Arriba
un punt que ja no és per l'interès de la supervivència que decidim
fer les coses bé, sinó que les fem bé, o ho intentem de cor,
perquè entenem que això ens defineix en relació a l'existència.
Allò que prenem la decisió de fer ens configura, ens converteix en
allò que som de debò, ens ancora la identitat a la realitat, ens
emplena el tou de la carn espiritual. Ens dibuixa, ens dissenya, ens
obre als altres, ens enforteix davant la por i el pes feixuc d'allò
que un dia vam ser.
I
entenem que quan prenem la decisió de “fer”, de “ser”, de
créixer, d'alliberar-nos... no ho fem ni gràcies a l'esforç, ni
per cap estrany mèrit personal, sinó per una “visió” que ens és regalada en una nit fosca; una nit en la qual els estels ens recorden
el que havíem de ser i no som, el que vàrem ser d'infants i hem
malmès.
I
arriba el punt de la decisió en què esgotats de tant d'ego ens
abandonem a la crida de l'estel; i escollim, en la nit fosca, caminar
vers una direcció, la que ens du cap allò que som realment, cap a
la nostra identitat real, que és la més fascinant.
Ens
fa por el que hem estat, o el que podríem haver arribat a ser si un
atzar provident no ens hagués permès, enmig de la nit fosca, descobrir l'estel.
De vegades ens preguntem angoixats si encara hi som a
temps, si no hem perdut massa anys, si hi ha encara possibilitats
d'arribar a l'estel, si el passat no ens atraparà amb la seva por i
la seva escrupolosa tendència a convertir-ho tot en màquina
inhumana. Però arribem a la conclusió que ens és igual... que ni
que no arribéssim a l'estel, el premi és caminar-hi... el regal és
la decisió de cada moment d'apropar-nos-hi. Ni que caiguessin damunt
nostre deu mil inferns, el nostre cel batega en el present i no és
altra cosa que el viatge vers l'estel.
I
ens adonem que no és una qüestió de vàlua personal; valem el
mateix que valíem quan encara no havíem vist l'estel, quan no
teníem imant ni direcció. Ara, a més de valer el que valíem llavors (l'infinit valor de tota persona), “som”. Ara, ens hem trobat.
2 comments:
Això de seguir l'estel és fantàstic. Fins i tot quan no hi ha estel, s'ha d'imaginar, fer-lo viure.
Penso que si no visquéssim d'una manera ordenada i civilitzada, hi hauria una part nostra molt més indòmita, que ara roman amagada. Potser seriem més salvatges en totes les accepcions del terme. Aquesta domesticació de l'home és un gran invent, encara que una part de nosaltres quedi castrada. Aquesta part sempre hi és, ens persegueix, ens recorda el que som, el que hem estat.
Cal veure estels i seguir-los per veure una espurna de felicitat que ens mereixem tan sols pel fet d'existir, com la tija d'una flor o com l'herba que mai no es cansa de ser verda per a tots els que hauran de venir.
De vegades, seguir l'estel és precisament deixar de viure d'una manera excessivament ordenada o civilitzada. En algun altre cas reconec que podria ser al contrari. Seguir l'estel encertat, en tot cas, mai no es castrador; més aviat al contrari, ens fa més fèrtils perquè comencem a viure com allò que som i la creativitat comença a créixer en nosaltres com l'herba a la terra després de la pluja.
Gràcies pel comentari!
Post a Comment