Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, May 4, 2015

El model dialògic a l'aprenentatge. I Jornada pedagògica JCI Terrassa.



I Jornada Pedagògica de JCI de Terrassa. "Què és una Comunitat d'Aprenentatge?"
13 de maig de 2015, al Centre Cívic Maria Aurèlia Capmany, a les 19h, entrada gratuïta.
Inscripcions a terrassa@jci.cat

Tractarà sobre les actuacions d'èxit de l'escola Mare de Déu de Montserrat de Terrassa, un centre escolar reconegut internacionalment i basat en l'aprenentatge dialògic. La Jornada tindrà dues parts: una en la qual CREA de la Universitat de Barcelona (Centre Especial de Recerca en Teories i Pràctiques Superadores de Desigualtats) farà una explicació sobre les bases científiques d'aquestes actuacions d'èxit que s'implementen; i una altra que exposarà la pràctica diària de l'escola.
.
.

Thursday, April 30, 2015

Preguntes que em faig en relació amb això d'ensenyar.



Quan ensenyarem tendresa? Quan treballarem, amb els nostres alumnes, el valor dels sentiments, dels sentiments aliens, dels sentiments propis, del respecte a tots els sentiments, fins i tot del respecte als sentiments que no comprenem, o que ens costa de creure que existeixen? Quan entendrem que l'educació de la relació entre les persones d'un grup és una part essencial de l'educació de qualsevol matèria, perquè a qualsevol matèria cal interaccionar amb el grup, o amb un grup, perquè quan aquesta matèria aparegui dins l'àmbit professional, caldrà saber relacionar-se amb el grup de treball, respectar les visions alienes, aplicar-se a la feina amb energia sense ser una càrrega pels altres, tolerar les febleses alienes, oferir-se a ajudar, i preocupar-se de les angoixes de la resta de persones del grup? Quan, d'una punyetera vegada entendrem que exigir que algú que pateix deixi de sofrir l'assetjament del mafiós del grup no és ser un "xivato" sinó defensar la vida i la qualitat de la vida de qui no sap defensar-se sol?  Quan ens esperarem una mica, si cal, a ensenyar els nombres romans perquè encara no hem ensenyat als nens i les nenes a treballar en equip, i a que valorin i estimin les persones amb qui han de treballar els uns i els altres? Quan els direm als qui afirmen que a l'escola no s'ha d'educar i que a l'escola s'ensenya i prou, que haurien de reciclar-se i abandonar les teories pedagògiques del segle XX, que en guerra descansi? Quan ens disposarem a estimar el que ens ha tocat fer a la vida en comptes d'odiar el que ens ha tocat fer i enyorar el que voldríem haver aconseguit fer i no hem pogut? Quan intentarem veure en els nostres alumnes els nostres fills, i en els nostres fills éssers plens de febleses, que necessiten ser educats, de vegades amb un no, d'altres vegades amb un gest de tendresa, i sempre amb un amor auster i objectiu? Quan entendrem que els nostres alumnes han de poder expressar la seva opinió, ni que sigui crítica amb la nostra feina, però que cal exigir-los que ho facin en el moment adequat i amb el to que correspon, no pas pel fet que s'estiguin comunicant amb una autoritat, sinó perquè s'estan comunicant amb un ésser humà? Quan lloarem la bellesa i la serenor del silenci a l'aula i ho aturarem tot, sense cridar, fins aconseguir aquest silenci? Quan ens proposarem de debò de convèncer els nostres alumnes, a cadascun, que la seva vida és meravellosa, que ells són una joia vivent de l'existència, que amb l'esforç i la constància poden arribar a conquestes fascinants que ni s'imaginen, que el seu valor com a persones no depèn del que facin sinó del que són, i que tothom, sigui com sigui, té aquest valor, i que han de fer tasques fascinants no pas per a ser importants, sinó que, precisament perquè ja són importants, han de fer aquestes tasques fascinants, i que poden fer-les, i que s'han de preparar per a poder-les fer? Quan prioritzarem l'atenció a algun alumne que pateix i deixarem de banda la indiferència vers el seu dolor? Quan exercirem la indiferència que toca, que és la de respectar, sense jutjar, la moral, les idees, els costums, l'estil, l'edat, el tarannà, la hiperactivitat, la peculiaritat dels nostres alumnes... i quan, en tot cas, treballarem per tal que aquestes peculiaritats empenyin la seva vida vers els somnis que els motiven i vers les tasques que els corresponen, sense intentar canviar-los la forma, o afaiçonar-los amb el motlle dels nostres prejudicis personals o amb els tabús i tòpics socials del món que vivim? Quan entendrem que la creativitat és una eina poderossíssima per a l'ensenyament, i que frustrar-la en comptes d'esperonar-la esdevé una guspira per a l'incendi d'una mala actitud? 
   

Wednesday, April 29, 2015

Felicitats, campió!


 Oh! Quina pressa que tens! A on vas? Segur que hi has d'anar? Ets molt treballador! Tens ambicions, projectes, sempre vius mirant al futur, com ha de ser! Oh! Quina fal·lera a deixar el teu pis pinzellat com un museu! Tant t'obsedeixes que gairebé no fas res més. Oh! Com t'enfades perquè la fornera, sense voler, ha tocat, mentre l'embolicava, amb la vora de la pell de la seva mà el croissant de mantega que has demanat! La gent no treballa tan bé com tu! Els has de suportar! Tu que ho fas tot bé! Oh! Com t'enutges, perquè has d'esperar, agafat al volant del teu cotxe, que la persona que està aparcant davant teu et deixi passar! Que lenta que és aquesta dona! Oh! Com esbossines! Com pites! quan tots els cotxes s'aturen a la carretera, o al carrer major, o a on sigui que et facin aturar els ineptes! Quin "pito" més potent que tens! Quin bon exemplar d'Homo Sapiens que ets! Quanta raó que tens! Només condueixes bé tu! Ets un campió! El campió! Com esclafes els competidors! Com te'n sents, d'orgullós, de tants mèrits com tens! De la pàtria a la que pertanys! No tothom pot dir que forma part d'un estat de l'anomenat primer món! I això t'ho has treballat tu, no ha estat pas per atzar que has nascut a Europa! T'ho has currat! I parles la llengua més fàcil i més bonica de totes! Les altres llengües és evident que no s'entenen i a més són força lletges, sonen rares... Les haurien d'ensenyar com a relíquia del passat, i guardar-les en un museu, però no tocar els collons a la gent que vol ser pràctica i moderna! La teva és indubtablement la llengua més bella i més fàcil d'entendre! Oh! Quin bon gust que tens! Quanta raó que tens quan dius que aquella noia és guapa, i que aquella altra és lletja! Tu saps molt bé qui és lleig i qui és guapo! Ho veus ben clar! I et fan una mica de llàstima els pobres ximples que troben guapa alguna noia que tu saps que és lletja! No s'adonen de l'evidència, però tu ho veus clar! Tens aquest do! Ets un campió! Ha ha ha! Ric de tant feliç com em sento que al món existeixi un campió com tu! Tan assenyat! Ha ha ha! Oh! Que bé que vesteixes! Tu vesteixes com s'ha de vestir, amb l'elegància que pertoca a cada moment; no ets un arrossegat, no ets un d'aquests “jilpis” que van fets uns pengim penjam! Tu comprens la manera correcta de vestir-se, seguint les normes i l'estil de totes les societats civilitzades del món mundial! A més, tu ets molt savi, perquè coneixes el significat de totes les paraules del diccionari! I si no saps què és l'amistat, busques el significat al diccionari, i fas callar els babaus que diuen que l'amistat és una altra cosa. El diccionari explica ben clar què és l'amistat, i què és la vida, i què és la felicitat... Si algú se n'oblida, té molta sort, perquè té els diccionaris, i tu encara en tens més de sort, perquè et saps de memòria les definicions del diccionari; per tant, coneixes tots els misteris! Ho saps tot! El diccionari té el do miraculós de saber què són totes les coses! Oh! Quina sort que tens de tenir la religió veritable! Els qui no creuen en la teva religió són uns pobres infeliços que no aniran al cel; i si hi van serà perquè déu és molt bo i... mira... fa la vista grossa... coneix les intencions del cor... i automàticament els inscriu els pobres heretges a la teva església, la única de debò, sense que ells ho sàpiguen; i gràcies a això se salvaran, si no, a cremar a l'infern, com tots els que no es creuen tot el que diu la teva religió, que es veu d'un tros lluny que és la de debò, per això qui no hi creu, té una certa culpa, perquè és ben clar que la teva religió és l'única que té raó en tot el que diu, ja que és l'única que ha rebut per revelació divina la seva doctrina. Ets un campió! Formes part de la veritable església! I ets normal, perquè no ets gai ni cap cosa d'aquestes estranyes! I ets blanc! I guapo! Fins i tot, ara que et fas gran, resultes encara interessant, i saps de bo de bo, que moltes senyores et miren! Ets un campió! Felicitats, campió!
.
.
.

Saturday, April 25, 2015

Ei... no entreu a Europa... diuen els pobles que van entrar a Àfrica a caçar persones quan els va sortir dels collons.



Aquest mar que m'acull s'empassa els somnis de color de vida, de fum d'encens i d'or; el mateix mar que embolcalla els cossos nus dels meus; color maragda, guspir d'argent, aroma de pins vora del bosc.  
En aquesta Europa pètria, que es vesteix de porpra i té cos de serp, aquest mar ens arrenca el pensament que havia de construir el futur per camins llum.
I el parlament dels monstres amb corbata negra i ulls de rap content aixeca morals ancestrals d'imperis que compraven nenes a canvi del vesc que amarava els cascs dels vaixells que omplien les terres del sud.
Segle rere segle, els mariners rossos van espletar el bosc, la selva gemada, la sabana immensa, el desert enterc. Sense preguntar si podien fer-ho, van conquerir el món. Com bèsties, salparen per les crestes blanques cap a l'horitzó, pensant en la carn que devorarien al país dels pobres. Avui alcen banderes amb signes de pau i diuen que no. Que ningú no entra a l'Europa lliure que ells han aixecat.
Moralistes laics prohibeixen les fòbies que el remat ha après dels mossèns bestials. Els és ben igual cap a on rau Itaca, el martell de Tor esclafa Odisseu. Vesteixen els cossos dels bous que arrosseguen els jous i l'arada que llaura amb esforç l'animal begut amb licors balmats. Bous enverinats que lliuren la vida a la mediocritat.
Palauets de merda pintada amb efluvis de diamant i d'or. Mentida al matí, mentida al migdia, mentida a la mort. Tothom vol ser "Charlie", però ningú no aspira a ser un ofegat, ningú no és anònim, ningú mai no accepta de dir la veritat.
Europa feixista, sóc mediterrani!    

Friday, April 24, 2015

A on són els diners de la gent que els ha suat i els ha treballat amb la seva angoixa?



Els diners són el treball de les persones, el treball de cada persona convertit en valor.
Aleshores, si treballem tant, si ens estressem tant, si estem tantes hores treballant, guanyant justet; ¿a on són els diners sobrants del nostre esforç?
Doncs amuntegats als comptes corrents de les grans empreses com a beneficis d'aquestes empreses, o als comptes corrents dels corruptes. Cada milió d'euros de cada compte milionària emmagatzema l'estrès, la suor, les hores i hores de neguit de cadascun de nosaltres...

En conseqüència, no ens estressem. No visquem per treballar ni per als diners. Fem el que ens vingui de gust. Treballem per amor als qui servim, i continuarà sortint el sol.

Thursday, April 23, 2015

Estimo el drac.

                            Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 by Enfo in Wikipedia

Estimo l'Anna, la del refugi d'Amsterdam, i ella ho sap; però també estimo el Tarrés, el Roldós, el Puig i el Vives... els d'Argelers, i és que sovint el destí en dóna a conèixer uns i n'amaga uns altres, per un tema de llengües perseguides, de circumstàncies geopolítiques, o per pur atzar.
Estimo Sant Jordi, només faltaria, però estimo encara més el pobre drac, animal en perill d'extinció, sense recursos per alimentar-se, abocat per la llei de la selecció natural a devorar altres espècies per a sobreviure, i a lluitar, i a perdre en topar-se amb un Homo sapiens, que per a més inri negocia el seu futur maridatge no pas amb la seva futura esposa sinó amb el pare d'aquesta, que a més és un cap d'estat, monarca, que no ha escollit el poble. I val a dir que aquest Homo sapiens Jordi es va fer l'orni quan els qui eren menjats pel pobre drac famolenc eren els pagesos del poble; i va ser només quan el drac es va fixar en la princesa que el suposat sant va decidir convertir-se en un cavaller salvador.

Canviant de tema, estimo les llibreries, però encara estimo més les biblioteques. I estimo les diferents llengües, però encara estimo més la literatura. I estimo la pell més que la roba. I estimo més els Nadals de cada dia, que no pas el Nadal del vint-i-cinc de desembre. I m'agraden més les bruixes que les princeses. I m'agrada que a cadascú li agradi el que vulgui, i que aquest gust no el faci menys digne.
.
.

Talaia del Montmell, sostre comarcal del Baix Penedès


En un dia de vent, la llum és clara i els colors són vius. El bosc és net i escampa sentors de primavera. És un passeig pel cel, damunt La Juncosa de Montmell. Si aneu al Blog "Con los nenes a cuestas", a l'etiqueta del Baix Penedès tenen molt ben explicada la ruta. Deixeu de llegir i de mirar aquestes fotos i aneu-hi! Va! Què feu llegint! Que passeu massa hores a internet!