L'actitud pateix malalties.

L'actitud també emmalalteix.

Tendim a comprendre les mancances que presenta algú quan no pot córrer més de pressa, fins i tot acceptem que hi ha qui no és capaç de resoldre un problema senzill de matemàtiques per manca de capacitats; però ens costa molt d'adonar-nos que la capacitat de decidir, l'actitud, el comportament... depenen també d'un substrat orgànic que pot estar ferit, d'unes connexions neuronals inadequades, configurades a partir de les males experiències de la infantesa i/o de la pròpia informació genètica.

Perdonem fàcilment qui no sap llegir, perquè entenem que no li han ensenyat a llegir; però culpabilitzem sense remordiments qui no se sap comportar, sense considerar que potser no l'han ensenyat a comportar-se, o sense valorar que el sofriment profund moral i físic no enforteix els infants sinó que els enquista en comportaments violents i en actituds destructives.

Ens convertim en jutges patètics, convençuts que som bons perquè decidim ser-ho i prou. I els malalts d'actitud es perden les nostres cures, que passen, al costat d'altres necessitats, per un tracte amable, humà i respectuós.

Les persones canviem i mai res no és impossible.

L'evangeli del revés

Monsenyor,

sotana i ratlla

vidres foscos,

drakkar noir

un somriure de pintura

de mantega, goma laca,

fals ivori, or balmat,

de llautó i de porcellana.

Diu que es prega millor amb plata

que amb les velles arrugades

de l'ermita, allà al forat;

a on la llum de les espelmes

fa dansar les ombres negres

sobre el guix desenganxat

de les parets i les voltes

els passos i els sants cansats.

Monsenyor, prega i calcula

les pujades de l'eufòria

de Mammon i l'Iscariot

de Simó, de Bòrgia, i tus

amb l'elegància del duc

agafadet de la infanta

al Santuari del Lluc.

Les almoines que s'enfilen

amb la fúria de l'avern,

pensa que, amb els fems, els angels,

poden encendre els inferns;

negocia amb el diable

l'expansió del déu etern.

Monsenyor viatja a Roma,

caminant pel fil enterc

de l'equilibrista asèptic,

broker, single, swing, sinclair,

donant-li un petó, a la llosa,

del tossut aragonès,

fundador, cantant, marquès.

Cada xifra, una mirada

a la creu i un tant per cent;

cada compte que s'engreixa

amb la suor de les velletes

arrugades i els seus néts,

que treballen a la gleva

dels servidors del marquès.

Monsenyor llegeix ingenu

l'evangeli del revés.

.

.

.

.

.

Sostre amb la forma de la superfície de la mar.

 He observat, de vegades, al mar i a dins de l'aigua, la forma que fa la superfície quan els fronts de les ones venen desordenats i els pics de les que arriben primer coincideixen amb les valls de les que arriben després, i se m'ha acudit que podria ser una forma interessant per al sostre d'un edifici.

Així, amb ajuda de l'Sketchup8, he fet un sostre format per arcs. 

Cadascun dels fronts d'arcs (com si fossin ones) els he fet de manera que un arc s'aixeca en posició normal, el següent en posició invertida, i així successivament.

I els dos fronts (el d'una paret i el de la paret del davant) els he fet de manera que cadascun dels pics d'un front coincideixen amb cadascuna de les valls de l'altre front. 

He unit els dos fronts d'ones amb barres primes d'acer, i m'ha sortit la superfície del sostre buscada.

Escala a la vida.

Estic fent escala a la vida.

I m'enamora l'aeroport.

L'objectiu no és el destí, sinó el viatge.

Pensar en un destí seria pensar en el final del viatge.

I el viatge no s'acaba mai.

La vida és l'escala del viatge a on ara em trobo.

Estic fent escala a la vida.

Vaga d'estrès.

VAGA D'ESTRÈS

Adverteixo als companys d'existència que començo una vaga indefinida de preocupacions i d'estrès. 

D'ara endavant, i a causa de la crisi i d'altres històries, no em permetré cap preocupació. M'ocuparé, però no em preocuparé. I si no arribo al que s'exigeix, no hi arribo. I si tinc defectes, els tinc.

M'ocuparé (que no em preocuparé) de totes les qüestions essencials de la vida, prioritzant les importants per damunt de les que no ho són tant. 

Les que no ho són tant són totes les que no influeixen en el servei directe a les persones. 

La més important de totes és l'amor. 

A la feina, faré tot el que podré, amb esforç, però sense preocupacions ni neguits, prioritzant les tasques que signifiquin un servei real a les persones, i deixant per quan pugui les tasques que tenen un caire més burocràtic. 

Si no arribo a les tasques secundàries, serà perquè no hi puc arribar. 

Per davant de les tasques secundàries, hi ha la meva família, el tracte amb les persones que m'envolten i que un dia se n'aniran, espero anar-me'n jo abans. 

Per davant de la burocràcia, que compliré si puc, hi ha la vida, la pròpia vida, i la vida dels que m'envolten i de la humanitat sencera. 

La vaga indefinida d'estrès afecta a tots els àmbits de la meva vida, no nomès al professional; el neguit i la preocupació, d'ara endavant m'estan prohibits; i la tranquil·litat i la filosofia d'estar concentrat al moment present (sigui de feina o de gaudi) passen a ser la política oficial del meu ésser. Si algú, a causa d'aquesta vaga, s'enfada amb mi, que pensi que és una vaga, i que a les vagues, sempre hi ha danys col·laterals. Li prometo que seran petitons, perquè les persones no seran desateses ni l'amor vers elles abandonat. 

Qualsevol sofriment, si arriba, no serà a causa de la preocupació sinó de les circumstàncies del moment, i l'afrontaré.

Si aquesta política, implica un fre a les aspiracions de triomf professional, social, o del tipus que sigui, se me'n fum; el sol continuarà brillant i és molt bonic; i moltes vegades quan plou brilla un arc de Sant Martí. 

I si a algú no li agrada, que s'hi posi fulles.

La vida és massa curta per a no estimar-nos. El temps és massa preciós per a no estimar-nos.

De vegades, quan plou aigua, no aprenem que l'aigua dóna la vida, i ens lamenten de mullar-nos; però la pluja que cau de les boires és una benedicció de la vida. Quan plou sang, en canvi, les columnes de l'existència trontollen, i ens n'hauríem d'adonar; ens hauríem de donar que el que sosté la volta del cel, i tots els astres, trontolla fins al punt de cridar-nos sense mots al cor. Copsem l'estupidesa de quan ens lamentàvem de la pluja d'aigua; ara que plou sang. A cops, l'ésser més gran que mai no ha existit se'ns planta al davant i ens mira, i no el veiem. Alguna vegada rebem un llibre escrit amb sang i amb horror absurd; el fotut manual de l'únic aprenentatge fonamental de l'existència. Rebem del fat, a cops, la missió cabrona de sostenir el llibre de l'horror i de la veritat amb les dues mans, i amb el cor i amb l'alè, i amb l'estupor a la ment; i ens convertim nosaltres mateixos en llibre de dolor i d'ira; i el deixem llegir a aquells qui puguin; sovint, ningú no pot.

El coneixement de l'única realitat que de debò importa és intransferible; se'ns n'atorga el sentit, a poc a poc i amb dificultats, com en un part. De vegades, el sentit no arriba. Alguna vegada, el sentit ni tan sols no hi és; i en aquesta manca de sentit, la vida ens parla amb un dolor atroç, com un volcà, com un terratrèmol, com un malson que es materialitza i que odiem; llavors desitgem el final. El part de la mort és feixuc com el part de la vida, i el dolor se'ns arrapa a la carn i a l'ànima com un poema absurd i insuportable. Les explicacions doctrinàries provoquen el vòmit, perquè la veritat i l'horror no es poden convertir en paraules i van, massa vegades, del bracet. De sort que la veritat, mal que dolorosa, és infinitament millor que la puerilitat de la doctrina i que el mateix horror que n'esdevé vehicle; el fotut horror esdevé vehicle de la veritat intransferible. El part de la mort ens fa més forts o ens fulmina, ens obre a l'esperança o ens destrueix. El part de la mort converteix en sants els qui no ho eren, i els atorga una dignitat i un dret que els qui no hem perdut els braços, ni les cames, ni la polpa de la carn, ni allò que és més que tot això, mai no assolirem. El part d'algunes morts fa que calli tot el que hagi de callar, i que el que ha de callar i no calla esdevingui petit com un insecte. Alguna vegada el silenci és l'únic mot possible. El part d'algunes morts ens fa perdre totes les pors, perquè després d'aquest part podem dir que hem passat una realitat més paorosa que la mort pròpia; després d'això, res més dolorós no ens pot succeir. La vida és massa curta per a no estimar-nos; el temps és massa preciós per a no estimar-nos. Els instants que no són d'amor són perduts per sempre. L'amor ens du a tots a un mateix punt tan de pressa com de pressa passa la vida. Res que ha estat estimat no és perd. Res que s'estima no es mor de debò. En l'amor ningú no s'allunya de ningú. L'amor passa de la vida a la mort com quan una gavina vola de la terra a la mar. L'amor no mor amb la mort. L'amor és el llenguatge que compartim amb els qui de vegades ens semblen llunyans. 

Sitges, 9 de març de 2013.