fins a “ser”; per això caminem al costat de l'ombra del mal.

Si plores, riuràs. Si tens por adquiriràs valentia i confiança. Si estàs sol, trobaràs amor i amics i germans i amants i una societat que et valorarà com allò infinit que ets; de valor il·limitat.

Si et saps dolent, i no vols ser-ho, et faran bo.

Si et saps dolent, i vols ser-ho, et faran no voler ser-ho.

Si t'has mort, viuràs.

Si t'han torturat rebràs un tresor que no es pot explicar.

Si has torturat et deslliuraran de la monstruositat que has trenat en tu, que és pitjor fins i tot que el mal que has fet.

Al final de tot, et deslliuraran de l'ombra que has estat; i, de tu, sols quedaràs tu; com quan tot va començar. Tu i els records; tu i la identitat; tu i aquest somriure que no mor, perquè és la vida.

No et confonguis, no estàs llegint un discurs moral. No tindràs pas tot això si ets bo. Tindràs tot això, i prou. I potser el fet de saber-ho, quan trobis el secret que no et sé dir, et farà cada dia més bo.

No li pregunten al Sol si vol sortir. No li demanen a la nit que se'n vagi. Ningú no escull néixer. Ningú no pot fer que l'univers s'expandeixi. Res del que fem canvia el destí final. Perquè el destí final, que no és el final, l'ha triat alguna realitat que és més que personal, i que exerceix vers nosaltres un verb superior a “estimar”. L'amor és només una lluor lleu del que ens fa.

No pot entendre, la medusa, el nostre món, ni el nostre pensament ni la nostra vida; ningú no li pot explicar el que som a una medusa; mai no podrà entendre la manera com percebem i comprenem la vida i el món. De la mateixa manera, no podem comprendre nosaltres el món, el pensament i la vida d'aquest que és més que persona i que fa alguna cosa més que “ser” i que “estimar”.

La resta del que intento dir, amb tanta malaptesa, rau a les benaurances.

La línia i la llum a la Barcelona lliure

Amagades als grans espais de la ciutat, hi ha imatges màgiques que podem jugar a trobar, que hem d'aprendre a mirar; llums de colors indomables que seguint les lleis de la natura dibuixen un passat gloriós de cuplets, caramelles, jardins i palmes, i un present de poder i vidre que només és si reflecteix tota aquesta llum; les arrels d'una manera específica d'entendre la vida, feta de bigues de llibertat. 

Llibertat. Assaborim aquest mot i ensenyem-lo als infants en tots els àmbits; des de l'art fins a la tecnologia, des de l'esperit fins a l'economia. Llibertat. La línia i la llum a les escletxes de la Barcelona de sempre que s'arrela a un present viu i indestructible.

Els micos sàpiens som genocides potencials. No hem de minimitzar el risc d'arribar a un genocidi.

Al fons, un antic bunker decorat amb graffitis; un d'ells, que no s'aprecia, de Bob Marley. Al davant i a sota, la calidesa de la sorra de la platja i la humanitat.

*

*

“Així, l'Espardenya va saber tot el que succeí la primavera de 1915, quan els Joves Turcs deportaren milers i milers d'armenis de la part occidental cap als camps de la mort del desert de Ter-zor, a Mesopotàmia. Els turcs, li va explicar l'astrònom, deportaren i exterminaren gairebé dos milions d'armenis i, els que van sobreviure, s'hagueren d'exiliar. Els turcs estaven convençuts que tot allò que es fa desaparèixer per la força, la gent ho oblida aviat. També li digué com els armenis en salvaren la cultura, els manuscrits que es conserven de traduccions de grans textos grecs i àrabs, copiats per monjos amb unes plomes especials, carregades de tinta que durava el que duren mil paraules (...)”

“La veu melodiosa”

MONTSERRAT ROIG

Al text superior, Montserrat Roig ens explica, en veu del narrador de la seva novel·la “La veu melodiosa”, un dels genocidis més ignorats de la història de la humanitat. Un genocidi, la invisibilitat del qual, va fer pensar a Hitler que les grans matances s'oblidaven, perquè els que moren desapareixen, i no podien exclamar-se. 

És una obvietat dir que l'armeni no ha estat l'únic genocidi; tenim en ment l'holocaust de la segona guerra mundial, en el qual oficials de cabells color de palla i ulls blaus, que escoltaven Wagner i que estudiaven protocol i bones maneres, van convertir en cendra prop de sis milions de persones. Recordem també el genocidi de la guerra de Bòsnia, el genocidi dels Hutus i els Tutsis a Ruanda, Les execucions massives de l'exèrcit espanyol acabada la guerra als afores dels pobles, a les cunetes de les carreteres, als fossars dels castells, o a les places. Els linxaments dels milicians durant la guerra civil. I tants genocidis desconeguts que tingueren lloc abans de la història, quan els Homo sapiens, aquesta espècie de monos sense pèl, tan violenta, vàrem exterminar les altres espècies humanes.

No és difícil trobar monos de l'espècie Homo sapiens que a nivell individual arriben a entendre la importància de l'amor, del perdó, de la reconciliació... la importància de l'empatia, la col·laboració, l'ajuda mútua... el valor infinit de cada persona, que val per ella mateixa i no pas per la seva utilitat; no és difícil... Però sembla que el conjunt d'aquests monos, la massa, la societat, l'estructura col·lectiva... no deixa mai de comportar-se com un animal desbocat i monstruós que de tant en tant, i sense que ningú ho vegi venir, engega l'horror d'una matança, el fibló de la tortura, la fredor de l'odi i de la despersonalització.

És per això que no em refio d'aquest mico. La seva animalitat irracional existeix a tots els corrents del pensament. Els conflictes polítics, si no s'arrapen ben fort a les idees de la no violència, poden sense gaire dificultat acabar en guerres, en genocidis, en holocausts. No podem de cap manera minimitzar els estirabots dels militars espanyols que insinuen o afirmen intervencions armades, cops de timó, imposicions violentes... És mentida que el fet de pertànyer a Europa ens en salvi. És mentida que al segle XXI hàgim deixat de ser genocides. Som genocides potencials; i fixeu-vos que dic “som”, no dic “són”. Cal dedicar cada dia una bona estona a reflexionar sobre la no violència, la força de les paraules, la contundència de l'estratègia de no retornar mal al mal que rebem, la resistència passiva, l'amor als enemics sense que això vulgui dir recular ni un mil·límetre de les nostres aspiracions legítimes. No minimitzem el risc d'arribar a un genocidi. 

Hem de repetir, a poc a poc i convençuts, els mots de saint Exupery a "Carta a un hostatge": Respecte per l'ésser humà!

"És aquesta qualitat de l'alegria el fruit més preciós d'aquesta civilització que és la nostra? Una tirania totalitària podria satisfer, és veritat, les nostres necessitats materials. Però no som bestiar per engreixar. La prosperitat i el confort no són suficients per a satisfer-nos. Per a nosaltres, que ens hem educat en el culte del respecte per l'ésser humà, pesen greument les trobades senzilles que tenen lloc a vegades a festes meravelloses.

Respecte per l'ésser humà! Respecte per l'ésser humà! Heus aquí la pedra de toc! Quan el nazi respecta exclusivament a qui se li assembla, només es respecta a si mateix. Rebutja les contradiccions creadores, arruïna tota esperança d'ascens, i funda per mil anys, en el lloc de l'ésser humà, el robot d'un termiter. L'ordre per l'ordre castra l'home del seu poder essencial, el de transformar tant al món com a si mateix. La vida crea l'ordre, però l'ordre no crea a la vida."

"Carta a un hostatge"

ANTOINE DE SAINT EXUPERY