Nou projecte de recerca paleontològica al Torrent de Vallparadís de Terrassa. Trobaran l'Homo antecessor?

Amb goig, descobreixo, que tenim de nou un projecte arqueològic al torrent de Vallparadís de Terrassa.

Fa ja alguns anys (com passa el temps!) a Vallparadís, un equip d'arqueòlegs hi buscaven l'Homo antecessor. El buscaven perquè hi havien trobat restes d'utensilis de fa un milió d'anys, i en aquest temps, a la península ibèrica, hi vivien comunitats d'Homo antecessor. Els Homo antecessor són els avantpassats dels neanderthals, que van ocupar Europa molt abans que hi arribessin els nostres avantpassats.

Aquí teniu l'enllaç d'un escrit que vaig penjar al 2009 en aquest mateix blog sobre els individus Homo antecessor i Vallparadís:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2009/06/vallparadis-probable-llar-dels-homo.html

Per desgràcia, els anys de l'anterior tasca arqueològica a Vallparadís, pertanyien a una època de grans obres colossals (quan érem tan rics i tan europeus). A Terrassa, llavors, eren més importants els grans pàrquings, els grans centres comercials, els grans complexos consumistes per a comprar i gastar, que no pas el coneixement científic sobre una espècie d'humans que ens podia dir tant sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre origen. 

Podeu veure en què ha quedat l'antiga prospecció arqueològica:

Recordo que hi havia molta pressa en trobar l'Homo antecessor, perquè algú tenia també molta pressa en construir l'edifici que veieu a la imatge superior i que s'aixeca damunt de l'antiga prospecció on hi van trobar els utensilis de fa un milió d'anys.

 Podeu comprovar l'aprofitament que se n'ha fet de la meravellosa estructura aixecada al salvatge i natural torrent de Vallparadís. ¡Quin bullir de gent comprant i gaudint a les diferents plantes de l'estructura! Amb el pàrquing i tot! Quanta pressa! 

Recordo que em vaig posar en contacte amb el responsable científic de la prospecció per a demanar-li si podrien fer una visita guiada a una classe de primer d'ESO. Em va respondre que no podia ser pel tema del risc d'accidents i de les assegurances; no quedava clar qui hauria de pagar les indemnitzacions si a algú li queia un roc al cap o si patinava. És innegable que tal com està ara l'antiga prospecció, amb les tanques metàl·liques i les xarxes de plàstic taronja la seguretat és immillorable.

Sembla que torna a haver-hi tímids intents de continuar cercant les restes dels grans mamífers de fa un milió d'anys, just al davant del pàrquing abandonat, i just a sobre de l'immens túnel del ferrocarrils catalans sense acabar (sense acabar perquè s'han acabat les peles de l'antiga i rica època de l'imperi de les grans obres, quan érem rics i europeus)

Aquí, a sota, hi podeu veure el nou jaciment:

El nou projecte espera la tasca d'uns científics que ens poden donar respostes essencials sobre qui som i d'on venim. 
Tant de bo tots els poders comprenguessin que el progrés no són els supermercats sinó la ciència i la cultura, en un entorn que conservi l'empremta original de la Terra.

No sé... és tot molt rar...

Ser sense haver-ho triat.

Existir sense haver realitzat cap mèrit per merèixer-ho.

El caràcter de “regal” és una constant de la vida; tot és un regal: ser, haver estat, les capacitats, el cos, la possibilitat de pensar, de saber que som, d'estimar, de poder fer...

En general, no tot a la vida és pas conseqüència d'un esforç personal; la prova és el fet d'arribar a ser embrions i poc després, bebès nascuts, sense que això hagi estat conseqüència d'un treball personal.

La vida és un regal constant.

És com si uns quants viatgers amnèsics s'haguessin trobar en una andana sota d'una posta fascinant. Els viatgers no es coneixien de res abans de trobar-se a l'andana. Dempeus, veuen els trens passar i la gent que arriba i que marxa; un dia, ells també se n'aniran. 

Mentre no se'n van, contemplen la gent, i el cel, i respiren l'aire pur dels camps dels voltants. 

De nit, miren els estels i es meravellen de la buidor i de la immensitat de l'univers. 

A poc a poc, se'n van anant; cadascun d'ells en diferents trens. Mai més no arriben a saber res dels qui se n'han anat; ni per què han aparegut a l'andana, ni a on van els trens, ni d'on venen. No sé... és tot molt rar...

Alguna vegada, algun d'ells comença a inventar-se hipòtesis que ho expliquen tot; i se les acaba creient; i intenta convèncer els altres que les seves hipòtesis són infal·libles. 

Però l'amnèsia persisteix, i continuen arribant els trens. I continuen, allà dalt, els estels de la nit, amb la buidor infinita de l'univers. I la gent que arriba a l'estació pateix la mateixa amnèsia que ells. I la gent continua marxant dalt dels trens sense saber on va.

Enmig d'aquesta escena, l'Edith Piaf es posa a cantar “Hymne à l'Amour." I alguns, comencen a comprendre.

Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.

S'ha escolat una fada dins del congrés...

Tot era ple de fredor asèptica. Les titelles dels banquers discutien la perpetuació dels seus privilegis. Hi havia cagarrines a les panxes d'alguns que tenien por de ser portada properament als grans diaris, quan es descobrís que tenien comptes allà on no els havien de tenir. Els lleons, petrificats, restaven immòbils, mirant la vorera de l'altra banda d'Alcalà. Un li deia a l'altre: “¿te'n recordes dels busos del Tejero?” L'altre li responia: “Sí noi sí, qui ens havia de dir com aniria la història!”

I la fada es va escolar.

I enmig d'aquella apologia grotesca de les lleis que justifiquen que els més pobres siguin espremuts com llimones àcides, una fada, valenta, decidida... va dir que aquelles lleis eren criminals, i que aquelles veus eren criminals. Enmig d'aquelles parrafades que venien a dir que, en el joc que juguen els qui juguen amb el pa de la gent, la llei hipotecària era sagrada, perquè protegia el dret a pagar com bens al 96% de la població unes quotes considerables, amb el “petit” inconvenient d'haver d'esclafar i d'espoliar el 4% que tinguessin la mala sort de no poder pagar les quotes... enmig d'aquell discurs diabòlic, la fada va plantar cara a l'esperit del diner i li va dir el que creia que era, i dessota la disfressa d'honorabilitat i semblança amb l'Europa més moderna de la titella... que anava dient que si patatim i que si patatam... la fada va dir el que pensava. I quan la titella dels bancs li va exigir que es retractés, la fada va dir que no... i que no, i que no... La fada va dir que no...

I per què no dir que no? Per què dir sempre que sí? Potser si comencem a dir que no quan cal dir que no, les titelles es quedaran sense fils, i cauran com adormides damunt del miserable sòl dels que fan carrera amb les desigualtats. Potser si diem que no, els poderosos deixaran de tenir poder. Potser si diem que no, serem lliures. Potser si diem que no, mai més ningú no gosarà dir que no s'han de canviar les lleis per afavorir el 3% de la població per un tema que potser es mereixen els qui s'endeuten massa. Potser a aquest algú li farà vergonya semblar un criminal, i callarà. Potser podrem enderrocar la dictadura dels diners.

Però per aconseguir-ho hem de deixar d'estimar els diners, hem d'entronitzar el temps viscut amb els nostres, i la llibertat de no posseir tant, i la natura amb la seva imatge original, i la vida amb tota la seva intensitat, que no té a veure amb tenir, i l'art que no ha de tenir propietaris ni representants ni compradors ni estrelles mediàtiques ni especuladors ni paràsits que visquin de la inspiració d'un dia... Potser hem de canviar la mentalitat... Perquè si no, de res no serviran els cants de les fades que diuen el que veuen, com aquell nen que un dia va dir, mirant al rei del conte, que el rei en realitat anava nu; i tothom va perdre la por de dir-ho, i el rei va acabar anant nu... I tant de bo el problema d'aquell rei fos només anar nu... Anar nu potser va ser per a ell la llibertat... El problema de debò d'aquell rei és que ell podia ser rei, i els altres no...

Digueu que no, feu com la fada; digueu que no renuncieu a canviar qualsevol llei que esclafi les persones. A la merda els diners i el capital i la mare que va parir els diners i el capital. sigueu valents, digueu que no! No ens retractem de considerar criminal una afirmació que pretén eternitzar les lleis que fan que les persones se suïcidin, que fan que pugui tocar-li a un 4%, per atzar, convertir-se en esclaus per afavorir que les condicions hipotecàries siguin benignes en un tema, el de l'habitatge, que és una necessitat bàsica. Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.

Alguns comentaris sobre allò en què crec des d'un punt de vista religiós.

Quan algú invoca el nom de Jesús, o de Crist, jo no sé qui ve, però ve algú; i aquest algú que ve és superior a la imatge de Jesús, o de Crist, que ens puguem construir a la imaginació. Personalment, no crec que sigui Jesús qui ve, però crec que ve algú, i aquest algú que ve és bo. I per tant, crec que invocar Jesús és bo.

Crec que qui ve quan algú invoca Jesús amb el millor del seu cor, és el mateix ésser que ve quan algú invoca Alà, Mahoma, Atubey, Guabanex... amb el millor del seu cor. I qui ve és millor que l'ésser que imagina aquell que invoca.

Crec que allò que els humans han escrit a qualsevol llibre sagrat és inexacte, incorrecte i probablement fals des d'un punt de vista literal o científic... però crec que rere els mots incorrectes sorgits de les ments humanes, tan cegues i tan amarades de pulsions ancestrals, s'hi amaga un rerefons misteriós de veritat que fa que de qualsevol cultura puguem aprendre un bri d'essència divina.

Crec que les religions són intents plens de malaptesa que fan els humans per a comunicar-se amb allò que ells anomenen Déu, però que per damunt de les religions hi ha la realitat, que és millor que la doctrina de qualsevol religió. I crec també que allò que els humans anomenen déu pot fer servir maons de qualsevol religió en qualsevol moment i sense que calgui cap motiu.

Crec que Déu no és un ésser més, la seva natura no és explicable ni classificable. Estem acostumats al principi de Shakespeare que diu que els éssers són o no són, i que no hi ha més opció. Si parlem de Déu, penso que aquesta màxima no serviria: déu és d'una categoria superior a l'ésser. Si el considerem un ser més, el convertim en un demiürg, en una mena de monstre poderós que es quedarà a una distància infinita de la realitat.

No crec, tampoc en el cel de les religions, ni òbviament en l'infern.

El cel catòlic o cristià és pintat sovint com una mena de repòs eteri inexplicable i alienador. Crec que el millor del que tenim és la humanitat, el fet de ser humans, d'estimar el mar, la Terra, les persones, amb la seva carn i la seva matèria. Com a humans no estem fets pels infinits; no suportem ni ens atrauen els amors infinits, les felicitats infinites, el repòs infinit... Encara que la majoria no se n'adona, ens fa feliç la finitud, la petitesa, la senzillesa... Ens dóna pau la Terra i la natura, tal com és; ens omple la feina, les relacions, l'activitat i la creació, no pas el repòs ni l'èxtasi de contemplar un déu incomprensible cara a cara.

Crec que hi ha una altra vida, i que si se li vol dir cel, se li pot dir cel; però íntimament crec que és només una altra vida, i que la felicitat absoluta ja s'assoleix aquí, en vida, abans de morir-nos. I aquesta felicitat la trobem no pas en l'absolut i en l'infinit, sinó en allò que és finit i que s'acaba; quan s'acaba una cosa, en comença una altra de diferent. La felicitat absoluta la trobem dins l'instant, i és molt senzilla; si no ho fos, no ens ompliria. Intueixo que la felicitat de més enllà de la mort no pot ser superior. El que anomenem cel pot començar aquí; i sovint comença aquí.

De l'absurd de l'infern n'he parlat ja moltes vegades, i m'esgota repetir-me; però com a resum diria que el mal és absència de bé, i que igual com l'ombra, en ser absència de llum, deixar de ser quan ens apropem al sol, el mal, mostra el seu no res i deixa de ser quan ens apropem a l'amor. El mal té els anys comptats, i si ara és, és perquè nosaltres encara no som del tot. El mal, en un sentit abstracte, ve a ser el període intermedi entre el no res i l'ésser. Nosaltres vivim en aquest punt intermedi, i per això experimentem el mal; però caminem cap a l'ésser. El mal, en un sentit científic, seria la convivència, en un mateix individu, d'una consciència que posseeix empatia i alhora d'unes pulsions heretades per selecció natural, que mouen a la competició, a la violència, a la possessió, a la devastació de l'entorn, a la destrucció del competidor...

Al capdavall, si el desig d'amor incondicional predicat per Jesús no fos un missatge diví, sinó la materialització, feta per una ment excepcional, d'allò que els éssers humans ja tenien a dins i necessitaven que algú els digués... això voldria dir, no pas que déu no existeix, sinó tot el contrari. Voldria dir que déu respira a cada porus de la pell de les persones, a cada fimbrament de les cadenes helicoïdals de l'ADN, a cada somriure. Si Crist fos conseqüència de l'ésser humà, Déu es faria més evident, i la seva vinculació amb l'espècie humana seria difícil de negar. Si Crist és déu, déu és a l'ésser humà. Si Crist no és déu, déu és a l'ésser humà.

Arrela amb força a la humanitat allò que ens reconcilia com a individus amb el més genuí de quan érem infants. Si el cristianisme ha arrelat, ha estat perquè la seva essència ens explica. Si en algun moment el cristianisme ens ha seduït, és perquè la seva síntesi ens converteix en amics del primer que vam ser a l'existència; i el primer que vam ser a l'existència, abans que l'exterior ens canviés, vam ser “nosaltres”.

La fascinant i tràgica història del mestre innovador de la república, Antoni Benaiges, a la revista SAPIENS; afusellat i torturat per les tropes franquistes.

Llegeixo a la revista Sapiens d'aquest mes, la història d'Antoni Benaiges, un mestre de la República que fou destinat a un poblet de Burgos, a on ensenyava els nens que ells també podien ser creadors i creatius. 
En una época i una geografia de pedagogies arcaiques, es va avançar al seu temps i va esperonar els nens i les nenes a opinar, a escriure, a somniar... Publicava els contes que els infants escrivien, imprimint-los amb una màquina que ell mateix va comprar amb els seus diners.

El 25 de juliol de 1936 va ser afusellat després de patir tortures de tota mena, entre les quals hi havia la d'arrencar-li les dents; curioses aficions d'uns militars que presumien de defensar la causa del catolicisme.

L'article explica moltes coses més d'Antoni Benaiges, de la seva tasca, del seu temps i del seu assassinat. Us el recomano amb anhel.

El cos d'Antoni Benaiges fou enterrat en una fosa comuna, a La Pedraja.

Els familiars dels assassinats acostumen a assistir emocionats a l'exhumació dels cossos dels seus éssers estimats que reposen a les foses; exhumacions que van en contra de la voluntat dels dretans actuals, que neguen el dret a investigar els crims i a recuperar els cadàvers.

L'únic jutge que, sense ser un sant, ha tingut el coratge d'enfrontar-se a la injustícia per a intentar treure a la llum les terribles salvatjades dels salvapàtries del trenta-sis, ha estat destituït per raons poc clares. El poder judicial espanyol sembla encara ancorat en l'esperit de l'antic règim, que, aparentment, blinda la reparació de tant de dolor.

En la meva opinió, a alguns “neocons” dretans hispànics d'avui, se'ls en refoten els morts, els afusellats, els torturats, els infants que van quedar sense pares, els que van viure amb l'estigma de ser vençuts i humiliats... Molts s'omplen la boca amb la hipòcrita proclama d'evitar enfrontaments, però em fa l'efecte que el que en realitat pretenen es tapar les vergonyes dels pares de la seva ideologia. Al meu parer, a alguns personatges els importa una merda el sofriment que van patir els torturats i afusellats i les seves famílies; intueixo que senten repugnància pel desig dels descendents de les víctimes de recuperar els cossos dels executats, perquè deuen saber que ells, malgrat la pudor de perfum pujat que fan, són hereus ideològics dels executors; si no ho fossin, no posarien les traves que posen per a fer ni que sigui un bri de justícia, o per a permetre una condemna simbòlica, o per a retornar els cadàvers als familiars. Sembla que no tinguin cor, ni entranyes, ni sentit de la caritat; militants fanàtics del pensament únic: la España Nacional Católica, que malden per disfressar de modernitat, però que fa pudor de sang i d'excrements.

Ara per ara, un bon feix d'imputats estan presumptament començant a caure, perquè sembla que hi ha indicis que apunten que (per a massa gent de la seva corda) la seva religió real ha estat presumptament durant molts anys els diners i l'amor als diners. I els diners, d'una manera o d'una altra, i per diferents raons i a diferents velocitats, els estan presumptament enfonsant en un pantà de llims.

Els diners són detestables (II)

Llàgrimes egoistes.

A l'àmbit educatiu, de vegades, cal anar amb compte amb aquells que ploren quan els han enganxat en una malifeta; i cal, també, no afeblir els principis a causa de les seves llàgrimes. 

De vegades, els que ploren ploren per ells, pel que els pot passar, i no pas pel mal que han causat, ni pels damnificats de la seva acció, que els importen ben poc comparat al molt que els importa el que els pugui passar a ells. 

Si els volem bé, cal estimar-los molt, però sense sentimentalismes, i sense estalviar-los les conseqüències raonables dels seus actes; necessiten assumir-les; ni que per assumir-les, plorin més.

Hem de tenir en compte que és freqüent el fenomen que consisteix en aprendre des de petits que plorant es pot entendrir el jutge, que plorant es pot evitar haver d'assumir els errors. La llàgrima fàcil (sincera, però fàcil) s'ha convertit per molts en un mecanisme automàtic, i sovint inconscient, que acostuma a anar acompanyat de l'habilitat imaginativa de mostrar-se com a víctimes, i de cercar, sempre, amb mentides o mitges veritats, excuses convincents.

Insisteixo, en aquests casos, si els volem bé, els hem de fer plorar, si escau, encara més; i obligar-los a assumir la reparació dels errors i l'acompliment de les normes sancionadores que la comunitat educativa disposi. Cal que aprenguin com funciona el món. 

Després, quan hagi passat prou temps, en fred, cal estimular l'empatia i l'amor a les persones, que és l'únic que educa de debò, l'únic que canvia de debò els actes de les persones, perquè canvia els pensaments previs apel·lant a la llibertat i no a la por. 

Però malgrat tot, el vici d'estalviar-los, per llàstima, el pes d'assumir el sofriment provocat pels actes inadequats juga en la seva contra encara que no ho sembli.

Les sancions no eduquen, ensinistren; però estalviar les sancions per “pena” deseduca profundament.