Avui la platja emmalalteix

Els importem una merda. Per ells no som un poble. Recordeu-ho!

Avui el Tribunal Constitucional Espanyol ha dit que li és igual la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, és a dir que li importa ben poc el que senten pensen i creuen els representants del poble de Catalunya, és a dir que, segons la “Constitución Española”, l'opinió del Poble de Catalunya no importa. De tot això es pot deduir que, a ulls d'Espanya, el Poble de Catalunya com a poble no existeix, no té veu política, no té res a dir; el que digui el poble de Catalunya és una tifa punxada en un pal; o altrament dit, el Parlament de Catalunya és un Parlament per a contentar les ovelles i les vaques del ramat, tipus Navarro, que se senten cofoies de l'autonomia i de l'”estatutet”, i que mentre el Parlament digui coses boniques serà tingut en compte, però que quan pretengui ser la veu del poble serà enviat a la merda amb bones o males paraules.

Prenem-ne nota.

Amics del llamp

.

.

Vencem els amplis espais de temps en què la calma no empeny les veles i el vaixell llangueix amb la sensació que la vida s'esmuny sense ser viscuda, caminant cap al cim sota la tempesta. 

Quan avancem cap a un destí lluminós, tant se val si les boires són fosques; la llum perlada dóna ple sentit al viatge, i ens fem amics del llamp i còmplices de les flaires del bosc. Absorbim d'aquests paratges aquella ànima que, malgrat les ombres tedioses pròpies i alienes, ens cal per moure'ns enmig d'un món que adora la imatge i el poder. Retrem tribut a la lentitud de la vida per a no perdre'ns cap trepitjada, cap mirada, cap silenci, cap somriure fugisser, sense esperar res més que el trajecte sota la tempesta i la bellesa de tot.

Quan trepitgem el bosc, el temps perdut es converteix en el sentit de la vida, i albirem un món més lliure i més verd per als nostres fills i per als fills dels nostres fills. Confiem en aquesta natura que ens sosté amb el palmell de la seva mà; li agraïm la vida i la bellesa, i sabem, per ella, que tot val la pena.

La dignitat de les vaques, que pensen i estimen

.
.
Això va passar l'altre dia, dimecres 1 de maig, i unes quantes persones ho vam poder veure.

De les desenes de vaques que pasturaven, una se'ns va acostar trotant i va passar de llarg. La vaca caminava de pressa i mugia amb expressió d'angoixa a la mirada. 
Tots sabeu com n'és de tranquil·la la mirada d'una vaca; aquesta no n'estava pas. S'acostava freturosa arran de precipici. Cridava vers el buit; no sabíem per què ho feia. Girava la testa, mirant la persona que cada dia li acostava el menjar i que sovint li ordenava d'anar a pasturar o la tancava a l'estable. La vaca mirava aquest guardià, que d'entrada no entenia per què l'animal s'amorrava gemegant al precipici. 
La vaca el mirava a ell, després mirava el buit, i s'angoixava. El guàrdia li va cridar: “Quieta, vaca, quieta!” i va abocar el cap per a mirar espadat avall. Hi va veure un vedell estavellat que semblava que encara es movia. 
L'home va córrer pel camí que vorejava el prat i que baixava fins a sota del precipici. Va carregar amb els seus braços el vedell petit, de no més d'una setmana de vida, mentre la vaca mare esbufegava i mugia. Va deixar el vedell a terra, el qual va trigar pocs segons a sostenir-se amb les quatre potes. La vaca mare va deixar de mugir i s'hi va acostar tranquil·la. 
El vedell intentava de mamar. La vaca mare lluitava contra l'instint que la forçava a donar cosses al vedell, que en agafar-se als mugrons clivellats li provocava dolors insuportables. I la mare vaca tornava a acostar-se al vedell compungida; li llepava les ferides, l'olorava, intentant valorar-ne els danys. A l'últim, el vedell va aconseguir de mamar.

Els animals, i sobretot els mamífers, som si fa no fa iguals, cada espècie amb la seva peculiaritat. 
La nostra peculiaritat és la tecnologia i la intel·lectualitat, i la considerem superior només perquè és la nostra peculiaritat. 
Tots els animals formem part d'una mateixa vida que evoluciona com pot. Venim tots de la mateixa mare unicel·lular originària. 
Els Homo sapiens no som els únics que estimem, no som els únics que tenim consciència, no som els únics que pensem, no som els únics que tenim constància d'un jo. No som superiors als altres animals; som una de les tres espècies més poderoses, les altres dues també poderoses són insectes. 
Per molt que ens humiliï evidenciar-ho, som animals similars a les vaques, i no val a dir que elles actuen per instint. L'expressió “per instint” és una etiqueta que ens han plantat els educadors del segle passat, que ni sospitaven que els Homo sapiens som una espècie més. Les vaques pensen, els ximpanzés pensen, els cetacis pensen, els gossos pensen... la majoria de mamífers, i algunes altres espècies, pensen; i a més, són cosines nostres. I els Homo sapiens actuem moltes vegades per instint, encara que aquest instint sovint actua construint un pensament que el disfressa de racionalitat. 
Més que sentir-nos humiliats, aquesta evidència ens hauria de moure a considerar molt més les altres espècies, que no són tan poc dignes com alguns antropocèntrics creuen. 

"Per què hi ha mal?" o... "El regal constant que significa llevar-se cada dia"

El mal és conseqüència de la necessitat de competir. El fet d'haver hagut de competir amb els individus de la nostra mateixa espècie al llarg de centenars de milers d'anys, i de competir també com a espècie, en contra de les altres, per a sobreviure, ha fet que la selecció natural beneficiï la presència de pulsions violentes dins la informació genètica. Aquestes pulsions (o coordinacions hereditàries) sovint són responsables no només d'actes inconscients de brutalitat, sinó, en el cas dels Homo sapiens, de l'existència d'idees i de pensaments elaborats per la part racional i conscient del cervell, però esperonats i ordenats de forma imperceptible per aquestes mateixes pulsions no conscients. 

Els pensaments, de vegades, són l'efecte que es produeix a la part racional i conscient del cervell a instàncies de la part inconscient que està al servei de les pulsions o de les coordinacions hereditàries, moltes de les quals les compartim amb la resta d'espècies. Si no haguéssim hagut de competir, no tendiríem ni a la violència, ni a la mentida, ni a la guerra, ni a l'odi, ni al menyspreu... totes aquests elements “no ètics” han aparegut per mutació i s'han escampat pels gens exitosament a causa de la seva utilitat per a la supervivència. 

Les actitud que els humans etiquetem com a “no ètiques” són conseqüència de les pulsions que ens han permès sobreviure, reproduir-nos, controlar l'entorn i al capdavall configurar-nos com a espècie. L'odi és un fenotip mental conseqüència d'una pulsió que ha tingut èxit evolutiu perquè ens ha mogut a cops a allunyar-nos i altres vegades a destruir els qui posaven en perill la nostra supervivència, la nostra capacitat de reproduir-nos o les nostres possibilitats de controlar l'entorn.

Això no justifica en cap cas que hàgim de contemplar l'odi com a instrument d'actuació; l'aparició de la consciència superior, de l'empatia i de l'amor, com a fenotips triomfadors, ens obliga a fer tot el possible per a eliminar les accions o les decisions fonamentades en la violència o en l'odi. El fet que hàgim picat amb un martell contra el marbre per a construir una estàtua, no justifica que després piquem amb el mateix martell contra les formes ben definides de l'estàtua un cop aquesta ja ha estat aconseguida.

Amb aquests raonaments el que vull dir és que és la pròpia natura la responsable d'aquesta tendència nefasta al mal que experimentem, sense que això justifiqui que nosaltres, com a consciències superiors, la tolerem en nosaltres mateixos. Podríem dir que hem d'esforçar-nos en defugir-la i en adquirir un comportament humà superior, però que això ens costarà, i que les nostres caigudes han de ser compreses i redreçades més que no pas condemnades i/o convertides en un motiu per a destruir una persona o per a condemnar-la a qualsevol infern.

Quan contemplem l'ésser humà en tota la seva bellesa, la seva capacitat d'estimar, d'oferir amor i tendresa, la seva vulnerabilitat, la seva feblesa... només podem sentir compassió i un amor profund que va més enllà dels sentiments, o que en tot cas prioritza els sentiments de l'ésser humà al qual estimem i al qual volem feliç i lliure més que no pas els nostres. Aquesta contemplació ens mou a evidenciar la necessitat de no donar ningú per perdut mai; ni en aquest univers ni a l'eternitat. Si déu existís, que ningú no ho sap, no podria ser pitjor que cap de nosaltres, no podria tenir menys sentit de la recuperació humana, no podria obviar la presència natural de les pulsions violentes i "no ètiques" que l'univers que habitem i que no hem dissenyat nosaltres ha sembrat als nostres gens; no podria no estimar-nos; no podria deixar de buscar-nos en la foscor, no pas perquè l'adorem com han fet i fan els primitius ni que duguin tern i corbata, sinó per tal que estimem, per tal que ens admirem de la bellesa de ser, per tal que procurem pels que ens envolten totes les benediccions naturals que el planeta i la vida ens regalen, per tal que somriguem i ajudem a somriure els altres, per tal que desfem les xarxes de la por que apaguen la llum de la vida, per tal que desintegrem la desesperança i instaurem l'esperança més absoluta i més profunda per a totes les consciències, per tal que no tinguem por de la bellesa i ensenyem els altres a no tèmer-la, per tal que combatem la filosofia de la por i de l'ocultació, que podreix la matèria viva enclaustrada a les masmorres de la resignació, de la prudència i del terror, per tal que proclamem que creiem en l'ésser humà d'una manera incondicional, en les seves possibilitats de rectificació, d'aprenentatge, i de perdó sens límit, de reinserció, de resurrecció diària respecte una mort que es fonamenta en la ceguesa vers el privilegi d'existir; aquesta ceguesa mou a no plorar de felicitat pel fet de ser i de gaudir cada matí que ens despertem, pel privilegi de poder estimar al llarg de tot el jorn.

Cada dia que vivim és un regal més valuós que tots els diners del món junts: ens planten al davant, al costat, ben a prop, un feix de cors que podem estimar amb majúscules, pels quals ens podem preocupar, als quals podem fer saber que ens tenen pel que necessitin, pels quals podem treballar per fer més feliços, més sans, més savis, o més contents... sense que aquest desig busqui cap mena de compensació fora del goig de veure que de debò aconseguim millorar la seva existència i que de debò aconseguim estimar-los. Cada situació que se'ns presenta és un regal indescriptiblement valuós: la confiança que tot el poder de la natura diposita en nosaltres.

Des de la nit dels temps, les lleis de la natura han treballat per arribar a l'instant de cada jorn en el qual l'existència ens planta davant d'unes persones per tal que les estimem i perquè els dediquem la vida i la il·lusió. Les religions que converteixen en absolut el sistema jurídic de premis i de càstigs per damunt del sentit superior i definitiu que ens mou a estimar i a ser estimats, a perdonar i a ser perdonats, a créixer i a progressar sens límit, són en realitat religions idòlatres que converteixen un instrument humà de convivència tribal en paraula divina d'un suposat déu justicier al qual fins i tot defineixen en funció de la seva tasca de castigar i de premiar. Si déu és, no pot ser pitjor que un metge, ni pitjor que un psiquiatre... no pot renunciar a ser l'origen de tot aquest amor que ens envolta i que se simbolitza en la bellesa esclatant de la natura amb tota la seva força, empenyent vers la vida i l'alegria.

Del Castell de Montesquiu al Castell de Besora (II)

Tornem a Montesquiu en un dia radiant. L'any passat hi vam venir i ho vam deixar escrit en aquest blog:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2012/03/del-castell-de-montesquiu-al-castell-de.html

 Avui, després de cuatre dies seguits de pluges intenses, l'aire és net i clar. El Sol encén els colors del paisatge. El terreny s'enfila fins al cel. Al davant, el castell de Besora; a l'esquerra, el Puigmal nevat de cap a cap; a la dreta la plana de Vic. Desenes de vaques de mirada calmosa ens miren tranquil·les. Una mare vaca s'apropa a un precipici cridant amb angoixa; el ramader descobreix el seu vedell que havia caigut i el rescata; encara és viu i la vaca mare respira alleugerida.

Sens dubte, un dia immens.

Cole Porter, per sempre...

Poca gent sap que la major part de cançons d'amor de Cole Porter foren escrites pensant en homes; l'homosexualitat d'en Porter, malgrat els seus matrimonis amb dones, va ser negada per la mentalitat hipòcrita i puritana dels estudis de Hollywood. Tot i això, els temps d'en Porter, durant les seves estades a París, van ser temps de llibertat; les nits de París bullien de diversió i art; eren freqüents les tertúlies amb Hemingway, Picasso, Rubinstein, Stravinsky, Scott Fitzgerald, Coco Chanel, Elsa Maxwell... La vida de'n Porter fou un devessall de daltabaixos, barrejats amb una immensa llibertat creativa.

L'harmonia de les seves melodies camina per rutes no escrites, ran de la frontera de l'exotisme i del misteri musical. Endinsar-se en la textura de la seva música és com avançar per un paisatge bromós, i alhora lluminós, enmig d'una boira baixa que emplena l'escena. Les llenques del fum de la boira s'enlluernen amb llums ara groguenques, ara morades, ara blavisses. I en aquest entorn, apareixen edificis antics, clàssics amb un punt d'heterodòxia que s'esforça en mantenir intacta l'elegància de la creativitat. Porter trena melodia allà on sembla que no n'hi poden haver; i un acord impossible i inesperat acaba brollant quan aparentment no toca; però que resulta que no només toca que hi sigui, sinó que pel fet de ser-hi la cançó es converteix en obra mestra. Els acords inesperats es converteixen en el seu segell, i l'amor que es desprèn de la seva obra adquireix una identitat que esdevé una sola realitat amb la llibertat del sentiment.

Els moralistes l'acusen d'hedonista, de viure com un milionari sense privar-se de cap plaer, de passar-se el dia dins les piscines de les seves mansions, d'acabar alcoholitzat als últims dies de la seva vida, de mantenir matrimonis de conveniència amb actrius que igual com ell vivien la seva homosexualitat d'amagat en un món que devorava els diferents... Però el cert és que aquest senyor vivia en llibertat, fidel a la bellesa que buscava, que trobava i que creava, sense fer mal a ningú. Em resulta fastigós pensar que hi ha gent que el considera a l'infern només perquè va viure a la seva manera, només perquè va intentar exprimir de la vida tot allò de bo i de bell que té. Els qui el condemnen són els mateixos que mai no podran crear, perquè la creativitat necessita d'avançar per les rutes valentes de la llibertat, defugint la por al fracàs, al ridícul o a la ruïna. Els camins de la creativitat no existeixen, perquè la creativitat exigeix dibuixar cada jornada nous camins vers una bellesa que no segueix mai els mateixos paràmetres i que es regeix per unes lleis que es desprenen de la pell i de l'instint. Podem ser pebre, sal, picant o dolç... però no podem permetre que la nostra vida sigui insípida perquè les normes del protocol de la societat que hem inventat ho exigeixen. Al capdavall, les nostres vides seran valorades pel fet d'haver estat fidels a allò que estimem i que considerem sublim.

Des d'aquí, un record afectuós a Cole Porter.   

El següent enllaç us du a una web on podreu escoltar l'essència de cadascuna de les seves cançons:

http://www.coleportersessions.com/?navigatieid=1