La llibertat dels mots i els pensaments

Imatge CC BY 2.0, autor Kevin Cole

.

.

.

.

Els mots són com falcons enlairant-se a la volta d'un cel a cops tan net com l'espai entre el Sòl i la Terra. El falcó és caçador, a cops cruel i molest, i dibuixa sanefes que mai no són iguals. El seu vol és el signe del seu lliure albir. Copsa els detalls del sòl, percep els lleus moviments de les preses que cerca; en aquest món estrany li ha tocat devorar per a sobreviure; en aquest món estrany la violència és un foc que fon metalls i que permet que es converteixin en peces essencials d'engranatges que fan girar màquines. Una espècie no pot sobreviure sense devorar-ne una altra; potser alguna aconsegueix haver de cruspir-se només els fruits d'una altra, sense anar més enllà; però tot està muntat, espontàniament potser, per a combatre i vèncer, i la nostra consciència espontàniament també avorreix aquesta guerra imposada per aquest univers estrany i a cops cruel, sempre tan bell.

Però el falcó ha de volar; ni que molesti. El falcó ha de caçar; ni que esquinci la pell i la carn de les preses; esperant que, algun dia, les pulsions de la vida puguin ser diferents, més fidels als anhels de la consciencia. El falcó ha de ser per damunt de tot fidel a la seva naturalesa.

L'ésser humà també vola i també caça. El seu vol haurien de ser els pensaments convertits en paraules; i la seva caça, les esperances que projecte rere el mots. Igual com el falcó, l'ésser humà ha de ser fidel a la seva naturalesa, i ha d'aspirar a viure més que a sobreviure, a crear més que a consumir, a comunicar-se més que a ignorar, a expressar-se més que a callar. La consciència ens mostra, amb punteria, la línia de l'horitzó al qual encara no hem arribat, i ens ajuda a intuir, més o menys, què deu ser el goig de ser humans.

Peixos reposant a l'Atlàntic.

Al fons,

la catifa amb sanefes d'onada i vellut,

i els raigs tremolosos d'un estel proper,

encenen la nit.

I el llit

de l'oceà que dorm;

 la llum d'una estesa, 

i la caixa xinesa

del temps, alentit.

L'instant

deslliurat del pas

frenètic dels mots.

L'alenar del mar,

i el viatge antic dels exploradors.

Un professor mort, una alumna suïcidada... tot a les últimes setmanes. I milers, centenars de milers, de víctimes silencioses.

Seria genial que, a les escoles i als instituts, els nostres fills estiguessin atesos per un tutor que només tingués quinze alumnes, i que els conegués la cara de ben a prop, pel fet de veure'ls cada dia moltes hores, i només a ells, i que pogués interpretar el gest de cada rostre, i el significat de les expressions, per a saber si necessiten ser escoltats, ser enaltits, o potser esbroncats. Seria una mostra de qualitat educativa que aquest tutor pogués asseure's una estona al costat de cadascun dels alumnes i revisar el seu ritme, sense pressa, estudiant les seves actituds, determinant les seves necessitats, les del seu moment, les de l'època que viu el nen o la nena, les de les seves circumstàncies. Seria essencial que cadascun dels alumnes sentissin aquest tutor ben a prop, que s'adonessin que no estan sols; i si, a més, aquest tutor fos feliç acomplint aquest objectiu, que bé que l'acompliria.

Això no es pot fer quan hi ha 35 alumnes en una aula, quan cada professor passa per un munt d'aules diferents, de 35 alumnes cadascuna, quan un tutor a més està poques hores amb el grup de 35 alumnes del qual és tutor, quan minven o desapareixen els grups de reforç, les atencions individualitzades, quan es retalla personal d'orientació, i quan a més a més es reprodueix al llarg dels diferents centres escolars del país la segregació econòmica i fins i tot racial i cultural que esdevé als barris de les grans ciutats.

Quanta tristor seria alleugerida si els alumnes se sentissin escoltats? Quanta frustració seria desfeta si les mancances educatives d'anys que arrosseguen alguns alumnes poguessin ser solucionades per un professional que fos proper a l'alumne, i que estigués content amb la tasca que realitza, perquè les seves condicions de treball són dignes i perquè se sent defensat i ajudat?

Una vegada, algú, suposadament formador de formadors, em va arribar a dir que hi ha estudis que diuen que es pot treballar igual de bé amb un grup de trenta-cinc o trenta-vuit alumnes, que amb un grup de quinze o vint. No va saber dir-me, però, ni qui havia fet aquests estudis, ni quins estudis eren, ni com els havien fet, ni com havien arribat a aquestes conclusions. La vida està plena de persones que confonen títols, cursets, doctorats, publicacions i altres vestits de l'ego amb l'educació real de les persones reals, que no són traduïbles a percentatges ni a estadístiques de resultats, i que no apareixen als documents dels màsters dels futurs formadors.

Un professor mort a Barcelona, una alumne suïcidada a Madrid... tot a les últimes setmanes. I, no ho oblidem, milers, centenars de milers de víctimes silencioses; víctimes de les retallades educatives, de les males estratègies; el drama no només són els morts, també el pateixen en silenci els vius, fins que passa alguna cosa i el silenci es trenca, quan ja és tard. Són nens i nenes que pateixen i que no tenen ningú que se'ls escolti. Nens i nenes que s'asseuen en aules atapeïdes, enmig de circumstàncies esquerpes i un clima de treball feixuc, difícil, sorollós, difícilment controlable, perquè és molt difícil crear l'embolcall adequat per a l'educació quan hi ha amuntegament humà, segregació de classe, poc o nul suport a casa, por a la ruïna familiar, sovint provocada pels desnonaments, per l'atur, per la por al futur.

Les coses han de canviar, no s'han de maquillar amb estadístiques de color verd, amb estudis misteriosos, amb suposades llibertats burgeses que només gaudeixen els rics. Les coses han de canviar, no s'han de modificar lleugerament... han de canviar del tot; però em temo que el principal interès dels que fins ara han estat escollits pel poble ha estat el poder i la imatge que permet assolir els vots que perpetua el poder. Si tinguessin un mínim d'amor a l'educació dels que vindran, farien de debò que les coses canviessin. Però què és l'amor per al poderós? Què és l'amor per a l'esclau de la imatge, per a qui celebra sopars al liceu, o als palaus de Madrid, i pensa en les properes eleccions i en la seva pròpia carrera política? Què és l'educació dels infants pobres per aquell que encén el fervor patriòtic i el refreda al ritme de les seves necessitats electorals o dels seus anhels de poder? Tota la maquinària propagandística, els tentacles dels poderosos treballen empastifant els qui utòpicament es disposen a canviar les coses. No sé si per una vegada les ovelles hauran triat, o estaran començant a triar, pastors que el poder no volia; de debò que no ho sé. El temps ho dirà.   

Petit microvídeo del primer dia de platja.

El que contorba el món aquí és poema. Primer dia de mar... Waikiki...

Saur iodat, sal,

guspireig de Sol.

I el vol

de l'escuma al pla

fons de la riba onejant.

I aquí, no fa por cap llum,

ni molesta el brum

del mar arribant i morint.

I aquí, no cal, d'amagat,

robar cap anhel.

Allò que a qualsevol lloc es sutge

aquí es fa cel.

I el que contorba el món

aquí és poema, i mel

i joc, i pau, i temps.

Primer dia de mar... Waikiki...

L'amplificació dels rumors o el vici de convertir la falsedat en fet

“(...)mentira no se borra

mentira no se olvida

mentira, la mentira

mentira cuando llega

mentira nunca se va

mentira la mentira

mentira la verdad

todo es mentira en este mundo

todo es mentira la verdad

todo es mentira yo me digo

todo es mentira ¿por qué será?(...)”

Manu Chao.

.

.

.La veritat és una realitat rara en una xarxa que té com a vici addictiu l'amplificació dels rumors o la perversió de convertir la falsedat en fet. El poder més gran de la xarxa, i de les xarxes, és el de crear una realitat aparent més poderosa que la realitat de debò. Les ovelles ens creiem la realitat aparent i construïm el nostre dia a dia seguint les directrius que la realitat aparent marca; directrius traçades pels "popes" del món; senyors del diner i del poder, compradors de la democràcia, directors d'escena de la gran obra de la realitat al teatre del món. El títol de l'obra és “La societat democràtica”; una obra de ficció, que té com a tret diferencial (respecte les altres obres) el fet que el públic es pensa que la trama va de debò. 

Encoratjant tota aquesta gran invenció, aquesta gran comèdia, hi ha un públic que s'ho creu tot, que aplaudeix o crítica seguint les ordres dels pastors; pobre públic ignorant convertit en bèstia de bast que va pasturant per les prades que els popes li manen; i fa això sense saber-ho. 

Cridem quan volen, riem quan volen, caminem cap a on volen, decidim el que ells volen; i ens pensem que cridem quan volem, que riem quan volem, que caminem cap a on volem i que decidim el que volem. 

El poder espantós de les xarxes és el de enterrar la realitat dins del sot del no res, substituint-la per una realitat falsa, creïble i preferible a la pròpia realitat per l'inconscient de cada individu; el drama és que si fem això, la veritat morirà per a sempre, i l'ésser humà també. I la conclusió esfereïdora és que, de tot el que llegim a la xarxa, del que acceptem com a cert, no en sabem gairebé res, res de res. Estem acostumats a considerar un fet l'existència de Cristòfol Colom tot i que mai no l'hem vist, perquè ens han educat per a no dubtar. Però el dubte no és pas la prova de la ignorància sinó l'origen del coneixement. 

.

.

.

Moviments i sons de la natura.