Quan ensenyarem tendresa? Quan
treballarem, amb els nostres alumnes, el valor dels sentiments, dels sentiments aliens, dels
sentiments propis, del respecte a tots els sentiments, fins i tot del
respecte als sentiments que no comprenem, o que ens costa de creure
que existeixen? Quan entendrem que l'educació de la relació
entre les persones d'un grup és una part essencial de l'educació de
qualsevol matèria, perquè a qualsevol matèria cal interaccionar
amb el grup, o amb un grup, perquè quan aquesta matèria aparegui
dins l'àmbit professional, caldrà saber relacionar-se amb el grup
de treball, respectar les visions alienes, aplicar-se a la feina amb
energia sense ser una càrrega pels altres, tolerar les febleses
alienes, oferir-se a ajudar, i preocupar-se de les angoixes de la
resta de persones del grup? Quan, d'una punyetera vegada entendrem
que exigir que algú que pateix deixi de sofrir l'assetjament del
mafiós del grup no és ser un "xivato" sinó defensar la vida i la
qualitat de la vida de qui no sap defensar-se sol? Quan ens esperarem una mica, si cal, a ensenyar els
nombres romans perquè encara no hem ensenyat als nens i les nenes a
treballar en equip, i a que valorin i estimin les persones amb qui
han de treballar els uns i els altres? Quan els direm als qui afirmen
que a l'escola no s'ha d'educar i que a l'escola s'ensenya i prou, que
haurien de reciclar-se i abandonar les teories pedagògiques del
segle XX, que en guerra descansi? Quan ens disposarem a estimar el que
ens ha tocat fer a la vida en comptes d'odiar el que ens ha tocat fer
i enyorar el que voldríem haver aconseguit fer i no hem pogut? Quan
intentarem veure en els nostres alumnes els nostres fills, i en els
nostres fills éssers plens de febleses, que necessiten ser educats, de vegades amb un no, d'altres vegades amb un gest de tendresa, i sempre amb un
amor auster i objectiu? Quan entendrem que els nostres alumnes han de
poder expressar la seva opinió, ni que sigui crítica amb la nostra
feina, però que cal exigir-los que ho facin en el moment adequat i
amb el to que correspon, no pas pel fet que s'estiguin comunicant amb
una autoritat, sinó perquè s'estan comunicant amb un ésser humà? Quan lloarem la bellesa i la serenor del silenci a l'aula i ho aturarem tot, sense cridar, fins aconseguir aquest silenci? Quan ens proposarem de debò de convèncer els nostres alumnes, a
cadascun, que la seva vida és meravellosa, que ells són una joia
vivent de l'existència, que amb l'esforç i la constància poden
arribar a conquestes fascinants que ni s'imaginen, que el seu valor
com a persones no depèn del que facin sinó del que són, i que tothom, sigui com sigui, té aquest valor, i que han
de fer tasques fascinants no pas per a ser importants, sinó que, precisament perquè
ja són importants, han de fer aquestes tasques fascinants, i que poden fer-les, i que s'han de preparar per a poder-les fer? Quan prioritzarem l'atenció a algun alumne que pateix i deixarem de banda la indiferència vers el seu dolor? Quan exercirem la indiferència que toca, que és la de
respectar, sense jutjar, la moral, les idees, els costums, l'estil,
l'edat, el tarannà, la hiperactivitat, la peculiaritat dels nostres
alumnes... i quan, en tot cas, treballarem per tal que
aquestes peculiaritats empenyin la seva vida vers els somnis que els
motiven i vers les tasques que els corresponen, sense intentar canviar-los
la forma, o afaiçonar-los amb el motlle dels nostres prejudicis personals o amb els tabús i tòpics socials del món que vivim? Quan entendrem que la creativitat és una
eina poderossíssima per a l'ensenyament, i que frustrar-la en comptes
d'esperonar-la esdevé una guspira per a l'incendi d'una mala
actitud?
