La llum de la nit fosca

Arriba un punt que ja no és per l'interès de la supervivència que decidim fer les coses bé, sinó que les fem bé, o ho intentem de cor, perquè entenem que això ens defineix en relació a l'existència. Allò que prenem la decisió de fer ens configura, ens converteix en allò que som de debò, ens ancora la identitat a la realitat, ens emplena el tou de la carn espiritual. Ens dibuixa, ens dissenya, ens obre als altres, ens enforteix davant la por i el pes feixuc d'allò que un dia vam ser.

I entenem que quan prenem la decisió de “fer”, de “ser”, de créixer, d'alliberar-nos... no ho fem ni gràcies a l'esforç, ni per cap estrany mèrit personal, sinó per una “visió” que ens és regalada en una nit fosca; una nit en la qual els estels ens recorden el que havíem de ser i no som, el que vàrem ser d'infants i hem malmès.

I arriba el punt de la decisió en què esgotats de tant d'ego ens abandonem a la crida de l'estel; i escollim, en la nit fosca, caminar vers una direcció, la que ens du cap allò que som realment, cap a la nostra identitat real, que és la més fascinant.

Ens fa por el que hem estat, o el que podríem haver arribat a ser si un atzar provident no ens hagués permès, enmig de la nit fosca, descobrir l'estel. 

De vegades ens preguntem angoixats si encara hi som a temps, si no hem perdut massa anys, si hi ha encara possibilitats d'arribar a l'estel, si el passat no ens atraparà amb la seva por i la seva escrupolosa tendència a convertir-ho tot en màquina inhumana. Però arribem a la conclusió que ens és igual... que ni que no arribéssim a l'estel, el premi és caminar-hi... el regal és la decisió de cada moment d'apropar-nos-hi. Ni que caiguessin damunt nostre deu mil inferns, el nostre cel batega en el present i no és altra cosa que el viatge vers l'estel.

I ens adonem que no és una qüestió de vàlua personal; valem el mateix que valíem quan encara no havíem vist l'estel, quan no teníem imant ni direcció. Ara, a més de valer el que valíem llavors (l'infinit valor de tota persona), “som”. Ara, ens hem trobat.

La veritat s'escapa dels qui la volen per a especular. Oblida't d'agradar; agrada't.

-Oblida't d'agradar; agrada't. -em va dir una musa fa pocs dies quan m'estirava al llit amb el portàtil disposat a escriure una estona. Després em vaig adonar que la frase es podia aplicar a qualsevol aspecte la vida. L'obsessió que ens mena a agradar ens trepa la identitat, ens esborra la creativitat, ens incomoda fins a més no poder, en casos extrems ens fa emmalaltir, i sempre ens ensulsia la felicitat. Em va fer por que se m'oblidés la frase, perquè em passa sovint: em ve una frase al cap, que em fa feliç una bona estona, i poc després se'n va i no aconsegueixo recordar-la; de vegades recupero la idea, però no em ve exactament igual; em ve la mateixa idea dita amb mots diferents que no me la fan tan propera, tan incisiva; per això me la vaig apuntar a la llibreta (tinc una llibreta de frases que vénen de sobte) i la vaig penjar també al facebook, desitjant que me la robessin i que algú la fes seva. No podem posseir les frases de les muses, ni les més petites. Les frases no surten de nosaltres; algú, alguna musa, algun esperit, un àngel, un ent incomprensible pels pobres humans... ens xiuxiueja petites frases, dites d'una manera que ens arriben endins; en les donen de franc i no fóra just d'apropiar-se-les. Res és nostre.

Poques hores després de penjar-la al facebook, la frase havia estat beneïda amb un feix de clicks de “m'agrada” per part d'unes quantes persones que m'accepten la face-amistat; persones adorables, per cert.

Prometo fer servir aquesta frase en algun relat, té molta força.

-Si fas servir la veritat per a guanyar diners, fama o prestigi... la veritat se t'escaparà... -em va dir no sé si la mateixa musa d'abans l'altre dia, quan estava assegut a la sala d'espera del centre on rehabiliten els dits del meu fill, al qual jo esperava escoltant muses. I aquesta frase em regala una altra bona raó per a fer públiques les frases que van arribant de part de les muses i que hom creu que poden agradar a algú; per a fer-les públiques sense por a que un altre les faci seves, o a que no puguem treure'n un rèdit pel fet que deixin de ser inèdites i perdin originalitat. També és la raó per la qual cada vegada se'm fa més feixuc presentar-me a premis de poesia (de prosa encara vaig fent). La poesia, com les petites espurnes de veritat, fuig dels que volen guanyar fent-la servir. La poesia, com la veritat, aterra suaument damunt del barret dels qui la volen gaudir només per ella mateixa, sense cercar afalacs, sense anhelar felicitacions, sense cap més objectiu que la mateixa poesia que ens surt de dins. Potser per això alguns artistes perden el do, i es moren d'èxit. S'ha de trobar el difícil equilibri de crear, i potser triomfar en el balmat sentit en què el món considera triomfar, i continuar, malgrat els afalacs, escrivint no pas per agradar els altres, ni per a guanyar res, ni per a fer caixa, sinó per gaudir, dins la foscor de la cambra, o al cim d'una muntanya, o al fons d'una biblioteca, d'una història única que mereix existir només pel fet de ser escrita, sigui o no llegida. L'anhel d'agradar és una pedra lligada al coll de l'escriptor. L'escriptor, per damunt de tot, s'ha d'agradar a si mateix (encara que soni egocèntric). Si no s'agrada, no agradarà a ningú. Si s'agrada, potser tampoc.

Un altre dia continuaré amb altres frases que tinc a la llibreta, avui ja m'he cansat.

Necessitem considerar-nos déus

No hi ha forat d'on no puguis sortir. No hi ha situació que no puguis redreçar. No hi ha persona (sana) que no pugui canviar; a qualsevol moment i a qualsevol edat; hagi fet el que hagi fet. 

Sovint, quan pensem en les persones que han comès crims, més o menys grossos, alguns potser econòmics, tendim a demonitzar o a destruir el culpable, convençuts que nosaltres, en la seva situació (situació que inclou totes les circumstàncies, estructura mental, educació, experiències, fenotips genètics...), no hauríem comès el mateix error. Apel·lem a les lleis, i les exigim dures i implacables. Però no hem d'oblidar que el sistema judicial no és l'absolut; no decideix la realitat. El sistema judicial és un instrument de dissuasió del qual no som capaços de prescindir, i és per això que hi ha de ser; la justícia i la dignitat de les persones, però, sovint van per un altre cantó.

Totes les persones poden recuperar-se; per això mai no és vàlida la destrucció o enterrament en vida de les persones. No existeix la persona angelical. Som consciències atrapades en un cos de mamífer; cos sotmès a pulsions ancestrals heretades, amb un cervell que ens manipula i que ens influeix sempre que pot i sense que ens n'adonem. Les persones que ens envolten són allò que seríem nosaltres si estiguéssim atrapats al seu cos, són allò que seríem cadascun de nosaltres si tinguéssim el seu cervell, el seu sistema nerviós, les seves experiències prèvies, les seves circumstàncies...

Necessitem perdonar-nos. Necessitem perdonar els altres i a nosaltres mateixos. Ningú no és millor que ningú. El sentit de la vida (tant si el coneixem com si no) ens empeny a créixer en tots els aspectes. Que mai res... ni la por, ni l'orgull, ni l'afany de venjança, ni el desig... no ens impedeixi rectificar el que calgui rectificar, i créixer. Cada dia pot ser el primer dia de la resta dels nostres dies.

Tots som supervivents d'una tempesta feixuga que ens bat amb acarnissament. A dins, al nostre cor, hi flameja una llar feta de bona voluntat, d'ideals de tendresa, d'esperança en un món millor; un món a on no existeixen ni les llàgrimes ni la violència. Som tots iguals per dins, ni que la febre de les pulsions, la por, les experiències, les circumstàncies... ens facin actuar i semblar diferents.

Necessitem apropar les interioritats personals destinades a comprendre's; ens cal unir les llars interiors de totes les persones, i vèncer la por i el sentit visceral de defensa, que ens fa convertir en divinitat allò que només és un simple instrument de funcionament social. No hem d'entronitzar la legalitat ni la moral, l'absolut és l'ésser humà i la seva dignitat. Necessitem considerar-nos déus, i estimar-nos com a déus infants, en un Nadal etern que mai no s'acabarà. Necessitem arribar a entendre que, malgrat que no ho meresquem, ens hem d'estimar; hem de renunciar a la rancúnia constant, que emplena el món i que fa que ens devorem els uns als altres. Som tots, si fa no fa, iguals, i ens necessitem. Estem, tots, si fa no fa, sols, i ens necessitem. A tots ens espera, sense que ho puguem impedir, la mort; esperem-la, doncs, junts, i la vigília no se'ns farà tan trista. Visquem junts la vida, des del respecte a la llibertat individual i a la creativitat. 

Som fills d'una vida càlida i bella; més bella i més càlida encara en totes aquelles realitats que no es veuen, en la vida que flameja a la llar interior que posseïm a dins. Tenim la vida, i tot l'univers, dins nostre. Estimem-nos.  

La infantesa són les meves arrels

Declaració immediata i unilateral d'independència? No n'hi ha prou.

I és clar que tenim dret a declarar la independència; però què és una declaració? Quina independència ens dóna? Macià va declarar l'estat català des del balcó de la Generalitat i no li va servir de res. La independència d'una nació no s'aconsegueix només amb una declaració d'independència, igual com la llibertat d'un pres tancat en una presó no l'aconsegueix el pres tan sols declarant que és lliure des de dins de la presó. Per a ser lliure li cal sortir de la presó, desfer els barrots, alliberar-se dels vigilants que el retenen; i al segle XXI, només té sentit fer-ho amb l'infinit poder de la "no violència", amb la força de la raó i del respecte, i amb la legitimitat que dóna la veu del poble lliure.  

Al segle XXI, hi ha infraestructures i macroestructures que fan convenient l'objectiu d'aconseguir, amb totes les pressions democràtiques i no violentes que calgui, que Espanya accepti el dret natural de Catalunya a la independència; dret que tenen tots els pobles amb identitat pròpia que formen l'Estat Espanyol.

No n'hi ha prou amb una declaració, perquè... després de la declaració... ¿què passarà amb la “Policia Nacional” i amb la “Guardia Civil”, que són forces espanyoles? Com les convencerem perquè marxin? 

I amb els “jueces”? Quines lleis aplicaran a Catalunya? Les aplicaran? Quines forces de seguretat empararan l'acompliment de les sentències? N'hi haurà prou amb el nombre de mossos d'esquadra que hi ha? 

¿I, després de la declaració, la “Policia Nacional” i la “Guardia Civil”, que continuaran considerant Catalunya com a territori espanyol, detendran persones de Catalunya davant d'un incompliment dels codis civil i penal espanyols (que ja no seran els nostres)? Com ho impedirem? Què passarà amb les declaracions de la renda? Els sistemes de seguretat espanyols, si no accepten la nostra declaració d'independència, ens obligaran a pagar impostos a la hisenda espanyola. Com ho evitarem? ¿Ens farem, tots, objectors d'impostos? Segur? ¿Com evitarem que els bancs de Catalunya siguin embargats pel govern espanyol per a cobrar els impostos que nosaltres decidirem no pagar a Espanya? ¿Què passarà amb el “Ejército Español”? Marxarà voluntàriament de Catalunya? Com el convencerem?

Aquests i altres problemes fan convenient aconseguir que Espanya accepti l'evidència democràtica d'atorgar a un poble el seu dret a l'autodeterminació; perquè una declaració, sense més, són només mots; mots carregats de raó i de justícia, però només mots; la independència real, en canvi, contempla més accions: una presa de poder en molts àmbits que no tindrem a l'abast sense que, qui té ara el poder, que és Espanya, l'abandoni. Per aconseguir la independència, hem d'aconseguir que Espanya abandoni el poder executiu a Catalunya en tot el que l'afecta. El Sàhara té dret a tenir un estat, però, ni que es declari independent, la seva situació no millorarà; tot i tenir tot el suport internacional que té.

I aquí vull parlar d'una altra qüestió. Tal com acabo d'escriure, el Sahara té dret a decidir el seu futur, però malgrat el suport de l'ONU, i de multitud d'estats i de personalitats de tot món, la situació continua estancada. D'altra banda, França, al 1940, va ser conquerida salvatgement per Alemanya, sense que ni els Estats Units ni Anglaterra moguessin un dit, d'entrada, per ajudar França. Va haver de tenir lloc el bombardeig de Pearl Harbour, executat pels japonesos, per a convèncer els Estats Units d'entrar a la guerra. Les injustícies de moltes nacions no acostumen a trobar un suport internacional eficient si no és que hi ha al darrere interessos molt i molt forts. Amb això vull dir també que si des de fora ens ajuden amb la diplomàcia i amb la mediació, ho hem d'aprofitar, només faltaria; però totes les estratègies s'han de planificar amb la idea que estem sols, i que l'única arma que tenim és la capacitat de convèncer, principalment Espanya, del fet que negar el dret a decidir a tot un poble és una injustícia que generarà, abans o després, profundes dificultats, ressentiments, conflictes i crisi. I que corcarà, des de dins, la pròpia Espanya.  Hem de treballar perquè els de la “Isabel la Católica”, que són els qui manen ara a l'Estat Espanyol, siguin substituïts democràticament per persones de mentalitat lliure, que creguin en la democràcia real dels pobles i de les persones, i que no tinguin por ni de la llibertat ni de la veu del poble i dels pobles d'Espanya.

L'Estat Espanyol necessita reestructurar-se, legitimar-se, decidir què vol ser; i ho han de decidir els pobles que formen l'Estat, cadascun d'ells ha de decidir quin futur vol. Per aconseguir això, els qui governen l'estat espanyol han de ser persones que creguin en una evidència inqüestionable, que és que l'estat està format per una pluralitat de pobles. Aquesta evidència inqüestionable és negada pels governants actuals, que neguen als pobles de l'estat el dret natural de tenir veu pròpia, i el dret natural a decidir el seu propi destí, a confirmar la seva voluntat d'adhesió al projecte d'Espanya o la seva voluntat de marxar-ne. 

Hem de poder decidir viure junts. Quan els pobles no poden decidir si viure junts o separar-se, vol dir que no són lliures i que la unió que sostenen no és una unió lliure. Els pobles que estan units per la força de la maquinària de l'estat, sense possibilitat d'elecció, són pobles esclaus. Els conflictes, la inestabilitat, la crisi, la violència... brollaran de manera inevitable en aquells estats que fan servir les cadenes per a poder ser. Per a poder ser només podem fer servir la democràcia; si Espanya no és Espanya per la lliure decisió dels seus pobles de voler ser Espanya, llavors, Espanya no és. El creixement més espectacular del poder i de la prosperitat d'un governant o d'un estat, ha esdevingut quan aquest governant, o aquest estat, han estat legitimats per la força del poble. La por recull ella sola la seva pròpia misèria. El coratge d'escoltar els pobles d'Espanya és l'única via per a legitimar-la. 

Tecnologia i natura.

Caminem vers un futur que serà verd o no serà
per damunt de fronteres, idees o estils.
L'espècie necessita l'amistad amb la Terra a tots els nivells:
estètic, tècnic, filosòfic, biològic, mental.
I a totes les harmonies hi ressona el concepte de respecte i llibertat.

S'arrapa, la vida, a la pedra, amb la força de l'univers sencer.

La vida s'arrapa a la pedra amb la força de l'univers sencer.

Allà on pot, la vida neix.

La vida que neix, allà on pot, es fa bestiola.

La bestiola que surt, allà on pot, es fa intel·ligència.

La intel·ligència que brolla, allà on pot, es fa consciència.

La consciència que esclata, allà on pot, esdevé amor.